La Scapigliatura va ser un moviment cultural italià de mitjan segle XIX, amb la seva màxima activitat entre 1860 i 1880, que es va desenvolupar principalment a Milà i altres ciutats del nord d’Itàlia. El nom prové de scapigliato (“despentinat”, “desmanegat”), i expressa el caràcter rebel, anticonvencional i transgressor dels seus membres, que cercaven el rebuig de la cultura burgesa i dels valors morals tradicionals, mitjançant la crítica social i política, sovint amb to provocador i utilitzant un estil experimental, ple d’ironia, pessimisme i temes ombrívols, influenciats alhora per moviments europeus com el romanticisme tardà, la bohèmia parisenca i el que esdevindria com a decadentisme en àmbits com la literatura (poesia, narrativa, periodisme), la música, la pintura i les arts visuals d’aleshores.
El moviment va trencar amb les convencions literàries italianes tradicionals i va preparar el terreny per a moviments posteriors, com el verisme i el decadentisme. Tot i no ser molt cohesionada, la Scapigliatura va tenir un paper clau en la modernització de la cultura italiana.
En l’àmbit literari els principals representants van ser: Emilio Parga, Iginio Ugo Tarchetti, Giovanni Camerana, Cletto Arrighi o Arrigo Boito, aquest darrer també compositor i juntament amb Franco Faccio principals representants del moviment en l’àmbit musical. El primer amb la seva òpera Mefistofele (Scala de Milà 1865 i posteriorment a Bologna 1875 en la versió revisada que coneixem) i el segon amb Amleto (Teatro Carcano de Milà 1865).
Amilcare Ponchielli (Paderno Fasolaro, Cremona, 31 d’agost de 1834 – Milà, 16 de gener de 1886), tot i estar vinculat amb el moviment, no es pot dir que en formés part, n’és contemporani i, fins a cert punt, un seguidor o simpatitzant malgrat no seguir fil per randa l’estètica del moviment. La seva música amb La Gioconda com a única òpera perdurable del seu opus, té moltes més afinitats amb la tradició melodramàtica italiana, amb un lirisme de gran volada, escenes espectaculars emprant una orquestració brillant i una línia vocal de gran exigència i virtuosisme que l’apropen molt més a la Grand Opera francesa que no pas per la renovació formal i el caràcter més intel·lectualitzant de la trama, amb influència del wagnerisme i la utilització dels leitmotivs (Ponchielli a La Gioconda en fa un ús discret i decoratiu) amb la utilització de la densitat harmònica i els cromatismes i la integració de l’escena amb la música eliminant en la mesura del possible els números tancats, que caracteritza el moviment de la Scapigliatura, així i tot comparteix amb Boito la voluntat de trencar esquemes, però amb menys radicalitat estructural, el que fa que es consideri a aquesta òpera com la porta del verisme italià, sobretot pel seu quart acte. Penso que el moviment musical dels despentinats tant interessat en cercar una succesió operística al geni de Bussetto, paradoxalment va rebre la més gran aportació a la renovació del mateix Verdi amb el testament musical de les dues òperes més grans del seu opus, Otello (Scala de Milà 1887) i Falstaff (Scala de Milà 1893).
La Gioconda es va estrenar el 8 d’abril de 1876 al Teatro alla Scala de Milà, per tant, el període sí que és clarament el dels “despentinats”, però l’estil no es té a veure amb l’obra mestra de Boito o l’Amleto. Necessita sis grans cantants, primeres figures, que atorguin de consistència a uns personatges de cartó pedra d’una trama impossible, que fa que només per això, es faci difícil encasellar en el nou i in quiet movciment , amb ínfules molt més intel·lectuals que no les que oferia la trama de Angelo, tyran de Padoue (1835) de Victor Hugo i potser per això Arrigo Boito, membre destacat del moviment, es va amagar sota el pseudònim de Tobia Gorrio. Cal dir que l’obra del famós dramaturg francès també va originar l’òpera de Saverio Mercadante, Il Giuramento (Teatro San Carlo de Nàpols, 1837).
Sent La Gioconda una òpera de finals del segle XIX, sorprèn que els seus sis protagonistes principals estiguin tan poc desenvolupats, siguin tan esquemàtics i sense matisos ni personalitats psicològiques ben treballades i suggerents, tots ells i sense distinció són personalitats primàries, alhora que les accions dramàtiques en la que es veuen involucrats, encara els fa més inversemblants, és per això que els cantants sotmesos per Ponchielli a unes exigències vocals notables, si bé acompanyats d’unes melodies generalment molt inspirades i agraïdes, han de posseir una convicció i consistència talentosa per sobre de les banalitats dramàtiques i ha de ser aquesta convicció i grapa teatral juntament amb una espectacularitat vocal, les que han de portar a bon port aquesta òpera, perquè si no és així, a hores d’ara no s’aguanta (o jo no l’aguanto) per enlloc.
Com que he vist els dos repartiments en dos dies consecutius (dimecres i dijous) he decidit fer un únic apunt, traint una mica el que acostumo a fer.
El Liceu ha reunit dos elencs farcits de noms de l’actualitat, però potser buscant el millor de cada casa, no en fem un que dignifiqui l’obra, almenys tal com jo he après a estimar l’òpera des del meu aprnentatge inicial a les cues del carrer Sant Pau, que eren una veritable universitat oral del saber operístic i el posterior apronfundiment en tots els vessants del gènere, llegint i sobretot escoltant i assistint al teatre tant com he pogut. L’estil necessari, aquell que feia aixecar el públic de les seves butaques a l’estrena i durant gran part del segle XX, en òperes com La Gioconda fins i tot amb cantants que potser no eren grandíssimes figures, ja no s’estila, tot ha canviat molt, començant pel públic. Ara ja “no tolerem” cantants de segona i ens sembla que si no hi ha en el cartellone els grans noms del moment, cantants com els que proposa el Liceu en aquests dos repartiments, no motiven les mateixes reaccions que en altres temps i aleshores similars a aquests, sí que ho feien, és clar que jo no recordo cap Enzo d’ínfima qualitat, com hem tingut enguany en ek segon cast. La Gioconda, com totes les òperes cal cantar-la bé, amb les veus adients i a més a més, cal afegir un plus d’implicació i visceralitat, que sense endinsar-nos en la grolleria, provoqui que les guspires d’entusiasme contagiïn al públic, sense oblidar mai l’elegància, però també posant tota la carn a la graella amb “testosterona gurmet”, si m’ho permeteu, que faci que els duos Enzo-Barnaba, Laura-Gioconda o Laura-Alvise no semblin intercanviables amb els Dorabella, Fiordiligi, Ferrando i Guglielmo. També cal que hi hagi un director musical que ho entengui així i que sigui capaç de galvanitzar tota la companyia amb tensió creixent sense que res trontolli o defalleixi, però no ha estat el cas.
L’inicialment previst mestre Luisotti potser ho hauria fet possible, però Daniel Oren, el director musical que s’ha acabat fent càrrec de les onze representacions programades, a banda de fer sonar l’orquestra i el cor de manera quasi sempre esplèndida, no ha sabut atorgar a la representació d’un discurs dramàtic continuat i de tensió creixent, fent que la representació esdevingués com un concert de números aïllats, ben acompanyats i poca cosa més. Fins i tot hi ha evidències d’una manca d’entesa entre el fossat i escena, malgrat que quan he vist les representacions ja se n’havien fet més de la meitat, amb manca de coordinació amb el cor i sobretot alguns cantants del segon elenc. L’orquestra sona amb un so generós i opulent, de qualitat, també el cor en una evident progressió engrescadora i el cor infantil de l’Orfeó ben integrat malgrat algunes notes agudes calades, ara bé, el mestre israelià, abusa del forte i una certa lentitud que fa caure l’imprescindible discurs per fer sostenible el relat. Els matisos són més estètics que d’exigència dramàtic-musical i així es fa difícils sostenir una obra com aquesta. El quart acte s’arriba a fer feixuc i això a banda de mancances vocals, que també hi són, és per una direcció poc inspirada. Portem dos títols seguits amb directors que no fan lluir l’orquestra com cal i ara ja va sent hora de fer venir a noms de relleu que acompanyin els repartiments de nivell i facin lluir l’orquestra com es mereix després de tants anys de treball dur.
Gioconda és un dels rols paradigmàtics per a soprano dramàtica i ni Saioa Hernández, una soprano spinto, ni Ekaterina Semenchuk, una mezzosoprano, s’adeqüen en principi al que demana Ponchielli. La soprano madrilenya posseeix una veu voluminosa, amb un centre esplèndid i preciós i una zona greu que en aquest rol ha de sovintejar molt i que l’obliga quasi sempre a obrir el so de manera poc natural, això té com a conseqüència que quan ha d’emetre aguts sempre siguin en forte i, per tant, que en molts moments el seu cant esgoti. És incapaç quan ho demana el rol, de fer mitges veus i molt menys pianos (L’Enzo adorato és grotesc), ja que la columna sonora trontolla, ella això és la primera que ho sap i que intenta controlar i dissimular amb intel·ligència, acompanyada d’una interpretació molt intensa, gràcies a un fraseig incisiu i una certa tendència al gran guinyol que el rol propicia, amb un cant molt extravertit que connecta amb el públic, no n’hi ha dubte, però per a mi el canta molt millor la mezzosoprano russa, amb una homogeneïtat de registre, color i amb un control de la mitja veu i el pianíssim molt més acurat, autèntic i musical. La seva interpretació no té l’atractiu de la soprano espanyola, segurament perquè el fraseig no és tan intens i el volum vocal no és tan notable, però a mi la seva Gioconda em va recordar aquelles que m’agraden. Cal dir que totes dues van mostrar en algun moment o altre, dificultats d’afinació.
Enzo és un rol difícil, compromès i per a un divo tenor líric de veu agraïda i elegància captivadora. Avui d’aquests no n’hi ha o jo no els conec, per tant ens hem de conformar amb el que hi ha i entre aquest, segurament Michael Fabiano que debuta aquest rol amb aquestes representacions, és un digne defensor d’una part només apte pels més grans. Ell si el canta més, formarà part de la nòmina d’aquells tenors que sovintejaven tots els teatres dècades enrere i triomfaven, perquè és valent, intenta ser expressiu amb i donar sentit a totes les seves intervencions, amb mitges veus i cant elegíac (duet amb Laura i tercet del quart acte) o amb intervencions més viscerals en els moments més intensos del segon i tercer acte. El seu “Cielo e mar” ha estat digne, amb matisos i varietat expressiva, fent una certa demostració de cant legato que s’ha d’agrair. Si abans s’ha tingut la desgràcia de sentir l’Enzo de Martin Muehle tal com va cantar el dia 25, Fabiano pot arribar a semblar una reencarnació de Gayarre. El tenor brasiler té una veu amb metall i un agut sense fissures, però no té res més. No té idea del cant legato i va curt de fiato, el pas de la veu és sempre un conflicte i ell i la “mezza di voce” són com l’aigua i l’oli. El seu “Cielo e mar” no passaria cap prova preliminar en cap concurs de cant. No és un tenor per cantar al Liceu i abans-d’ahir a més a més, va tenir un mal dia.
Laura Adorno ha anat a càrrec de dues bones mezzosopranos: Ksenia Dudnikova de veu poderosa i agut descontrolat i Vasrduhi Abrahamyan de veu no tan important però més dúctil, expressiva i bonica. En tots dos casos hi ha coses a millorar, però amb un altre director musical, crec que s’hagués pogut treure més bon partit.
L’Alvise Badoero anava a càrrec de dos baixos correctes: John Relyea i Alexander Köpeczi, malgrat que els he vist tots dos, només us parlaré del baix hongaro-romanès, perquè a Relyea el vaig veure a l’assaig general i mai parlo dels assaigs i, en canvi, a Köpeczi l’he vist dos dies seguits, millor dimecres que dijous, per lògica en la d’ahir se’l notava més cansat. És un bon baix, encara jove i que segur que consolidarà la veu, però ara ja és sòlida i guanyarà amb contundència i registre. Diu bé i projecta amb suficiència. Penso que és un cantant a tenir en compte.
La Cieca és un rol per a contralt i ja sabem que aquesta és una vocalitat difícil de trobar. Sovint canten aquest rol, mezzosopranos, però al Liceu hem tingut la sort de veure algunes veritables contralts, sobretot a la més gran, Ewa Podles i qui ha tingut la sort de veure-la i sentir-la no ho oblida mai. En el primer repartiment el Liceu va contractar a Violeta Urmana una cantant ja en la fase de declivi de la seva carrera que ha fet una evolució de mezzo a soprano dramàtica per tornar als inicis i ara assumint un rol que no ha de ser per a una cantant en la seva fase final, això és un error, ara bé, no hi ha dubte que el seu nom dona prestigi a qualsevol cartellone, sent de les poques cantants que ha cantat Laura, Gioconda i Cieca, un fet singular. Quedaria com una anècdota de prestigi si no fos que en el segon cast el rol l’ha cantat la contralt hongaresa Anna Kissjudit que l’any passat ja em va cridar l’atenció la seva Erda en el Festival de Bayreuth a través de la retransmissió radiofònica, però que ara en el teatre m’ha semblat una autèntica revelació. Veu generosa, bonica, plena, de veritable contralt en tot el seu registre i amb una notable noblesa en el fraseig. De fet, ella és el nom que situaria per sobre dels dotze que han assumit els sis rols principals en aquesta immersió giocondesca. Excel·lent i a tenir en compte en la pròxima Tetralogia liceista.
Si no haguessis sentit a Ludovic Tézier fa pocs dies en el recital amb Nadine Sierra, us diria que no hi ha barítons per fer aquest dolent de manual, amb la maldat i la vocalitat necessària per fer-lo creïble, ja que ni Gabriele Viviani, d’una vulgaritat insofrible i una veu poc baritonal, ni Àngel Òdena amb una veu molt més consistent, però amb un descontrol en l’emissió que provocava una oscil·lació molesta, alhora que un esgotament prematur en els moments de més intensitat, han fet justícia a un rol tan complex com agraït. Penso que Òdena no hauria de sovintejar un rol com aquest, no li fa cap bé a la seva veu.
En els rols menors han estat més que correctes el jove i prometedor Guillem Batllori com a Zuane, Roberto Covatta com a Isèpo i els dos solistes habituals del cor, Dimitar Darlev i Alessandro Vandin assumint els rols de barnabotto, pilot i cantant.
Parlem de la producció?
Teníem una Gioconda esplèndida deguda al sempre elegant Pier Luigi Pizzi, que era en tots els sentits molt millor que aquesta nova producció coproduïda amb el Teatro San Carlo de Nàpols. Estava molt vista? No tant com l’Elisir del Gas i insisteixo, era més estèticament bonica, més elegant i teatralment més consistent que aquest “O monumento” al cartó pedra dels teatres de província.
Una única escenografia deguda a Etienne Pluss que comença discreta i que amb variacions en cada acte, fa que cadascun sigui pitjor que l’anterior. Tampoc ajuda un disseny de llums de Valerio Tiberi, pla i monòton, que malgrat que cantin que el dia s’enfosqueix a l’escena no passi res i que ho embolcalla tot d’una grisor feixuga. Christian Lacroix s’emporta el protagonisme del “que macu” amb un disseny de vestuari de luxe carnavalesc per a la festa del tercer acte i pels personatges nobles. Per sort la caracterització de la Cieca s’ha suavitzat respecte a l’estrena napolitana, que semblava sortida del vídeo de Thriller de Michael Jackson. Què fa amb tot això i la trama impossible d’Arrigo Boito, Romain Gilbert, director de la producció?, ja us ho dic, ras i curt: el ridícul. És com una mirada mal feta a les direccions escèniques de cinc o sis dècades enrere, però sense el caràcter naïf que tenien aquelles. Iniciem amb un quadre plàstic, recurs que no havia vist des de l’època daurada d’Antonello Madau Díaz & Cia. Continuem amb un moviment escènic fins i tot grotesc, amb sortides dels malabaristes traient foc per la boca en moments de tensió dramàtica que no hi pinten res, per no parlar del sempre complicat final del segon acte amb la crema del vaixell d’un impacte visual més adient per a una nit a l’òpera del Marx. Em va semblar absolutament anacrònic i fora de lloc, que en la Venècia del segle XVII, mentre Alvise canta la seva ària del tercer a ritme de vals (anacronisme de la partitura com els valsos del Rosenkavalier) el senyor Gilbert no se li acudeixi res més que fer sortir pel darrere de l’acció principal a una parella que balla (Alvise parla del ball que té lloc a una estança del palau i que serà motiu de la segona escena del mateix acte) un vals en el més pur estil de la Viena de dos segles després. Però el més gros de l’enginy teatral del director escènic vindrà immediatament després amb el duo d’Alvise i Laura, amb un text que ja té delicte “Preparat per a morir” on la noia s’ha de ficar “voluntàriament” a dins d’un forat que Alvise tapa amb un llençolet (ni una luxosa catifa oriental) que per art de màgia es trasllada en el saló de ball on quan Barbaba arrossegui a la Cieca fins allà i aquesta informi els invitats que prega per algú que ha mort, tot seguit Alvise aixecarà el llençol d’aquell nínxol mòbil, per a horroritzar a tothom, jo el primer. Tampoc s’entén gaire que significa la làmpada que va caient a poc a poc sobre La Cieca que es queda sola al saló abans que caigui el teló del tercer acte (Homenatge a The Phantom of the Opera?) Mil i un detalls que em deixo per no fer-me passat, denoten l’error d’haver pagat una nova producció quan l’antiga encara era excel·lent.
I parlem del ballet, és clar. És d’agrair que a La Gioconda no es talli com si es fa en altres òperes com Faust, que malgrat tenir una partitura esplèndida els directors no saben que fer-ne. A l’òpera de Ponchielli això no passa, però si una música tan popular i esperada no va acompanyada d’una coreografia de categoria, com va ser l’espectacular dansa de les hores coreografiada per a Gheorge Ianku i ballada per Ángel Corella i Letizia Giuliani en l’enyorada producció de Pizzi i que ha quedat en la memòria de tots els liceistes com una fita, el final de curs d’escola de dansa que es presenta ara amb una coreografia de Vincent Chaillet, em sembla un nyap ridícul que no sobrepassa la discreció. Segurament els ballarins solistes que interpreten l’Arlecchino (Ismael Turel i Carlos López), Pantaleone (Josseph Peñazola i Jaume Ruiz) i Colombina (Laura Vega i Sara Dos Remedios) estan capacitats per molt més, com també els vuit components del cos de ball. Pobríssima solució coreogràfica per una posada en escena que se’m fa molt difícil pensar que es podrà tornar a reposar el dia, déu vulgui que d’aquí a molts anys, el Liceu decideixi tornar a programar aquest títol.
Els dos dies, l’èxit ha estat discret, si bé la reacció del públic al final de la representació quan ha sortit a saludar Saioa Hernández ha estat molt més generosa que per a la resta, mentre que en el segon cast, el gran èxit se’l va endur la gran Anna Kissjudit, no era per menys, anoteu aquest nom.
Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND
Subscribe to get the latest posts sent to your email.
Retroenllaç: Noticias musicales de febrero de 2026 | Beckmesser
Vaya, sí que es una lástima la vertiente visual (que ya veré cuando la retransmitan en marzo); yo me ceñí a la parte que oía el día de la retransmisión: me gustó la dirección de Oren y Saioa, ambos con matices; los demás, ahí estaban.
Gracias por esa explicación tan somera de dicho movimiento y de “Gioconda” sí o no a tales óperas tan tremendas en su historia; ojalá llegue alguna muestra del segundo reparto: todo es posible. Me quedo con los nombres que señalas.
Gracias, Joaquim y buen día, infernems.
Leonor
M'agradaM'agrada
Gracias cómo siempre, Leonor por tu presencia. No escuché la retransmisión de Catalunya Música, pero la intentaré recuperar. Este domingo es Radio Clásica quien la retransmite, pero es una lástima que las dos emisoras recojan el mismo reparto, hubiera estado bien , a pesar que algún cantante hubiera producido vergüenza ajena, que se retransmitiera este segundo reparto.
M'agradaM'agrada
Verdad. Un saludo.
M'agradaLiked by 1 person
Joaquim , bastante de acuerdo contigo y por supuesto, mejor y más estética la producción anterior de Pizzi a pesar de las peligrosas escaleras del tercer acto que produjeron el accidente años ha de Susan Neves. No se si lo recordáis.
A mi, si me pareció de buen sonido orquestal y vibrante, la concertación de Oren , sobre todo el excelente concertante final 3er acto funcion del día 19, con el Segundo cast.
De las voces lo que tú has significado, decepcionantes los dos Enzos, en mi opinión y por poderío vocal mejor Semenchuk ( mezzo incluso más que falcon ) que Saioa ( mejor cantante pero sin registro grave ), y en general, mejores o más adecuadas voces las del 2o cast ( a pesar de Muehle y tambien de Abrahamyan que me pareciò inexpresiva y demasiado lírica para la Laura ).
Esperemos ahora la M. Lescaut con la gran Grigoriam de reclamo, temiéndome que la producción de A. Ollé no va a gustar nada.
Ya comentaremos por otra parte, la presenatcion del Ring 2027/2030
M'agradaM'agrada
No me acordaba del accidente de Susan Neves. Oren me aburrió muy mucho, el sonido de la orquesta es espléndido, pero eso ya no es mérito de los directores, la orquesta ha mejorado mucho y es por ello que ahora debemos exigir una subida de listón en cuanto a los directores musicales.
A mi no me decepciona Fabiano, me parece que no se es justo con él y en ningún caso es comparable a Muehle, uno es digno, el otro para cantar en el Liceu, no. Yp prefiero a Abrahamyan, es mucho más elegante y nunca hiere en los agudos, en cuanto a los barítonos, corramos un tupido velo.
No pasaran a la historia del teatro estas Giocondas, a no ser por el debut de Kissjudit que creo que dará mucho que hablar y que yo creía a pies juntillas que seria la Erda del nuevo Ring que se presentó estos días. Una pequeña decepción en un cast muy prometedor..
Gracias por comentar
M'agradaM'agrada
de todos modos, estas Giocondas que se han representado en el Liceu en este S. XXI, de tercera división vocal , frente a las excelentes del 87/88 con aquel reparto estelar que supongo recuerdas ( Bumbry/ Cossotto/ V.Cortez/ E. Mauro/ Manuguerra ).
Aún recuerdo con emoción, el gran dúo ..E un anatema..,que cantaron y representaron las fabulosas Bumbry y Cossotto ( ya veteranas, saltaron chispas de gran teatro ). Otra época
M'agradaM'agrada
La Gioconda del 87/88, fue excelente y en su momento le puse peros, también la anterior con Marton, Carreras, Toczyska, Payne, Rydl y Bordoni, tuvo sus cosas excepcionales, aunque también le puse peros, la de Gulín del 78 me gustó mucho entonces, escuchada ahora le opongo muchas pegas. La posteriores y anteriores a esta Fueron estupendas con muchos peros (Cupido, Guelfi, y la misma Voigt) aunque tenr a Podles y Margison fue excelente. Por supuesto que la anterior con Pirozzi, la Zajick pasada de vueltas como era habitual en ella y Jadge fueron mejor que las actuales. A Saioa Hernández yo no la valoro tanto como la mayoría, pero se entrega mucho y eso siempre es un punto a favor.
Es una ópera definitivamente de antes y ya no se canta como antes.
M'agradaM'agrada
Estoy muy en sintonía con Usted y le agradezco tan detallada y extensa crítica. He asistido al segundo reparto y me queda pendiente ver el primero.
Lo más grave el Enzo y el Barnaba, ambos cantantes y dicho sea con todos mis respetos no deberían actuar en el Liceo en funciones de temporada oficial interpretando roles principales.
En cuanto a ellas, Gioconda y Laura, muy por encima pese a no ser excepcionales, merecedoras de un entorno más digno, tanto en lo teatral como en lo musical. Me pareció excepcional la Sra. Kissjudit.
Un placer leerle.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias, Frank por dejar su opinión.
Será interesante saber lo que piensa cuando haya visto los dos repartos. Efectivamente la contralto Kissjudit es un punto fuerte de este segundo, donde las voces femeninas están muy por encima de las masculinas, sobre todo, tenor y barítono.
Esperamos verle a menudo por aquí.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per les teves anàlisis tan descriptives, cantant per cantant, producció, direcció,cor…Hi ha pocs crítics que ho facin i jo ho agraeixo perquè puc contrastar- ho amb la meva impressió ( jo no hi entenc tant però,estic content perquè, en general, confirmen el que penso).Vaig assistir a la representació del 26 de febrer i em van decebre molt la producció , la direcció artística i el ballet perquè tenia ben presents l’ anterior producció que era infinitament millors. No cal ni dir que va ser un luxe poder veure en diferents anys Àngel Corella ballant i Eva Podles com a la Cieca. Inoblidables.
Penso que aquesta Gioconda no passarà a la història del Liceu.
Em va agradar Saoia Hernández però em van semblar exagerats els aplaudiments.
M’ agradaria molt que la direcció del Liceu llegís sempre detalladament les teves crítiques i, sobretot, que en prenguessin nota i en fessin cas.
Joaquim M.
M'agradaM'agrada
Els crítics tenen l’espai limitat, jo no, ho puc fer tan llarg com en tingui ganes.
No sé si tota la direcció del Liceu, però que hi ha molta gent de la casa que em llegeix, ho sé, però no crec que jo tingui gaire influència. En aquest món hi ha altres factors a considerar que l’opinió d’una persona en concret. Jo moltes vegades penso, tant de bo ho tinguin present! Però la realitat és tota una altra.
Gràcies per les teves paraules, per ser un seguidor del blog i comentar de manera menys regular del que jo voldria.
M'agradaM'agrada
Jo, la veritat hauria preferit veure un Giuramento que més Giocondes que no milloren les que tenim presents. Tot plegat un affaire de femmes: Semenshuck, Saioa, Dudnikova, l’atractiu de poder escoltar de nou Urmana, la per mi sorpresa de Kissjudith que desconeixia… I una escenografia que sense millorar l’anterior com.a mínim tampoc molesta, que ja és molt!
M'agradaM'agrada
L’escenografia es nefasta per a mi, i la direcció d’escena pitjor, ridícula, de teatre de provincies d’Itàlia (el San Carlo lamentablement ho és). És una òpera que cal deixar en un calaix durant molts anys i mentrestant es podria fer el Giuramento, com dius, però abans, molt abans, tenim deutes pendents amb Rossini, que on vas a parar! li dona mil voltes a Mercadante. No haver representat mai La donna del lago, Ermione, Maometto II, Le siège de Corinthe, Mosé, Zelmira… és gravíssim.
M'agradaM'agrada
Jo vaig anar al segon repartiment ja que no volia veure a la Saioa Hernandez ja l´havia vista anteriorment dues vegades amb Gioconda l´altre vegada i ja em vaig tenir prou, no m´agrada i no crec que sigui la gran veu del segle XXI com s´ha dit en alguns llocs, ja no m´havia agradat tampoc amb la Leonora del Trovatore, llàstima que en el segon repartiment el tenor brasiler fos tant dolent però es veu que agrada molt ja que el contracten a tots els grans teatres de tot arreu, senyal que hi ha una gran manca de tenors, només és interessant pels aguts que fa i res més després falla amb tot lo demés, estil, afinació, notes mitges, hauria de tornar a l´escola perquè està molt verd i apendre cantar jo li recomanaria que escoltés a Bergonzy o a Tucker, la resta del repartiment amb va agradar i no m´esperava que la Semenchuk cantés aquest paper ja ho han fet altres abans com la Bumbry al Liceu, de les grans Giocondes que hi han hagut els últims anys del segle passat recordo molt Angeles Gulín, Eva Marton y Grace Bumbry, les veus d´ara no arriben aquest nivell però que hi farem, em va agradar molt la cieca, el baix hungarés crec que li faltaven més greus per arrodonir el paper, i Angel Odena no el vaig trobar tant malamemt el que passa que te molta veu i ja una mica desgastada, la Laura del segon cast la vaig trobar correcte i res més, tota la direcció musical va ser molt aburrida el primer acte gairabé soporífera en alguns moments, altres si hi havia bon acompanyament de les veus i altres de reeixits, però millor que el Tristan si que era, la producció nova però ja antiquada amb tota la parafernàlia del circ i la comedia del arte, i els efectes del foc i el cartró pedra. per cert que el programa de ma al final posava que dirigia Luisiotti imperdonable aquestes errades per part del Liceu
M'agradaM'agrada
De les dotze veus principals comptant els dos elencs, no en podem fer un que superi una de les versions dels darrers quaranta anys. És una òpera molt difícil i no hi ha cantants excel·lents que la sàpiguen cantar, aquest em sembla el problema. Saioa Hernández la defensa amb dignitat i molta entrega, però la veu no és l’adequada malgrat que ella s’hagi encaparrat en voler fer de dramàtica i això l’ha perjudicat com a tantes, l’homogeneïtat del so i la dificulta molt a l’hora de fer pianos, que no fa ni els pianíssims que li surten ridículs. Sempre tendeix a cantar en el forte i aquest manca de varietat expressiva a mi m’esgota. Li reconec, com ja he dit, unes ganes d’agradar i té la sort que el públic li compra, i alguns la bravegen com si fos la Cerquetti.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias musicales de febrero de 2026 | Beckmesser
Gràcies per la crítica Joaquim.
M’hauria encantat veure la producció que comentes però encara no era aficionat a l’òpera i pel que tinc entés aquella producció s’ha destruit, una llàstima.
Respecte el cantants, em sopta el que comentes de la Saioa perque a mí m’ha encantat. És cert que jo no tinc ni l’experiència ni els coneixements per poder arribar a certes opinions, però em va agradar més que Semenchuck.
Pel que fa la producció, doncs a mí m’agradat força, sé que es diferent però molt més que la del Tristan. M’agrada molt aquest estil de peces Grand Opera. Tant de bo el teatre en pogués fer-ne més, I vespri Siciliani m’encantaria vuere-ho o fins i tot Les Huguenots de Meyerbeer. Suposo que al ser tant car i requerir tanta gent no es fan.
I respecte la direcció de l’orquesta a mí m’ha agradat però estic totalment d’acord amb el que has comentat sobre la direcció d’en mestre Oren.
Demà vaig a veure-la per tercer cop i espero disfrutar-ho ja que tocarà esperar un cert temps fins tornar a veure aquesta òpera al Liceu.
I ara amb ganes de la Manon i de la grandíssima Asmik Grigorian.
Salutacions.
Marc.
M'agradaM'agrada
Me n’alegro molt que t’hagi agradat, per edat és el que et toca, gaudir de tot el que no coneixes. Has de ser una esponja, ja vindràn els anys que comenceràs atrobar ets i uts, ara no toca.
LA Manon Lescaut portarà cua…
M'agradaM'agrada
De Rossini m’agradaria molt poder veure le Comte Ory, que només he pogut veure a Sarrià, però em temo que si de cas reprogramaran de nou el Viaggio.
L’escenografia de Gioconda té punts: l’entrada del vaixell, la crema de la nau i la pensada de integrar-hi la Commedia dell’arte (un dels seus focos principals va ser Venècia) molt bona. El fet que en lloc de veure una Venècia de Guardi es vegi una paret posterior grisa i sòrdida i sobretot. Fer passar a un mim més temps en escena que a Barnaba sense que prengui mal quan surt a saludar no és tampoc menyspreable ni a l’abast d’anem a posar un Villalobos . En fi… sense millorar la vista anteriorment al teatre, aquesta vista també 2 cops em va semblar bé, que pel que corre avui ja és molt! Canviant de terç: a l’anunci de que l’anell.es veurà a Barcelona en 4 anys 4 com a bon teatre de províncies, Dir que el San Carlo avui dia també ho és? A mi em sembla una mica simplista: veient els títols programats diria que juguen a la nostra lliga. Per cert, circula per internet un avanç de la programació de l’any vinent. Si es confirma, i a l’espera de veure quines seran escenificades i quines no, (com la Semiramide d’enguany) em permetria veure al costat de casa 3 òperes que no he vist mai: la tant reclamada a IFL Fanciulla, els Capulets i sorpresa majúscula,un Adès que desconec del tot i que s’estranaria al liceu abans que el de Prokofiev. La resta déja vu https://www.codalario.com/liceu/portada/exclusiva-asi-es-la-temporada-202627-del-teatro-del-liceu-de-barcelona_14616_2_48643_0_1_in.html
M'agradaM'agrada
Conclusió ràpida: No coneixes Rossini.
Conclusió teatral, si et sembla bé l’entrada i posterior crema del vaixell en el segon acte i la integració (amb calçador) dels personatges de la Commedia dell’Arte, no et puc dir res, contra gustos, oi?, com diuen, colors.
Ara, que el teatre San Carlo és un teatre de Províncies no en tinc cap dubte. Un teatre de primera no el fan ni els títols programats, ni tan sols els cantants contractats. Nàpols amb Lissner al capdavant contracte a cop de talonari i segurament portarà el teatre a la precarietat econòmica en un tres i no res, com va fer a París. A Itàlia ni Roma pot compatir amb Milà, i Nàpols fa molt temps que va perdre el tren. Només amb noms no s’esdevé mai de primera. Són molts els factors no presents a Nàpols els que ho fan, començant per una orquestra i cor que en el San Carlo són de segona i estan molt lluny de donar l’excel·lència imprescindible a qualsevol casa d’òpera que vulgui jugar a la Champions. Com a teatre d’òpera no entraré a valorar si està a l’altura del Liceu, que tot sigui dit entre nosaltres, promociona per ser de primera, com el Real.
L’exclusiva de Codalario no em diu gairebé res, títols que depenent de cantants, directors i produccions poden ser excel·lents o un rave. Continuem promocionant per l’ascens a primera divisió i estem més ben situats que el San Carlo, això sí.
Gràcies per comentar i provocar-me 🙂
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias musicales de marzo de 2026 | Beckmesser
Bé, una mica tard, vaig anar de Giocondes, aquest diumenge. La veritat… em va agradar més del que pensava, sense ser res d’extraordinari. Vaig trobar Fabiano més que correcte, amb una veu brillant, bon fraseig… Potser el final del Cielo e mare li va quedar curt, com si no volgués arriscar, però se sentia bé i amb estil. Hernández tampoc no em va desagradar: llueix, s’implica… Potser, cert, és poc refinada, però en aquest paper, no sé… pot sortir-se’n prou bé sense ser ideal. I també, certament, molt bonica en la veu, molt bona en l’actuació, la Dudnikova. Relyea té una veu de baix de debò i no el vaig trobar malament. I Viviani… potser li manca veu de dolent esgarrifós per fer creïble el paper. Vulgar? Home… és un espia que tampoc hauria de ser molt noble ni refinat, però en fi… El cor, l’orquestra… No sé: o jo tenia un dia positiu o van fer-ho millor (potser es feia per ràdio, que hi havia micròfons penjant?) o esperava poc i en vaig trobar més; el cas és que vaig sortir-ne satisfet. Sense tirar coets, però bé.
La producció no mata. Personalment, la de Pizzi no m’entusiasmava: de les que havia vist d’ell, potser era la que menys m’agradava, però no tenia els problemes de la del San Carlo, que tendeix a caure en solucions fregant el rídicul. D’entrada, no comença malament, però mantenir tota l’estona els mateixos murs i portes, amb canvis mínims, no acaba de rutllat. I quan ja comencem amb el vaixell, doncs… ¿Com fiques una barqueta a la vista mentre Barnaba diu que són 80 mariners i 30 remers? Si no hi caben ni deu! I en un canaló que és més una sèquia on és impossible que hi pugui practicar: per sortir-ne, ha d’anar cap enrere, és obvi. I l’incendi, ai… I del forat per a la Laura, millor no dir-ne res.
M'agradaM'agrada
Gràcies, benvolgut.
Aquesta producció comença amb un quadre plàstic, que és un recurs decimonònic, suat i tota una declaració d’intencions. Si bé l’escenografia del primer acte no molesta, després ja intueixes ràpidament que anirem a menys i efectivament, anem a molt menys. Pel que fa a la direcció teatral és ridícula i antiquada.
Pel que fa als cantants, tants caps tants barrets. Ara, fer com si l’Hernández fos una gran Gioconda, com molts s’han encaparrat a demostrar, denota una vegada més, com s’està abaixant el llistó. Una Gioconda provinciana en tots els sentits.
M'agradaM'agrada
Doncs si hom diu que Hernández és una gran Gioconda, m’exposaré per afirmar el contrari. Vaig anar a un repartiment i mig els dies 20 i 22. Decepció majúscula pel primer repartiment. Esperava que Hernández, Fabiano i Urbana com a mínim m’haurien fet passar una bona estona, com al Bocachete aquí a dalt. Tot el contrari, els tres em van fer patir. Potser no hauria ni d’intentar explicar perquè. Serà culpa meva? Tots tres són professionals seriosos, amb una reputació que val molt més que una mala vetllada, i moltíssim més que la meva pobra opinió. Què en sé jo? Però després de callar dues setmanes, si ara surt que reben grans lloances …
A mi Hernández em va fer patir tota l’estona amb els passatges de registre, i amb gairebé tot el que feia als greus i als aguts. Centre bonic, d’acord: no vull dir que no m’agradaria en un altre rol més centrat; però com a Gioconda ni em va salvar els mobles. Urmana, que no em recordo en els seus dies de glòria, si és que la vaig escoltar aleshores, ara ens va cantar dues vegades una cega que em va semblar vetlla i desgastada: adient al personatge, potser? Tampoc n’estic segur. De tota manera, tot menys que agradable. Fabiano va ser la sorpresa pitjor. Tenia els meus prejudicis, ho confesso: a la intermissió li deia a l’amic que aquell tenor tant cridaner i insignificant havia de ser Muehle. No, era Fabiano; però no el vaig trobar millor després de la intermissió i de comprovar que era ell. Darrer acte oblidable i ja oblidat. De lluny em van agradar més els Badoero, Relyea sobre tot, però també Dudnikova.
Per desqualificar-me totalment, admetré que no tan sols em va agradar moltíssim més Semenchuk que Hernández, però amb total sorpresa també Muehle que Fabiano. Oblidable i oblidada ja la seva “Cielo e mare”, com la de Fabiano; però un darrer acte raonable, que tot plegat amb Semenchuk i Abrahamyan sí que em va fer passar una bona estona al teatre. Òpera provinciana, absolutament, però si passa una vegada a l’any no me’n puc queixar. Esperem que hagi ajudat els comptes!
L’orquestra i el cor millors de tots el cantants, si més no per als que no hem tingut el plaer d’escoltar Kissjudit. La Danza delle ore de Oren em va agradar les dues vegades: diria que prou per confirmar perquè és de lluny la música més famosa que va escriure Ponchielli.
La producció no em molesta gens mentre sigui barata. El que em molesta a mi són les pretensions fallides com les de la besneta aquella. Un tranquil cartó-pedra és viejuno, sense cap dubte, però completa un provincianisme honest o honestedat provinciana.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Giacomo.
Tret de Muehle, que el dia que el vas veure tu segurament havia passat pels santuaris de Lourdes, Montserrat i Loreto, i la verge li va concedir un dia de glòria, el segon repartiment era clarament millor que el primer. Per la resta poques coses a dir, tret que les produccions de cartó pedra no fan per teatres que fan pagar més de 300,00 € per una butaca de platea. La producció és digna per a fer una gira amb l’òpera de Catalunya, no al Liceu.
M'agradaM'agrada