El Liceu durant la representació de Tristan und Isolde el dia 31 de gener de 2026. Foto IFL
Ahir, assistint a la darrera representació del Tristan und Isolde de la temporada 2025/2026 des d’una butaca gens habitual, indigne de qualsevol teatre modern i més indigne encara que la mantinguin en una tarifa de preu indecent, no ja per la poca visibilitat de l’escenari, malgrat estar a pocs metres del prosceni, sinó per l’acústica més que deficient que suposa estar sota la balconada de l’amfiteatre anxovat en una llotja on el so del metall, malgrat tocar esplèndidament, t’arriba com si fos una dedicació personal del teu pitjor anímic, em van venir al cap unes quantes reflexions que m’agradaria compartir amb vosaltres.
Era la darrera representació de les sis programades amb totes les entrades exhaurides des de feia dies. A banda de l’aspecte esplèndid que ofereix la sala en ocasions com aquesta, hi havia aquell ambient especial que s’ha respirat en totes les representacions que he assistit, d’excepcionalitat i privilegi, amb moltes cares conegudes i mediàtiques, molt públic vingut d’arreu i aquell entusiasme generalitzat que s’escoltava sense parar gaire l’orella en totes les conversacions dels grupets formats en els passadissos i zones de descans durant els dos entreactes.
La representació tenia un bon nivell i no entraré a incidir en aspectes que per les raons esmentades en els altres dos apunts dedicats a aquest Tristan und Isolde, no estic en disposició de valorar de la mateixa manera, segurament perquè el que jo vaig escoltar en molts moments no s’ajustava a la veritat, tot i que poc canvien la impressió de les altres representacions que he assistit en llocs d’acústica agraïda, res més, tenia una visió privilegiada de la senyora Mälkki, que encara fonamenta més la meva valoració d’una direcció extraordinàriament decebedora, malgrat les incomprensibles mostres de satisfacció d’una part del públic amb criteris suposo que sui generis. L’excepcionalitat i el privilegi requeien, és clar, en Lise Davidsen, capaç de galvanitzar al seu voltant una aura que catapulta la representació al mateix nivell d’aquelles que es poden comptar amb els dits d’una mà d’ençà que jo assisteixo a l’òpera (l’any passat va fer cinquanta anys).
El privilegi ha estat haver escollit el Liceu per fer la seva primera Isolde i l’excepcionalitat és com fa front a aquest temible rol, perquè no són només les característiques d’una veu extraordinàriament potent, dúctil, càlida i de registre extens, es tracta i més important encara, de l’artista, el seu talent i la capacitat que té per transformar la perfecció de les notes que emet en bellesa musical i la vivència interpretativa. La sort de la desgràcia de butaca comprada era veure allò que no em permet apreciar l’habitual ubicació en el meu venerat quart pis, el gest, l’expressió facial, la capacitat també de comprendre la seva Isolde fins i tot quan no canta, en definitiva la grandesa d’una interpretació que a partir d’ara farà la volta al món i tots els teatres i públics voldran gaudir. No hi ha dubte que estem davant la gran cantant del segle XXI i encara que sigui aviat, se’m fa difícil creure que en els probables vint anys vinents que em queden d’assistir a l’òpera amb les capacitats sensitives, si més no com les actuals, sigui tan afortunat de veure i sentir un cantant que pugui cantar al seu costat de tu a tu, com va ser el cas de la mítica parella Kirsten Flagstad i Lauritz Melchior, per posar l’exemple més emblemàtic del cant wagnerià del segle XX. Ja seria molta casualitat que tal com està el món amb la quantitat de desgràcies que ens sorprenen cada matí i que superen les del dia anterior, que Wotan ens concedís aquest privilegi. En qualsevol cas i esperant que Davidsen torni sovint al Liceu per cantar el que vulgui, aquesta Isolde amb aquesta jovial plenitud vocal, interpretativa d’una dona que encara no ha fet els quaranta anys, amb aquesta sensibilitat, control vocal, tècnic i expressiu perfectes, ja queda gravat com un regal que sempre més li haurem d’agrair.
Ahir vaig trobar a faltar aquella allau de papers que queien anys fa en les nits glorioses, des de les llotges de prosceni del quart pis quan un artista tan excepcional com la Davidsen feia la darrera de les representacions. Ens hem fet grans i no hi ha hagut relleu d’aquell públic que era ànima del teatre, perquè el canvi del públic operístic, no només del Liceu, és un fet demolidor, que ens hauria de fer reflexionar una mica en la manera que tenim de consumir la cultura, acostumats a fer de cada final de representació èxits memorables amb cantants discrets, quan veritablement l’èxit hauria de ser memorable, només queden aquestes proves d’agraïment també excepcionals, com eren els paperets de coloraines amb frases d’agraïment i ja no dic les llençades de coloms que s’havien arribat a fer en dies d’homenatges a les grans i exclusives dives. Davidsen també ho és i ja trigan a donar-li la medalla d’or.
Ahir ningú parlava de Mälkki, ni de la producció de Lluch, ni tan sols de si Halley i els altres cantants eren maltractats per un so excessiu d’una orquestra desequilibrada. Ahir era ella i tot el que ajudava al fet que allò fos una experiència irrepetible, i això és l’essència de l’òpera quan tenim la sort de comptar amb qui té únicament la capacitat de fer que l’experiència operística sigui un pretext per viure, i aquests els agradi o no a directors artístics, directors teatrals o directors d’orquestra, només són els cantants.
Justament ahir, 31 de gener es commemorava el trist trenta dotzè aniversari de l’incendi del segon Liceu. No hi podia haver millor homenatge al gloriós teatre i els cantants que van farcir d’excepcionalitat la seva història que aquella representació magnífica envoltada de la màgia de les grans vetllades i que va acabar amb un liebestod que feia aixecar de la cadira al públic com a Eleanor Parker interpretant a Majorie Lawrence a Interrupted Melody, ens falta, això sí, en Glen Ford que li doni rèplica, qui sap si Wotan en els propers anys…
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Benvolgut Joaquim, Jo vaig debutar al Liceu amb Enriquta Tarrés al Faust, (Libero de Lucca, Ausensi, …) a l»any 1959. No puc estar més d’acord amb la teva valoració de Lise Davidsen, però vaig trobar a faltar un tible fent la melodia anunciadora de l’arribada d’Isolda, tal i com havia entès el mestre Joan Lamote, i es va seguir fent fins no fa gaire. Ho perdrem definitivament?
M'agradaM'agrada
L’any del seu debut liceista coincideix amb l’any del meu naixement, em porta una certa distància 😉
Lamote de Grignon, com a musicòleg i director, analitzava el color instrumental i la funció dramàtica dels instruments: considerava que el timbre penetrant i expressiu del tible, semblant a l’oboè, però més potent, s’adeia especialment amb aquell moment líric i evocador de l’òpera. Ara bé, si hem de ser fidedignes a la partitura, no crec que Wagner conegués aquest instrument tan característic de la cobla catalana.
Gràcies per aquesta aportació que tenia totalment oblidada.
M'agradaM'agrada
Crec que el mestre Lamote deia que si Wagner hagués conegut el tible li hauria fet fer aquest passatge. Un grapat de directors ho han entés així fins fa poc.
Gràcies pels seus comentaris!
M'agradaM'agrada
Però no deixa de ser una suposició agafada amb pinces, crec jo.
M'agradaM'agrada
Chi lo sa?
Enhorabuena, por las vivencias apasionantes que has compartido, difíciles de superar. Como dijo Byron “Pero he vivido/y no ha sido en vano”; sigamos esperando ese disfrute lírico.
Un saludo, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Si puedes, querida Leonor, no te pierdas la retransmisión digital del día 15 de febrero en Liceu+.
Gracias por estar siempre.
M'agradaM'agrada
Apuntada queda.
Mil gracias, por todo, siempre.
M'agradaLiked by 1 person
WoW! Cloenda inesperada d’una sèrie de Tristan i Isolde en què has estat especialment generós amb els apunts. Sigui des de la butaca que sigui, sempre és un plaer llegir les teves impressions.
Entenc, però, que el Liceu, ja no podent acompanyar la Davidsen dels Vinke, Dohmen, Grimsley o Theorin, s’ha esforçat a envoltar-la amb el bo i millor que hi ha al mercat. De fet, ha estat un doble esforç, perquè també ha hagut de substituir Theorin a darrera hora.
Entenc el que dius: potser la seva Brangäne no em retornaria la seva Isolde. Però què vols… m’hauria encantat veure-la!
El que sí que s’hauria pogut tenir és Ollé/Pons, i hauria millorat la proposta, tot i no ser tan mediàtic.
Tant de bo el Liceu li pugui oferir encara un darrer retorn, com va passar amb Waltraud Meier amb aquella Elektra. Sigui en una producció amb Theorin, Davidsen o von Damerau, o ni que sigui en un recital amb piano, seria una bona manera de tancar el cercle. Més que per nostàlgia, per coherència.
I, ja posats, amb les entrades exhaurides, m’hauria agradat que el Liceu hagués programat una funció extraordinària fora d’abonament. Si el públic el que vol veure és un Tristan i no només una Isolde, potser un segon repartiment més rodat, en una tercera funció, hauria fet el fet
M'agradaM'agrada
Benvolgut Joan.
En molts aspectes musicals i expressius, el Tristan de Halley em va agradar més que el de Vinke, molt més testosterònic.
Ho dic perquè si bé aquell Tristan em va agradar molt en conjunt, sembla que aquest sigui inferior i no és ben bé així, segons el meu criteri, tot i que en els aspectes de direcció musical i escènica, clarament sí, però com que he volgut fer entendre en aquestes darreres reflexions, l’excepcionalitat sideral de la Davidsen ha situat tot el conjunt a un nivell extraordinari, i francament, a qui menys he enyorat és la gran Theorin fent un rol que segurament ara no li esqueia gens. Mai he estat un nostàlgic de les veus i els meus grans referents operístics quan varen deixar de ser dignes, ja no dic referents, pregava perquè deixessin de cantar per no dir-te de fer el ridícul, per tant, allò dels comiats d’agraïment o es fan de manera natural o millor oblidar-los, perquè segurament no en sé prou de com ha anat el tema, però després de l’afaire de la temporada passada en el Lohengrin, tot va saltar pels aires i segurament tothom hi va posar de la seva part.
Demanar una altra funció fora d’abonament, sabent com estan les agendes dels cantants, em sembla una imatge prou romàntica que t’honora, però d’un món de l’òpera que ja no existeix. Jo m’hauria conformat amb la llençada de paperets en la darrera funció i ni així. Res és el que era.
M'agradaM'agrada
aún no me creo que haya tenido el gran privilegio de oir/sentir/vivir a Lise. Wotan existe!!!
M'agradaM'agrada
Si, para según qué, si que existe y que siga haciéndolo posible en las próximas temporadas, como parece que será.
Si hace falta poner velas en el Walhalla, montaremos una colecta.
Gracias Lillian
M'agradaM'agrada
He anat dues vegades a veure l’òpera.
Halley em va agradar més el 23 que no pas el 31, vaig sentir algú que deia que estaba refredat.
Em sento bastant fortunat que el primer Wagner de la meva vida hagi sigut amb la Lise Davidsen fent d’Isolde, ja que mai he vist la sala amb aquests silencis tan llargs. En general, han sonat pocs mòvils i la sinfonia de tos no era tan present com a l’Elisir.
Estic amb ganes de sentir més repertori de Wagner i fins i tot Strauss. He estat aquests dies escoltant Elektra i m’ha agradat força.
Pensava que s’em faria més pesat però excepte algún moment al segon i tercer acte molt puntual vaig estar molt agust durant les funcions.
A veure amb aquest anell que comença l’any que ve, intentaré anar a totes les òperes tot i que el Götterdämmerung em sembla ja d’un altre nivell superior per la duració i també la complexitat.
I recordant aquell comentari que em vas fer fa un temps, “Wagner no es menja a ningú i l’únic que et pot pasar es que t’agradi tant que els altres compositors et semblin inferiors”, bé no m’agrada dir que Verdi em sembla inferior que Wagner ja que soc molt verdià, però s’ha de reconeixer que Wagner t’obra un univers completament diferent i impresionant que potser l’òpera italiana no fa. Però no vec que una pugui viure sense l’altre, les dues es necesiten.
En relació a l’orquesta, jo no soc un entés com tú, però jo he estat escoltant molt la grabació de Carlos Kleiber i no te res a veure amb la que he sentit al Liceu tot i que m’agradat. Això sí la de Kleiber molt millor a nivell de tensió i dramatisme.
Amb ganes ara d’aquesta Gioconda que ve ara, a veure que tal en Daniel Oren i estic d’acord amb el que has comentat en anteriors ocasions, es podria haver utilitzat el mateix cast per una òpera rara de Verdi. Personalment m’agradaria veure Stiffelio o I Vespri Siciliani però bueno, a veure quant de temps s’ha de esperar per això i moltes altres òperes impresionants pero olvidades.
Gràcies Joaquim!
Salutacions.
Marc.
M'agradaM'agrada
Has estat molt afortunat i alhora tens un futur complicat, a no sé què Davidsen ens visiti molt sovint, perquè el primer Tristan und Isolde i amb ella, farà molt difícil que una altra t’agradi. Tens molts anys al davant i per gaudir de tota la llarga carrera que desitgem a aquesta soprano que està destinada a fer història.
Gràcies, Marc.
M'agradaM'agrada
Lise es ISOLDE.
He tenido la oportunidad de escuchar a lo largo de mi vida distintas Isoldes (5) y siempre salía con la sensación como de no entender esta obra. Finalmente, y gracias a Lise, he disfrutado por dos veces de un Tristan und Isolde para el recuerdo. Somos afortunados por estar en este momento.
Contando los días para su próximo recital en el Auditori de Girona con programa 100% Schubert.
M'agradaM'agrada
Ahí nos veremos.
Gracias por comentar
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim,
Potser obro un meló que no toca, però arrel d’aquesta publicació se m’ha obert la curiositat sobre un parell de temes!
Per una banda, ens podria parlar “d’aquell públic que era ànima del teatre” que llençava els paperets de colors des de les llotges del prosceni del quart pis i engegava coloms? Més enllà del canvi de caràcter del públic, podria ser que el teatre no ho permeti actualment? M’interessa la reflexió que ens pugui fer sobre aquest relleu generacional amb el públic i la manera de consumir cultura.
Per altra banda, ens podria parlar de les diferències en l’acústica de les diferents zones del teatre? I més en concret, quins matisos hi pot haver en les llotges de baix i de les del prosceni en comparació amb altres punts de la sala? Crec que pot ser molt interessant aquesta informació a l’hora de comprar una localitat, sobretot pel qui no conegui gaire l’espai.
Moltíssimes gràcies per la seva atenció i enhorabona per aquest blog, que és fantàstic!
M'agradaM'agrada
Hola, Ernest, gràcies per comentar.
Són dues qüestions llargues de comentar.
El públic ha canviat i té poc a veure amb el públic que jo vaig conèixer ja fa més de cinquanta anys. Quan van desaparèixer les entrades de general que generaven les cues al carrer Sant Pau per obtenir localitats encara amb visió total de l’escenari, això propiciava un ambient de companyonia que amb la seva desaparició s’ha perdut totalment. D’aquestes colles d’amics i coneguts s’aprenia molt, es discutia molt i es generaven unes complicitats que en molts casos es van convertir en amistat sincera i perdurables i no cal dir amb parelles sentimentals i tota la pesca. Aquests llargs encontres al carrer i a l’escala generaven també un ambient que es continuava a dins la sala i en els entreactes, amb acalorades reaccions a favor o en contra sobre les actuacions i també aquests homenatges que es preparaven amb molta il·lusió, de forma senzilla, sempre pagats per la butxaca dels aficionats, fos llençant els paperets o penjant grans pancartes des de la balconada de quart o cinquè pis. Tot es va perdre amb la desaparició de les cues i ara tothom arriba al teatre poc abans de començar la funció i sort tens si et saludes en entrar i sortir amb els veïns del voltant. Òbviament, l’ambient durant els entreactes tampoc té aquella passió d’aquells anys, res és igual.
Pel que fa a l’acústica, crec que és senzill d’entendre que en un teatre de ferradura a la italiana amb localitat que tenen l’escenari i el fossat de costat i no enfront, és impossible que l’equilibri sigui el mateix que en un auditori on les localitats totes són frontals, més o menys allunyades de l’escenari, però frontals, amb una percepció de l’equilibri molt més acusada i sense que una part de l’orquestra predomini sobre la resta. Si a més a més hi ha localitats que queden entatxonades dins d’un nínxol (llotja) amb una visera de formigó que a banda de treure molta visió de la part alta de l’escenari, no permet que el so arribi amb la mateixa llibertat que una localitat sense aquests impediments, fent que s’incrementi més la deficiència acústica. Aquestes entrades nefastes no haurien d’existir i molt menys encara posar-les a un preu que esdevé un atracament, cinc vegades més cares, com a mínim, que una entrada sense visió a quart o cinquè pis, però amb una qualitat acústica molt millor. És nefast.
Eviteu sempre les llotges de platea i com més laterals, pitjor, són una vergonya eterna per a tots aquells que van decidir aquell COM ERA I ON ERA que tant de mal ha fet als que estimem l’òpera i el Liceu. Com era, era impossible, perquè ja no es podia tornar a fer un teatre de ciment, ferro, fusta, guix i vellut, i les noves tecnologies necessitaven unes característiques tècniques i de seguretat molt diferent, d’acord, però aleshores acceptant l’on era, el millor hauria estat no voler imitar la sala antiga, empitjorant-la, que és el que es va fer i fer un teatre amb l’aforament tot central, imitant Bayreuth, per exemple, amb un gran amfiteatre a diferents nivells, que permetés a TOTS els espectadors veure l’escenari i poder seguir l’acció escènica, alhora que sentir la música amb les millors condicions. Una ocasió perduda per a una ciutat que s’enorgulleix de ser capdavantera en arquitectura i disseny.
M'agradaM'agrada
Em sembla molt interessant això que comentes Joaquim. Espero que el proper 18 de febrer amb la Nadine si que hi hagi els paperets de colors ja que quan ella va cantar la temporada passada el teatre s’enfonsava amb les ovacions.
En relació al tema de la acústica, l’únic teatre que tinc referència es el Teatro Alla Scala ja que és l’únic teatre juntament amb el Liceu en el que he anat a veure funcions d’òpera.
El que comentes de llotges també passava en l’antic Liceu? Si mal no recordo hi havien llotges fins al tercer pis (entenc que ara es molt més cómode però les llotges del segon i tercer li donaven una imatge molt solemne al teatre i amb la configuració actual crec que ha perdut). Passava també que en una llotja del segon o tercer pis s’escoltés com les de platea?
Jo només he anat un cop a les llotges de platea i les del primer pis més però és totalment cert que no te res a veure el so com arriba a les llotges a com arriba al tercer pis per exemple.
Es sols per curiositat.
Gràcies!
Marc.
M'agradaM'agrada
El segon Liceu, tenia millor acústica que l’actual, tot i que les entrades de prosceni o properes a les majestuoses llotges de prosceni, és normal que el so no sigui equilibrat, com més a prop de l’orquestra et situïs. En els laterals extrems de quart i cinquè l’acústica és molt millor, tot i que el desequilibri és inevitable. Només en teatres com Bayreuth. La Bastille, el Regio de Torí, l’òpera de Frankfurt i parcialment Les Arts de València, dels que jo conec, tots ells moderns excepte Bayreuth que va estar especialment dissenyat per afavorir a l’espectador i la concentració amb les millors condicions possibles de so i visió, això es resolt de manera satisfactòria. Tots els teatres a la italiana que conec, malgrat la bona acústica que puguin tenir, no afavoreixen la sensació estereofònica del so, si no estàs situat en entrades centrades.
L’antic Liceu era millor perquè els materials de la construcció afavorien més a les veus, també l’escenari i la seva caixa, també la distribució era millor amb més visibilitat en moltes zones que ara són dolentíssimes. El fet d’ampliar el voladís de l’amfiteatre i mantenir les llotges a sota, però enretirades, fa que com ja he comentat, es perdi visió i el so no entri amb naturalitat.
Els milanesos també diuen que amb la darrera reforma de la Scala l’acústica no és tan bona, però és molt millor que la del Liceu, el fossat de l’orquestra és més gran (el nyap del fossat del Liceu és imperdonable) i té una caixa acústica que emmarca l’escenari, molt més efectiva que la del Liceu.
Per altra banda, jo crec que en el tercer i segon pis, en genral, el tercer Liceu és millor
Sé que el mestre Pons molt sensible amb el tema acústic va fer fer un estudi que suposo que necessita subvenció i ara només es pensa en el Liceu Mar, tema que em produeix molta inquietud.
M'agradaLiked by 1 person
Tot i no ser milanés, jo també he anat a La Scala varies vegades, i no diria que avui té una acústica molt millor que la del Liceu.
Més aviat diria que són prou similars, com és d’esperar ja que ambdós són teatres a la italiana reconstruïts “on eren, com eren.” Va quedar més de La Scala el 1943 que del Liceu el 1997, però no prou com a per tenir l’acústica d’abans. En aquell cas també, els que hi havien estat abans del bombardeig sempre van dir que no es va recuperar la qualitat originària. Qui sap si és qüestió de nostàlgia, o si és senzillament que les estructures més fràgils i més inflamables dels segles passats tenien una acústica millor. Al fi, els instruments musicals es fan de fusta i de llautó, no pas de formigó armat.
No he vist cap opera des d’una llotja del Liceu. En vaig veure una des d’una llotja de La Scala i no hi tornaré. És una experiència romàntica: pots escollir la llotja d’algun personatge històric que coneixes, i fins i tot una de les poquíssimes que van sobreviure al bombardeig. Si tens una llotja central, tens molt bona visió, és clar. Però el so no és massa bo. Crec que passa al mateix que a les llotges de platea del Liceu: el so no entra bé entre els murs de la llotja. A La Scala, et pots fer el teu propi crescendo estirant el cap fora dels murs. Em va sorprendre, però és un problema conegut.
Suposo que les llotges de platea del Liceu seran encara pitjors perquè tenen l’amfiteatre per sobra. Però suposo també que les del primer pis seran millors perquè no estan totalment tancades per murs. Sobre tot, al Liceu tenim l’amfiteatre i els segon i tercer pisos sencers, que sí que he provat i que em semblen molt millors que les llotses que ocupen aquells pisos en La Scala.
Per tant, esdevé difícil comparar precisament els seients cars. A La Scala, tothom coincideix en què la platea és la opció millor. Al Liceu, preferiria el sector central dels pisos. És possible que la platea de La Scala sigui millor que la del Liceu, però no és ben bé la comparació més adient.
Als dos teatres, i a tots els teatres a la italiana que conec, segur que és el quart pis central d’on es sent millor si no t’importa massa veure ni estar entre els pijos. Pel meu gust, tant al Liceu com a La Scala es sent prou bé des de tot el quart i cinquè pis, tret els laterals extrems i llotges de prosceni.
Totalment d’acord amb en Joaquim que reconstruir la ferradura va sera una decisió plena de conseqüències negatives, però compte! Tampoc no és garantia d’èxit construir un teatre més modern. El Regio de Torí el conec prou bé, sent natiu d’aquella ciutat, i la seva acústica és molt pitjor que les del Liceu i de La Scala. Es veu molt bé des de totes les localitats, això sí. Tampoc no hi ha gran diferències de qualitat acústica, però es sent força malament pertot arreu. Afegir una caixa acústica (prou lletja) no ho va solucionar. Ara ho intenten amb amplificació si més no de l’orquestra, sovint amb resultats ridículs perquè es nota que el so ve d’uns altaveus per sobra de l’escenari.
M'agradaLiked by 1 person
Les vegades que he estat al Regio no m’ha semblat mai que l’orquestra estigués amplificada, ara sí que em voldria morir. El so és rar, però amplificat?
Pel que fa a la Scala, la platea és bona sempre que et situïs a les butaques davant el passadís transversal, segons em va dir un assidu. Jo vaig anar a veure un Ascanio in Alba, que se’m va fer interminable, en una butaca de platea amb un rebot molt estrany, mentre que la darrera vegada en el Guillaume Tell, també a platea, va ser un so esplèndid i jo asseguraria que non tan sec com al Liceu, hi ha una mica més de reverberació.
Des d’una llotja central del segon pis vaig veure un Lohengrin de manera molt incòmoda i escoltat dignament i des de la galeria dels vidus de la Callas, una Traviata amb la Netrebko (molt de morbo, però a l’hora de la veritat la Scala ja no era el que havia estat, va ser una Traviata més i prou) això sí, el so des d’allà dalt em va semblar més espaiós que el del Liceu central de quart pis, que és el que em conec més.
De totes maneres jo no em referia a l’Scala abans del bombardeig, que suposo que aleshores era un teatre a l’antiga amb una acústica meravellosa, no, jo ja em refaria al després de la reconstrucció de la Segona Guerra Mundial i l’actual després de la reforma de l’escenari i altres espais, amb la polèmica torra escènica, feta entre el 2002 i 2004.
Gràcies per l’aportació, Giacomo.
M'agradaLiked by 1 person
Tens raó, Joaquim: a l’època daurada de Noseda, o l’orquestra del Regio no s’amplificava, o s’amplificava bé i ningú se n’adonava. Ara segur que es fa, i no es fa bé. Vam escoltar una Traviata en la qual la posició percebuda de l’orquestra era totalment ridícula. En altres ocasions, per exemple l’Hamlet de la temporada passada, ho van fer molt millor; però sempre hi ha algun moment en què l’orquestra està descolocada. No sóc expert d’acústica, però no crec que això pugi passar sense amplificació, sinó només amb reflexions estranyes. De totes maneres, és un defecte d’acústica molt greu. No passava abans: ni fa dècades, abans d’aquella caixa acústica lletja però útil. Nogensmenys, l’acústica del Regio sempre va ser prou dolenta. Vull dir la del Regio que coneixem: del que va existir entre 1740 i 1936 ja no es parlava cinquanta anys després de l’incendi.
Citava els nostàlgics de la vella Scala només per dir que n’hi ha sempre. Ni a Milà no queda ningú que pugui recodar bé com era el teatre abans del 1943. Suposo que encara quedarà algú, molt més vell que tu, que hi va anar. Però és qüestió de records ja mítics de nits de la seva infància, oi? No tinc prou enteniment per dir si els pisos quart i cinquè de La Scala d’avui, que són els que sovintejo, són menys secs que els del Liceu. No em sorprendria, i confio en la teva opinió més entesa.
Sí que és molt més sec el San Carlo de Nàpols: això em sembla molt evident, tot i haver-hi estat només un grapat de vegades i més sovint per escoltar-hi pianistes que òperes. Per cert: un tercer teatre en el qual moltíssims es queixen de la última renovació (que tampoc no calia tant, ja que no hi havia hagut cap destrucció). És cert que van posar-hi un paviment adotzenat que sembla sortit de l’IKEA. Però és cert també que sempre havia tingut fama de teatre sec. Fins i tot hi ha qui diu que la poca reverberació és més adient per a la òpera napolitana clàssica.
M'agradaLiked by 1 person