IN FERNEM LAND

UNA NIT (3) A L`ÒPERA (PARIS)


paris-139.jpgAnar a Paris sempre suposa un estímul. És una ciutat que envolta, enlluerna, enamora i finalment estima tan al seu visitant, que és impossible que aquest romangui aliè a aquesta crida, a aquesta provocació sentimental i estètica.

El proppassat mes de febrer la ciutat em va “regalar” tres nits a l’Òpera de La Bastille. No ni havia prou amb tot el que t’ofereixen els carrers i bulevards, els barris i museus, les botigues, l’aire, la llum i el cel de Paris, que encara per la nit i en aquella mole postmoderna que s’alça immensa a la Place de La Bastille, producte del somni demagògic del President  Mitterrand  per confrontar-la al elitisme estètic i funcional del Palis Garnier, vaig veure Les Contes d’Hoffmann, La Juive i el Don Giovanni.

En un cap de setmana tres òperes. Això és pensar de manera enginyosa, tan cultural com comercialment parlant. L’oferta era tan atractiva, que mig Europa va omplir el teatre aquells dies. Ara que els teatres disposen d’uns equipaments que permeten alternar produccions i funcions diferents, sembla que això hauria de poder fer-se a arreu. A casa nostre no han apostat per aquest model i això que la ciutat, d’ençà que ha esdevingut aquest parc temàtic turístic de cap de setmana, sembla que podria ser una oferta possible. És clar que quan veig els “giris” cantant Glasgow Pàtria estimada, en aquests pubs que han proliferat com bolets, penso que, o cerquem un altre tipus de visitant o aquest que tenim majoritàriament fent acomiadaments de solteries varies o venint a veure els partits de futbol de la lliga anglesa (surrealista però cert), no s’hi acostarà mai al Liceu.

Tornant a la fascinació parisenca, voldria fer esment per enèsima vegada de la importància que te un teatre modern per la fruïció del espectacle. A la Bastille ja hi havia estat, per tan no em va sorprendre. Jo trobo que per l’òpera del segles XVIII, XIX i principis dels XX (no ens enganyem, si no canvien molt les coses, el repertori es mourà sempre en mig d’aquests dos segles i mig), els teatres tan grans com La Bastille no calen, més aviat son contraproduents.L’acústica no m’agrada gaire. No és que sigui dolenta, però no és nítida, no és intima, no és embolcalledora, ja que el teatre no ho és. Hi ha zones del immens garatge que és el seu escenari, que quan els cantants es giren, es perd de cop la seva veu, ells ho saben i s’adapten al medi. A mi em dona la sensació que als cantants els hi deu costar molt més cantar en aquest teatre que en un altre de dimensions més sensates. La sala, imponent per dimensions, és freda per decoració i colors, però és còmoda i sobretot la visió que s’obté des de qualsevol de les butaques, fins hi tot els balcons laterals de la segona galeria, de la increïble boca del prosceni és magnífica.Amb un teatre d’aquestes característiques és normal que les produccions hagin de ser tan grans que sigui difícil desprès encabir-les als altres escenaris de la resta del circuït (lo de la Rusalka de Torino és excepcional), les coproduccions que s’acostumen a exportar són aquelles pensades per el Garnier. Paris sempre ho ha fet tot amb la “grandeur” que la caracteritza i l’òpera no podia ser menys.El nivell artístic vist, doncs de tot una mica, però la suma global és de notable alt. No podia ser d’altre manera si les tres òperes vistes ja eren interessants, i si no digueu-me vosaltres mateixos:

  • L’astre mediàtic per excel·lència i gran cantant que és Rolando Villazón (es posin com es posin els lletraferits), obsequiant-nos amb una versió de Hoffmann memorable, a anys llum de les visions clàssiques d’un Kraus o del Domingo, però vital i aclaparadora com és ell. La resta entre la correcció i la vulgaritat. L’escena una de les coses més enginyoses, monumentals, poètica  i encisadores que he vist mai (Carsen).
  • La Juive, actual raresa i obra cabdal de l’anomenada Grand Opera francesa, servida musicalment per quatre cantants en estat de gràcia i l’altre de manera digníssima. (Schicoff, Antonacci, Massis, Osborn els primers i Lloyd el darrer) tot  servit amb una direcció inspirada de Daniel Oren. Llàstima de la que aparentment aparatosa direcció d’escena és veiés maltractada per una vaga dels operaris de la luminotècnia del teatre. Els que han vist l’espectacle sense la impertinent vaga i amb tots els llums on havien de ser en parlen molt millor. Potser si, però el que no em va agradar a mi, res tenia a veure amb les foscors.
  • Finalment, el Don Giovanni, polèmic i interessantíssim que és va estrenar al Garnier i ara ha passat a la Bastille. El director de cinema Michael Hanecke fa una proposta arriscada i actualitza la historia. Se’n surt força be al primer acte. En el segon acte, com li succeeix a Bieito, li costa explicar en el llenguatge actual, les peripècies amb el Comendador, el sopar i la condemna final. Tot i així el treball teatral dels cantants va ser notabilíssim, llàstima que vocalment no fos tan extraordinari i tot plegat quedés amb una cantant extraordinària mal ubicada (la Schäfer), una desconeguda a seguir (Arpiné Rahdjian), un baríton bo, però que no em va emocionar (Mattei) i un baix que encara no és baix, però que canta i actua com vol (Pisaroni). La resta dignes, menys la Zerlina. L’orquestra be, malgrat alguna lentitud provocada per l’esclavatge al que és veu sotmès el director d’orquestra per la dictadura escènica.

Jo a Paris hi aniria cada setmana, i vosaltres?

Que ho passeu be.

%d bloggers like this: