Coincidint amb el final de les representacions a Roma del Siegfried, el dia 29 d’octubre es va fer la primera representació de Siegfried a la Bavarian Staatsoper d’aquest mateix títol en la nova producció de Tobias Kratzer, dirigida per Vladimir Jurowski que coprodueixen amb el Liceu i que nosaltres inaugurem aquesta temporada amb el Rheinglod. De la producció d’aquest Siegfried no en podré parlar fins el mes de juliol que es retransmetrà per la televisió. Es veu que no hi ha hagut tanta unanimitat com en el pròleg i la primera jornada, tot i que el públic sembla passar-s’ho la mar de bé en escenes que provoquen hilaritat, sobretot en el segon acte, que acaba amb gran gatzara. Segur i no costa gaire imaginar-ho, que superarà i molt l’estupidesa romana, però per ara només puc parlar i fins i tot comparar les dues propostes, tant en la direcció musical, com en la vocal, tenint en compte la proximitat en el temps d’ambdues interpretacions i a IFL, amb apunts consecutius.

Vladimir Jurowski dirigeix amb una claredat i transparència la  Bayerischen Staatsoper (no tenien gaire el dia els vents), absolutament fascinant, com ja va quedar notòriament demostrat a Die Walküre el juliol passat. Hi ha un treball portentós en els colors i timbres d’una partitura molt més impressionista que a la primera jornada, dotant a tota la narració d’una fluïdesa que evita la densitat i ampul·lositat sonora, tot i que quan Wagner l’exigeix el director rus la controla sense escatimar els poderosos recursos de la formació. El tempo és molt àgil i teatral, amb un primer acte que té un dinamisme magnífic i amb una escena de la forja espurnejant. Els leitmotivs els exposa amb especial relleu i la filigrana tímbrica de la partitura pren durant el segon acte i especialment en els murmuris del bosc, una sonoritat orquestral que quasi sembla d’un conjunt de cambra. El tercer acte és extraordinari amb un inici dens i profund, com m’agrada tant que quedi ben palès, en els duos de Wotan i Erda, i després amb Siegfried, fent un tomb d’extrem lirisme i optimisme en el gran duo final. La qualitat de la retransmissió radiofònica, que sembla quasi una gravació d’aquelles dels millors anys dels estudis comercials, ofereix una càlida sonoritat, una diferenciació dels plans sonors i un equilibri entre l’orquestra i els cantants, que si és la mateixa que a la sala, és absolutament referencial i ideal. Bravo Jurowski!

Debutava en el rol de Siegfried el tenor alemany Benjamin Bruns (Hannover 1980). És un tenor líric que ha passat progressivament, ell no pas la veu,  dels rols de tenor líric lleuger i mozartià (Tamino, Don Ottavio, Ferrando) cap al repertori líric-dramàtic alemany, destacant en obres de Richard Strauss com el Matteo a Arabella, el Bacchus a Ariadne auf Naxos, Leukippos a Daphne i en Weber el Max a Der Freischütz, fins a assumir papers wagnerians d’exigència vocal més gran. Va debutar a Bayreuth en el festival del 2012 com el Timoner de Der fliegende Holländer (també al Liceu el mateix any i rol), i això li va permetre cantar amb assiduïtat al Festival de Salzburg, a la Bayerische Staatsoper de Múnic o la Berliner Philharmonie. La veu és clara i manté una emissió ferma, fraseja i expressa amb detall i distinció, sense oscil·lacions, però “escolaneja” de valent i jo penso que aquest no és rol per a ell. No fa en absolut el ridícul, però no dona la veritable talla d’heroi que ha de trencar la llança de Wotan, Hilley que tampoc és un heldentenor dramàtic de manual, té una consistència vocal pel rol molt més satisfactòria. Bruns en els passatges d’adolescent pot passar i en aquells més lírics del duo final, pot convèncer, però no en aquells que cal una veu heroica i de més força. És clar, té un fraseig molt més alemany, però a manca de comprovar com resulta el seu Siegfied en el teatre, no m’ha convençut gens aquest pas al repertori heroic i m’estimo molt més la interpretació vocal del nord-americà, on vas a parar!.

El tenor Matthias Klink va iniciar la seva carrera l’any 1995 a 30 anys, formant part de l’Opernstudio de la Comèdia/Òpera de Colònia (Oper Köln). Posteriorment, va formar part del conjunt de la Staatsoper Stuttgart, teatre que ha estat un dels seus feus principals. Com Bruns va iniciar la seva carrera en rols de Mozart com Tamino a Die Zauberflöte, Don Ottavio a Don Giovanni o Idomeneo. L’any 2009 va debutar al Metropolitan Opera de Nova York interpretant Tamino i el mateix any va fer-ho al Liceu com a Jacquino al Fidelio. Amb la maduresa vocal ha evolucionat cap a rols de exigència dramàtica més gran, però sempre de caràcter i repertori més contemporani. És una típica veu per al Mime que tot i no ser tan elogiat com el de Wolfgang Ablinger-Sperrhacke, és d’absoluta solvència.

Parlar ja de gran promesa o l’esperança blanca, quan parlem del Wotan de Nicholas Broenlee és absurd, després d’haver demostrat que la seva solidesa i projecció vocal és l’idònia per a un rol de gran exigència i resistència, vocal i dramàtica. El seu Wanderer és poderós i la veu sona fresca i esplendorosa davant l’experimentat Volle. Tots dos són magnífics, no n’hi ha dubte, però comptar amb la veu més en forma és tota una garantia i en el tercer acte sap dotar a l’enfonsament de Wotan de tota la transcendència.

El baríton austríac Georg Nigl, un habitual de la Bayerische Staatsoper de Múnic, la Staatsoper Unter den Linden de Berlín o el Festival de Salzburg, fa un Alberich molt incisiu en el fraseig, però la veu per a mi és massa clara per aquest endimoniat rol, on m’estimo més un baix baríton fosc, però no li puc fer els retrets que li faig a Koch a Roma.

Magnífic i fosc el Fafner del baix finlandès Timo Riihonen amb greus cavernosos i sense haver de fer tota aquell desplegament de sons que es veu obligat a fer Struckmann a Roma. No sé si la veu de Riihonen està amplificada, sona esplèndida i fa por de la bona, sí.

Per a cantar l’ocellet del bosc han triat una veu blanca provinent del Tölzer Knabenchor, solució que potser es justica per l’escena, però jo continuo dient que una soprano lírica amb lleugeresa em fa més patxoca. El solista del que no disposo del nom, canta al límit i no sé si ajudat per estris tècnics, per ràdio fa patir una mica i denota que la tria, musicalment o vocalment, no és la més apropiada.

Ja vaig parlar de l’Erda de la mezzosoprano alemanya Wiebke Lehmkhul  arran del Siegfried a Rotterdam i també del Pappano a Londres. En ambdós casos, com ara a Munich, la bona cantant deixa entreveure les dificultats per dotar com cal a l’Erda de les sonoritats tel·lúriques que l’han de caracteritzar. A vegades no sembla ni mezzosoprano i la part greu l’ha d’emetre a cops de glotis.

I ens queda la Brünnhilde ara de la soprano alemanya Simone Schneider, ja que en el  mes de juliol del 2027 està previst que ho canti Miina-Liisa Värelä. La Schneider , que m’agradava moltíssim com a Sieglinde i ja vaig pronosticar al 2018 que no trigaríem a sentir-la cantar en rols més dramàtics, és la Brünnhilde. Ja l’havia cantat a la  Staatsoper Stuttgart, teatre on és cantant resident i Kammersängerin. No és la dramàtica que caldria, però si la Strid el canta, ella al seu costat sembla la Flagstad, sense ser-ho, que quedi clar. La veu és plena i càlida en el centre, ben timbrada i amb harmònics, però aquella naturalitat que demostrava com a Sieglinde o Elsa fa pocs anys, no és la que mostra amb la seva Brünnhilde, molt més treballada i cal dir que plena de bons detalls tècnics i expressius, fins i tot amb bons trinats a l’inici del duo i una flexibilitat notable. Les ascensions a l’agut sonen una mica obertes per poder atacar les notes agudes amb força. Se sent més còmode en els passatges més lírics i expressius amb un fraseig càlid i a mesura que va escalfant, la veu pren una notable consistència. Va néixer l’any 1972 a Hagen, potser sí que ha fet bé de fer front al rol ara que encara la veu presenta una salut i solidesa magnífica. És molt més lírica que heroica, però ÉS.

Un altre Siegfried en conjunt magnífic, entre els dos fem un repartiment sense fissures i cap dels dos prové de Bayreutn, on és clar que han perdut la wagnerietat vocal. 

Aquí us deixo la fitxa artística de la represnetació del 29 d’octubre, esperent insistir-hi el mes de juliol del 2027 amb el streaming del vídeo.

𝗥ichard Wagner
𝗦𝗜𝗘𝗚𝗙𝗥𝗜𝗘𝗗

Siegfried: Benjamin Bruns
Mime: Matthias Klink
Wanderer: Nicholas Brownlee
Alberich: Georg Nigl
Fafner: Timo Riihonen
Stimme eines Waldvogels: solista del Tölzer Knabenchor
Erda: Wiebke Lehmkhul
Brünnhilde: Simone Schneider

Bayreische Staatsorchester

Director musical: Vladimir Jurowski

BR Klassik Broadcast
29 d’octubre de 2026

Més informacio i material a Siegfried