Erin Morley i Xabier Anduaga a La Fille du Régiment a Viena

I Laurent Pelly continua fent que la producció de La Fille du Régiment sigui una filigrana teatral a la qual no li passen els anys malgrat que coneguem fil per randa tots els gags que amaga, és un triomf de l’enginy i el talent teatral al servei de l’òpera.

A La Fille du Régiment li calen dos cantants d’excepció i la resta funciona si les direccions musicals i teatrals funcionen. De la teatral ja no diré res més i de la musical només dir-vos que Evelino Pidó, un expert en aquest repertori fa que l’orquestra malgrat una errada clamorosa a l’obertura (a Viena també passen aquestes coses), brilli amb l’espumejant partitura d’aquesta opéra-comique sense més transcendència que fer les delícies del públic, d’aleshores i l’actual.

Per al rol de Marie, que en aquesta producció té una hiperactivitat contagiosa molt ben entronitzada per Natalie Dessay que va crear el personatge en la producció original de quasi fa vint anys a la ROH i després exportada als teatres que la van coproduir (MET i Viena) i més tard portada arreu, també al Liceu, però amb la Ciofi i Flórez. Ara en aquesta setena reposició a la temporada vienesa on es va presentar per primera vegada el 10 d’abril del 2007 amb Dessay, Flórez i la Caballé (La duchesse de Crakentorp), la Marie ha estat l’esplèndida soprano coloratura nord-americana Erin Morley (11 d’octubre de 1980, Salt Lake City, Utah) que fa un desplegament de sobreaguts esplèndids i coloratura estratosfèrica, però també i cal fer-hi esment, té una especial sensibilitat en els passatges més emotius. La veu i el timbres principalment no desborden seducció, però la combinació de domini tècnic i dramàtic del rol, seguint l’esplèndida caracterització del rol ideada per Pelly, fan que la seva actuació sigui un rotund i aclamat èxit.

Ara bé, el que veritablement fa d’aquesta representació un moment gloriós de l’òpera actual, perquè Marie esplèndides en trobàrem a canassos, però de Tonio com Anduaga no, i aquí rau l’excepcionalitat del streaming de l’òpera estatal vienesa del 7 de novembre.

Xabier Anduaga, per a tots aquells que no fa ni cinc anys arrufaven el nas sense tenir en compte que encara és  un tenor jove (6 de juny de 1995 Donostia, País Basc) i en evolució, i el titllaven de fred, inexpressiu i no sé quantes coses més, en aquesta interpretació que significarà un abans i un després en la seva carrera (ja en el Werther del Liceu es va constatar un treball expressiu notable respecte a altres interpretacions), a banda d’una exhibició vocal i tècnica admirable, amb un bis a la cabaletta dels nou Do, per tant divuit, quin d’ells més ben col·locat, fàcil, natural, sense tibantors i amb un color vocal bellíssim, atorga una expressivitat que utilitza la tècnica amb mestrívol domini per fer front a la difícil ària del segon acte “Pour me rapprocher de Marie” quan ha d’expressa el seu amor per Marie davant la Marquesa de Berkenfield, mostrant amb la línea de cant, el fraseig les intensitats i el control vocal, una faceta molt més recollida i emotiva, que no té res a veure amb el “Pour mon âme quel destin!” que tothom espera. El que fa Anduaga i com ho fa, mostrant uns reguladors d’intensitat perfectament treballats, donant emoció a cada paraula, per acabar emetent el final en un prodigiós ascens a l’agut i en pianíssim , que jo així de bé i bonic, no ho havia sentit per cap dels gloriosos tenors que han fet història en aquest rol, cap. Poseu el nom que poseu, ni Kraus, ni Pavarotti, ni Juan Diego Flórez, per posar els més celebrats i recordats, sense haver d’anar a buscar a les catacumbes operístiques. Cap d’aquests ha estat capaç, al meu entendre, de dotar a aquesta ària, de la bellesa, emoció i intensitat, com ho fa el tenor basc. El públic vienès que ja havia embogit amb els 18 Do, esclata amb una ovació totalment memorable. Grandiós Anduaga.

La resta del cast, començant pel simpàtic Sulpice de Peter Kálmán, com a “tercer” protagonista de la festa, encaixen a la perfecció en el feliç engranatge de la producció.

La festassa és enorme, tant, que sent una òpera que no tinc necessitat de veure o sentir sovint, he hagut de fer un replay en tots els moments que apareix Anduaga per gaudir intensament del seu gloriós cant.

Aquí ja signaríem ara mateix una reposició de la producció de Pelly amb Sara Blanch (ja em persdonaran totes les altres possibles candidates) i en Xabier Anduaga, oi?

Gaetano Donizetti
La Fille du Régiment
llibret de Jean Francois Alfred Bayard i Jules Henri Vernoy de Saint-Georges

Marie, jeune vivandière Erin Morley
Tonio, jeune Tyrolien Xabier Anduaga
Sulpice, sergent Peter Kálmán
La marquise de Berkenfield Stephanie Houtzeel
Hortensius, intendant de la Marquise Marcus Pelz
La duchesse de Crakentorp Brigitte Kren
Un caporal Ferdinand Pfeiffer
Un paysan Juraj Kuchar
Un notaire Philippe Aubault
Soldats français, paysans tyroliens, seigneurs et dames bavarois, valets de la Marquise
Cor i Orquestra de la Staatsoper de Viena
Director musical Evelino Pidò
Director d’escena: Laurent Pelly
Escenografia Chantal Thomas
Disseny de vestuari Laurent Pelly
Disseny de llums Joël Adam
Coreografa Laura Scozzi

Staatsoper de Viena 7 de novembre de 2026