Aida, una òpera de veus, però no només, ha tingut en la funció d’ahir 6 d’octubre, l’elenc més cohesionat, malgrat que els resultats no fossin tan extraordinaris com jo esperava.

Anna Pirozzi és una soprano lírica spinto d’estil verdià canònic, però que com tantes col·legues d’abans i d’ara, com segurament de demà, canta un repertori de soprano dramàtica que ha alterat certes notes del seu ampli i poderós registre, fet que motiva, que en els moments en què una Aida ha, no tan sols d’apianar, sinó emetre la nota més compromesa de la partitura (un Do) en pianissimo, no sigui capaç de fer-ho i emeti en el seu lloc, una canonada. Tres notes no del tot encertades en tota una òpera d’exigència màxima per a la soprano, no poden ser definitives per desmerèixer una interpretació notable, amb moments gloriosos que amb altres millorables, conformen aquest notable, però no l’excel·lència. En el seu haver ho té quasi tot. Un fraseig magnífic amb una dicció claríssima, un cant legato, una homogeneïtat de color en tot el seu registre que ja voldria Netrebko, i una distinció especial en l’adequació dramàtica que fa que la seva Aida sigui, sobretot en els dos primers actes, de manual. Després del tercet de la primera escena canta magníficament el “Ritorna vincitor” i en el duo amb Amneris dona magnífica rèplica al poder vocal de la seva rival, amb un “Numi pietà” perfectament controlat. En tota l’escena del triomf ha estat poderosa, controlant intensitats i mostrant la seva categoria. Però per Aida els dos primers actes han de ser un “escalfament” per fer front al tercer, tot un tour de force, on a banda de demostrar tot el que ja ha demostrat en els dos primers actes, ha d’oferir una varietat expressiva i un domini del so, que la faci capaç d’abraçar des dels moments més intensos als més dolços, amb un control del cant piano i les notes en emissió etèria quasi sobrenatural, que facin de “O patria mia” amb les delicades frases, en especial de “o cieli azzurri” un prodigi sonor que Pirozzi, segurament perquè Turandot, Abigaille o Gioconda, i una agenda excessivament farcida, passen factura a veus com la seva, no dramàtiques. És una llàstima perquè el “descontrol” es produeix en tres notes, una al concertant del segon acte, que si s’ataca en pianíssim esdevé un moment catàrtic, una altra, com a mínim en l’ària esmentada del tercer acte, per deixar suspesa en l’aire tota una, per altra banda, magnífica interpretació, i l’altre per apianar-la adequadament en l’escena de la tomba. Ella no ha arriscat possiblement perquè de fer-ho hauria esgarrat més la interpretació, que emeten un forte absolutament fora de lloc. Aquelles tres notes inoblidables, màgiques de Netrebko que valen tota una representació, en el cant de Pirozzi la ferien imbatible. M’ha agradat?, sí, hauria volgut més?, també.

Només sentir “La sacra Iside consultasti?” en la veu pura, claríssima i ferma de Piotr Beczala, tot just després de la primera intervenció de Ramfis acabat el preludi inicial, s’ha produït una connexió immediata entre el cantant, el personatge i el públic. El tenor polonès a punt de fer seixanta anys (28 de desembre) està potser en el millor moment de la seva carrera, amb una veu sòlida, de color radiant i lluminós de tenor líric pur, però amb un cos que li permet fer front sense forçar, frases més centrals i fins i tot greus, sense desaparèixer. El fraseig és elegantíssim i previ al dolcíssim atac de “Celeste Aida”, canta un recitatiu “Se quel guerriero Io fossi” absolutament segur i expressiu. A l’ària que canta amb una delicadesa alhora que fermesa envejable, fa molt de goig i acaba com Verdi volia, amb un “Vicino al sol” apianat (ell fa més falset que piano) i “perdendosi”, cosa que exaspera als pinyolaires i potser per això no s’ha ensorrat el teatre en acabar, com es mereixia. Tant se val, la demostració que fa en tota l’obra de domini del cant en un rol que en principi no semblava per a ell, és prodigiosa. Està heroic quan cal, romàntic i desesperat en un tercer acte per emmarcar i en el duo amb Amneris mostra una fortalesa que sense abandonar la veu lírica que el caracteritza, omple les frases més amples i dramàtiques amb total solvència sense forcar o falsejar el so. Deu ser el millor Radamès de l’actualitat i no s’aprecia cap desgast vocal, ni molt menys el pas dels anys. Absolutament magistral. Quina classe!

La mezzosoprano russa Ksenia Dudnikova, que la temporada passada va cantar una notable Laura de La Gioconda, ha estat una de les tres Amneris programades enguany. És jove i ha de millorar el control de la seva poderosa veu. La veu és bonica, el fraseig, quan no l’exagera, és elegant, i el registre ampli i seductor, com demostra a la seva sortida i en el gran duo amb Aida; ara bé, quan arriba el gran moment del quart acte, caldria que no forces tant els greus i que millores el control de respiració i la regulació de l’aire, perquè sovint es queda sense fiato, per culpa d’una administració crec que defectuosa de la respiració. Els aguts poderosos a vegades voregen la molèstia. Són algunes “petites” coses que de millorar-se la faran una cantant excepcional, és a temps de fer-ho. De les tres, òbviament és la millor, tot i que caldria que es fixés en algunes coses d’expressivitat dramàtica de la seva compatriota Semenchuk.

Quan Amonasro el canta un baríton de la categoria de Ludovic Tézier, el rol pren l’autèntica notorietat malgrat la brevetat de la seva partitura. En el segon acte després d’imposar personalitat “Quest’assissa ch’io vesto vi dica” ha estat imponent mentre que a “Ma tu, Re, tu signore posente” ha fet un magnífic canvi dramàtic acompanyat d’una elegància en el fraseig, admirable. Amonasro no només ha de tenir veu imponent, ha de cantar amb estil i també sentiment. El mateix succeeix en el dramàtic duo amb Aida, el “Pensa che un popolo” ha de fer girar com un mitjó a la seva filla i ell ho diu de manera admirable.

He trobat insuficient el Ramfis de Giorgi Manoshvili, pel seus greus inexistents i la resta de rols ja han estat comentats en el segon apunt dedicat a les representacions del Liceu. Si bé tant el Rei de George Andguladze no ha millorat la discreta actuació malgrat la veu sonora, com el missatger de Moisés Marín i la sacerdotessa de Carmen Buendia han complert en el seus rols amb les característiques ja esmentades.

Dels tres dies oficials (no comento mai els assaigs) el Cor és el dia que he trobat, dins la seva solidesa, menys inspirat o conjuntat, que els altres dos, potser comença a notar-se la quantitat de funcions seguides, mentre que l’orquestra dirigida pel mestre Antonello Manacorda, sempre amb un so excel·lent, denota la manca de tensió dramàtica d’alguns moments inexplicables del mestre, com el duo d’Aida i Amneris, amb uns silencis i lentituds inexplicables, al costat d’altres d’una brillantor molt, potser massa, espectacular.

Abans de repetir el text sobre la producció, exactament igual al dels altres dos apunts amb repartiments diferents, voldria dir que en les transicions entre escenes, el punt més conflictiu de la producció, no s’ha produït cap desori com en altres dies, malgrat que un únic dissident ha fet un sonor crit en el canvi entre el tercer i quart acte, que no ha estat seguit per ningú més. Respecte a les protestes en aquest moment de l’espectacle que jo he tingut la immensa sort de no partir en cap dels dies que he anat, penso que protestar una acció escènica en un moment que darrere l’escenari es produeixen els canvis escenogràfics que també ens farien esperar sense que hi hagués cap mena de divertimento o varietés com als cinemes de repertori dels anys 50, entre pel·lícula i pel·lícula, i quan l’orquestra no toca, són ganes de crear mal ambient i tensionar fins i tot als cantants. No són transicions ben reeixides, estem d’acord, però protestar amb les consegüents contrarèpliques i produir-se una baralla de pati de veïns de la comunitat, grollera, és totalment evitable i si algú vol protestar contra la directora d’escena tampoc hagués pogut perquè el dia de l’estrena va ser privat i desconec si ha sortit a saludar en altres representacions. Val més que els indignats escriguin al teatre i no ocasionin tensions innecessàries i contraproduents pel bon desenvolupament musical i artístic. Les pràctiques tan habituals arreu, sobretot ençà la COVID, de confrontació airada, crispació i mala educació que veiem des de i sobretot els parlaments d’aquí, allà i arreu, a les tertúlies i a les xarxes socials, no haurien de tenir cabuda al Liceu. Ahir, sortosament, el seny va poder més que les baixes passions.

Text publicat prèviament en els apunts dels dies 30 de setembre i 2 d’octubre)

La proposta escènica de l’artista plàstica, més que no pas directora d’escena iraniana Shirin Neshat, estrenada al festival de Salzburg del 2017 (la primera Aida de Netrebko) ha canviat substancialment respecte a la que es va presentar a l’ONP i ara ho fa a Barcelona, que són els dos teatres que han coproduït la revisió del muntatge original. Aquesta revisió ha comportat una radicalització del missatge polític que jo agraeixo, perquè la proposta inicial, és clar que no volia ofendre a ningú i volia mantenir la grandiloqüència de l’Aida de tota la vida amb algunes píndoles d’innovació. També és cert que en aquests nou anys transcorreguts, el món ha empitjorat molt i cal ser més valent si es tracta d’aprofitar l’Aida, per llençar proclames antibel·licistes i contra els fonamentalismes religiosos com s’evidencien molt més clarament en aquesta revisió. Ara bé, en el canvi hi ha coses que s’expliquen millor, altres que queden confoses, altres que són clarament una provocació colpidora (final del segon acte amb la mort dels presoners), altres molt estèticament convincents /escena del judici) i altres absolutament innecessàries, fet que motiva un resultat tot i que millorant la nul·litat salzburguesa, poc satisfactori o si més no, millorable per a una tercera revisió que més valdria que la compressin altres teatres..

S’han canviat moltes coses.  El vestuari i caracterització d’Aida, deixant enrere una túnica i sobretot un espectacular tocat i seguint la normativa vigent, s’ha eliminat qualsevol evidència racial fictícia, ara Aida és tan blanca com Amneris si és que aquest rol l’interpreta una cantant de raça blanca. Aida no porta l’espectacular túnica que lluïa a Salzburg i va vestida amb un vestit negre i anodí, igual que totes les presoneres que veurem dalt de l’escenari i en els vídeos que es projectaran en l’espectacular escenografia giratòria. Radamés tampoc canviarà de vestit durant els diferents actes com si succeïa amb Francesco Meli a Salzburg i sempre portarà el mateix uniforme militar no gaire distingit i en el darrer acte deslliurat de graduació. Conserven els dissenys de vestuari els personatges d’Amneris, amb unes magnífiques túniques d’un únic color cadascuna, però que atorguen elegància i distinció a la princesa egípcia, també conserven el vestuari original Ramfis i els sacerdots, com també el Rei i els militars. Les esclaves porten unes túniques més discretes i adients que la lletjor original dels dissenys.

A la nova proposta l’acció s’inicia amb el preludi del primer acte, on veiem els grups que identificaran els personatges i l’acció. S’han eliminat les danses d’uns ballarins amb caps de cabrit que apareixien en el ballet de l’escena triomfal.  Aquesta escena ha estat totalment canviada i esdevé la més radicalitzada. Ara és més tètrica i mentre sona la marxa i la música del ballet, es veuen projeccions del maltractament de les tropes egípcies als etíops, mentre el cub on es projecten va girant, com ho feia a Salzburg, però amb un efecte absolutament diferent. Veure el maltractament dels presoners en un vídeo en blanc i negre  amb l’escenari en penombra i aquella música tan brillant és un contrast atrevit contra l’statu quo, però no acaba d’encaixar la part visual i auditiva i aquells que creient les proclames publicitàries per portar públic al Liceu es creguin allò de l’espectacularitat que anuncien, sortiran amb la cua entre cames, perquè aquesta producció pot ser moltes coses, però espectacular a lo Cecil B de Mille, no.

Shirin Neshat centra tota la tensió dramàtica en les dues figures femenines, les seves lluites i les seves contradiccions d’amor i fidelitat, ambdues víctimes i ambdues còmplices, això a l’obra original ja hi és, però ara ella ho potencia amb encert, sent tots els personatges masculins, representants del poder, sigui religiós, polític o militar, sent Radamés el més transfigurat en convertint-lo amb un membre completament integrat en la barbàrie, aquí representada amb un ritual discutible sobre el cos d’una cabra a qui dessagna en l’escena del temple del primer acte i després matant a una dona dels presoners quan s’inicia l’escena del triomf. La massacre a trets de metralladora mentre sonen els darrers compassos del concertant final, no pot deixar indiferent a ningú i sabent a quin bàndol juga Radamés, que només es deixarà enredar per l’estratègia d’Aida pressionada per Amonasro en el tercer acte, evidencia aquesta dominació absoluta dels homes davant les dones. Això també s’evidencia en la música del ballet dels esclaus en la cambra d’Amneris, quan en aquesta producció entren uns militars que obliguen a Amneris a vestir-se amb una túnica vermella per a la recepció del triomf. Ella i les seves esclaves en un acte frustrat d’apoderament intenten en un moviment coreogràfic excessivament senzill, enfrontar-se a aquest domini militar, però sucumbeixen. Són petits missatges innovadors i interessants. En el quart acte  Radamés assumeix la culpa i en l’escena de la tomba, es veurà als dos amants caminant sense rumb i quasi evitant-se, en un espai immens i buit, que farà que passin molts anys d’agonia abans de quedar-se sense aire i morir.

La idea general em sembla bona, ara bé, per evitar que els canvis d’escena que necessita el cub giratori, un encert de l’escenògraf Christian Schmidt que crea espais molt suggeridors que permeten les projeccions, algunes excel·lents, sobre els murs despullats, es facin massa llargues, Neshat s’ha tret de la màniga unes evolucions en el prosceni, de figures que no venen a reforçar res, que neguitegen i poden, com ja ha passat en alguna representació, no en aquesta que comento tot i que ha estat a punt de succeir, provocar la protesta del públic. Hi ha fins i tot una desfilada que no hem vist en l’escena del triomf, entre el tercer i quart acte, d’uns zombis trets del vídeo de Michael Jackson, que particularment a mi, em sembla tan absurda com la que en la primera part fan uns militars de maniobres, totalment gratuïtes. Abans d’aquest exercici gimnàstic on només hi falta la cabra de legió, a la primera part (l’òpera s’ofereix amb un únic entreacte entre el segon i tercer acte) hi ha una escena llarguíssima d’unes sacerdotesses amb una banda sonora entre enigmàtica i inquietant que em va “agradar” més, potser perquè és la primera, però en realitat tot plegat en lloc de sumar, provoca una desconnexió i irritació que acaba malmeten les bones idees que aporta aquesta revisió.

A la pàgina web de Catalunya Música tindreu la retransmissió d’ahir, disponible durant un any.

• Anna Pirozzi, Piotr Beczala i Ludovic Tézier, tres grans veus de referència a la popular “Aida”, al Liceu i en directe a Catalunya Música – Catalunya Música – Catalunya Ràdio