Jonathan Tetelman i Olga Kulchynska al Faust de Gounod a Múnich. Fotoghrtafia de ©G.Schied gentilesa de la pàgina web de la Bayerische Staatsoper
L’estrena de Faust de Charles Gounod (París, 1859, Théâtre Lyrique) va suposar l’afirmació d’un nou avançament de l’òpera francesa, deixant enrere les grandiloqüències de l’estil meyeerberià per apostar per un refinament orquestral, un sentit més líric, el desenvolupament melòdic centrat en els sentiments i el caràcter psicològic dels personatges i no tant en l’exhibició de lluïment vocal.
Malgrat l’èxit indiscutible de públic, alguns crítics van considerar que l’òpera s’allunyava del dramatisme de Goethe i el caràcter excessivament sentimental i del gust burgès.
Amb el temps i després que deu anys més tard l’obra es representés a l’Opéra de París, aquestes reticències van desaparèixer i va esdevenir un dels puntals de l’Òpera francesa i una obra obligada a tots els grans teatres i de reclam dels grans cantants i directors. A Alemanya alguns crítics consideraven que no era digne del gran Goerthe i per això durant un cert temps s’anomena Margueritte, però sortosament aquesta pràctica va desaparèixer i malgrat que darrerament arreu veiem més representada Roméo et Juliette, el Faust continua sent un títol imprescindible, d’aquells que conformen els 50 títols que no poden mancar mai en les temporades per garantir l’èxit de taquilla, ja que al llarg dels cinc actes hi trobem moments de gran lluïment vocal, inspiració melòdica i sentiment dramàtic i teatral, amb àries, duets, tercets, concertants i un gran ballet que de comptar amb els cantants adients, exalten al públic.
La Bayreische Staatsoper ha estrenat una nova producció, deguda musicalment a la cada vegada més aclamada Nathalie Stutzmann i en el vessant escènic a la directora holandesa Lotte de Beer. L’estrena va tenir lloc el passat 8 de febrer i el teatre la va oferir en streaming. Aquesta producció amb cantants i director musical diferent es repetirà el mes de juliol, en el marc del festival de la capital bavaresa)
La contralt i directora francesa Nathalie Stutzmann obté en finalitzar la representació un triomf sense discussió. La seva direcció és orquestralment molt sumptuosa, extraient de l’orquestra muniquesa una paleta de colors i atmosferes molt atractives, però sorprèn que no tingui gaire en compte als cantants i que en el segon acte i en les escenes de la karmesse el cor i el conjunt passin per claríssims moments de confusió que voregen el desastre. No estic tan segur que sigui mereixedora d’aquella aprovació rebuda, perquè a l’òpera no només ha de sonar esplèndid.
El cor no sé si no està en el moment òptim o no hi havia prou seguretat, hi ha moments de tensió al límit, però també hi ha moments d’una sonoritat esplèndida, sempre tenint en compte que jo no era al teatre.
Inicialment interessant la proposta vocal, encapçalada pel tenor Johathan Tetelmann que la DG s’ha imposat fer-ne un nou estel i que a banda d’una pinta esplèndida per a Netflix i d’un agut ferm i esclatant que desitjarien tots els tenors amb ganes de ser algú, té poc més a oferir. Tipàs, macot i amb un Do esclatant? Mala peça al teler, el xicot no dona més de si, enamora les platees, però vocalment té molt poc a dir. L’estil francès és absolutament inexistent. Jo diria que no té cap estil, emet notes, algunes les emet veritablement amb encant, però al darrere no hi ha la més petita noció de res. Que la veu tingui un “tremolo natural” no hauria de ser un problema si ell s’encarregués de dissimular aquest “defecte” amb intel·ligència interpretativa, elegància en el fraseig i detalls de classe i estil, amb reguladors, legato i control, però no sembla importar-li gaire, sap que és guapot i tan aviat la partitura li doni el moment de llençar una canonada, sap que moltes i molts cauran als seus peus. Poc li importa que el seu registre greu sigui sord, ell és “il tenore” i aquests no han de fer greus, El de sempre, fa mandra aquest xicot.
La soprano ucraïnesa Olga Kulchynska, una vegada ha passat el tràmit de l’ària de les joies, el més feble de la partitura malgrat la fama que li va atorgar la Castiafiore, canta una Margueritte esplèndida i és una llàstima que no tingui la rèplica corresponent a l’escena del jardí. On veritablement està intensa i colpidora en l’escena de l’església i especialment en l’ària “il ne revient pas” i en totes les parts dramàtiques fins al tercet final “Alerte, Alerte…Anges purs…” on vaig trobar a faltar una implicació més gran de la Stutzmann per fer el moment veritablement trasbalsador. És una gran Margueritte amb una veu generosa, ample i molt corpòria, vocalment el més notable del cast.
El baix-baríton nord-americà Kyle Ketelsen fa un Méphistophélès teatralment ingrat, seguint les directrius escèniques, lluny d’aquells dimonis seductors que havíem vist anys enrere. És una personificació de la maldat que de mica en mica i de manera brutal se sap el guanyador del repte. En aquest aspecte la seva interpretació em sembla majúscula i àgil, si bé vocalment li manca més contundència, més registre greu i segurament més volum per traspassar els moments en què el teixit orquestral resulta excessivament dens per a la seva veu.
Vocalment, molt sonor i potent el Valentin del baríton francès Florian Sempey, sent com és el més idiomàtic del cast, és una llàstima que no s’emmiralli en els grans compatriotes que van deixar les millors referències. Una mica més d’elegància i cura en el fraseig l’hauria fet triomfar en rotunditat.
Deliciós el Siebel de la nord-americana Emily Sierra, una veu que per aquest rol sembla ideal, ara bé, què més intens podrà arribar a fer? Espero que aquesta manca d’identificació de timbre tingui en un futur una evolució que li permeti assumir rols més consistents.
El sempre difícil rol de Martha, així com el de Wagner, estan resolts amb professionalitat per Dshamilja Kaiser i Thomas Mole.
La nova producció de Lotte de Beer i malgrat la forta divisió d’opinions en sortir a saludar l’equip escènic, a mi m’ha agradat bastant i en molts moments, molt.
Es nota en l’estètica una influència de la gran escola pictòrica holandesa, amb un tractament de la llum i les ombres, excel·lentment recreat per un disseny de llums magnífic de Benedikt Zehm. de Beer treballa de manera excel·lent amb el cor, creant sempre grups humans envoltats de la misèria de l’edat mitjana del llibret original, si bé també hi ha una mica de garbuix d’èpoques que no m’arriba a inquietar. Grans escenes de la taberna, del retorn dels soldats, de la mort de Valentin, totes elles colpeixen i no donen mai peu a brillantors supèrflues, tot està immers en una foscor, física i ètica que mai se’m va fer reiterativa perquè la potència teatral de les imatges és molt contundent. No hi ha grandiloqüències escenogràfiques i l’estructura giratòria de Christof Hetzer, amb ombres amenaçadores projectades en els murs de pedra, contrasten amb la senzillesa de la caseta de Margfueritte que després serà una petita església i no la immensa catedral que estàvem habituats en el moment de la confrontació de Margueritte amb el Diable i Déu. A l’escena final no hi ha cap mena de miracle, a Méphistophélès la jugada li surt rodona. Només en la foscor suggeridora i no excepte d’un kitsch romàntic a l’escena de la Nit de Valpurgis, sembla ser l’únic moment que ens allunyi d’aquesta davallada social i humana que presenta aquesta nova producció. Jo en el teatre hauria aplaudit sense contemplacions.
Ja fa molt temps que no ens visita el Faust, aquí la darrera vegada ens van perpetrar un autèntic atemptat amb aquells fragments en versió de concert que ens van colar en la inauguració de la temporada 2011/2012, l’inici del declivi. Ja toca una reinserció d’aquell delicte.
FAUST
Libretto von Jules Barbier i Michel Carré
Música de Charles Gounod
Le docteur Faust: Jonathan Tetelman
Méphistophélès: Kyle Ketelsen
Valentin: Florian Sempey
Wagner: Thomas Mole
Marguerite: Olga Kulchynska
Siebel: Emily Sierra
Marthe: Dshamilja Kaiser
Bayerischer Staatsopernchor
Director del cor: Christoph Heil
Bayerisches Staatsorchester
Director musical: Nathalie Stutzmann
Direcció d’escena: Lotte de Beer
Co-Regie: Florian Hurler
Escenografia: Christof Hetzer
Disseny de vestuari: Jorine van Beek
Disseny de llums: Benedikt Zehm
Dramaturgia: Peter te Nuyl i Ana Edroso Stroebe
Múnich, 8 de febrer de 2026
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Suposo que el primer paràgraf és per provocar-me. Reduir Meyerbeer només a la grandiloqüència em sembla poc seriós, com si les qualitats que tu trobes al Faust com “refinament orquestral, un sentit líric, el desenvolupament melòdic centrat en els sentiments i el caràcter psicològic dels personatges” no estiguessin ja en les obres del mestre, de les que Gounod només n’és un aprenent. Molt avançat, això sí. I per això desitjo que el tercer Liceu programi d’una vegada i en condicions Faust. Abans ja s’han fet Carmens i Werthers a dojo, obres que considero molt inferiors.
M'agradaM'agrada
No hi ha provocació, ho crec així, Gounod es va desempallegar de tot el que era sobrer en les obres de Meyerbeer, sempre sobrecarregades de superficialitat decorativa innecessària, Gounod en va prescindir i va superar al mestre, succeeix sovint. Així ho crec i no tinc temps per anar provocant als meus lectors, però tampoc he d’anar en peus de plom. No crec que això sigui una ofensa cap a tu, pot ser un punt més de discrepància, mai l’enemistat.
A més, el Faust és uneix i Berlioz encara més.
Gràcies per comentar, Dani.
M'agradaM'agrada
Des de que vaig escoltar la gravació de V de los Angeles, N Gedda i B Christoff, Faust m’ha entusiasmat. Llàstima que ni Tetelman ni Ketelsen estiguin a l’altura. No se si avui en dia hi ha qui s’hi apropi a aquells grans de llavors. Serà interessant cercar gravacions de Kulchynska i E Sierra (¿parentesc amb Nadine Sierra?).Gracies per una altra excel·lent ressenya.
M'agradaM'agrada
Ketelsen està molt millor que Tetelman, Ketelsen interpreta malgrat que li falti registre, però és un cantant intel·ligent, no es pot dir el mateix del tenor.
Per fer Faust et oodria dir que actualmemt tenim el tenor perfecte, el franès Benjamin Berheim que al Liceu no va agradar com a Ducca del Rigoletto, però que és el Werther, Des Grieux, Faust i Roméo d’absoluta referència i per fer el Mephistophélès, crec que hi ha bons cantants: Schrott, Abdradzakov, Reylea…
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies Joaquim, com sempre, per el teu apunt i la teva generositat. En aquest cop m’interessava molt especialment perquè no vaig poder veure-la en streaming i perque, si Déu vol, aquest estiu la veuré en directe al festival, amb altres cantants, com molt bé dius. Crec que serà el Piotr Beczala i la Aylin Preez, cosa que crec que promet.
A més a més, és una òpera molt cara de veure a Barcelona, l’últim cop que es va progrma en escena va ser l’any 1988!!! Ja seria hora…
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Si noi!, ja toca i penso que Berheim, Anduaga i Nadine Sierra no haurien de faltar a la cita
M'agradaM'agrada
Tetelman parece junto a Di Tommaso, los referente al campo tenoril actual desde el punto de vista del marketing actual de las direcciones de los teatros. Ambos, bastante buenas voces pero que que apenas saben cantar : ni expresividad, ni matices, linealidad y aburrimiento.
de Tetelman, decir que vi su Pinkerton en las giras alemanas de las Butterfly ( Berlín y Badén Badén ), con la Buratto de Cio Cio San ( èsta si es una interesante soprano lírica ), con Petrenko concertando.
Y lo dicho, Tetelman vociferante y lineal como cantante ( se cargó el precioso y conocido gran dúo final primer acto..Vieni la sera..).
Para mi , cantante sin interés como bastantes tenores similares en gran repertorio italiano ( llámense Tetelman, Di Tommaso, Fabiano y hasta el actual Jonás Kauffmann ). Pero es lo que hay…
( decir que Emily Sierra no es pariente de Nadine Sierra. Esta si tiene una hermana menor, Melanie, que canta musicales de Broadway , segun tengo entendido )
M'agradaM'agrada
Ya quisiera Tetelman tener la mitad de la inteligencia de Fabiano. Yo creo que para cantar el rol de Faust Berheim es la referencia y Aduaga o Pati, si no se mostrara tan preocupantemente en declive en el Werther parisino, son opciones mucho mejores que el tenor norteamericano. Creo que Beczala ya no tiene la edad y las características vocales para hacer las dos funciones del mes de julio, pero mejor que el actual, por supuesto.
M'agradaM'agrada
Jo ja tinc el meu tenor per Faust i es diu Julien Enric canta amb molt de gust i rafinament que es com s’ ha de cantar Faust i es un tenor jove de l’ escola francesa res a veure amb el groller de Tetelman
M'agradaM'agrada
Buscraé coses del Julien Enric, no el tinc present. M’he quedat amb Benjamin Bernheim.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Aquella òpera, magnífica, que no recordes, programadfa a l’entorn de la Manon, va ser Boulevard Solitude de Hans Werner Henze. Jo també seguiria aquella idea de fer blocs temàtics i el de Faust amb l’òpera de Gounod, el Mefistofele de Boito, La Damnation de Faust de berlioz, el Doktor Faust de Busoni, el Faust de Spohr, mes les escenes de Faust de Schumann i la simfonia de Liszt, és una veritable inspiració. A veure si ens llegeixen
M'agradaM'agrada
Boulevard Solitude sí, gràcies mestre! Tampoc recordava que fos de Henze (!!) de qui ja posats m’agradaria veure Die Bassariden ( a veure si Marina Abramovich em llegeix també :-))Recordava vagament que l’acció passava a l’interior d’una estació de tren amb un gran rellotge com la d’Orsay, abans de ser museualitzada. El Faust d’Spohr ni el sabia, com a molt algun concert de violí seu corre per casa.
M'agradaM'agrada
L’Abramovich deixem -la reposar una bona temporada que ja ha fet prou calaix amb el Liceu.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias musicales de marzo de 2026 | Beckmesser