AAOS 2016/2017: DON GIOVANNI (Daza-Marsol-Vilà-Alegret-Montenegro-Blanch-Esteve-Kim;Monterde-Gil de Tejada)

don-giovanni-aaos

Dimecres es va inaugurar la temporada 2016/2017 de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell (AAOS) i l’obra escollida va ser Don Giovanni de Mozart, el que podria haver motivat que l’apunt s’encapçalés amb un re-insistint en el Don Giovanni, ja que en menys d’una setmana tres apunts hauran parlat d’aquesta genial i exigent òpera. Tot un privilegi

35 anys fent òpera de qualitat, honesta i tocant de peus a terra agosaradament, és quelcom admirable, sobretot en un país on el projectes culturals són tan lloats i ben vists com sempre són fruit d’una abnegada obsessió d’un il·luminat/il·luminada que contra totes les adversitats sap concentrar al seu voltant l’entusiasme i els suports imprescindibles per fer realitat el somnis. Mirna Lacambra segueix al capdavant sent l’ànima i el motor d’un equip que garanteix el futur donant l’oportunitat a les noves generacions de veus  que necessiten hores d’escenari o bé com a pas previ i imprescindible per fer el salt a exigències superiors o bé per ajudar a consolidar amb professionalitat el propi projecte. de manera sostenible i compromesa. Bravo per l’AAOS i per aquesta tasca que tot i ser privada, té un caire de servei públic i de difusió cultural arrelada a la societat, gràcies a uns dirigents i responsables implicats que creuen en el que fan i coneixen el que fan. Costa imaginar que es pugui fer més amb tants pocs recursos. Continua llegint

INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

DON GIOVANNI ROH 2015 (Maltman-Bailey-Villazón-di Pierro- Shagimuratova-Röschmann-Lezhneva;Holten-Altinoglu)

La ROH ha insistit en tornar a difondre la producció que Kasper Holten va fer pel Don Giovanni i que es va emetre el febrer de 2014 mitjançat el circuit de cinemes internacionals, i ara hi torna mitjançant un streaming live en la reposició del mes de juny de 2015  amb un repartiment diferent amb l’única i excel·lent repetició del Leporello que interpreta el baix-baríton italià Alex Esposito, .

Holten fa una interessant proposta dramàtica on els personatges prenen un relleu des de angles diversos que sense trair mai a Da Ponte i Mozart, ofereixen possibilitats i visions més punyents, però en la reposició d’enguany ha suavitzat la producció victoriana i a estones aclaparadora, suposo jo que per intentar agradar més al públic del Covent Garden que porta uns quants dies revoltat amb les produccions escèniques. La suavització més subtil que realment notòria i necessària no seria un problema si no fos que ha tallat incomprensiblement el final, és adir el quintet moral que mai m’ha agradat però que Mozart va escriure i que malgrat la “bona i discutible solució” de la producció del director danès a l’estrena del 2014, que excloïa al Don de la resta de la comunitat  que quedava fermament reclosa entre els murs d’una casa que no deixava de ser el propi món mental de Don Giovanni i del que ell ja no n’era partícip, sent aquesta la veritable condemna i el veritable infern del seductor, ha quedat escapçada.

Es poden fer moltes coses i se’n poden de-construir moltes més, però decidir ometre part de la partitura per a mi és una línia vermella que cap teatre hauria de deixar passar a cap director. Continua llegint

PALAU 100: DON GIOVANNI SEGONS RENÉ JACOBS

 

Rene-Jacobs (1)

Us proposo un exercici mental fàcil, reuniu els 7 cantants que ahir van cantar Don Giovanni al Palau de la Música, en la cloenda de la temporada 2014/2015 de Palau 100 i feu-los cantar la mateixa òpera però sota la direcció d’un altre director, un bon director si voleu, però diferent a René Jacobs, i estic segur, plenament convençut que no ens agradarien tant com crec que ens van agradar a tots els que bocabadats i entusiasmats varem assistir a la representació, perquè hi va haver acció escènica com ja va succeir en les altres òperes mozartianes que el director belga va dirigir en temporades anteriors, al mateix Palau: Die Zauberflöte i Le Nozze di Figaro, i és que sent tots ells bons i algunes, extraordinàries, la màgia d’aquesta versió es deu exclusivament a la direcció i l’orquestra, ja que dubto jo que cap altre director actual pugui superar, potser ni tan sols igualar a Jacobs i els de Freiburger. Continua llegint

DON GIOVANNI A MONTECARLO (Schrott-Sampetrean-Ciofi-Yoncheva-Mironov;Grinda-Arrivabeni) vídeo

Avui us porto un Don Giovanni de Mozart representat a Montecarlo el proppassat 22 de març i que compta amb un cast farcit de noms interessants, encapçalats per el protagonisme de Schrott i amb un equip femení excel·lent format per  Patricia Ciofi com a Donna Anna i Sonya Yoncheva (Donna Elvira), mentre que la jove Loriana Castellano com a Zerlina encara ha de madurar una mica per estar a l’alçada de les seves companyes de cast.

Magnífig Adrian Sampetrean com a Leporello i correcte el lleuger i elegant Don Ottavio de Maxim Mironov, que no acaba de resoldre bé alguns aspectes tècnics.  Giacomo Prestia és un sòlid i autoritari Commendatore amb oscil·lacions que denoten el pas dels anys, mentre que el Massetto ens descobreix a un jove cantant, Fernando Javier Rado, que encara ha de solidificar el registre greu però que sense cap mena de dubte farà carrera. Continua llegint

SALZBURG 2014: DON GIOVANNI (Bechtolf-Eschenbach) vídeo

Avui us proposo el vídeo de la nova producció per el Don Giovanni de Mozart que s’ha estrenat al Festival de Salzburg, deguda a Christoph Eschenbach en la vessant musical i a  Sven-Eric Bechtolf en l’escènica, i sota el meu punt de vista, ambdues poc reeixides.

Christoph Eschenbach fa un Mozart a l’antiga, romàntic i mancat de la transparència mozartiana a la que ens hem acostumat des de que directors com Harnoncourt  han omplert de llum partitures que com és aquest cas, acaben pesant com una llosa, ja sigui per els temps a vegades excessivament lents, per el color fosc i el gruix de les sonoritats d’una Filharmònica de Viena  massa opulenta. Continua llegint

EL VÍDEO DE DON GIOVANNI (Kwiecien-Exposito-Byström-Gens-Poli;Holten-Luisotti)

Ahir estava previst publicar aquest apunt, però per diferents motius que no venen al cas i sobretot per la publicació de la temporada 2014-2015 del Gran Teatre del Liceu, l’apunt ha passat a dissabte sense que encara hagi pogut veure aquest vídeo que el correspon a la representació que es va veure als cinemes el passat 12 de febrer..

Ara bé, com que no he vist el que publico, o per ser més exacte, no l’he vist íntegrament i per tant m’estalviaré dir-vos com és o que m’ha semblat. Em sembla prou interessant per portar-lo a IFL i sé positivament que tindrà més d’un i una interessats en la descàrrega, per tant deixeu-me reposar una mica mentre aneu baixant els arxius, i espero en qualsevol cas veure’l aquest cap de setmana i si cal afegir algun comentari al respecte.

Invito a tots i totes (què ridícula és aquesta forma tan políticament correcta de no deixar-me a ningú exclòs) els que ja heu vist aquesta representació mitjançant el cinema, a dir-hi la vostra. Ja sabeu que m’agrada saber totes les opinions i com que aquesta vegada jo no he dit res, ningú podrà dir que la meva opinió condiciona la vostra. Continua llegint

EL VÍDEO DEL DON GIOVANNI INAUGURAL DE LA SCALA 2011

Peter Mattei (Don Giovanni) i Bryn Terfel (Leporello) a la Scala de Milà. Producció de Robert Carsen 2011. Fotografia de Il Corriere della sera

No hem trigat gaire a tenir-lo.

Aquí us deixo els enllaços per baixar-vos el vídeo del Don Giovanni que va inaugurar la temporada del Teatro alla Scala el passat 7 de desembre de 2011 i va ser motiu d’uns dels apunts més visitats en un dia d’In Fernem Land (590).

El vídeo prové de la transmissió de la cadena ARTE i porta subtítols en francès.

Us recordo el detall del repartiment

Arte HD TV-La Scala-07.XII.2011
W.A.Mozart – Lorenzo da Ponte
DON GIOVANNI

Peter Mattei Don Giovanni
Kwangchul Youn Il Commendatore
Anna Netrebko Donna Anna
Giuseppe Filianoti Don Ottavio
Barbara Frittoli Donna Elvira
Bryn Terfel Leporello
Anna Prohaska Zerlina
Štefan Kocán Masetto

Dircetor musical Daniel Barenboim
Director escènic Robert Carsen
Escenografia Michael Levine
Vestuari Brigitte Reiffenstuel
Disseny de llums Robert Carsen i Peter Van Praet
Coreografia Philippe Giraudeau

També voldria deixar-vos a mà l’enllaç de l’apunt dedicat a aquesta representació

Finalment dir-vos que també us deixaré l’enllaç del entreacte amb les entrevistes realitzades als responsables d’aquest muntatge, el mestre Barenboim i Robert Carsen.

No cal que us digui que jo us ofereixo la totalitat de l’espectacle i en el que veureu el final que no vam poder veure als cinemes. Continua llegint

TEATRO ALLA SCALA: DON GIOVANNI

Bryn Terfel (Leporello) i Peter Mattei (Don Giovanni) Scala 2011.

L’anualment esperada inauguració del Teatro alla Scala va tenir lloc, com és tradicional, ahir  7 de desembre i aquest any amb Don Giovanni de W.A.Mozart, que sota l’equip directiu de Daniel Barenboim, ja com a director musical de teatre milanès, i el canadenc Robert Carsen, per la part escènica, ha reunit a un equip de cantants estel·lar i envejable que han signat una bona inauguració, amb alguns aspectes millorables, però sense cap mena de dubte, una gran inauguració.

Daniel Barenboim fa una versió tensa, molt dramàtica i quan ha sortit per iniciar el segon acte, no ha estat bravejat com jo esperava i algú del públic li ha dit en veu alta que ho feia molt lent. Potser si que en alguns moments ha dirigit posant fins i tot en perill la respiració d’algun dels cantants, però diríem que la seva versió és molt solemne, massa seriosa? potser si i potser també mancada d’una mica més transparència orquestral i d’un tractament dels recitatius més lleuger, que és on jo he trobat més monòtona la versió musical del director argentí. En aquest aspecte em va agradar més la vigorosa direcció de Fabio Luisi al MET del mes passat. Un Mozart poc mediterrani, poc italià, fins i tot poc vienès, i potser més berlinès. No és pas el Mozart que més em satisfà, però no hi ha cap dubte que Barenboim fa una interpretació personal i l’excel·lent orquestra de la Scala es rendeix a ell, amb resultats molt més que notables.

L’equipo de cantants és molt important, amb unes dones (a l’inrevés del que succeïa al MET) superiors a l’equip masculí, tot i que aquest tenia un nivell notable. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: DON GIOVANNI

Mariusz Kwiecien (Don Giovanni al MET)

Jo creia que la nova producció de Don Giovanni al MET, ara que semblava que el teatre novaiorquès havia començat a desempolsegar-se de la tradició més rància, seria una proposta una mica més arriscada que la que ens proposa Michael Grandage, però m’he equivocat, ja que és vella tot just a l’estrena.

El gran merit d’aquesta nova producció, sota el meu parer, és la vessant musical, amb una direcció vital, enèrgica, nerviosa, dramàtica i sempre en tensió, sense defallir. El mestre Fabio Luisi sap acompanyar els grans moments concertants i les àries, d’això no en tenia cap dubte, però també en els importantíssims recitatius la meravellosa orquestra del MET ha estat un prodigi de teatralitat, de bellesa de so, de qualitat estratosfèrica, amb uns solistes de somni i una corda que enlluerna. Llàstima que encara no disposi de la banda sonora d’aquesta funció, ja que ara us deixaria escoltant el recitatiu “In quali  eccesi, o Numi!” de l’ària de Donna Elvira “Mi tradi”, per tal de il·lustrar-vos aquest magisteri del mestre i la qualitat, mil vegades lloada i demostrada de l’orquestra. Senzillament prodigiosa la tensió dramàtica i la qualitat sonora.

IRINA LUNGU DEBUTA AL LICEU

Irina Lungu (foto lo schermo.it)

La soprano moldava Irina Lungu, debutarà aquest nit al Gran Teatre del Liceu, cantant la Marguerite del Faust de Gounod, substituint a Ermonela Jaho que no ha cantat cap de les tres funcions que tenia previstes. En les dues primeres va cantar Guylaine Girard i els que l’han vist i sentit no han sortit gaire impactats, esperem que amb Irina Lungu tinguem una mica més de sort.

Jo l’ha coneixia d’un Rigoletto d’aquest any a Torí, del que més endavant escoltareu dos fragments i havia llegit elogioses crítiques de la seva Violeta Valery i ves per on, de manera inesperada, tots aquells que ens apropem aquesta nit als higlights del Faust, podrem escoltar la seva Marguerite que ja ha cantat a la Scala,  i aquí al Liceu, acompanyada de Fernando Portari (Faust), Michele Pertusi (Méphistophélès), Marc Barrard (Valentin), Ketevan Kemoklidze (Siebel) i Julia juon (Marthe). La direcció d’orquestra cpontinuarà anant a càrrec del massacrador Pierre Vallet i la posada en escena….bé això millor no remenar-ho altre cop.

Irina Lungu va néixer el 5 de juny de 1980 i Continua llegint

AL MAIG: IL MIO TESORO

He pensat que per a succeir a Montserrat Caballé com a cantant del mes a In Fernem Land, calia triar entre la distinció d’un cantant interpretant Mozart, i com que tocava tenor, he triat “Il mio tesoro”, l’ària de Don Ottavio al Don Giovanni.

He buscat 9 tenors amb interpretacions que van des de 1942 a 1990.

Estic ben segur que els gaudireu molt i que de tots ells en sortirà un cantant magnífic, ja que tots ells ho fan molt bé.

Teniu temps per escollir-lo fins el dia 1 de maig a les 23:59, que serà quan tancaré la votació i durant el dilluns 2 de maig, us anunciaré el nom dels 9 participants i el quo ha estat triat per la majoria per presidir el blog. Continua llegint

Don Giovanni al MET, la banda sonora de la crònica del Amfortas

Don Giovanni MET

Don Giovanni MET

El mai prou valorat Amfortas i en les seves envejables cròniques, la majoria de vegades no poden comptar amb la banda sonora o visual del que ens explica. Tot hi així, en les dues darreres cròniques he pogut trobar, un youtube de Les Pêchers de Perles (WNO) que ilustraven la seva magnífica crònica i avui us proporciono la banda sonora de la ùltima que ens ha deixat, el Don Giovanni del MET, per bé que ell ens feia esment de la del 27 de setembre i jo aquí us deixo la del 1 d’octubre, gràcies a un altre recolzament incondicional del bloc, en Parsifal, que malgrat no comentar gaire, em proporciona unes coses confesables i altres que no, que són per sucar-hi pa. Sempre que pugui us en faré partíceps. Continua llegint

Simon Keenlyside the King, the first, the best

Tots sabíem que el repartiment del Don Giovanni era bo.

Tots esperàvem aquestes funcions, a part del morbo sense interès (per ja coneguda) de la posada en escena i del seu responsable, pels cantants, que al cap i a la fi i que sigui per molts anys, és l’essència de l’òpera.

Potser perquè la temporada ha estat més fluixa del que esperàvem, havia posat moltes esperances en aquesta darrera representació que si bé no podrà salvar el conjunt de la mediocritat del resultat dels títols programats, al menys em permetrien marxar de vacances una mica més satisfet.

Haig de dir que realment no esperava que m’agradés tant. Les cròniques de la Mei i del bloc del Radigales, així com la crítica oficial s’havien posat d’acord, quasi unànimement, però calia comprovar-ho sobre el terreny, que al cap i a la fi és el que compta més per a mi. Continua llegint

UNA NIT (3) A L`ÒPERA (PARIS)

paris-139.jpgAnar a Paris sempre suposa un estímul. És una ciutat que envolta, enlluerna, enamora i finalment estima tan al seu visitant, que és impossible que aquest romangui aliè a aquesta crida, a aquesta provocació sentimental i estètica.

El proppassat mes de febrer la ciutat em va “regalar” tres nits a l’Òpera de La Bastille. No ni havia prou amb tot el que t’ofereixen els carrers i bulevards, els barris i museus, les botigues, l’aire, la llum i el cel de Paris, que encara per la nit i en aquella mole postmoderna que s’alça immensa a la Place de La Bastille, producte del somni demagògic del President  Mitterrand  per confrontar-la al elitisme estètic i funcional del Palis Garnier, vaig veure Les Contes d’Hoffmann, La Juive i el Don Giovanni.

En un cap de setmana tres òperes. Això és pensar de manera enginyosa, tan cultural com comercialment parlant. L’oferta era tan atractiva, que mig Europa va omplir el teatre aquells dies. Ara que els teatres disposen d’uns equipaments que permeten alternar produccions i funcions diferents, sembla que això hauria de poder fer-se a arreu. A casa nostre no han apostat per aquest model i això que la ciutat, d’ençà que ha esdevingut aquest parc temàtic turístic de cap de setmana, sembla que podria ser una oferta possible. És clar que quan veig els “giris” cantant Glasgow Pàtria estimada, en aquests pubs que han proliferat com bolets, penso que, o cerquem un altre tipus de visitant o aquest que tenim majoritàriament fent acomiadaments de solteries varies o venint a veure els partits de futbol de la lliga anglesa (surrealista però cert), no s’hi acostarà mai al Liceu.

Tornant a la fascinació parisenca, voldria fer esment per enèsima vegada de la importància que te un teatre modern per la fruïció del espectacle. A la Bastille ja hi havia estat, per tan no em va sorprendre. Jo trobo que per l’òpera del segles XVIII, XIX i principis dels XX (no ens enganyem, si no canvien molt les coses, el repertori es mourà sempre en mig d’aquests dos segles i mig), els teatres tan grans com La Bastille no calen, més aviat son contraproduents.L’acústica no m’agrada gaire. No és que sigui dolenta, però no és nítida, no és intima, no és embolcalledora, ja que el teatre no ho és. Hi ha zones del immens garatge que és el seu escenari, que quan els cantants es giren, es perd de cop la seva veu, ells ho saben i s’adapten al medi. A mi em dona la sensació que als cantants els hi deu costar molt més cantar en aquest teatre que en un altre de dimensions més sensates. La sala, imponent per dimensions, és freda per decoració i colors, però és còmoda i sobretot la visió que s’obté des de qualsevol de les butaques, fins hi tot els balcons laterals de la segona galeria, de la increïble boca del prosceni és magnífica.Amb un teatre d’aquestes característiques és normal que les produccions hagin de ser tan grans que sigui difícil desprès encabir-les als altres escenaris de la resta del circuït (lo de la Rusalka de Torino és excepcional), les coproduccions que s’acostumen a exportar són aquelles pensades per el Garnier. Paris sempre ho ha fet tot amb la “grandeur” que la caracteritza i l’òpera no podia ser menys.El nivell artístic vist, doncs de tot una mica, però la suma global és de notable alt. No podia ser d’altre manera si les tres òperes vistes ja eren interessants, i si no digueu-me vosaltres mateixos:

  • L’astre mediàtic per excel·lència i gran cantant que és Rolando Villazón (es posin com es posin els lletraferits), obsequiant-nos amb una versió de Hoffmann memorable, a anys llum de les visions clàssiques d’un Kraus o del Domingo, però vital i aclaparadora com és ell. La resta entre la correcció i la vulgaritat. L’escena una de les coses més enginyoses, monumentals, poètica  i encisadores que he vist mai (Carsen).
  • La Juive, actual raresa i obra cabdal de l’anomenada Grand Opera francesa, servida musicalment per quatre cantants en estat de gràcia i l’altre de manera digníssima. (Schicoff, Antonacci, Massis, Osborn els primers i Lloyd el darrer) tot  servit amb una direcció inspirada de Daniel Oren. Llàstima de la que aparentment aparatosa direcció d’escena és veiés maltractada per una vaga dels operaris de la luminotècnia del teatre. Els que han vist l’espectacle sense la impertinent vaga i amb tots els llums on havien de ser en parlen molt millor. Potser si, però el que no em va agradar a mi, res tenia a veure amb les foscors.
  • Finalment, el Don Giovanni, polèmic i interessantíssim que és va estrenar al Garnier i ara ha passat a la Bastille. El director de cinema Michael Hanecke fa una proposta arriscada i actualitza la historia. Se’n surt força be al primer acte. En el segon acte, com li succeeix a Bieito, li costa explicar en el llenguatge actual, les peripècies amb el Comendador, el sopar i la condemna final. Tot i així el treball teatral dels cantants va ser notabilíssim, llàstima que vocalment no fos tan extraordinari i tot plegat quedés amb una cantant extraordinària mal ubicada (la Schäfer), una desconeguda a seguir (Arpiné Rahdjian), un baríton bo, però que no em va emocionar (Mattei) i un baix que encara no és baix, però que canta i actua com vol (Pisaroni). La resta dignes, menys la Zerlina. L’orquestra be, malgrat alguna lentitud provocada per l’esclavatge al que és veu sotmès el director d’orquestra per la dictadura escènica.

Jo a Paris hi aniria cada setmana, i vosaltres?

Que ho passeu be.