El Festival de Pasqua de Baden-Baden en l’edició de 2026 ha ofert pel seu selecte públic que voreja entre la vuitantena i la mort, un Lohengrin que pretenia ser fastuós i s’ha quedat amb correcte i prou.

En l’edició del 2025 el festival va presentar una Butterfly amb la Berliner Philharmoniker sota la direcció de Kirill Petrenko, un esdeveniment certament estel·lar, enguany que la Berliner ha tornat al karajanià Festival de Pasqua de Salzburg, la luxosa població balneària ha cridat a dues formacions orquestrals de gran prestigi per protagonitzar la seva programació: per aquest Lohengrin ha estat la Mahler Chamber Orchestra, mentre que l’altra orquestra invitada ha estat la del Royal Concertgebouw d’Amsterdam.

Per a dirigir el Lohengrin van cridar la directora alemanya Joana Mallwitz (Hildesheim, 23 de setembre de 1986) que l’any 2023 va ser designada directora titular de Simfònica de Berlín.

Tot i algun desajust amb el cor en el primer acte, m’ha agradat molt la seva direcció, plena de tensió dramàtica i de contrastats i valuosos matisos d’elegant subtilesa per dotar el discurs de bellesa i teatralitat, extraient una sonoritat exquisida de la flexible  Mahler Chamber Orchestra, amb acompanyament flotant en els moments més onírics del relat, ja sigui des del preludi del primer acte, el somni d’Elsa o el impactant comiat de Lohengrin, però també molta força obscura en l’inici del segon acte on la maldat es fa òpera. Excel·lent direcció.

El cor estava format per dues formacions: Czech Philharmonic Choir de Brno i el Philharmonia Chorus de Viena. En el primer acte no semblen ben quadrats amb el fossat, però sense estar al nivell de l’orquestra ofereixen una bona prestació.

El cast presentava el gran Lohengrin del moment, un cop el sòmines de Kaufmann va decidir ser un mediocre Chenier i Cavaradossi, en lloc del primer Lohengrin del seu temps. El tenor polonès Piotr Beczala ens reconcilia amb el rol, tips de cantigues d’escolania i herois sense sexe. La veu és lírica, per fortuna diria jo, no cal un Lauritz Melchior, tot i que sí el tinguéssim, oi?, però sentir una veu ferma i lluminosa, amb cos i harmònics, sense oscil·lacions, amb aguts ferms i ben projectats, que no força l’instrument ni vol semblar el que no és, i per això s’estima més incidir en la part més lírica en lloc de buscar heroïcitats que no pot oferir, és alhora que la decisió correcta, la demostració que a cinquanta-nou anys (28 de desembre de 1966) posseeix una veu envejable, sana i ferma alhora que un cantant intel·ligent. No cal dir que el seu “In Fernem Land” n’és la demostració fefaent del que dic, però és que en tota la representació, tret d’un petit trencament en el primer acte, la seva ferma regularitat i distinció, amb un intens duo del tercer acte i un comiat de somni, sense oblidar la presència sempre decidida en el compromès concertant del final del segon acte on molts col·legues passant per serioses dificultats o senzillament amaguen el cap sota l’ala, ell excel·leix. Ell és l’actual Lohengrin, no en tinc cap dubte.

Elsa va ser la cada vegada més consolidada Rachel Willis-Sørensen. La soprano nord-americana té una veu plena, de lírica que omple tots els registres necessaris per al rol, amb un centre carnós i un greu més que suficient. Els aguts en el primer acte sonen una mica oscil·lants o insegurs, però la seva actuació va de menys a més amb un tercer acte esplèndid. Com ja vaig dir de la seva Arabella al MET, li manca una mica de personalitat artística, però crec que en el repertori alemany té una esplèndida carrera.

Les alegries vocals quasi s’acaben amb la parella protagonista, si bé cal dir que l’Ortrud de la mezzosoprano alemanya Tanja Ariane Baumgartner, és dramàticament valuosa, tot i que vocalment no ofereix tota aquella força volcànica que el rol demana. Els seus aguts es troben al límit, sobretot en el final del tercer acte, ja que els de la invocació a Wotan a l’escena amb Elsa, els resolt amb més dignitat. El personatge és ferm perquè la intenció dramàtica hi és absolutament i això fa que aprovi folgadament la prova, però no és l’Ortrud dels meus somnis.

Wolfgang Koch que quan estava en millors condicions vocals ja el trobava de teatre de segona, tot i haver-nos martiritzat bastants anys amb el seu Wotan a Bayreuth, ara que la veu ja no li respon, fa del seu Telramund a moments insofrible. Té com la Baumgartner, una interpretació dramàtica convincent, però vocalment no passa la prova, cada ascensió a la zona aguda és un so obert, fixat i molest, especialment en els moments de més intensitat dramàtica. El seu monòleg inicial del segon acte em sembla indigne. No sé per què allò que en altres repertoris no es tolera, com és el mal cantar, en les òperes  de Wagner existeix una certa butlla papal, que fa passar coses inaudibles per passadores, i no, amics i amigues, no.

En altre temps magnífic Kwangchul Youn, se li ha passat l’arròs. La veu està gastada, oscil·la i denota un esgotament que no salva el bon cantar del que havia estat un Gurnemanz de referència.

El que si m’ha agradat és l’herald de l’encara jove baríton alemany Samuel Hasselhorn. Després de patir amb Trekel en el darrer herald del Liceu, la veu sòlida i el fraseig noble de Hasselhorn, ha estat una petita illa d’esperança en un cast en part, decebedor.

Pel que fa a la proposta escènica de Johannes Erath no m’ha agradat gens. Només vull dir-vos que si un director ha de fer-nos veure com canvien l’escenari a taló pujat i mentre l’orquestra toca el brillant interludi del tercer acte, amb no sé pas quina intenció, però que trenca tota la narrativa, amb aquella obsessió que tenen tants directors actuals de dramatitzar les parts musicals sense acció escènica, ja està dit tot, per a mi ja no cal parlar de res més, un farsant més. Abans ha pres moltes decisions discutibles, sigui per absurdes, lletges o naïf, en mig d’una escena fosquíssima amb aires gòtics si fem especial detall en la parella de dolents, però que acaben fent que Ortrud sigui més una Morticia Addams i Telramund, un calçasses amb pijama. Plomes que cauen del cel, cignes que esdevenen autos de xoc de fira amb el cor barallant-se per pujar-hi mentre sona la marxa nupcial, un televisor dels anys seixanta que no sé que hi pinta a la cambra dels dolents i un vestuari multi eclèctic de tonalitats sempre fosques, tret de la blancor de la puresa de la parella protagonista, ella de Sissí bleda i ell de Papageno celestial, acaben per farcir un no res amb aires de producció amb missatge. Hi ha una idea que em sembla interessant i és mostrar en el segon acte un doble llit de matrimoni, el d’Ortrud i Telramund i l’altre només amb Elsa estirada, per iniciar el catàrtic duo de les dues dones. Potser són la cara i la creu de la mateixa dona? És una idea que potser s’intueix, però que no es desenvolupa i que queda en el no-res, com totes les altres coses que passen en escena. Què ens vol dir el senyor Erath? Segurament si anem a la xerrada prèvia a la producció ens voldrà fer combregar amb rodes de molí, perquè si un director no és capaç de fer-se entendre sense manual d’instruccions, que plegui.

Aquí acaba aquest petit desencís.

El streaming el va donar ARTE i està disponible a YouTube