Tristan und Isolde acte 3r, producció de Bárbara Lluch. Gran Teatre del Liceu gener 2026. Foto de ©Sergio Panizo gentilesa del Departament de Premsa.
Com fer front a la segona representació de Tristan und Isolde quan en la primera ha debutat Lise Davidsen en el rol, sent el focus de totes les mirades del món operístic internacional i deixant a tothom bocabadat? Era un repte per la soprano que interpretava ahir el rol d’Isolde, la més que notable Elena Pankratova, però també ho era per a tots aquells que dilluns érem a la primera representació i ahir vàrem assistir a la segona, impossible comparar, però impossible oblidar.
Abans de començar se’ns ha avisat que Bryan Register, és a dir el tenor que interpretava el rol de Tristan acabava de sortir d’un refredat i que malgrat tot cantaria, però demanava clemència i a fé de déu que l’ha tinguda.
Susanna Mälkki al capdavant de l’orquestra del Liceu ha tingut moments, però només moments, més reeixits que el primer dia, el problema continua sent el mateix, no hi ha continuïtat narrativa, ni homogeneïtat en el so, a moments equilibrat, però sovint amb una diferència d’intensitats i sonoritats entre les diferents seccions de l’orquestra, que fan que la seva direcció sembli encara només una lectura. Hi ha tornat a haver problemes de coordinació entre el fossat i l’orquestra, el més notori al final del primer acte, amb un desgavell notable i en definitiva Mälkki no m’ha emocionat en cap moment, no ha estat capaç de fer lluir una orquestra en un gran estat de forma i de la qual amb un volum sempre excessiu, només ha tret moments escampats de qualitat. Potser aquest no és el repertori o el compositor del qual sàpiga treure’n profit, però el cas és que quan en un Tristan und Isolde no sents calfreds d’emoció, d’angoixa o d’èxtasi és que el director no has estat a l’altura del que s’esperava, perquè els cantants són essencials, però el director és imprescindible per extraure de l’orquestra el que la directora finlandesa no ha sabut, emoció.
Un Tristan und Isolde sense Tristan es fa llarg i dur. El tenor Bryan Register malgrat l’advertiment de la megafonia, en el primer acte ha mostrat una mica de veu heroica, amb reserves i algun signe preocupant d’aquest refredat, malgrat tot, la veu semblava fins i tot més apropiada que la de Clay Hilley, el Tristan del primer repartiment, però no hem tingut gaire temps per degustar res, perquè al final del primer acte ja ha mostrat febleses i durant el llarg duo, tot i la versió retallada que ens ofereix la versió liceista, ja s’ha evidenciat que ens abocàvem a l’abisme. El tercer acte ha estat una veritable agonia pel pobre cantant i pel públic, ha fet el que ha pogut, ha intentat cantar, ha parlat, ha cridat i ha emmudit o ha quedat tapat per l’orquestra que no ha tingut pietat i potser ha estat millor que fos així. Si estava sortint d’un procés de refredat, no sé pas com es recuperarà per cantar l’altra funció que té prevista pel dia 25, avui ha quedat sense res, són deu dies de descans, però així i tot, ho veig complicat. Tenint en compte que entre dilluns i avui havien passat tres dies i en falten tres més per la pròxima representació, potser hauria estat més raonable que ahir hagués cantat el Sr. Hilley.
Elena Pankratova és una magnífica soprano dramàtica que canta en els millors teatres i els rols més compromesos. En el Liceu anteriorment havia vingut a cantar els rols de Santuzza, Turandot i Kundry, i ara amb aquesta primera de les dues Isolde previstes, reafirma la seva categoria, si bé ha anat de més a menys. En el primer acte ho ha donat tot i ha estat veritablement intensa, amb una narració dramàtica i punyent on ha desplegat mitjans notables i qualitat, amb intenció i sentiments. En el segon i suposo que influenciada pels patiments del tenor, ha estat menys brillant i una mica més apagada, mentre que en el tercer i després de patir tant amb la veritable agonia que teníem sobre l’escenari, la seva entrada ha estat com un bri d’aire fresc, però en el seu liebestod li ha mancat tota la transcendència indispensable per trasbalsar. La Sra. Mälkki porta el pinyó fix per a Davidsen i malgrat que les veus d’ambdues siguin molt diferents, no ha retocat el comandament dels decibels, però Pankratova que té volum suficient i notable, no ha sabut recollir la veu en aquell final on les darreres notes s’han d’esvair entre aquella melodia infinita que finalment acaba.
La resta del cast era idèntic a la primera funció. Tomasz Konieczny malgrat l’instrument metàl·lic que el caracteritza, sap dotar al rol de Kurwenakl de tota la humanitat i patetisme en un tercer acte notable. El rei Marke de Brindley Sherratt avui ja ha denotat molts signes de desgast en el gran monòleg del segon acte, amb una zona aguda molt afectada, mentre que en el tercer i potser perquè per tot plegat ja no venia d’aquí, els seus esgarips han quedat més camuflats. La veu és noble i la zona central i greu encara són contundents i prou arrodonides, però ai! m’agraden tant els monòlegs del rei Marke, que sentir-los ferits em dol molt.
Ekaterina Gubanova ha mostrat també els signes de desgast del primer dia, però sap cantar i sap dir de manera excel·lent un rol que domina a la perfecció. Els seus advertiments i malgrat que ja vaig dir que és un error que la facin cantar des de la llotja de prosceni del quart pis on es fan massa presents, quan haurien de ser advertiments des de la llunyania per crear aquell ambient nocturn de misteri, han estat un moment notable.
Roger Padullés com a Melot, Albert Casals com a mariner i pastor, i Milan Perišic com a Timoner, han repetit amb correcció les seves prestacions.
Els homes del cor del Gran Teatre del Liceu, indegudament amplificats no m’han agradat gaire, sobretot i com el primer dia, en la seva primera intervenció. L’amplificació amb un so metàl·lic i estrident els perjudica molt, sobretot pel públic que tenim molt més a prop els altaveus que escampen el so per la sala. El cor i Brangäne haurien de cantar a la part del darrere de l’escenari, ella està bé que so provingui d’una zona elevada perquè canta l’advertiment a dalt d’un merlet, però dins l’escenari, si us plau.
El públic que omplia el Liceu s’ha anat refredant a mida que anava transcorrent la representació i a la tanda d’aplaudiments, Pankratova, malgrat fer una més que correcta Isolde no se l’ha premiat tant com a Sherratt, Gubanova i Konieczny. No m’ha semblat just, perquè si es fan bravos ella en mereixia més, altra cosa és que per a mi, ningú en mereixia, però actualment el bravo es vend barato i si es regalen, la Pankratova n’era mereixadora de més.
Sense Davidsen aquest és un Tristan und isolde, discret, la deducció és senzilla, quan sobre l’escenari hi ha un fenomen excepcional, tot pren una altra dimensió.
IN FERNEM LAND 
Tant ahir com el passat dilluns, vaig assistir als dos Tristany i Isolda. Com molt bé dius Joaquim, és impossible de comparar. Ahir tots estàvem desitjant la mort de Tristany el més aviat possible, en alguns moments, sabíem que estava cantant perquè hi havia el sobre titolat..
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Francesc.
Ahir el teatre hauria hagut de canviar el tenor després del segon acte, però a qui posar si el Sr., Hilley no estava a disposició?, un Tristan no és un Nemorino. En aquesta segona tot plegat va ser ben trist i certifica la teoria que he tingut sempre, és a dir, quan hi ha sobre l’escenari una excepcionalitat, com va ser el primer dia, tota la resta creix al seu voltant. A la representació d’ahir no es va donar el cas malgrat que Pankratova és més bona del que el públic va reconèixer i també és veritat que es va deixar endur pel desànim generalitzat que la Sra. Mälkki en lloc d’intentar remuntar, va acabar enfonsant.
M'agradaM'agrada
Res més a afegir al que comentes sobre la funció, Joaquim. Els meus sentiments van de la frustració inicial, tot just acabada l’obra, a un sentiment d’haver estat estafat per part del teatre. Com més hi penso, més em convenço que l’acció més honesta per part del teatre hauria estat cancel·lar la funció.
Si bé la cancel·lació és l’únic supòsit en què es retornaria l’import de les entrades —en una funció gairebé plena—, considero especialment greu que es decidís tirar endavant una representació sense garantir uns mínims artístics essencials, evitant formalment la cancel·lació però oferint un espectacle manifestament deficient que trasllada tot el perjudici a l’espectador.
És, en definitiva, una pràctica absolutament deshonesta i irrespectuosa amb el públic.
M'agradaM'agrada
Crec que la suspensió de la representació després del segon acte, hauria motivat molt més malestar que el que tens tu ara. Jo no recordo haver passat tan mala estona com ahir en el tercer acte. Hauria marxat de bona gana, però esperava el “Mild und leise” de Pankratova, que, per altra part, no va ser el més lluït d’una actuació més que correcte, però tampoc més.
Nit difícil d’oblidar i no pas pel que nosaltres hauríem volgut.
Merci per comentar, una de les coses bones de la vetllada va ser la casualitat de compartir veïnatge i comentar la trista jugada.
M'agradaLiked by 1 person
Home, jo parlo d’una cancel·lació des d’inici. Si abans de començar ja s’està demanant clemència és que assumeixen que la representació no es farà amb uns mínims de qualitat exigibles.
M'agradaM'agrada
Demanar clemència abans de començar és una pràctica habitual de molts cantants que se senten insegurs per raons diverses. Abans del fantàstic Roméo et Juliette que es va retransmetre per ràdio amb Carreras i Wise, es va demanar clemència perquè en Carreras no estava del tot fi… Però ahir era evident en finalitzar el primer acte que partiríem en el tercer, però potser tant no ens ho pensàvem.
M'agradaLiked by 1 person
Sort que no vaig anar ahir a la funció, tornaré el dia 23 ver veure la Davidsen, Pancratova no em va agradar gens a la Cavalleria Rusticana, tampoc al Turandot ja que va tenir problemes importants a in questa reggia, si em va agradar en el Parsifal, es una cantant que no saps mai si estarà bé o malament, però lo del tenor es imperdonable per part del Liceu, tampoc entenc perquè es retatlla el 2on acte del Tristany en el moment més meravellós de l’ obra.
M'agradaLiked by 1 person
Un cover pel Tristan és difícil de trobar, però tots els teatres haurien de disposar com succeïa abans de cantants substituts. És clar que podem imaginar que el d’ahir feia les funcions de cover de Hilley, però i si ell està incapacitat en les que li toquen oficialment, qui és el seu cover? No vull justificar el teatre i quan es demana clemència al públic que ha pagat una fortuna per no veure a la Davidsen, si a sobre el tenor fa imprudències per salvar la representació, és prou seriós per fer un plantejament de com s’estan fent les coses al teatre i en el món de l’òpera.
M'agradaLiked by 1 person
Bona tarda,
Podries donar més detalls sobre aquest retall del segon acte? No n’he llegit res enlloc. Espero que no sigui el «O sink hernieder»… és la mitja hora més sublim de música mai escrita. Seria una profunda decepció veure (més aviat sentir), quan hi vagi, que falta un tros del duet…
Gràcies
M'agradaM'agrada
Hola Pau. El tall en el duo del segon acte és una pràctica bastant habitual en aquesta òpera. En el darrer Tristan del 2017 també es va practicar. No t’amoïnis que el «O sink hernieder» el sentiràs com habitualment es fa.
S’acostuna a alleugerir la repetició després del segon advertiment de Brangäne després de “O sink hernieder, Nacht der Liebe” que es canta sencer.
Kleiber i Barenboim sempre el fan sencer, però fins i tot Furtwängler retalla, com Knapperbustch, Bohm o Karajan.
M'agradaM'agrada
Gràcies, espero que em passi desaparcebut, doncs 😂
M'agradaM'agrada
Segurament no, potser perquè ho he dit, però no és una cosa tan notòria. Ho és quan es fa sencer.
M'agradaM'agrada
De fet es retalla gran part abans del “O sink hernieder”. És a dir, l’explicació que ofereix Tristany a la seva decisió d’haver traït Isolda.
De fet “O sink hernieder” que, de fer-lo sencer, arriba al la meitat del duo, aquí arriba massa precipitadament…
M'agradaLiked by 1 person
hola, representacion de ayer . me rei porque en los comentarios del lunes hablabais de que la directora casi no se movia, direccion uniforme etc .. pues debio leer el blog porque ayer se movia exageradamente y muy mal, con la batuta parecia que tuviera una banderilla y movimiento a punto de atacar con la banderilla a los primeros musicos . muy mal .
en primera fila, y era demasiado evidente .
por cierto , en primerafila, se estropeo la pantalla con subtitulos, y desde primera fila es imposible leer los de arriba o te rompes las cervicales . todo el duo del segundo acto sin poder leer . dijeron arreglarian, y algunos sitios funciono, pero el mio no. despues de pagar un paston, que no puedas leer el texto me parece imperdonable .y estafa.
de acuerdo con todo lo que dices , la soprano .. despues de leer tus comentarios del estreno, pues claro, era inevitable la decepcion . y en primera fila, … la orquesta hace como de barrera con sonido fuerte y tapa a los cantantes . a ratos casi no se la oia . y menos al tristan, claro . no ire mas a 1 fila pero es que no habia casi nada mas .
por la parte musical, ya todo dicho, por la escenica. cosas que sobraban .. la cabeza encima de la mesa ¿¿¿¿ parecia de pelicula de tarantino y mas cuando se la pasan jugando ..muy mal gusto . y la apareicion de tristan … con chaqeuta roja a los elvis presley, cuando todos van de juego de tronos … siempre tienen que hacer algo estrafalario , por el resto, bastante comedido y minimalista, okok .
me gustaria volver otro dia con la otra soprano , pero no hay ni una entrada, un exito total, de los mas ” sold out” que he visto en el liceo . fantastico . gracias ximo por todos tus comentarios .
M'agradaM'agrada
Gracias, María.
Ayer desde mi localidad también observé a Mälkki gesticular muchísimo, incluso resultaba cómica. El primer día desde mi localidad de abono no lo pude apreciar. Gesticular mucho tampoco es símbolo de nada, hay directores que se mueven mucho con resultados excelentes y otros muy parcos en gestos, que obtienen resultados espectaculares. El trabajo realmente importante ya se ha hecho, en teoría, en los ensayos. Ayer el preludio del primer acto me pareció más sosegado que el primer día, cosa que agradecí pensando en que habría visto la luz, pero no, fue un agradable espejismo que pronto volvió a mostrar la misma falta de coherencia y de evolución dramática en toda una narración entre dispersa y caótica. Una verdadera pena, sobre todo cuando tiene delante a Davidsen, por qué cuando direccuión acorde con la categoría inmensa de la soprano noruega, el resultado podría ser aún más histórico.
M'agradaM'agrada
Yo soy el que dije que la Malki el primer día de dedicó sólo a marcar el compás. Y sí, también se movía mucho en primer día. Pero se pueden hacer gestos MUY amplios que son, simplemente, marcar el compás (y que no aportan nada a los músicos). Es decir, gestos de cara a la galería. Y eso es lo que hizo. Decidme si el segundo día recordáis algún gesto indicando que tocaran suave, o con pasión, o con más volumen … No lo sé (me temo que no) pero el primer día os seguro que no (soy de los que se centran mucho en la música y miro constantemente a la orquesta y el director).
Yo he visto a Pons cambiar el volumen de toda una sección en cuestión de décimas de segundo con un gesto sobre la marcha. Esta mujer no hizo nada de eso, al menos el primer día.
M'agradaM'agrada
Ni el segundo. Pensé mas de una vez en el Tristan que nos hubiera dirigido Pons con la orquestra del 2026 y su ya amplia experiencia wagneriana en la casa.
Lo encontraremos a faltar.
Gracias por las aportaciones.
M'agradaM'agrada
Sí, lo echaremos mucho de menos. Lo que hizo Pons con la orquesta, comparando el nivel de aquel Wagner de su primera Tetralogía con los Wagner de los últimos años, ha sido un milagro. De hecho, en el último Wagner, tuve a mi lado a la joven directora de orquesta Teresa Riveiro Bohm (no sé si tiene alguna relación de parentesco con Karl Bohm) y me dijo que había venido a Barcelona sólo para ver dirigir a Pons ese Wagner.
M'agradaLiked by 1 person
El que em sorprèn molt són algunes de les crítiques llegides, de les “autoritats oficials de la crítica” lloant aquesta direcció. Alguns crítics no m’han merescut mai cap credibilitat, però d’altres em sembla fins i tot sospitós. Tota aquella exigència que mostraven amb el mestre Josep Pons i que no discuteixo, ara sembla que s’hagi esvaït, sent la direcció de Mälkki en aquest Tristan und Isolde, molt més deficient fins i tot d’aquelles primerenques de Pons, que potser no tenien l’esperit wagnerià de les posteriors, ni una orquestra en plena formam, però tenien una coherència i Mälkki com a mínim ha trobat una orquestra en condicions que no ha sabut aprofitar.
M'agradaM'agrada
mano derecha: compás
mano izquierda: entradas
nada más.
M'agradaM'agrada
🤣🤣🤣🤣🤣🤣
M'agradaM'agrada
Y yo añado: entradas a los cantantes, casi todas. Entradas a la orquesta, poquísimas.
Así, es difícil que una orquesta suene bien.
Eso me lleva a pensar en la diferencia con gente como Barenboim que dirige el Tristán sin partitura. Cuando alguien no está con la vista permanente puesta en la partitura (como la Malki el otro día), está con los cinco sentidos puestos en la globalidad. Por eso algunos DIRIGEN una orquesta atentos a cómo suena todo y a corregir sobre la marcha, y otros simplemente son máquinas de marcar el compás y dar entradas (si es que las da). La orquesta tocó por inercia, nada más.
En fin, mejor callo y no opino más sobre este tema porque cuanto más pienso en ello más me sulfuro
M'agradaLiked by 2 people
Em sembla veure una certa incomprensió de l’actuació magistral que Bryan Register ens va regalar, posant-se en el paper brillantment com mai ho havia vist en cap tenor. Crec que que se li ha de reconèixer el mèrit que va tenir de simular amb un hiperrealisme inusitat com hauria tingut la veu un Tristany agonitzant, després de rebre una estocada mortal.
Reconec que per part meva mateix no soc capaç d’apreciar aital meravella i és per això que escriuré un correu al Liceu informant que és una vergonya sense justificació possible que després del preu que hem pagat -de teatre de primera- no tinguin la decència de tenir un substitut o cancel·lar la funció a temps.
Això em recorda un Manon Lescaut que vaig veure al ROH, amb Pappano, on vam experimentar una experiència similar amb tenor, el nom del qual vaig oblidar tan aviat com vaig poder. Malauradament no tinc el temps i recursos per poder anar gaire sovint a l’òpera, o sigui que no sé si he tingut molt mala fortuna o és una sort habitual…
Fa força anys que vaig a veure el Wagner anual amb mon pare, amb el seu abonament i el de ma mare. Atès el seu estat de salut, aquest ha estat l’últim any que hem pogut fer aquesta experiència junts. No sé si és per aquest motiu, per l’actuació brutal del tenor, o per la dona que es va posar a parlar per telèfon a tot volum quan sonaven les primeres notes del Liebestod -i que tranquil·lament va allargar la conversa el seu temps necessari malgrat la reprovació alterada de la gent del seu entorn-, però em vaig passar tota l’última ària plorant com una magdalena. El que sí que sé segur és que a partir d’ara, cada cop que senti el Mild un leise, em vindrà el record de la sort que he tingut de poder viure tots aquests anys aquesta experiència al seu costat.
M'agradaM'agrada
Gràcies per comentar, Xavier.
Crec que farà bé de reclamar danys i perjudicis al Liceu, perquè jo també que crec que quan es paguen les fortunes que es paguen per segons quins títols i ocupacions, que davant de la natural indisposició d’un cantant, no tinguin la decència de posar un cover que haurien de tenir, sobretot en les circumstàncies d’una òpera com aquesta i uns rols com aquests. Segur que molts cantants amb ànsies de debutar o cantar un rol així, estarien disposats a donar-se a conèixer amb resultats millors que els oferts pel tenor Register, que no tinc cap dubte que forçat o no, va cometre una imprudència alhora que ens va per partir de valent.
El primer dia, tan aviat va començar el preludi del primer acte una senyora va començar a protestar en veu alta perquè sembla que algú li va prendre de les mans el mòbil que encara utilitzava una vegada començada la representació i la senyora en lloc d’avergonyir-se pèls, segles dels segles, demanava airada que li tornessin. L’orquestra va continuar tocant i el que es va aconseguir va ser descol·locar-nos a tots. Algú em va dir que hagués hagut d’aturar-se la representació i no tornar a començar des de l’inici, fins a acabar l’escandalosa trifulga.
El públic cada vegada és més groller, més irrespectuós, més maleducat i insolent, van al teatre pensant que estan a casa seva i es poden comportar com si fos allí, i si els dius alguna cosa estàs llest, en tracten de tot, en veu alta i actitud airada.
De tot plegat cal treure’n conclusions i si cal fer denúncies, lamentablement potser ho haurem de fer.
Si pot, no es perdi l’actuació de la Sra., Davidsen, tot pren una altra dimensió, en el cas d’ella excepcional i si no hi pot anar, a partir del dia 15 de febrer estarà disponible en el Liceu +, si bé la veu de Davidsen pren tota la seva excepcionalitat en el teatre.
Torni quan vulgui a IFL, serà un plaer atendre’l.
M'agradaM'agrada
Doncs el primer dia jo vaig tenir una experiència pareguda de mala educació (per part de dos turistes). Tal com estan algunes cadires, no hi ha visió de l’escenari, i quan algú es mou tapa la visió de l’altre. Això fa que cadascú s’hagi d’espavilar per veure alguna cosa. Doncs cada cop que jo em movia alguns centímetres per intentar veure alguna cosa (perquè el veí del costat no em deixava) tenia al turista donant-me copets a l’espatlla dient-me que no em mogués perquè ell no veia res. Van fer el mateix amb el veí que jo tenia a l’altre costat. Al tercer cop li vaig dir en anglès (baixet) que jo no deixaria de veure l’escenari per tal que el pogués veure ell, i que si tenia mals seients no era problema meu. No van dir res més durant el primer acte. El segon i tercer acte em vaig canviar de seient per tal d’evitar tenir una trifulca amb ells. Per altra banda, la seva actitud crec que també demostrava la seva ignorància, perquè l’últim que importa en un Tristan és el que passa a l’escenari. Per cert, aquests dos van cridar ‘brava’ a la Malki i van xiular l’escenografia. Normal la seva actitud veient la ignorància i el poc criteri que tenien … apa, ja m’he desfogat 🙂
M'agradaM'agrada
Per cert, que durant els entreactes als passada quasi només vaig sentir llengües que no eren ni el català ni el castellà. Si el Liceu s’ha de convertir en una altra atracció dirigida als turistes oblidant a la gent de la casa (cosa evident veient els preus de les entrades) ja podem anar plegant.
M'agradaM'agrada
En això discrepem. Quan el Liceu s’omple de públic estranger i no és com el Palau, que omplen molts concerts de turistes per fer fotos de la preciosa sala i així maten dos pardals d’un tret, estalviant-se pagar la visita guiada, sinó que hi assisteixen perquè el que s’ofereix té interès, com era el cas, anem bé. Un turista no paga una fortuna com la que costen les localitats per aquest Tristan und Isolde, si no és per l’interès de la proposta i és obvi que el debut de Davidsen ha mogut a persones d’arreu. Quan això succeeix és que el Liceu programa amb interès més enllà de programar pensant en la popularitat d’un títol per esgotar la taquilla amb 14 representacions de l’Elisir i que finalment no s’esgotin les localitats en cap de les representacions. Si el Liceu és una atracció turística pel contingut, em sembla excel·lent. El turista de qualitat és el que convé a Barcelona i a Catalunya.
M'agradaM'agrada
Em sap greu, jo també m’he topat amb persones d’aquesta mena.
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord amb el comentari. L’orquestra sonava estrident i amagava les veus (cosa no difícil), però no va saber adaptar-se a la situació i el resultat va ser decepcionant.
No se si és d’agrair que un cantant, si no està en condicions, sortí a cantar, i tampoc se fins a quin punt el Liceu ho ha de permetre.El públic ha pagat per assistir a una representació en condicions i la del dijous, no va estar a l’alçada. Es va fer llarga, pesada i no trametia cap emoció.
Espero la representació del 15 de febrer a través de LIceu+, per a poder gaudir d’aquesta òpera.
M'agradaM'agrada
Si, va ser lamentable, es pot demanar clemència per si una nota està malament o per si en algun moment passa un accident, però demanar clemència per un tercer acte inexistent és tenir molta barra.
Gràcies per comentar, Anna.
M'agradaM'agrada
Ahir va ser la segona funció del segon repartiment. Entenc que el temps passat i les funcions de l’altre repartiment han fet que Mälkki hagi anat millorant: sense que sigui una meravella, ahir no va sonar tan malament com dieu. Continua anant massa forta en alguns moments, això sí, i tapa els solistes. El primer acte continua essent un pèl avorridot, sense aquesta tensió entre els dos protagonistes. El mateix preludi, sense ser sublim, és correcte. Millor els altres dos actes, la veritat.
Sigui per això o per una altra cosa, la Pankatrova, ahir, tampoc no va poder recollir la veu al final del Liebestod, però l’actuació va estar bé. Register s’ha recuperat i va fer un Tristan digne, amb prou volum i un tercer acte on va arribar prou bé i que, en la part on s’entusiasma amb l’arribada d’Isolde, canta amb una veu bastant fresca. En algun moment que l’orquestra va desbocada, queda tapat, però Déu n’hi do el que se sent. Molt millor, doncs, que el primer dia i, per línia i volum, no és mal tenor wagnerià. Kurwenal-Konieczni anava bé, però en començar el tercer acte es va anunciar que estava cantant amb una afecció X i que, després dels dos primers actes, l’acusava i demanava comprensió per part del públic per al tercer acte. Se’n va sortir prou bé, però és cert que en alguna pujada cap a l’agut la veu semblava que anava a trencar-se. El rei Marke… té una veu bonica, però no sé… massa lent, potser.
No em va entusiasmar l’escena: que no molesta, no, però és tan simple, de vegades… El segon acte, sobretot (ai, les estrelletes…). Cert que les llums estan molt aconseguides en algunes escenes. I això de tenir un duet d’amor com aquest cantant tots dos a un kilòmetre de distància un de l’altre…. No ho veig. I menys que el primer cop que s’ajunten i es miren és quan arriba el rei i està reprenent-los: ni cas li fan i ara s’abracen com no havien fet abans. Ni Schopenhauer ni símbol ni res: que no ho veig.
En fi: que, en conjunt, és un Tristan correcte i, en alguns moments pot destacar, però no per entusiasmar. A veure el dissabte l’altre repartiment.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica, Jesús.
Sense Davidsen, aquest Tristan und Isolde esdevé fluixet i les funcions que canta la soprano noruega creixen de manera exponencial a l’extraordinària categoria que ofereix ella. Només canviant Pankratova per ella, estic segur que la percepció global seria una altra, i em refereixo fins i tot a la resta de cantants del cast. Aquest és el poder que tenen els cantants excepcionals que galvanitzen a la resta fent que el conjunt acabi sent millor del que serien sense ells.
Pankratova és una bona soprano, però com succeiria amb qualsevol de les millors Isolde del moment, queda per sota d’una de les Isolde que faran història.
M'agradaM'agrada