El Liceu durant la representació de Tristan und Isolde el dia 31 de gener de 2026. Foto IFL

Ahir, assistint a la darrera representació del Tristan und Isolde de la temporada 2025/2026 des d’una butaca gens habitual, indigne de qualsevol teatre modern i més indigne encara que la mantinguin en una tarifa de preu indecent, no ja per la poca visibilitat de l’escenari, malgrat estar a pocs metres del prosceni, sinó per l’acústica més que deficient que suposa estar sota la balconada de l’amfiteatre anxovat en una llotja on el so del metall, malgrat tocar esplèndidament, t’arriba com si fos una dedicació personal del teu pitjor anímic, em van venir al cap unes quantes reflexions que m’agradaria compartir amb vosaltres.

Era la darrera representació de les sis programades amb totes les entrades exhaurides des de feia dies. A banda de l’aspecte esplèndid que ofereix la sala en ocasions com aquesta, hi havia aquell ambient especial que s’ha respirat en totes les representacions que he assistit, d’excepcionalitat i privilegi, amb moltes cares conegudes i mediàtiques, molt públic vingut d’arreu i aquell entusiasme generalitzat que s’escoltava sense parar gaire l’orella en totes les conversacions dels grupets formats en els passadissos i zones de descans durant els dos entreactes.

La representació tenia un bon nivell i no entraré a incidir en aspectes que per les raons esmentades en els altres dos apunts dedicats a aquest Tristan und Isolde, no estic en disposició de valorar de la mateixa manera, segurament perquè el que jo vaig escoltar en molts moments no s’ajustava a la veritat, tot i que poc canvien la impressió de les altres representacions que he assistit en llocs d’acústica agraïda, res més, tenia una visió privilegiada de la senyora Mälkki, que encara fonamenta més la meva valoració d’una direcció extraordinàriament decebedora, malgrat les incomprensibles mostres de satisfacció d’una part del públic amb criteris suposo que sui generis. L’excepcionalitat i el privilegi requeien, és clar, en Lise Davidsen, capaç de galvanitzar al seu voltant una aura que catapulta la representació al mateix nivell d’aquelles que es poden comptar amb els dits d’una mà d’ençà que jo assisteixo a l’òpera (l’any passat va fer cinquanta anys).

El privilegi ha estat haver escollit el Liceu per fer la seva primera Isolde i l’excepcionalitat és com fa front a aquest temible rol, perquè no són només les característiques d’una veu extraordinàriament potent, dúctil, càlida i de registre extens, es tracta i més important encara, de l’artista, el seu talent i la capacitat que té per transformar la perfecció de les notes que emet en bellesa musical i la vivència interpretativa. La sort de la desgràcia de butaca comprada era veure allò que no em permet apreciar l’habitual ubicació en el meu venerat quart pis, el gest, l’expressió facial, la capacitat també de comprendre la seva Isolde fins i tot quan no canta, en definitiva la grandesa d’una interpretació que a partir d’ara farà la volta al món i tots els teatres i públics voldran gaudir. No hi ha dubte que estem davant la gran cantant del segle XXI i encara que sigui aviat, se’m fa difícil creure que en els probables vint anys vinents que em queden d’assistir a l’òpera amb les capacitats sensitives, si més no com les actuals, sigui tan afortunat de veure i sentir un cantant que pugui cantar al seu costat de tu a tu, com va ser el cas de la mítica parella  Kirsten Flagstad i Lauritz Melchior, per posar l’exemple més emblemàtic del cant wagnerià del segle XX. Ja seria molta casualitat que tal com està el món amb la quantitat de desgràcies que ens sorprenen cada matí i que superen les del dia anterior, que Wotan ens concedís aquest privilegi. En qualsevol cas i esperant que Davidsen torni sovint al Liceu per cantar el que vulgui, aquesta Isolde amb aquesta jovial plenitud vocal, interpretativa d’una dona que encara no ha fet els quaranta anys, amb aquesta sensibilitat, control vocal, tècnic i expressiu perfectes, ja queda gravat com un regal que sempre més li haurem d’agrair.

Ahir vaig trobar a faltar aquella allau de papers que queien anys fa en les nits glorioses, des de les llotges de prosceni del quart pis quan un artista tan excepcional com la Davidsen feia la darrera de les representacions. Ens hem fet grans i no hi ha hagut relleu d’aquell públic que era ànima del teatre, perquè el canvi del públic operístic, no només del Liceu, és un fet demolidor, que ens hauria de fer reflexionar una mica en la manera que tenim de consumir la cultura, acostumats a fer de cada final de representació èxits memorables amb cantants discrets, quan veritablement l’èxit hauria de ser memorable, només queden aquestes proves d’agraïment també excepcionals, com eren els paperets de coloraines amb frases d’agraïment i ja no dic les llençades de coloms que s’havien arribat a fer en dies d’homenatges a les grans i exclusives dives. Davidsen també ho és i ja trigan a donar-li la medalla d’or.

Ahir ningú parlava de Mälkki, ni de la producció de Lluch, ni tan sols de si Halley i els altres cantants eren maltractats per un so excessiu d’una orquestra desequilibrada. Ahir era ella i tot el que ajudava al fet que allò fos una experiència irrepetible, i això és l’essència de l’òpera quan tenim la sort de comptar amb qui té únicament la capacitat de fer que l’experiència operística sigui un pretext per viure, i aquests els agradi o no a directors artístics, directors teatrals o directors d’orquestra, només són els cantants.

Justament ahir, 31 de gener es commemorava el trist trenta dotzè aniversari de l’incendi del segon Liceu. No hi podia haver millor homenatge al gloriós teatre i els cantants que van farcir d’excepcionalitat la seva història que aquella representació magnífica envoltada de la màgia de les grans vetllades i que va acabar amb un liebestod que feia aixecar de la cadira al públic com a Eleanor Parker interpretant a Majorie Lawrence a Interrupted Melody, ens falta, això sí, en Glen Ford que li doni rèplica, qui sap si Wotan en els propers anys…