Com fer front a la segona representació de Tristan und Isolde quan en la primera ha debutat Lise Davidsen en el rol, sent el focus de totes les mirades del món operístic internacional i deixant a tothom bocabadat? Era un repte per la soprano que interpretava ahir el rol d’Isolde, la més que notable Elena Pankratova, però també ho era per a tots aquells que dilluns érem a la primera representació i ahir vàrem assistir a la segona, impossible comparar, però impossible oblidar.

Abans de començar se’ns ha avisat que Bryan Register, és a dir el tenor que interpretava el rol de Tristan acabava de sortir d’un refredat i que malgrat tot cantaria, però demanava clemència i a fé de déu que l’ha tinguda.

Susanna Mälkki al capdavant de l’orquestra del Liceu ha tingut moments, però només moments, més reeixits que el primer dia, el problema continua sent el mateix, no hi ha continuïtat narrativa, ni homogeneïtat en el so, a moments equilibrat, però sovint amb una diferència d’intensitats i sonoritats entre les diferents seccions de l’orquestra, que fan que la seva direcció sembli encara només una lectura. Hi ha tornat a haver problemes de coordinació entre el fossat i l’orquestra, el més notori al final del primer acte, amb un desgavell notable i en definitiva Mälkki no m’ha emocionat en cap moment, no ha estat capaç de fer lluir una orquestra en un gran estat de forma i de la qual amb un volum sempre excessiu, només ha tret moments escampats de qualitat. Potser aquest no és el repertori o el compositor del qual sàpiga treure’n profit, però el cas és que quan en un Tristan und Isolde no sents calfreds d’emoció, d’angoixa o d’èxtasi és que el director no has estat a l’altura del que s’esperava, perquè els cantants són essencials, però el director és imprescindible per extraure de l’orquestra el que la directora finlandesa no ha sabut, emoció.

Un Tristan und Isolde sense Tristan es fa llarg i dur. El tenor Bryan Register malgrat l’advertiment de la megafonia, en el primer acte ha mostrat una mica de veu heroica, amb reserves i algun signe preocupant d’aquest refredat, malgrat tot, la veu semblava fins i tot més apropiada que la de Clay Hilley, el Tristan del primer repartiment, però no hem tingut gaire temps per degustar res, perquè al final del primer acte ja ha mostrat febleses i durant el llarg duo, tot i la versió retallada que ens ofereix la versió liceista, ja s’ha evidenciat que ens abocàvem a l’abisme. El tercer acte ha estat una veritable agonia pel pobre cantant i pel públic, ha fet el que ha pogut, ha intentat cantar, ha parlat, ha cridat i ha emmudit o ha quedat tapat per l’orquestra que no ha tingut pietat i potser ha estat millor que fos així. Si estava sortint d’un procés de refredat, no sé pas com es recuperarà per cantar l’altra funció que té prevista pel dia 25, avui ha quedat sense res, són deu dies de descans, però així i tot, ho veig complicat. Tenint en compte que entre dilluns i avui havien passat tres dies i en falten tres més per la pròxima representació, potser hauria estat més raonable que ahir hagués cantat el Sr. Hilley.

Elena Pankratova és una magnífica soprano dramàtica que canta en els millors teatres i els rols més compromesos. En el Liceu anteriorment havia vingut a cantar els rols de  Santuzza, Turandot i Kundry, i ara amb aquesta primera de les dues Isolde previstes, reafirma la seva categoria, si bé ha anat de més a menys. En el primer acte ho ha donat tot i ha estat veritablement intensa, amb una narració dramàtica i punyent on ha desplegat mitjans notables i qualitat, amb intenció i sentiments. En el segon i suposo que influenciada pels patiments del tenor, ha estat menys brillant i una mica més apagada, mentre que en el tercer i després de patir tant amb la veritable agonia que teníem sobre l’escenari, la seva entrada ha estat com un bri d’aire fresc, però en el seu liebestod li ha mancat tota la transcendència indispensable per trasbalsar. La Sra. Mälkki porta el pinyó fix per a Davidsen i malgrat que les veus d’ambdues siguin molt diferents, no ha retocat el comandament dels decibels, però Pankratova que té volum suficient i notable, no ha sabut recollir la veu en aquell final on les darreres notes s’han d’esvair entre aquella melodia infinita que finalment acaba.

La resta del cast era idèntic a la primera funció. Tomasz Konieczny malgrat l’instrument metàl·lic que el caracteritza, sap dotar al rol de Kurwenakl de tota la humanitat i patetisme en un tercer acte notable. El rei Marke de Brindley Sherratt avui ja ha denotat molts signes de desgast en el gran monòleg del segon acte, amb una zona aguda molt afectada, mentre que en el tercer i potser perquè per tot plegat ja no venia d’aquí, els seus esgarips han quedat més camuflats. La veu és noble i la zona central i greu encara són contundents i prou arrodonides, però ai! m’agraden tant els monòlegs del rei Marke, que sentir-los ferits em dol molt.

Ekaterina Gubanova ha mostrat també els signes de desgast del primer dia, però sap cantar i sap dir de manera excel·lent un rol que domina a la perfecció. Els seus advertiments i malgrat que ja vaig dir que és un error que la facin cantar des de la llotja de prosceni del quart pis on es fan massa presents, quan haurien de ser advertiments des de la llunyania per crear aquell ambient nocturn de misteri, han estat un moment notable.

Roger Padullés com a Melot, Albert Casals com a mariner i pastor, i Milan Perišic com a Timoner, han repetit amb correcció les seves prestacions.

Els homes del cor del Gran Teatre del Liceu, indegudament amplificats no m’han agradat gaire, sobretot i com el primer dia, en la seva primera intervenció. L’amplificació amb un so metàl·lic i estrident els perjudica molt, sobretot pel públic que tenim molt més a prop els altaveus que escampen el so per la sala. El cor i Brangäne haurien de cantar a la part del darrere de l’escenari, ella està bé que so provingui d’una zona elevada perquè canta l’advertiment a dalt d’un merlet, però dins l’escenari, si us plau.

El públic que omplia el Liceu s’ha anat refredant a mida que anava transcorrent la representació i a la tanda d’aplaudiments, Pankratova, malgrat fer una més que correcta Isolde no se l’ha premiat tant com a Sherratt, Gubanova i Konieczny. No m’ha semblat just, perquè si es fan bravos ella en mereixia més, altra cosa és que per a mi, ningú en mereixia, però actualment el bravo es vend barato i si es regalen, la Pankratova n’era mereixadora de més.

Sense Davidsen aquest és un Tristan und isolde, discret, la deducció és senzilla, quan sobre l’escenari hi ha un fenomen excepcional, tot pren una altra dimensió.