Carles Magraner, Sergio González, Èlia Casanova i Eduard Navarro (Capella de Ministrers) a l’IEC 19 d’octubre de 2026. Fotografia IFL

Amb motiu del 750è aniversari de la mort de Jaume I, se celebra a Barcelona i Poblet el Seminari “Jaume I: Memòria, història i projecció mediterrània”, organitzat per l’IEMed (Institut Europeu del Mediterrani) i el IEC (Institut d’Estudis Catalans), que entre els actes programats, va organitzar per ahir dilluns 19 d’octubre, un concert del prestigiós grup valencià Capella de Ministrers al voltant de la música en temps de Jaume I, la música dels trobadors Berenguer de Palou o Ponç d’Ortalà, el llibre vermell de Montserrat, malgrat que sigui posterior i el sempre enigmàtic i suggerent cant de la Sibil·la com a eixos vertebradors musicals.

El concert havia de tenir lloc al pati central de la Casa de Convalescència, seu de L’Institut d’estudis Catalans, però el mal temps va provocar que tingués lloc en un dels salons del primer pis, en part, i malgrat la bellesa de l’entorn del patí, millor que fos en un local tancat per apreciar amb una acústica no tan oberta, el so del desplegament instrumental que han dut a terme els quatre membres que ahir integraven la formació, de fet tres més la veu de la soprano solista que també es va fer càrrec de la percussió, amb el director Carles Mangraner al capdavant.

Malgrat el prestigi de la formació, mai havia tingut l’oportunitat de sentir-los en directe i us he de dir que he sortit encantat. La música antiga i sobretot aquesta “tant” antiga no és la que més em motiva, però tan aviat han començat a sonar la viola, el llaüt, l’oud, la cornamusa, la xirimia, la viola de roda i l’arpa, he canviat el xip i ho he gaudit moltíssim perquè la predisposició ha de ser tota una altra a la que fas quan fas front a una música subjecta a unes altres regles a les quals no estic acostumat com a espectador/oient.

Partim de la base que per interpretar aquesta música els erudits, estudiosos i talentosos músics també han de posar-hi una certa dosi de fantasia i imaginació per interpretar una partitura que no està pautada. Com es tocava i cantava? Quina era la sonoritat i el ritme correctes per a una determinada cantiga o pastorel·la? No ho sabrem mai del cert, ho podem imaginar, podem deixar-nos endur per la prosòdia del text quan n’hi ha, però hi ha d’haver molt de talent i sensibilitat per dotar a cadascuna de les notes que integren les partitures, del valor i el sentiment adequats. Allò que serveix per a la música d’ençà del barroc primitiu fins als nostres no és vàlid o prou vàlid per assaborir aquestes obres i, per tant, ho canvies i et deixes emportar pels suggerents sons, ritmes i melodies recurrents o millor ni intentar entrar en el joc de la seducció que aquesta sonoritat ofereix.

El concert sota el títol d'”Amors e cansó” Homenatge al Rei Jaume I en el preàmbul del 750 aniversari de la seua mort (1276-2026). Trobadors de la Corona d’Aragó, es va plantejar en tres parts sense intervals, més enllà dels que permetien afinar els instruments després dels blocs: Santa Maria, al voltant de la música religiosa en lloança a la Verge que les tropes del rei lloaven en cada lloc conquerit, Els Trobadors (poetes i músics) que exaltaven en els seus càntics l’amor i desamor cortès a través de les cançons, pastorel·le i albes entre d’altres formes i finalment el retor a la música de caràcter cerimoniós amb el cant de la Sibil·la entre altres fragments per acompanyar la mort del Rei Jaume I.

Tot un món sonor que durant quasi noranta minuts ha mantingut al públic embadalit amb el joc de les harmonies i melodies pretèrites, i el tractament del so deliciosament arcaic d’uns instruments tocats de forma mestrívola per grans músics que tenen com a principal virtut, entre moltes altres, d’oferir la música sense artificis, amb una honestedat i aparent senzillesa que atrapa a l’oient en una rendició sublim de comunió entre els uns i els altres. És clar que amb els excel·lents instrumentistes Carles Magraner a les violes i dirigint; Eduard Navarro, un home orquestra, espectacular amb l’oud, la cornamusa i la xirimia; i Serrgio González tocant d emanera deliciosa la viola de roda, el llaüt i l’arpa, hi havia la seductora veu de la soprano Èlia Casanova que ho embolcallava tot amb un encanteri sonor encisador i amb un domini vocal aclaparador, amb la grandíssima virtut, si més no per a mi, de no emetre els sons fixats tan habituals en tantes cantants que fan front a aquest període de la música. Ella és tota dolçor, tota expressivitat, amb una emissió esplèndida d’un registre i emissió generosa que utilitza amb molta saviesa, senzillesa i musicalitat, sempre al servei del conjunt. Com ha dit Magraner en un dels seus interessants parlaments, tots els instruments eren rèpliques dels instruments originals menys la deliciosa veu d’Èlia Casanova, un instrument privilegiat i original que també estic segur com ha dit ell, que hauria enamorat a Jaume I.

També cal dir que els tres homenots van fer intervencions vocals de suport a la solista, en un cor de pluriempleats, de la mateixa manera que ella amb la dolçor que la caracteritza, va tocar els instruments de percussió històrica per acabar d’arrodonir un concert que es va fer curt i que hauria estat genial a Sant Pau del Camp o la Capella de Santa Àgueda, per exemple.