UN DON CARLO RELLEVANT A SAN FRANCISCO (FABIANO-MARTÍNEZ-KRASTEVA-KWIECIEN-PAPE;LUISOTTI)

Si l’altre dia arran d’un Requiem de Verdi us mostrava el meu atipament d’escoltar sempre el mateix quan les interpretacions són planes i mancades de caràcter, avui,  ves per a on,  m’ha arribat un Don Carlo representat a l’òpera de San Francico el mes de juny passat on els cantants, no del tot perfectes, fan que la representació prengui una tensió i un vol altament gratificant, amb la complicitat indispensable de Nicola Luisotti, Una representació que sembla d’aquelles  d’abans, on els cantants hi deixen la pell per fer-nos partícips i ho aconsegueixen, ja us dic jo que ho aconsegueixen, fent que una obra genial, però mil i una vegada escoltada amb el risc que comentava fa pocs dies, esdevingui vibrant, emotiva i bellíssima, com és aquesta obra mestra. Continua llegint

RIGOLETTO A L’ONP (Fabiano-Kelsey-Peretyatko-Siwek-Kasarova;Guth-Luisotti)

Michael Fabiano i Vesselina Kasarova al 3er acte de Rigoletto segons Claus Guth a l'ONP. © Monika Rittershaus/OnP

Michael Fabiano i Vesselina Kasarova al 3er acte de Rigoletto segons Claus Guth a l’ONP. © Monika Rittershaus/OnP

Costa empassar-se aquest Rigoletto vist sota la mirada de Claus Guth, ja que el director alemany comet per a mi un error garrafal, ja que proposa una producció intel·ligent farcida d’idees, quelcom que tot i ser habitual en els seus treballs teatrals, perjudica el discurs musical de l’obra, i la intensitat musical i vocal del capolavoro verdià esdevé teatralment gèlid.

El distanciament que Guth provoca entre l’escenari i l’espectador és letal i per tant la producció acaba sent un llast que perjudica la comprensió dramàtic/musical, quelcom que cap director escènic hauria de provocar i cap director musical hauria de permetre, però això és ara per ara una utopia. Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2015: POLIUTO (Mazzola-Clément)

El Festival de Glyndebourne va començar l’edició del 2015 amb una nova producció de l’òpera Poliuto de Gaetano Donizetti, estrenada el 30 de novembre de 1848 al Teatro San Carlo de Nàpols, després d’haver-se estrenat a Paris (Les Martyrs) en francès ja que originàriament la versió italiana que s’havia d’estrenar en el mateix teatre però 10 anys abans, no va ser acceptada per la censura. La versió italiana amb el nom de Poliuto va ser estrenada quan Donizetti ja havia mort.

El Festival anglès s’apunta doncs el mèrit de recuperar aquesta òpera després que a Londres el novembre de l’any passat recuperessin (Opera Rara) la versió original francesa tal i com us vaig anunciar, i d’aquesta manera retornar-la en les dues versions als teatres on hauria d’aparèixer més sovint en qualsevol de les dues opcions, si tenim en compte els seus valors musicals i vocals, que fan fins i tot presagiar  a Verdi, sobretot en el gran concertant del segon acte, del que Verdi va agafar en un préstec descarat, el tema musical per el “Gloria all’Egitto” d’Aida, alhora que la trama és  dramàticament potent i ofereix grans números d’exigent lluïment als cantants. Continua llegint

EL VÍDEO DE LA GALA TUCKER 2014

Fidel a la cita anual, també a IFL, avui us deixo la Gala Richard Tucker del 2014, on com és lògic va intervenir el guanyador del premi Richard Tucker de l’any 2014, atorgat al tenor nord-americà Michael Fabiano.

Com sempre a la gala intervenen altres cantants ja consagrats, també guanyadors d’edicions anteriors, i joves que si tot va bé estan demanant pas, m’atreviria a dir de manera estentòria. A la gala estava previst que cantes Anna Netrebko que per aquells dies estava cantant Lady Macbeth al MET, però després de fer anar de corcoll als organitzadors de la gala amb l’a`ria que cantaria, finalment va decidir que després d’una Lady al MET l’endemà no podia cantar res. La decepció va ser gran. La va suplir Joseph Calleja Continua llegint

GLYNDEBOURNE 2014: LA TRAVIATA o A STAR IS BORN! (vídeo)

Quan tot l’estiu musical del 2014 semblava condemnat a la mediocritat i a la desesperança que provoca veure com l’òpera esdevé un seguit de representacions sense sentit, amb una manca absoluta de rigor vocal, musical i dramàtic, sorgeix inesperadament el miracle, i això ha succeït a Glyndebourne i en una òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata.

Què ha succeït perquè de cop i volta el meu progressiu pessimisme estiuenc hagi girat com un mitjó?, senzillament acabo de descobrir a Venera Gimadieva, una soprano russa de la companyia del Bolxoi, una jove soprano lírica que òbviament ens remet a la Netrebko del Festival de Salzburg del 2005, però que sense tenir la gosadia vocal de la jove Netrebko, la supera amb rigor i disciplina vocal i musical, amb el tractament dramàtic de la línia de cant i la utilització justa dels recursos. Continua llegint

EL VÍDEO DEL RÈQUIEM DE VERDI A OSLO: Farnocchia,Gertseva,Fabiano,Pertusi;Jukka-Pekka Saraste

Concert House, Oslo 23 de març de 2013

Concert House, Oslo
23 de març de 2013

Com si encara estiguéssim immersos en la Quaresma, després del Rèquiem luterà d’ahir, avui, coincidint amb la programació de l’OBC d’aquest cap de setmana, us proposo l’operàtic rèquiem de Giuseppe Verdi, una exclamació dramàtica, visceral i desesperada de la missa de difunts. Un desplegament emocional lluny del recolliment brahmsià, però molt proper a la meridionalitat i on la bellesa del drama és exposada amb explosions vocals més idònies per l’escenari que no pas per els altars.

La versió que us proposo prové d’Oslo i va tenir lloc el passat 23 de març, amb un quartet solista molt interessant i la direcció de Jukka-Pekka Saraste al capdavant del Oslo Philharmonic Choir & Schola Cantorum, i l’Oslo Philharmonic Orchestra. Continua llegint

INSISTINT AMB L’OTELLO AL MET 2012 (Botha-Fleming-Struckmann;Bychkov-Moshinsky)

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d'Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

Johan Botha (Otello) i Renée Fleming (Desdemona) al tercer acte d’Otello al MET. Producció de Elijah Moshinsky. Fotografia Ken Howard/MET

El 28 d’octubre us vaig deixar aquest apunt:

Segurament no és la millor versió possible, però sempre és una òpera del MET i ofereix prou al·licients i qualitat, a part d’una copia en una magnífic format HD, per decidir-vos a baixar-la. No cal dir que tots els que no vareu poder anar al cinema, i també tots aquells que vulgueu repetir-la, la teniu ara a disposició.

També us deixo els enllaços d’àudio de la mateixa representació, serà interessant comprovar com resulta la representació sense les imatges, guanyarà?, ja us dic jo que sense veure la poca capacitat d’actor i la imatge monolítica de Botha, el seu aspecte vocal guanya bastant i potser és el contrari que succeeix amb StruckmannContinua llegint

EL MET AL CINEMA: OTELLO

Johan Botha i Renée Fleming (Otello al MET 2012)

Tenia ganes de veure aquest Otello, en primer lloc per ser una de les meves òperes predilectes, una òpera d’una perfecció formal, dramàtica i musical extraordinària. Una òpera que necessita tres cantants/actors imponents, que amb l’ajuda imprescindible d’un director musical i un director escènic de primera categoria aixequin una de les òperes més perfectes que s’han escrit mai.

No fa gaires dies parlàvem, arran de les representacions de La forza del destino al Liceu, de la precarietat de les veus verdianes a l’actualitat. Doncs bé, tant la ROH com el MET han demostrat que són capaços de programar Otello, amb dos repartiments diferents i quasi en la seva totalitat, sortir-ne victoriosos, i si amb la Desdemona la cosa no sembla gaire complicada, amb el rol d’Otello, òbviament si, com també amb el de Iago. Però sortir-ne victoriós a vegades no és suficient.

El Metropolitan dels darrers anys es caracteritza entre altres coses, per la varietat de directors orquestrals, d’ençà que el mestre Levine ha hagut d’anar deixant per problemes de salut, la quasi omnipresència en el fossar de totes aquelles òperes que es retransmetien per la TV. No tots els mestres que hem vist en els darrers espectacles estan a l’alçada del que esperem del teatre novaiorquès, però en el cas d’aquest Otello, han comptat amb Semyon Bychkov, un dels directors més interessants de l’actualitat i no precisament dels més mediàtics, encara que Verdi no crec que sigui el repertori més idoni o al menys que m’interessi més del director nascut a Sant Petersburg fa seixanta anys. Continua llegint