Ahir va tenir lloc l’esperat streaming del Tristan und Isolde que la plataforma Liceu + va demorar quinze dies ençà la darrera representació, amb la finalitat i això és una suposició meva, d’oferir un bon producte editat i degudament manipulat per intentar perfeccionar aquells aspectes millorables.

Quan vaig comprar el lot conjuntament amb l’abonament de la temporada a un preu francament atractiu (45 €) que incloïa 6 representacions de la temporada 2025/2026 i recuperar les 6 representacions de la temporada 2024/2025, totes elles sense restriccions de visionat, creia que comprava la possibilitat d’assistir a una representació en rigorós directe, fins a la temporada passada va ser així, però sense dir-ho explícitament i fins i tot deixant un espai al dubte, a partir d’aquesta temporada s’ofereix en diferit i una retransmissió que pot ser de diversos dies i degudament retocada, traient així, si més no per a mi, gran part de l’atractiu d’oferir una representació en directe com així fan totes les plataformes de les cases d’òpera més importants (MET, Scala, Múnic, Viena, París, Londres) Primer vaig creure que en el cas de l’esperat Tristan und Isolde podia ser degut a alguna exigència de la debutant Lise Davidsen o també de l’altra debutant, Susanna Mälkki, directora musical per assegurar que els seus debuts fossin els més atractius possibles, però també constato que per a La Gioconda ens haurem d’esperar al dia 8 de març, una vegada transcorreguts sis dies de la darrera representació (2 de març).

Aquest no era el producte ofert o si més no, no ens va dir que a partir d’aquest any les condicions canviaven.

Si és un producte editat no m’interessa gaire, perquè perd l’emoció i espontaneïtat d’una representació en rigorós directa, alhora que el que se’ns ofereix pot estar degudament manipulat i no ser exactament allò que s’ha sentit i vist al teatre, el fet que s’hagin utilitzat tres dies diferents ja dona peu a creure que el que se’ns ofereix no és “tota la veritat i només que la veritat”.

Atenint-nos al que es va sentir ahir, és evident que la gravació no ha pogut millorar els desgavells de la direcció d’orquestra en el final del primer acte, però a més a més diria, que posats a buscar o a retocar des de la taula de so, han equiparat les veus de Davidsen i Hilley, quan tots sabem que en el teatre els volums eren notòriament diferents, fins i tot en el segon acte vaig tenir la sensació que ambdues veus no estaven equilibrades i no s’ajustaven, no tan sols a allò que se sentia al teatre, sinó que es desvirtuava o és que potser van agafar el pitjor dia del tenor nord-americà? Al teatre era millor que per la televisió.

N’he parlat moltes vegades que els streamings o les retransmissions al cinema desvirtuen les projeccions, els volums i els equilibris, aquesta retransmissió del Tristan em servirà per sempre més com a exemple si és que algú gosa portar-me la contraria.

En alguns, pocs, però alguns aspectes sí que es va millorar el que vàrem sentir en directe. L’orquestra que en el teatre sonava absolutament desequilibrada entre seccions i plans sonors, en aquesta retransmissió sonava molt millor, si bé és cert que si no hi ha tensió dramàtica, l’enginyer de so no pot fer miracles. El so era més homogeni, la tensió o la continuïtat de la narració continuaven sent inexistents i ja pot venir aquell que dicta o dictava sentències des de la torre de les hores a donar-me lliçons de direcció wagneriana, perquè l’evidència ara la tenim documentada.

Hi va haver un altre aspecte poc cuidat, tant la intervenció inicial del cor, sempre conflictiva en el teatre, com els advertiments de Brangäne, ja que van sonar excessivament presents i en aquest cas ja no depenia de la localitat que s’ocupés a la sala, la veu de Gubanova era tan present com la de Davidsen i Hilley, perdent-se d’aquesta manera l’efecte de llunyania i misteri. En el cas del cor, en ser una mica una olla de grills mal resolta per la senyora directora, l’efecte televisiu era més molest, per excessivament present i desequilibrat.

No entraré a parlar en profunditat d’aspectes interpretatius, si bé el streaming va afavorir a veus que en el teatre quedaven més anònimes, com va ser els casos del timoner, el pastor/mariner o del mateix Melot, mentre que el Marke del senyor Sherratt van ser especialment dolorós. De cada dia no en podien escollir un on el senyor no estigués tan perjudicat o menys cridaner?

La retransmissió visual em va semblar esplèndida en línies generals i encara valoro més la producció tan injustament maltractada, de Bárbara Lluch, que permetia en els rabiosos primers plans, apreciar la interpretació magnífica de quasi tots els cantants, amb especial menció per a Davidsen i la Gubanova.

Ara bé, la retransmissió que era editada i en diferit perquè es va oferir en un format com si fos directa, allargant-la de manera absolutament innecessària fins a quarts d’onze, havent començat passades les sis. Abans de les deu hauríem pogut anar a sopar. Les intervencions en els entreactes eren les que podem veure a la pàgina web del Liceu i les entrevistes que va fer Ramon Gener les haguessin pogut posar abans d’iniciar la transmissió o al final.

Ningú podia anar enganyat, tots sabíem que el que veiem era fruit d’una manipulació amb la intenció de millorar el producte, cosa que no sempre es va assolir, però fer entreactes tan llargs tractant-se d’una edició en diferit, va ser un absurd.

Mai he estat un admirador de l’ínclit i multi empleat Ramon Gener, però ahir no em sap cap greu reconèixer que vaig agrair les seves intervencions per diversos motius:

En primer lloc, van ser en català que és l’idioma que hauria d’emprar sempre el Liceu, com a primer equipament cultural de Catalunya i després perquè més enllà d’algunes preguntes millorables, el que ens oferia era una aportació directa, entretinguda i distesa, sense perdre el món de vista, del que anàvem a veure o estàvem veient. Tot això ho dic perquè la sorpresa va ser majúscula (el Liceu va enviar un correu explicant-ho, però jo el vaig llegir a posteriori) quant a dos quarts de sis, hora anunciada per l’inici de la retransmissió van aparèixer en pantalla dos joves, Mario Marzo i Nacho Castellanos, hiperestimulats i dirigint-se en castellà als espectadors fent una presentació que no discutiré tant el contingut (es pot, també) com el continent, del que anàvem a veure, incloent-hi una entrevista a Anna Ponces, assistent a la direcció escènica. Em va molestar molt que es fes en castellà i no perquè jo sigui un talibà processista de llacet i estelada, o “alianfòssil” del ripollès, no en soc ni ho seré, però soc català i me’n sento profundament i ara que la nostra llengua perilla i no calen gaires estudis en profunditat per evidenciar les passes gegantines del retrocés a tots nivells, el Liceu ha de dirigir-se al món en català i en una emissió editada i en diferit, encara més. Per a què es van utilitzar comunicadors en castellà? No en tenim de millors en català, i tant que sí! I s’hauria pogut subtitular en els idiomes que es cregués més oportú, així es va fer amb les intervencions d’en Gener. El canal Liceu+ ha de ser, en primer lloc, un canal per apropar l’òpera a Catalunya i estic d’acord que també a altres parts del món, de l’Estat i més enllà, sobretot en una ocasió com aquesta que la retransmissió per raons òbvies va motivar un interès internacional molt notable. Aquest parell d’hiperventilats de la banda “borjamari” fins i tot van utilitzar l’anglès, en català res de res, és clar que es dirigien a un públic molt específic de l’amplíssim ventall que ahir es van connectar al Liceu +. No sé d’on surten aquell parell, quins padrins tenen i quins mèrits han fet a la vida per presentar aquest streaming, potser són habituals dels productes que ofereix el Liceu a la web o amenitzen les vetllades dels Under35, però aquella mitja hora l’haguéssim pogut estalviar i acabar abans la retransmissió i potser sopar a una hora més europea. Em van fer sentir vergonya perquè el darrer que vull abans de presenciar un Tristan und Isolde és que em vulguin, distreure, divertir o excitar-me amb verborrea pedant i vàcua revestida de modernitat informal.

De seguir per aquest camí, penso que el producte que ofereix el Liceu + no m’interessa, l’han empitjorat.