El Canal Arte va retransmetre fa deu dies la representació de Werther de Jules Massenet des de la Sala Favart (Opéra Comique) de París. A banda que aquestes representacions representaven el retorn d’aquest títol a la casa després de trenta-dos anys d’absència, és la partitura que més m’agrada de l’opus del compositor de Montaud i l’ocasió presentava prou al·licients per a dedicar-li un nou apunt a IFL, ja que el protagonista era el tenor neozelandès Pene Pati, acompanyat d’un repartiment jove de noms desconeguts per a mi i les direccions requeien en Raphaël Pichon la musical i Ted Huffman que creava una nova producció escènica.

M’ha agradat molt la direcció musical del mestre francès al capdavant de l’Ensemble Pygmalion, formació que ell dirigeix dedicada habitualment a la música barroca i que  per l’ocasió he de suposar que va veure ampliada la plantilla per fer-se càrrec d’una orquestració que inclouen instruments no habituals en el seu repertori. La versió té cura de la tensió dramàtica, però a manca d’escoltar l’afecte a la sala, de dimensions més aviat petites, sembla una versió tota ella més cambrística que fa especial atenció en un tractament poètic, intimista i psicològic dels personatges en un entorn domèstic i quotidià, que acompanya i embolcalla a unes veus excessivament líriques i fins i tot fràgils (no ho dic per l’estat vocal del protagonista), en un conjunt musical no absent d’emotivitat i d’un intimisme molt escaient per aquesta òpera concentrada i interior, tan allunyada de la grandiloqüència “pompier” de tantes òperes del mateix compositor i de la tradició repertori francès. Excel·lents intervencions dels solistes orquestrals que acompanyen amb calidesa i perfecta comunió als cantants, com el saxofon, clarinet o el corn anglès. Una direcció veritablement punyent, íntima i minuciosa en les intensitats i dinàmiques, i que tot i allunyar-se d’una sonoritat purament plena i romàntica, no traeix en absolut la partitura. Esplèndid!

La fragilitat de la veu humana.

Només quan els cantants no estan en plena forma i la veu es mostra fràgil i trencadissa és quan ens adonem de la dificultat que suposa enfrontar-se a una interpretació en cada funció i els riscos que corren. El tenor Pene Pati, de fraseig, estil i línia més que escaient pel repertori francès posseeix una veu de líric lleuger que ja van poder apreciar com a Des Grieux en aquella recordada Manon al Liceu, però com tots els tenors amb característiques vocals similars, corren el risc d’acceptar rols que els obliguin a forçar l’instrument per a superar registres i densitats orquestrals. No semblava que la carrera de Pati seguís la que fan molts col·legues, sigui per una intensa o embogida activitat o per l’assumpció de rols temeraris, ell en els darrers anys no s’ha mogut del belcanto (Edgardo de Lucia, Nemorino, Percy), els lírics verdians com Alfredo, Duca o la part de tenor de la Messa da Requiem o els ja més problemàtics puccinians Rodolfo i Pinkerton, a banda dels rols carismàtics del repertori francès per a tenor líric, Des Gruex, Roméo, Faust de Beriloz i Gounod o el Werther. No sembla, per tant, un cantant imprudent, però el cas és que o bé el dia de la transmissió tenia un mal dia per motius diversos o el notori aprimament físic ha afectat la seva veu (una cosa bastant habitual), però el cas és que aquest Werther tan cambrístic i acompanyat amb tanta cura pel mestre Pichon en un teatre de dimensions reduïdes, que afavorien un cant intimista i a no forçar per traspassar l’orquestra massenetiana, ha denotat un deteriorament notable en el registre agut, d’una fragilitat trencadissa, preocupant. Suposo que a causa d’aquest fet, el cant sempre elegant i refinat del tenor, ha estat excessivament prudent i fins i tot diria que atemorit, que segons com pot anar bé a una interpretació malaltissa i molt més introspectiva del rol, que no pas l’apassionant desesperació del jove poeta, però l’evident feblesa del tenor en el pas de la veu i en sostenir amb fermesa les notes, preocupa, perquè ja hem vist molts cantants iniciar un declivi vocal abans de consolidar-se definitivament amb signes similars als evidenciats per Pati. M’ha fet patir i malgrat que aquesta fragilitat vocal li podia donar aspectes dramàtics interessants, la inconsistència del registre denota problemes que cal superar, possiblement amb un descans momentani, tot i que repeteixo que la percepció no és que faci una carrera saturada d’actuacions, per intentar recuperar aquella consistència i solidesa que tenia temps enrere i que qui sap si la dieta ha debilitat la veu de manera tan notòria.

Habitualment els teatres no tracten el rol de Charlotte com es mereix, creient que tenint un gran tenor en el cast, ella no cal que estigui al mateix nivell. Sovint atorguen el rol a mezzosopranos líriques, que potser s’adeqüen bé en els dos primers actes, però que denoten manca de solidesa en el centre i el greu, en les parts més dramàtiques i cabdals del personatge en el tercer i quart actes. La mezzosoprano francesa Adèle Charvet m’ha semblat una més d’aquestes mezzos que quan arriben els actes més dramàtics es queden curtes, tot i que cal dir que canta deliciosament, però s’adequa molt millor amb la Charlotte enamoradissa dels dos actes inicials, que no pas amb la transformació tràgica de la seva personalitat davant el desenvolupament dels fets. M’estimo més la Obraztsova o la Troyanos, si bé a aquesta versió potser li esqueia bé aquesta introspecció reprimida de l’esposa burgesa i luterana subjecta als convencionalismes socials i religiosos que en el seu cas explota amb silenciador, per ni tan sols trasbalsar al poc sanguini Werther de Pati.

Magnífica la Sophie juvenil i radiant de la soprano Julie Roset, una veu “joyeux” d’aquelles que sovintegen tant a França. En canvi, l’Albert del baríton nord-americà  John Chest m’ha semblat massa anònim i mancat de caràcter sever per interpretar aquest rol, que malgrat ser d’aportació tangencial, ha de tenir presència i autoritat. Correctes la resta, el baix Christian Immler (Le Bailli), el tenor Carl Ghazarossian (Schmidt), el baríton Jean-Christophe Lanièce (Johann) i els joves Paul-Louis Barlet i Flore Royer com a Brühlmann i Kätchen, respectivament.

Els nens solistes de Maîtrise populaire de l’Opéra-Comique fan front amb correcció discreta en les intervencions del primer i darrer acte.

Pel que fa a la nova producció de Ted Huffman, amb elements de mobiliari que no pas escenografia de Bart Van Merode, l’auster vestuari d’Astrid Klein i el pla disseny de llums de Bertrand Couderc, malgrat ser una proposta interessant, per a mi és excessivament minimalista i sobretot exclou un element tan fonamental com la natura i que tanta importància té en les primers actes de la partitura. Huffman, a banda d’actualitzar l’acció uns quants segles, com ja és quasi obligat en totes les produccions operístiques, tanca tota l’acció en el menjador de la casa de Charlotte i Albert on una taula que presideix el centre de l’escenari, envoltada de cadires, serà testimoni d’aquest ambient tancat d’una societat petit burgesa ancorada en la tradició luterana que intuïm per un orgue situat al fons de l’escenari i que suplirà els voltants de l’església on se suposa que passa el segon acte. Només en el quart acte ens trobarem alliberats d’aquest espai tancat en un escenari buit on els dos amants cantaran el duo final en mig d’una fredor distant que contagia tota la producció, segurament de manera volguda, però que no ajuda gaire o potser si als cantants en aquesta concepció cambrística i introspectiva, però que no sé si pel públic tindrà el mateix efecte. En tot cas la partitura de Massenet, evidentment romàntica i passional, a la francesa, però passional, n’acaba patint les conseqüències.

A jutjar per la reacció del públic assistent a la Salla Favart, en acabar la representació, en cap cap abans, talment semblava que haguessin acabat d’escoltar a Kraus i la Crespin. Arreu passa el mateix!

Quan ens arribi aquí el Werther durant el mes de maig en la molt més estimulant producció de Christof Loy (Scala de Milà i Chaps Élysées, malgrat passar també en l’habitual menjador que ens té acostumats el director alemany en tots els seus muntatges, podrem fer comparacions de conceptes i interpretacions. Espero que tot plegat acabi sent globalment, més reexit.