L’acció transcorre a Roma a finals del regnat de l’emperador Claudi.

• Acte I: En rebre la notícia que l’emperador Claudi suposadament s’ha negat en un naufragi a alta mar, l’ambiciosa Agrippina comença a maquinar immediatament per assegurar el tron al seu fill Nerone (fruit d’un matrimoni anterior). No obstant això, la situació fa un gir quan Ottone (comandant de l’exèrcit) arriba per anunciar que ha salvat la vida a Claudi, i que en agraïment l’emperador l’ha designat hereu imperial. A més a més, Ottone està enamorat de la cortesana Poppea. Veient-ne l’oportunitat, Agrippina manipula Poppea fent-li creure falsament que Ottone ha venut el seu amor a canvi d’obtenir el tron de Claudius.
• Acte II: Claudius arriba a Roma i, enganyat per les maquinacions d’Agrippina, denuncia públicament Ottone com a traïdor, deixant-lo aïllat i repudiat per tothom (incloent-hi Poppea). Tanmateix, Poppea descobreix la veritat sobre la innocència d’Ottone i s’alia amb ell per venjar-se. Paral·lelament, Agrippina convenç a Claudius que abdiqui en favor de Nerone.
• Acte III: En un embolic vodevilesc més propi del teatro buffo, Poppea amaga successivament a Nerone i a Ottone a la seva cambra i demostra a Claudius que va ser Nerone i no pas Ottone, qui la va assetjar. Finalment, després de múltiples girs on tots canvien d’aliances i interessos, Claudius adopta una postura salomònica i de reconciliació general: atorga Poppea a Ottone i concedeix el tron a Nerone, satisfent a tothom en una falsa harmonia còmica.

Com a la immensa majoria de les òperes i oratoris compostos durant la seva estada a Itàlia, Händel va utilitzar a Agrippina la tècnica del reciclatge musical (parodia o pasticcio intern), aprofitant àries i materials que ja havia escrit anteriorment en cantates profanes, obres sacres (com La Resurrezione) o en la seva òpera anterior Rodrigo (1707).

Tanmateix, d’acord amb els estudis musicològics de referència (com els de Winton Dean a Handel’s Operas), Händel va compondre expressament un nombre molt reduït de números per a l’estrena veneciana de 1709, adaptant-los de manera inèdita al llibret de Vincenzo Grimani.

Les àries i materials musicals rigorosament originals escrits per a aquesta òpera i sense precedents directes coneguts en obres anteriors de Händel) són:

1. “Con altezza il mio cor” (Acte I, Agrippina) L’aria d’obertura del personatge principal, dissenyada per encapçalar amb majestuositat i caràcter ferm la seva entrada en escena.
2. “L’alma mia fra le tempeste” (Acte I, Agrippina) Un dels grans números de lluïment vocal de l’obra, creat de nou per reflectir la tempesta d’ambicions i càlculs polítics de la protagonista.
3. “Pensieri, voi mi tormentate” (Acte II, Agrippina) Considerada una de les obres mestres absolutes de la partitura (amb un acompanyament d’orquestra de corda colpidor i moderníssim), va ser escrita íntegrament per a l’ocasió per plasmar el turment psicològic i la paranoia de l’emperadriu.
4. “Bel piacere e godere fido amor” (Acte III, Poppea) La cèlebre i lluminosa ària final de Popea abans del cor conclusiu, composta de nou per tancar el personatge amb una frescor melòdica directa i enganxosa.
5. La Sinfonia (Obertura) – La introducció instrumental que obre l’òpera va ser concebuda específicament per a Agrippina, trencant amb obertures anteriors de tall més francès o experimental i adoptant plenament el model italià de tres moviments.

La resta extensa de la partitura —incloent grans àries d’Ottone, Nerone, Claudius i la pròpia Poppea, provenen de la reutilització i arranjament magistral de cantates italianes prèvies com Il trionfo del Tempo e del Disinganno, Il Delio o motets romans)

L’orquestra original incloïa flautes dolces, oboès, trompetes, timbals, corda i baix continu. La partitura destaca per la seva gran varietat d’efectes orquestrals i per una paleta d’àries altament contrastades que van des de la tendresa lírica, com les de Poppea o Ottone, fins a la grandiloqüència i el sarcasme de les intervencions d’Agrippina.

L’estrena a Venècia va ser un èxit apoteòsic. Segons el biògraf de Händel, John Mainwaring, el públic cridava constantment “Viva il caro Sassone!” (“Visca l’estimat Saxó!”) i van quedar estupefactes davant la força harmònica i la modernitat de la seva escriptura. Es van programar 27 funcions consecutives, una xifra extraordinària per a l’època.

Com bé sabeu l’estructura de l’òpera barroca es fonamenta en una successió d’àries precedides dels preceptius recitatius que desenvolupen l’acció.

Aquesta és la distribució de tots els números, de tots ells sui premeu a sobre de cada ària us proposo una versió que no es corresponen a una mateixa gravació, hi ha de tot i algunes de les versions són extraordinàries, si bé això va a gust del consumidor.