D’ençà que vaig al Liceu (1975) he vist les tres produccions que s’han fet d’aquest títol al teatre: la de 1978/1979 amb la fabulosa Maria Chiara i Maria Luisa Nave, la de 1984/1985 amb Alida Ferrarini i la fabulosa Agnes Baltsa i la del 2015/2016 amb la magnífica Ciofi i Tro Santafé en el segon repartiment i Siurina i DiDonato en el primer. És a dir en cinquanta-un anys han programat tres vegades aquest títol amb quatre repartiments, per a mi excessives per a un títol menor, de Bellini, mentre que altres, majors del mateix compositor no s’han representat en el mateix període i no cal dir altres obres mestres de Rossini encara estan pendents de ser “estrenades” al nostre estimadíssim teatre.

I Capuleti e i Montecchi necessita a dues fabuloses intèrprets, i jo en els quatre repartiments vistos en aquest llarg període de la història del teatre no ho he pogut assaborir. Ambdues mai, quan no era una era l’altra la que no acabava de fer estel·lar a la parella. Potser diria que la primera, amb Chiara i la Nave, continua sent la més satisfactòria, potser perquè era la primera vegada que veia aquesta òpera o perquè realment la Chiara que era fabulosa, ens va enlluernar i la mezzosoprano, sense arribar al seu nivell, va estar per sobre del que acostumava.

Que després de deu anys de l’última reposició s’insisteixi en aquest títol sense tenir, sobre el cartellone, la parella estel·lar desitjada (em) provoca una mica de mandra, no us ho negaré i després d’assistir a l’assaig general, les ganes no es van incrementar, però la predisposició hi és tota i avui us parlaré del primer elenc, sense descartar una repetició amb el segon perquè Monzó m’agrada molt i després del Rèquiem de la Scala i embeinant-me-la, que és el que correspon on quan he estat dur amb un cantant com ho vaig ser amb la senyora Piva després de veure el concert de costellada estiuenca amb Spyres i Tézier, és més que probable que hi torni en un dels dos dies que hi haurà aquesta parella.

Torna a dirigir-la el mestre Riccardo Frizza, que ja va ser el director musical de l’edició 2015/2016 i que per motius de precarietats diverses en el cor i orquestra d’aquells anys, va estar correcte, malgrat ser un expert en el repertori belcantista. Per tant, ara que les coses han millorat i sense que l’obra permeti gaires lectures o interpretacions, ja que el protagonisme recau exclusivament en les veus, el mestre Frizza l’ha dirigit amb l’estil pertinent, òbviament i amb una orquestra on alguns dels solistes han pogut lluir un so magnífic en els petits solos que el pobre Bellini com a orquestrador els dedica. Melodies bellíssimes en acompanyaments com els de l’arpa, la trompa, el clarinet o el violoncel que sobresurten per sobre d’una orquestra on només el tempo i la intenció en els accents dramàtics d’alguns moments en els quals el director pot imposar més enllà de la concertació equilibrada, un so càlid bonic i una certa tensió dramàtica. Bellini per a l’orquestra, no dona per a més i l’orquestra del Liceu compleix amb escreix “l’avorrit” encàrrec. El cor masculí sobretot, perquè la intervenció de les veus femenines és purament anecdòtica en l’escena de l’enterrament de Julieta, també ha complert, però sense gaires alegries i alguna falta d’entesa amb el mestre Frizza, després de mostrar l’excel·lència que poden assolir amb obres com la Messa da Requiem de Verdi que acabem de gaudir, aquest petit entrebanc és una pura anècdota.

Per tant, i sense més preàmbuls us parlaré de les veus en la funció del 5 de novembre que era la del meu torn d’abonament.

Necessitàvem una parella de virtuoses i una vegada més no l’hem tingut. Lisette Oropesa és una soprano belcantista d’altíssima categoria, amb una evolució vocal de cos i volum, notòria, però hen tingut mala sort perquà acaba de patir un COVID i la veu i sobretot la respiració en surten afectades, amb certes febleses quan emet els aguts, amb algun trencament imprevist que ella ha resolt amb molta professionalitat i estil, però a mesura que l’obra avançava també ha evidenciat en el segon acte una manca de fiato, un legato més precari i fins i tot una manca de volum. Sorprenentment, s’ha quedat sense forces i sense veu, tapada per orquestra i cor. El més sensat per a ella hauria estat cancel·lar les funcions, tot i que el públic no li hauríem perdonat i el Liceu s’hauria endut una enrabiada dels seus abonats, però Oropesa no està recuperada del tot i en aquesta Giulieta no ha pogut mostrar tot el que ella pot i sap fer de meravella. Hi ha hagut moments, durant poca estona, que s’ha intuït el que hauria pogut ser, dominant a plaer l’espai i el temps amb el control vocal, però ha durat poc i ha estat discontinuo i així es fa difícil mantenir un interès i impossibilita l’excel·lència exigida en aquest repertori.

Raffaella Lupinacci és una veritable mezzo, amb recursos de registre vocal molt interessants, amb un agut potent i segur i uns greus que quan els fonamenta bé, són sòlids i molt notables, fins i tot amb un color acontraltat molt sorprenent. El que succeeix entre un extrem i l’altre del seu registre és ara per ara menys interessant. La veu té un vibrato no del tot controlat (vibrato no oscil·lació) i a vegades perjudica la línia de cant, que sempre és interessant, però no acaba de ser definitiu. O li manca personalitat o li manca més rodatge. Potser per a Gènova, Palerm o Bolonya està bé, però per a mi, el Liceu encara li va una mica gran, i no parlo de dimensions de la sala.

Iván Ayón-Rivas és un tenor líric molt correcte, de línia belcantista aproximada o poc polida. El rol no és determinant, però té un recitatiu, ària i cabaletta en el primer acte on podria esplaiar-se estilísticament i no ho acaba d’assolir. És valent i decidit, més que distingit, que és el que cal en aquest repertori. En el duo del segon acte amb Romeo, ell més que Lupinacci ha oblidat que estaven cantant Bellini; així i tot, és un tenor a tenir present per a segons quins rols, però jo diria que no belcantistes.

I a partir d’aquí el nivell cau en picat en dos rols que tenen una presència molt menys compromesa, però que si estan mal cantants o les veus no són les apropiades, el resultat global empitjora.

Decebedor el Lorenzo de Marko Mimica, un baix que recordava millor i en la funció d’ahir em va semblar de veu estentòria i d’emissió deficientment controlada, però el desastre d’Alejandro López intentant cantar el Capello, ha fet bo a Mimica. No entenc com durant els assaigs el mestre Frizza no va exigir al Liceu que el substituïssin, el nivell d’aquest cantant no es pot admetre, ni al Liceu , ni tampoc a cap teatre que vulgui presentar un espectacle digne. Absolutament incomprensible.

Sense dos cantants en estat de gràcia amb capacitat per tallar la respiració del públic i fer a plaer belcanto de categoria, aquesta òpera se’m fa molt tediosa.

Pel que fa a la producció vista, que no és la prèviament anunciada d’Adrian Noble provinent de la Scala de Milà i que no ens han justificat el canvi, com si fan amb els dels cantants o directors anunciats i després canviats per problemes d’agenda, que és una explicació que m’exaspera, ja que per malaltia passa, però per problemes d’agenda no; en el cas d’una producció que no es posa malalta i no té problemes d’agenda, o és perquè per un ajustament de costos tot just començar la temporada, s’ha anat a buscar una producció més assequible a Lieja, o bé, hi ha altres motius inexplicables que deixen malament a la Scala i al Liceu. Trieu la que més us agradi.

Doncs bé, la provinent de l’Opéra Royal de Wallonie-Liège deguda a Allex Aguilera, és caríssima perquè per molt econòmica que sigui i per molt que el teatre s’hagi estalviat amb el canvi un dineral, el que s’hagi pagat pel lloguer serà sempre molt. És lletja, antiga (de concepció teatral), trista i depriment, agreujada per una direcció d’actors i moviment escènic d’una precarietat d’idees i creativa, que exaspera i que no ajuda en absolut a què l’espectacle aixequi el vol si les veus no fan oblidar-ho tot, que és el que succeeix.

El germà petit del cub de l’Aida de Neshat semblava fins i tot un acudit, perquè anant ambdues produccions seguides, la precarietat d’aquest, que no serveix absolutament per a res, encara feia més enorme l’encert de l’anterior. Tampoc el vestuari de Françoise Raybaud, fosc i uniforme i inspirat en l’època de l’estrena de l’òpera amb una d’aquelles barreges estilístiques que no em permet situar en cap temps concret i l’asfixiant escenografia del mateix Allex Aguilera, d’una pobresa estètica demolidora, estimulen l’espectacle. No hi podien faltar vídeos (res a veure amb els de l’Aida) i només a l’escena final de la tomba, amb unes espelmes al fons, sense el cub donant voltes i amb un cel apocalíptic projectat al fons de l’escena, la cosa pren una estètica que atorga una certa grandiositat de producció pobra de director de segona. Per a tota aquesta nul·litat, on vas a parar! Millor una versió de concert on només ens fixaríem en les veus i alhora s’evitarien els sorolls enutjosos de les entrades i sortides dels cantants i sobretot coristes i figuració sobre de l’entarimat encotillat que provoca una estretor concentrada al voltant del cub inútil, totalment incomprensible en un escenari tan gran com el que es disposa. Per acabar-ho d’adobar el disseny de llums es pla i mai suggeridor i per acabar-ho d efer modern, hi ha una bassa d’aigua estancada que no té cap repercussió ni dramàtica, ni escènica, ni estètica. Buidor, tristor i sopor teatral a mans plenes

Espero que no la tornin a programar en molt temps, a ser possible que ja m’agafi molt vellet i ja hagi perdut l’interès per assistir a l’òpera.