Cor Vivaldi. Sala Domènech i Montaner (Recinte Modernista Sant Pau) diumenge 15 de març de 2026. Fotografia IFL

No havia tornat a assistir a un concert de Cor Vivaldi d’ençà que el mestre Òscar Boada es va jubilar.

Us seré sincer, malgrat que els projectes ben consolidats com ho és aquesta formació, persisteixen malgrat que la seva ànima fundacional marxi, era tanta la personalitat del mestre Boada i les poques vegades que donava pas a la seva successora, Pilar Paredes, a dirigir alguna obra dels darrers concerts, la impressió em semblava poc engrescadora.

La Pilar es va posar en contacte amb mi per fer-me saber del concert, que va tenir lloc ahir al monumental Recinte Modernista Sant Pau i a la sala Domènech i Montaner, i que sota el títol de “Del motet a la sardana” aplegava un exigent i bellíssim programa que s’iniciava amb Ubi Caritas, una antífona del segle VIII i acabava amb From a Railway Carriage la brillant obra de la compositora irlandesa Chris Artley (1963) guanyadora del premi a la millor composició coral per a cor infantil de l’edició 2025 del concurs de composició Orfeó Català.

El primer que cal dir és que més enllà del mestre Boada el Cor Vivaldi té una llarga vida i l’exigència i qualitat que sempre han estat trets característics de la meravellosa formació coral de l’escola IPSI de Barcelona hi són com sempre, inalterables. Pilar Paredes ara sí, és l’ànima de la formació tot i que ja feia vint anys que estava vinculada al cor com a mestra de cant i darrerament, sotsdirectora, però ara és la seva ànima la que fa bategar el cor i el cor batega ferm amb l’excel·lència que sempre ha estat present i amb la personalitat que ofereix la nova direcció, una personalitat no només femenina, però que és innegable que atorga una sensibilitat interpretativa pròpia, un graó més dels molts que esperen a aquest magnífic projecte musical, pedagògic i cultural del nostre país.

El concert es va iniciar amb set membres de les cordes greus situades al centre cantant l’antífona del segle VIII amb un so càlid beneficiat de l’acústica de la sala que tan bé funciona per a obres de caràcter religiós, però que l’excés de reverberació dificulta l’enteniment del text d’altres peces més profanes. D’això també n’he fet menció quan he assistit a recitals de lied del LIFE Victoria que es fan en la preciosa sala modernista. La resta del cor es va situar als laterals de la sala per acabar incorporant-se a les veus que van iniciar el “Ubi Caritas”, creant una atmosfera acollidora i espiritual. Un cop d’efecte que va predisposar a escoltar les dues peces següents de Joan Cererols: “Regina Caelis” i l'”Et incarnatus est”, amb un perfecte equilibri en el cànon que l’acústica podia complicar, però que va ser excel·lentment controlat per la directora.

De Cererols vàrem passar al barroc de “O Sacrum Convivium· de Benet Julià (1727-1787) i al classicisme “Iudas Mercator Pessimus” de Narcís Casanovas (1747-1799) on el Cor va mostrar equilibri, sensibilitat, control de les dinàmiques i la deguda expressivitat i adequació estilística en aquesta evolució de la música coral catalana.

Va seguir un salt estilístic important amb la interpretació de “Al mar” de Josep Anselm Clavé (1824-1874), amb una acuradíssima demostració de projecció i equilibri entre les tres seccions de les sopranos amb una perfecta afinació i control dels aguts amb fermesa, potència i també ductilitat, amb la calidesa de les mezzosopranos i el ferm pedal de les contralts, amb una qualitat de so, veritablement admirables. L’obra de Clavé que alternava el català amb el castellà va donar pas a dues havaneres, la conegudíssima “La Paloma” d’Iradier i la deliciosa “El Abanico” havanera popular, ambdues amb uns arranjaments de M.Martínez, encisadors, suggerents i deliciosament interpretats. A “El Abanico”, que cantaran en el propvinent 31è certamen Juvenil d’Havaneres de Torrevieja, s’acompanyen d’una senzilla, però efectista coreografia amb uns ventalls blancs de reminiscències ambrosíaques.

La primera part va finalitzar amb “La sardana de les monges” d’Enric Morera (1865-1942), que he de dir que tal com va dirigir Pilar Paredes no es pot ballar, ja que la direcció personal la converteix definitivament concertística.

La segona part es va iniciar amb un clàssic, el “Nigra Sum” de Pau Casals (1876-1973) per continuar amb dos joiells d’Eduard Toldrà (1895-1962), Abril i Maig, que a mi és una peça que em té el cor robat i que van cantar amb una sensibilitat embriagadora.

El salt amb “On Kindness” del mestre Gerard López Boada (1969) va ser notable, ja que tret d’una sardana de Millet, iniciàvem el blog dels compositors del segle XXI. No és que l’obra de López Boada ens endinsés precisament en el dodecafonisme, però l’estil és radicalment diferent i el canvi harmònic i sonor, sí que ho són, però això no va ser obstacle perquè la flexibilitat i capacitat d’adaptació del Cor Vivaldi, tornés a meravellar. Mons sonors allunyats que la formació adapta com un guant i resolt amb una autoritat aclaparadora.

Després ens van oferir una estrena del compositor Raimon Romaní (1974), “Reple Nos Mane” que tinc moltes ganes de tornar a sentir perquè em va agradar molt el món harmònic i sonor que envolta una melodia exquisida, amb unes atmosferes veritablement suggerents. Una obra esplèndida.

No entenc com “La Sardana de l’Abril” de Lluís Millet (1867-1941) es va interpretar en aquest moment i no abans de l’obra de López Boada, si més no per coherència amb el discurs temporal del programa. Si la de les monges no es podia ballar, en aquesta amb prou feines s’intuïa que era una sardana. No coneixia aquesta obra i per  a mi va resultar tot i la més que correcta interpretació, l’obra menys interessant del programa. El programa va acabar de manera espectacular amb el Kyrie i Gloria de Manuel Torralba (2001) una obra d’extraordinària dificultat, brillantor i espectacularitat dinàmica i sonora que ja havia sentit quan la van estrenar i que ahir em va tornar a entusiasmar, acompanyada al piano per un joveníssim talent emergent, Xavier de la Fuente, del que no trigarem a veure’l triomfar.  I la darrera obra oficial, com ja he dit va ser per la brillant obra de la compositora irlandesa que ha merescut el premi de l’Orfeó Català i que es va interpretar al Palau el proppassat 1 de març i que ahir va cantar de manera espectacular el Vivaldi.

La sala Domènech i Montaner estava plena de gom a gom (no és gaire gran) i els aplaudiments varen ser tan entusiastes i sincers que varen merèixer una propina i un bis. La propina va ser una altra demostració de versatilitat espectacular, a més a més coreografiada, el “Dixit Dominus” del compositor hongarès Levente Gyöngyösi (1975) que em va entusiasmar a mi i a la resta de públic, motivant un altre esclat d’aplaudiments que van motivar un bis, la deliciosa versió de l’havanera “El abanico” que espero que els proporcioni el primer premi en el prestigiós certamen alacantí.

Un gran i merescut triomf del Cor Vivaldi i la directora en un concert on també ha participat acompanyant, algunes obres al violoncel, Patricia Martínez.

Ha estat un plaer el retrobament i només us puc animar a assistir als concerts que programin, perquè ara la formació també té una fornada esplèndida i ja he comentat moltes vegades parlant de cors infantils, que la rotació dels seus membres no només per qüestions d’edat, és obligadament tan alta, que no sempre es poden obtenir com ha estat en aquest concert, un grau tan alt d’excel·lència i qualitat musical i interpretativa.

Aviat, el podrem gaudir a Werther i a la vuitena simfonia de Mahler al Liceu o el 13 de juny a l’Auditori de l’Illa Diagonal en la cloenda del curs, potser que us ho comenceu a anotar a l’agenda.