Véronique Weklé, Ludovic Tézier i Nadine Sierra. Gran Teatre del Liceu 18 de febrer de 2026 Foto gentilesa de J.Manuel Baena
La temporada 2025/2026 havia previst el retorn de la soprano Renée Fleming amb un recital acompanyada pel pianista Howard Watkins el 12 de desembre de 2025. Aviat es va anunciar que la diva nord-americana cancel·lava les seves actuacions i la direcció artística del Liceu, va respondre immediatament amb un altre recital amb dos cantants estimats: Nadine Sierra, una imprescindible pels liceistes que aquesta temporada no ens visitava després que en l’anterior fos una assídua triomfadora en les seves quatre brillantíssimes actuacions i el baríton francès Ludovic Tézier, un que ens agradaria que fos més imprescindible del que és, tot i que té una llarga trajectòria d’ençà que va debutar l’any 2006 amb un Lescaut de la Manon pucciniana. El bellíssim programa triat, íntegrament operístic “exigia” la intervenció de l’orquestra, però ens hem hagut de conformar amb l’acompanyament pianístic de Véronique Werklé, mestre assistent del Liceu.
Nadine Sierra I Ludovic Tézier són dues grans veus, dos cantants excepcionals i és un goig tenir-los sobre l’escenari en aquest recital, malgrat l’improvisat o aquesta solució de bolo de luxe que no permetia altra fórmula que l’emprada, amb una ària rere l’altra, alternant-se i amb dos duos, per acabar cadascuna de les parts, però lamentablement sense les respectives cabalettas. Estaba poc assajat i ens hem hagut de conformar, de molt bon conformar, això sí, amb dos cantants excepcionals que sense despentinar-se gaire han fet les delícies del públic que volia més, jo també.
Jo hauria desitjat que Tézier hagués cantat més i ella menys, o per dir-ho d’una altra manera i no aixecar suspicàcies, que tots dos haguessin cantat igual, no ella més que ell com ha estat i el motiu no és un altre que avui, he gaudit molt més amb Tézier que amb Sierra.
Tots dos són posseïdors d’un instrument privilegiat i generós, però ell ha demostrat una classe excepcional, una noblesa i una elegància extraordinàries. Si algú vol saber que és un baríton, li hem de dir Ludovic Tézier i si algú vol saber que diferencia un bon cantant d’un fora de sèrie, li hem de dir s’escolti a Tézier. Després d’un inici només correcte amb la preciosa “Scintille diamant” d’Offenbach ha sorprès amb la tria del subtil joiell “Devant la maison” de La Damnation de Faust de Berlioz i després encara amb una altra exquisidesa com és el “Sois immobile” del Guillaume Tell de Rossini, totes dites amb una intensitat i una sobrietat extraordinàries, amb una projecció i domini de l’emissió, absolutament aclaparadora. Quedava el millor per la segona part, un referencial i inoblidable “Ah! per sempre” de I Puritani de Bellini, tota una lliçó de belcanto, legato, elegant fraseig i contundència interpretativa que avui no té rival no tan sols en la seva corda. El seu “Dio di Giuda!” del Nabucco de Verdi el situa a l’altar de les divinitats.
És una llàstima que ni en els dos duets que han tancat cadascuna de les parts, Rigoletto a la primera i La Traviata a la segona, no s’hagin incorporat les respectives cabalettas, també hagués estat espectacular sentir la cabaletta de l’aria de Riccardo Forth.
De propina ens ha ofert en solitari, l’ària que canta Cascart a l’òpera Zazà de Leoncavallo i acompanyat de la Sierra, el “La cí darem la mano” del Don Giovanni, ell molt més en estil que ella, ambdós en tot cas, deliciosos.
El cas de Sierra és tot un altre. Ja sabem que l’instrument també és privilegiat i que tècnicament està dotada d’una amplíssima gamma de recursos, però em va “decebre” amb una mancança de varietat expressiva, o almenys en el recital d’ahir ho va mostrar sobretot a la primera part. Tenint una veu tan plena, bonica i extensa, dominant el cant legato i tenint un fiato portentós, per què no va ser més expressiva?. Va iniciar el recital amb Mozart, la deliciosa, etèria ària de Susanna del quart acte de Le Nozze di Figaro “, la va llegir, però en cap moment va crear aquelles sonoritats etèries i aquells sons flotants, no es va aturar el temps, la va llegir i prou i en una de les àries que més estimo de l’òpera que més estimo de Mozart, no pot ser.
Tampoc va estar especialment inspirada a “Chi il bel sogno di Doretta”, una ària d’aquelles per a seduir i ella va estar massa plana, tot estava al seu lloc, però l’ànima fascinant era absent. El seu gran moment va arribar amb “Dieu ! Quel frisson court dans mes veines… Amour, ranime mon courage” del Roméo et Juliette de Gounod, una òpera que ens hauria de venir a cantar sencera perquè hi està més que esplèndida. En aquesta ària llarga, dificil, intensa i exigent, ho broda i aquí si, commou. Extraordinària! Després en la bellíssima “Depuis le jour” de la Louise de Charpentier, només ho va fer bonic, escolàsticament bonic, però li van mancar “nuances”, pianíssims, que ahir no van sovintejar i aquella sensualitat en el cant que fa d’aquesta ària un moment catàrtic, ella només la va fer bonica, el que és, però a les grans com ella, jo els hi demano TOT.
La segona part, més belcantista, va iniciar amb “Prendi, per me sei libero… Il mio rigor dimentica” de l’Elisir i després “Quel guardo il cavaliere… So anch’io la virtù magica” del Don Pasquale, us diria que ambdues intercanviables, sense gaire dirència entre l’Adina i Norina. Tècnicament, cap retret, vocalment tot a lloc, ben posat, net i polit, però potser hauria hagut de triar un belcanto més dramàtic en lloc de dos tan similars.
El vals de Mussetta tan perfecte com innecessari i en els dos duos, Rigoletto i Traviata, magnífica, amb un “Tutte le feste al tempio” intens i segurament motivada per un immens Tézier, mentre que m’hauria agradat molt més que en lloc de cantar mig duo de La Traviata, que ja li coneixem i que canta magníficament, ens hagués regalat amb Tézier el duo sencer de Luisa Miller que acaba d’incorporar en el seu repertori i que aquests dies canta a Viena. En els duos amb Tézier el vessant interpretatiu va crèixer perquè suposo que ell ajudava molt, tot i que ja sabem que Violetta és un dels seus rols carismàtics.
De bis ens va oferir acompanyada pel seu marit contrabaixista, una peculiar i sensual versió de Bésame mucho, la popular cançó de la mexicana Consuelo Velázquez, que ella, acompanyada de manera ben original i “exòtica”, ha cantat a la seva manera, però que a mi m’ha semblat esplèndida.
Mozart no és el seu, però serè magnànim amb el seu “La ci darem la mano” perquè quan estàs de fi de festa, quasi tot està permès i perquè el Don era superlatiu.
Una gran nit perquè els dos cantants són d’aquells excepcionals i molt malament haurien d’anar les coses perquè tant talent no donés els seus fruits, però ara que no em llegeix (quasi) ningú, us diré que m’esperava una mica més, sobretot d’ella.
Que tornin tots dos i en una òpera, si us plau!. Ara em ve al cap una Thais amb ells de protagonistes, seria de traca i mocador, oi?
Nadine Sierra cantant “Bésame mucho” acompanyada pel seu marit. Fotografia gentilesa de Francisco Egea
Wolfgang Amadeus Mozart (1756 – 1791)
“Giunse alfin il momento…Deh, vieni, non tardar” (Le nozze di Figaro) – Nadine Sierra
Jacques Offenbach (1819 – 1880)
“Scintille diamant” (Les contes d’Hoffmann) – Ludovic Tézier
Giacomo Puccini (1858 – 1924)
“Chi il bel sogno di Doretta” (La rondine) – Nadine Sierra
Hector Berlioz (1803 – 1869)
“Devant la maison” (La damnation de Faust) – Ludovic Tézier
Charles Gounod (1818 – 1893)
“Dieu ! Quel frisson court dans mes veines… Amour, ranime mon courage” (Roméo et Juliette) – Nadine Sierra
Gioachino Rossini (1792 – 1868)
“Sois immobile” (Guillaume Tell) – Ludovic Tézier
Gustave Charpentier (1860 – 1956)
“Depuis le jour” (Louise) – Nadine Sierra
Giuseppe Verdi (1813 – 1901)
Duo de Gilda i Rigoletto de l’acte II (Rigoletto) – Nadine Sierra, Ludovic Tézier
PAUSA
2a PART
Gaetano Donizetti (1797 – 1848)
“Prendi, per me sei libero… Il mio rigor dimentica” (L’elisir d’amore) – Nadine Sierra
Vincenzo Bellini (1801 – 1835)
“Ah! per sempre” (I puritani) – Ludovic Tézier
Gaetano Donizetti (1797 – 1848)
“Quel guardo il cavaliere… So anch’io la virtù magica” (Don Pasquale) – Nadine Sierra
Giuseppe Verdi (1813 – 1901)
“Dio di Giuda!” (Nabucco) – Ludovic Tézier
Giacomo Puccini (1858 – 1924)
“Quando me’n vo’” (La bohème) – Nadine Sierra
Jules Massenet (1842 – 1912)
“Méditation” (Thaïs) – Véronique Werklé (piano sol)
Giuseppe Verdi (1813 – 1901)
Duo Violetta Germont Acte II (La traviata) – Nadine Sierra, Ludovic Tézier
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Jo t’estic llegint-te ara
M'agradaM'agrada
Hola Joaquim , m’havia fet l’efecte d’haver-te vist aquesta nit i ara ho corrobores amb una rapidíssima crítica.
Estic d’acord amb tu, jo també esperava més d’aquest recital. A diferencia del que va fer la Nadine l’abril de l’any passat, ha estat mancat de màgia, tot correcte i d’una qualitat excepcional però sense la mica d’ansietat necessària, aquella por que fa créixer els millors en els moments més importants. La Nadine sap que juga a casa, és la nòvia del Liceu, jo n’estic enamorat. Però sap que si és tira un pet armonic tot seran bravos i bravos, ve molt relaxada.
Tot i el que refereixo, he gaudit molt de la vetllada i ha estat una nit d’aquelles boniques de ser-hi.
Pel que fa a Tezier, un luxe tenir-lo i veure’l disputant-se amb la Nadine l’afecte del públic. És un fora de sèrie i a mi també m’ha mancat l’orquestra.
Per acabar vull dir que mai el besame mucho m’ha despertat massa interès, però quina versió més elegant hem escoltat avuí. Total, una gran nit al Liceu, però amb un regust agredolç perquè podia haver estat excel·lent, el material hi era.
M'agradaM'agrada
Una altra vegada que em vegis, saluda’m, si us plau.
Dels més grans i ahir tots dos ho eren, esperem, no el millor, tot i ahir ella va venir a complir, sabent com dius, que guanyava el partit abans de baixar de l’autocar. Amb la Julietta, sí, i per tant es va veure la diferència entre aquell gran moment i la resta.
Qué vingui molt sovint i Tézier també perquè aquest sí que amb una sobrietat exquisida, va donar classes magistrals en cada interpretació.
Gràcies per comentar.
M'agradaM'agrada
Disculpa no et saludés, en aquell moment em va semblar que estaves força ocupat.
Salutacions
M'agradaM'agrada
Acostuma a ser habitual. No hi ha res a disculpar
M'agradaM'agrada
lamento no haber coincidido contigo y haber charlado de la “ jugada “ ( recital ) de anoche.
Yo diria que ante un programa plenamente operístico ( salvo el bésame mucho ) , el nivel ha quedado rebajado simplemente por no haber sido un concierto con orquesta y sî a piano ( no echo ninguna culpa a Vèronique , que ha sido una más que correcta repertorista ;
Con orquesta supongo que habrían cantado alguna de las cabaletta que seguían a varias de las arias cantadas por ambos y no se habrían troceado los dos dúos verdianos.
Tézier, siempre elegante y mostrando una voz homogénea baritonal plena y canto legato, me ha gustado sobre todo, en sus arias de La Damnation y de Puritani. Ella que de mozartiana tiene poco, se ha exhibido extraordinariamente en el aria del veneno de la Juliette ( hace 2 años la bisó en Bilbao y este año vuelve a cantar esta òpera en el Real ),así como en los dos Donizettis y en el dúo de Traviata.
Tambien recalcaría que para ambos ha sido un bolo puesto que han cantado este Recital, ella en medio de las L. Miller que està cantando en Viena y ėl, despues de cantar la noche anterior Ballo en París.
M'agradaM'agrada
Una excelente repertorista no es lo mismo que un pianista acompañante y no quiero hablar de Véronique Verklé, al no hacerlo queda clara el motivo.
Las condiciones de trabajo no eran aptas.
M'agradaM'agrada
Totalment d’acord, excepte que no crec que tenim dret a expectatives exagerades, ni del més grans.
El Liceu amb grandiloqüència ens prometia que “Aquest concert inesperat, que vol ser un regal per al públic, és la promesa d’un concert irrepetible i llegendari.” Tenia raó per meitat, per la meitat raonable: va ser un regal molt bonic, que feia i fa goig. Hem d’agrair-lo al Liceu que ho va muntar i als cantants que van acceptar oferir-nos-el, fent alguna acrobàcia a la seva agenda.
Els recitals llegendaris, ves per on, no es poden demanar a la carta. Menys encara, potser, fent acrobàcies a les agendes dels cantants i del teatre. En vam tenir un de Sierra l’any passat. Tot i ser el primer dels embogits pel seu inoblidable pòquer d’asos liceistes de 2025, ja abans d’ahir creia que havia de ser una excepció. No tenia previst desplaçar-me cap als seus recitals de març ni a València ni tan sols a Girona, sinó només cap al seu Roméo et Juliette de maig a Madrid. Encantat que s’hagi desplaçat ella cap a nosaltres!
No ho podré saber, ja que no aniré als altres dos, però em sembla molt probable que acabarem havent tingut al Liceu el millor dels seus tres recitals aquí prop aquesta primavera. Si més no el més adient als meus gusts, perquè s’anuncia a Girona que sense Tézier farà una meitat de programa no ben bé operístic. Repertori que domina amb mestria excepcional, com ho vam tornar a veure amb “Bésame mucho,” però que em motiva força menys.
Afegiria, i em sembla que hi coincidim: diferència notable entre els rols que canta sencers i els que no. Juliette de reclinatori, Gilda i Violetta magnífiques, Adina indiscutible per un rol dramàticament menor. La resta, tot molt bonic i tècnicament perfecte: com si fóra poc! Però “ça pourrait être plus émouvant”, com ho va dir un crític francès de manera tan memorable com per quedar gravat al tema dels crèdits inicials del programa.
Ja que és més estimulant mencionar les minúscules discrepàncies que l’absolut acord: no puc dir com tu que vaig gaudir més de Tézier. En vaig gaudir moltíssim, i tant! Però ell també a l’altar hi va pujar una vegada, com a Nabucco: en el seu cas també, justament el rol que cantava sencer a Nàpols el més passat. Magnífic Riccardo Forth també, i tota una lliçó en cada ària. Nogensmenys, ell tampoc no em va commoure sovint: sobrietat exquisida, elegància austera, això sí; però no és el mateix. Ell també, com dius perfectament, no es va despentinar gaire.
Reacció molt apropiada, diria, del públic: agraïts com cal, però tampoc sense despentinar-nos massa. No només els infernemlandaires vam bravejar sobre tot, amb diferència, Juliette i Nabucco. Crec i espero que sigui un just equilibri entre el fet que no, ni Sierra ens ha golejat abans de baixar de l’autocar, i el fet més important encara que ambdós aquests cantants estel·lars els escoltaria amb gust com més sovint millor, cantant-nos el que vulguin.
D’ella espero i crec que García de Gomar ja tingui programat portar-nos tot el repertori, que és atentament dosificat. Serà una mala sorpresa si no arriba aviat Roméo et Juliette. Estaria bé afegir-hi Luisa Miller malgrat haver-se fet fa només set anys. De Tézier, esperem que ens en programin molt més! Un Nabucco amb Pirozzi, per exemple …
M'agradaM'agrada
Gràcies, com sempre, pel comentari, Giacomo.
Insisteixo, una Thaïs escenificada em semblaria perfecta. Crec que ella encara no la canta, però ben segur que no trigarà a incorporar-la al seu repertori. En el repertori francès està esplèndida i que dir de Tézier en un rol tan espectacular!
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim. Sempre d’acord: a la seva Thaīs escenificada que proposes hi vindria com a mínim tres vegades i possiblement més. Si convences tothom a fer-nos-la, et deurè una copa de cava a la intermissió!
Només deia i repeteixo que sóc menys exigent: a mi em va bé que ens cantin cadascú la òpera que vol, junts i separats. Si ambdós estan en un moment verdià, doncs visca Verdi! Tampoc no és una gran diferència entre títols massa sovintejats i no: Thaïs es va fer abans de Luisa Miller però després de Nabucco.
M'agradaM'agrada
su Juliette ( mejor que la Manon que la tiene programada para el Met temporada que viene ), es imprescindible y vale la pena , los que podáis, desplazaros en mayo al Real ( a pesar de Camarena, cuyo Romeo le viene muy grande ).
tuve la fortuna de verle en Bilbao hace 2 años y pico, su Juliette que la bordò, además de bisar su aria del veneno, del 4o acto.
M'agradaM'agrada
Precisamente por el Romeo, no iré al Real.
M'agradaM'agrada
igual te cancela Camarena y aparece como cover Bernheim! ( es broma )😜
M'agradaM'agrada
Con Ismael Jordi me iría de perlas.
M'agradaM'agrada
Bueno; leído todo, habéis tenido una buena noche lírica que, quizá, podría haber sido mejor; la vez pasada, comenté que ese aparente bombón que es “Giunse alfin il momento… Deh, vieni, non tardar” es muy difícil, por todo lo que señalas y porque ahí Mozart deja al descubierto al intérprete. Con todo, me alegro del disfrute general y de que Tezier (le tengo bastante aprecio como artista) mostrará cómo se canta.
A por “Gioconda” ahora.
Un saludo, infernems y como siempre, completísima crónica, Joaquim. 👏👏👏
Leonor
M'agradaM'agrada
Gràcies per la crònica Joaquim! Jo vaig disfrutar molt (impossible no fer-ho) però em va donar la impressió que era el recital de Nadine Sierra i que Tezier quedava una mica relegat…El públic estava embogit amb ella, i agraït (justet) amb ell, de fet ja afavorit pel disseny del recital, amb més intervencions d’ella. Està clar que l’audiència volia tornar a viure el recital de l’abril de l’any passat. Doncs a mi també el Tezier em va agradar, i molt, i amb moltes ganes de tornar-lo a veure al Liceu.
Ah! I lo que m’hagués engrescat, i molt, és escoltar el recital original de la Fleming, quina llàstima, perquè no crec que tinguem massa opportunitats de gaudir-lo…i això que ara mateix està a Paris cantant Nixon in China, que ara és un dels seus papers de capcelera…
Abraçades!
M'agradaM'agrada
M’ha agradat molt llegir-te. Crec que la crònica posa en valor un altre dels luxes del teatre: Ludovic Tézier. Mentre l’escoltava se’m feia la boca aigua pensar en escoltar-li un Guillaume Tell escenificat. Em va agradar també molt la reacció del públic que va premiar molt justament l’estratosfèrica interpretació de Julieta de la Nadine Sierra. A mi em va semblar estrany el programa, no només pels títols escollits sino pels fragments proposats jo esperava el vals “je veux vivre dans ce rêve” i em va sorprendre gratament tant la tria com l’execució. A casa nostra Guillaume Tell, Louise, I Puritani, la Damnation de Faust, la Rondine… son títols gairebé tan exòtics com Zazá, que si no ho dius tu ni hauria sabut quin bis era. Penso que aquest concert era molt desitjat tant per la direcció del teatre com pel públic i els cantants i penso que és d’agrair que la Nadine consideri Barcelona casa seva i estigui disposada a encaixar-lo amb calçador a la seva apretada agenda. Que tornin!
M'agradaM'agrada
Tot i que no vaig poder assistir al recital, agraït de poder llegir igualment la crítica. Penso que com bé deies, són dos cantants excel·lents, però això no vol dir que haguem de donar per fet aquesta excel·lència i m’arriben a molestar les grans ovacions infundades davant d’actuacions “només correctes”. M’alegro que disfrutéssiu de la vetllada i com bé dius, amb ganes que tornin però per a una producció operística.
Per altra banda, només un apunt que em preocupa. Assistiré a la funció d’avui de la Gioconda, i a l’accedir al programa de mà no trobo l’espai on indica els noms dels integrants de l’orquestra. Ja vaig observar en les últimes produccions que havien fet canvis al programa de mà digital i em va sobtar això mateix. No sé si és que no ho sé trobar o que el teatre ha pres la decisió de no incloure els noms dels integrants de l’orquestra al programa de mà, i espero que no sigui així ja que em semblaria de mal gust i una falta de respecte que quedi en l’anonimat el nom de tots i cada un dels instrumentistes que conformen la part central del nostre gaudi al Liceu.
Salut!
M'agradaM'agrada