ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

ONP 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Vargas-d’Oustrac-Tagliavini-Koutcher-Jaho-Aldrich;Carsen-Jordan)

Primera de les dues tandes de Les Contes d’Hoffmann que tindrem aquesta setmana, seguint la immersió a l’òpera francesa i que encara ens guarda alguna agradable sorpresa.

Coincidint amb les representacions de la mateixa òpera a la ROH, la òpera de Paris (ONP) ha programat una reposició d’una de les produccions més magnífiques, intel·ligents, belles i originals que jo hagi vist mai sobre un escenari, la deguda a Robert Carsen i estrenada a la Bastille ja fa 16 anys però que continua sorprenent i meravellant per les immenses dosis de talent, teatre i sobretot màgia.

La reposició tenia el gran al·licient de comptar inicialment amb el Hoffmann de Jonas Kaufmann i per tant havia motivat un allau de viatges operístics cap a la capital francesa, però com tots sabeu el tenor bavarès ho va cancel·lar tot per els seus problemes de salut i entre aquest tot hi havien aquestes esperades representacions. Llàstima! Continua llegint

BREGENZ 2015: LES CONTES D’HOFFMANN (Herheim-Debus)

ABD0036_20150724 - BREGENZ - …STERREICH: V. l.: Rachel Frenkel als "Muse", Daniel Johansson als "Hoffmann", Kerstin Avemo als "Olympia" und Mandy Fredrich als "Antonia" am Samstag, 18. Juli 2015, wŠhrend der Fotoprobe zur Oper "Hoffmanns ErzŠhlungen" von Jacques Offenbach im Festspielhaus in Bregenz. Die Premiere findet im Rahmen der Bregenzer Festspiele am 23. Juli 2015 statt. - FOTO: APA/DIETMAR STIPLOVSEK

Rachel Frenkel “La Muse”, Daniel Johansson “Hoffmann”, Kerstin Avemo “Olympia” i Mandy Fredrich “Antonia” a Les Contes d’Hoffmann al Festival de Bregenz. Producció de Stefan Herheim FOTO: APA/DIETMAR STIPLOVSEK

L’avantatge d’una òpera mai acabada o amb una versió definitiva, és que els directors poden fer el que creguin més convenient sense que ningú els pugui retreure que estan traint l’òpera original, perquè l’original no existeix. Ja em vaig parlar en ocasió de  l’apunt preparatori de la darrera producció liceista i ara hi tornaré en ocasió de la representació que ha tingut lloc al Festival de Bregenz de Les contes d’Hoffmann l’òpera de Jacques Offenbach, ja que tant el director musical, com suposo que l’escènic, han fet una representació a la seva mida, tallant molt, canviant l’ordre de números i fent que el personatge de Giulietta acabi sent cantat per dues soprano a l’hora, i això si que no ho volia el compositor, ja que ell apostava per una mateixa soprano per els tres rols, és clar que tot això poc importarà, ja que si d’alguna cosa es parla i parlarà, és de la producció escènica, del sempre recaragolat i estimulant Stefan Herheim, que davant d’una obra tan esotèrica, fantasiosa, psicològica i fins i tot perversa, es troba en el seu habitat més estimat sense necessitat de donar gaires explicacions, tot i que acaba regirant-ho tot com és habitual en ell. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: LES CONTES D’HOFFMANN

No fa gaire parlàvem de la rutina de certes o moltes representacions de la temporada operística a la Staatsoper de Viena, doncs bé la representació de Les contes d’Hoffmann que va tenir lloc al Metropolitan i que es va transmetre en la temporada cinematogràfica del teatre novaiorquès el dissabte 31 de gener, és també pura rutina, començant per la direcció musical de Yves Abel, d’una vulgaritat sorprenent i l’escènica de Bartlett Sher, d’una depriment foscor i una lletjor estètica que no ajuda gens a aixecar l’esperit d’un equip vocal també rutinari i molt més que discret.

Definitivament aquesta temporada del MET al cinema és la més fluixa de totes les vistes fins ara i suposo que només aixecarà el vol en les dues properes transmissions, la del dissabte vinent amb el doble programa de Iolanta i El Castell de Barbablava, i la del 14 de març amb La donna del lago rossiniana. Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (1)

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d'Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d’Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Després de veure un assaig general preocupant, la primera del segon repartiment de la que ja teniu constància a IFL i haver escoltat per ràdio una transmissió del primer repartiment, em vaig apropar a la funció d’ahir diumenge de Les Contes d’Hoffmann amb dues sensacions contradictòries, l’esperança i la mandra.

Stéphane Denève i Lauren Pelly són en gran part responsables que m’hagi avorrit molt, tant que a mida que anava avançant la representació, el tedi inicial propi d’un representació operística de diumenge a les cinc de la tarda, sempre propensa al maltractament de les cervicals motivat per les nonetes, s’hagi consolidat fins a les 9 del vespre, un rècord que feia molt temps que no em passava. Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (2)

Les Comtes d'Hoffmann 002

Si, certament, escric sobre el segon repartiment abans d’haver vist oficialment el primer, ja que l’assaig general del primer cast no és suficient per fer una valoració correcta. Per tant per saber que m’ha semblat Spyers, Naouri, Kim, Dessay & Cia, haureu d’esperar al dilluns 18.

Abans de parlar del que hem viscut aquesta nit passada al Liceu, cal preguntar-se què és el que hem vist, què s’està fent aquest dies al Liceu? i vull que m’entengueu bé. Després de intentar treure l’entrellat de totes les edicions conegudes d’aquesta òpera, els ingenus com jo podíem arribar a creure que tractant-se d’una nova producció del Gran Teatre del Liceu coproduïda amb San Francisco, el que veuríem aquesta any correspondria a  una de les edicions existents, potser en el millor dels casos, la darrera i considerada definitiva, la dels senyors Michael Kaye i Jean-Christophe Keck, tot i saber que això suposa un dispendi exagerat de drets d’autor, un dels motius de tanta edició presumptament musicològica, ja que tothom intenta aprofitar-se del garbuix que sempre ha suposat el procés creatiu d’aquesta òpera i les possibilitats alienes de beneficiar-se’n qualsevol que diu haver trobat un compàs fins ara mai vist. Continua llegint

PREPARANT LES CONTES D’HOFFMANN

Les_Contes_d'Hoffmann

És fa difícil fer un apunt de preparació d’una òpera de la qual en cadascuna de les noves  produccions s’ofereix una versió diferent i és que malauradament ni la nit de l’estrena, el 10 de febrer de 1881 a l’Opéra-Comique de París, es va oferir la versió que Offenbach hagués volgut, senzillament perquè ni el mateix compositor va poder decidir quina era la seva versió definitiva, ja que va morir el 5 d’octubre de 1880 i l’obra la va concloure Ernest Guiraud, que va canviar la majoria de diàlegs parlats per recitatius, com ja havia fet a la Carmen de Bizet.

Offenbach va oferir una primera lectura de Les contes d’Hoffmann a piano, a casa seva, el 18 de maig de 1879. En aquesta presentació hi va assistir Léon Carvalho, el director de l’Opéra-Comique  i també Jauner el director de l Ringtheater de Viena, interessat en estrenar l’òpera a la capital austríaca. El mateix 1879 però ja amb orquestra va organitzar un concert on es van interpretar onze fragments de l’òpera, concert que al cap dels anys ha esdevingut essencial per recuperar gran part de l’òpera tal i com la coneixem avui.

Possiblement Offenbach que fins aleshores havia escrit les partitures de les celebèrrimes operetes en una vertiginosa rapidesa i endut per l’afany de deixar la seva obra mestra per a la posteritat, va escriure amb més lentitud del que era habitual, potser conscient de que era la seva darrera obra, la més ambiciosa i amb pretensions d’esdevenir mestra. Mai s’hagués imaginat que la seva obra acabaria tenint tantes versions, edicions crítiques i criticables. Continua llegint

L’EDICIÓ CRÍTICA DE LES CONTES D’HOFFMANN (Minkowski; Osborn-Yoncheva-Naouri-Losier)

Sonya  Yoncheva

Sonya Yoncheva

El passat 22 de novembre tenia lloc a la Sala Pleyel de Paris una versió concertant de l’òpera de Jacques Offenbach, Les contes d’Hoffmann, que com bé sabeu veurem el proper mes de febrer al Liceu.

A la versió que avui us proposo hi ha diferents punts d’interès, començant per l’edició crítica emprada per  Marc Minkowski. El director ens ofereix una brillant i explosiva direcció musical al capdavant dels seus Musiciens.

Pel que fa a la part vocal és molt interessant l’assumpció dels quatre rols femenins que fa la soprano búlgara Sonya Yoncheva, que no fa gaire ens va visitar a IFL i que estic segur que us agradarà. És una soprano lírica amb un registre magnífic que assoleix les zones greus també necessàries per Antonia i Giulietta, i que per assolir la temible Olympia (sense els sobreaguts amb que les sopranos lleugeres l’ornamenten) llueix un registre agut brillantíssim.

El Hoffmann del tenor John Osborn, a qui potser li manca una mica més de gruix, ho compensa amb una línia excel·lent i una adequada elegància estilística.

Però també mereix la pena la malèfica interpretació dels quatre brivalls a càrrec de Naouri, i el Niklause de Michèle Losier. 

Estic segur que la gaudireu. Continua llegint

LES CONTES D’HOFFMANN A LA SCALA: (Vargas-Gubanova-Gilmore-Simeoni-Kühmeier-Abdrazakov-Letonja)

Les Contes d'Hoffmann, acte d'Antonia. Scala de Milà 2012 Producció de Robert Carsen, foto Marco Brescia & Rudy Amisano

La fabulosa producció de Les Contes d’Hoffmann que Robert Carsen va fer per l’ONP (La Bastille), és la que el Teatro alla Scala de Milà ha llogat per aixecar el segon títol de la temporada després del Don Giovanni inaugural.

Atractius no en manquen a la proposta milanesa, començant pel rol d’Hoffmann a càrrec de Ramón Vargas, però també per les 4 senyores que l’envolten, l’experimentada i potser massa contundent  Ekaterina Gubanova en el doble rols de Niklause i la Musa, l’estratosfèrica Olympia però una mica massa verda per la Scala Rachele Gilmore, la magnífica Antonia de Genia Kühmeier o lan poderosa Giulietta de Veronica Simeoni.  Per la seva part Ildar Abdrazakov  signe uns esplèndids brivalls i la direcció d’orquestra de  Marko Letonja m’ha semblat molt vibrant.

Us deixaré un quants fragments per escoltar i desprès els enllaços per baixar-vos l’àudio en format mp3. Continua llegint

EL VÍDEO DE LES CONTES D’HOFFMANN A MUNIC (VILLAZON, DAMRAU, RELYEA, BROWER-CARYDIS, JONES)

Rolando Villazón (Hoffmann) a Les Contes d'Hoffmann a Munic (2011). Producció de Richard Jones. Foto The Middeltown Press

El passat 2 de novembre us vaig deixar l’àudio de la nova producció de l’òpera de Jacques Offenbach, Les Contes d’Hoffmann que va tenir lloc a Munic el dia 31 d’octubre de 2011. Doncs bé, avui teniu el vídeo que va ser gravat un altre dia i per tant, malgrat que substancialment conserva en part els mateixos problemes esmentats en l’apunt inicial, també és cert que hi han altres aspectes millorats i sobretot teniu el suport teatral d’una brillant producció de Richard Jones.

Rolando Villazón amb la veu més segura que en la funció del dia 31 d’octubre, canta exageradament, amb pocs matisos i amb una tendència abusiva per els sons oberts i el descontrol escènic. Ho sabem que la seva personalitat és abassegadora i si el director d’escena encara ho aguditza més, el resultat pot ser, segons el meu punt de vista, esgotador, segurament per a ell, però sobretot per a qui ho escolta. Lluny de la subtilesa de l’òpera francesa i la delicadesa del Hoffmann segons el model Kraus, Villazón s’afilia amb els Hoffmanns desesperats, una opció teatral prou vàlida si no fos que el seu cant llença per la borda tot l’estil francès que jo crec que hauria de conservar i que quan vaig veure-li a l’ONP al 2007 encara practicava, si bé sempre sota la seva marcada personalitat. Continua llegint

LES CONTES D’HOFFMANN A MUNIC (Villazón, Damrau, Relyea i Brower)

Diana Damrau com a Olympia, Antonia i Julieta a Munic

Hi havia lògica expectació abans d’ahir per la nit a la Bayerische Staatsoper, Rolando Villazón retornava a Hoffmann i Diana Damrau, una de les dives de la casa, assumia els 4 rols femenins per a soprano (Olympia, Antonia, Giulietta i Stella)

L’èxit en acabar va ser molt gran, com si el que jo acabava d’escoltar per Internet hagués estat una funció memorable i res més lluny de ser-ho. M’agradaria dir-vos un altre cosa, però malauradament ni Villazón està en condicions, ni Diana Damrau hauria de fer tots els rols, jo al menys si tingués alguna influència sobre ella li diria que de moment no ho fes. Continua llegint

LES CONTES D’HOFFMANN A PARIS, algun voluntari?

Qui omplirà la butaca 7 de la fila 7 de l'amfiteatre?

Seré breu.

Si hi ha algun infernemlandaire que el proper 12 de maig (dimecres) no tingui res a fer o si té alguna cosa, pugui posposar-ho i li vingui de gust anar a Paris a veure la funció de Les Contes d’Hoffmann, en la meravellosa producció de Robert Carsen i amb el següent repartiment:

Jesus Lopez-Cobos Conductor
Robert Carsen Stage Director
Michael Levine Sets and Costumes
Jean Kalman
Lighting
Philippe Giraudeau Choreography ans movement
Patrick Marie Aubert Chorus Master

Laura Aikin Olympia
Inva Mula Antonia
Béatrice Uria-Monzon Giulietta
Ekaterina Gubanova
La Muse / Nicklausse
Giuseppe Filianoti Hoffmann
Cornelia Oncioiu Une Voix
Rodolphe Briand Spalanzani
Jason Bridges
Nathanaël
Alain Vernhes
Luther, Crespel
Léonard Pezzino Andres, Cochenille, Frantz, Pitichinaccio
Franck Ferrari Lindorf, Coppélius, Dr Miracle, Dapertutto
Vladimir Kapshuk Hermann
Yuri Kissin
Schlemil

Paris Opera Orchestra and Chorus

tan sols m’ho ha de fer saber. Continua llegint

L’Olympia, l’Antonia i la Giulietta d’Anja Silja

Anja Silja l'any 1960

Anja Silja l'any 1960

Anja Silja, una soprano lírica, esdevinguda dramàtica i mítica gràcies a Wieland Wagner, per motius més enllà dels seus valor vocals i interpretatius, va cantar tots els rols femenins de Les Contes d’Hoffman, és a dir l’Olympia, l’Antonia, la Julietta i la Stella, en una mateixa funció.

No hi han hagut gaires sopranos que s’hagin atrevit amb tots quatre rols, doncs es tracta d’un repte important. Tots els rols estan escrits per a una soprano lírica, malgrat que la tradició ha imposat, en les múltiples versions que podem trobar d’aquesta òpera, doncs Offenbach va morir abans d’acabar l’orquestració i amb els recitatius per fer, que l’Olympia la canti una soprano líric coloratura, l’Antònia una lírica i la Giulietta, una dramàtica o mezzosoprano. El rol de Stella és molt més curt i musicalment gens compromès, però es tracta, en coherència amb el llibret, d’un mateix ideal de dona pel protagonista, de la mateixa manera que els personatges que representen el mal, haurien de ser cantats sempre pel mateix baix baríton. Offenbach ho volia així, tot i que massa sovint hem vist com cadascun dels personatges, els femenins i els diabòlics masculins, eren interpretats per cantants diferents.

Sopranos famoses que han cantat tots els rols han estat, Adèle Isaac (la que va estrenar l’òpera el 10 de febrer de 1881 a l’Òpera Comique, Ninon Vallin, Beverly Sills, Joan Sutherland, Edita Gruberova, Catherine Malfitano, Ruth Ann Svenson, Carol Vannes, Annick Massis o Anja Silja, que és la que avui porto a In Fernem Land.

Continua llegint

ARTURO CHACÓN-CRUZ: Hoffmann a Torino

Arturo Chacón-Cruz

Arturo Chacón-Cruz

Avui per descansar una mica de la tensió dels darrers dies, ja sigui per les meves limitacions o per la meva obsessió Oueiana, tornaré a presentar-vos un cantant jove, que sembla està predestinat a ocupar el rols de tenor líric en els primers teatres del circuit operístic en els propers anys.

Arturo Chacón-Cruz va néixer el 20 d’agost de 1977 a Sonora (Mèxic) i al cap de 22 anys Continua llegint

Villazón: el retorn a Hoffmann, ROH 25/11/08

42-21236397

En el mes de febrer de 2007, vaig tenir la sort de veure a Rolando Villazón cantant el Hoffmann a l’Òpera de la Bastille de Paris. Experiència inoblidable, certament. El Villazón estava en un estat vocal pletòric, esplèndid, semblava que no hi hagués al món res que pogués aturar aquella allau d’entusiasme vocal, musical i interpretatiu.

Malauradament després va venir l’aturada i ara per sort, el retorn, per bé que de manera cautelosa, com ha de ser, als rols que l’havien acreditat com l’excel•lent cantant i tenor que és.

El Royal Opera House, Covent Garden de Londres és el teatre on Villazón va tornant de mica en mica a la normalitat. Si la temporada passada va ser el seu Don Carlo verdià, aquesta temporada és el Hoffmann de Les Contes d’Hoffmann, Continua llegint

Plagiant que és gerundi

Claude-Michel Schönberg, el compositor francès autor d’èxits tant sonats com Les Misérables i Miss Saigon, té, millor dir tenia, doncs fa temps que no es prodiga en els teatres del West End i Broadway com a music, una facilitat per plagiar o agafar préstecs importants d’altres musics, força notable. Això ho ha fet tothom, fins hi tot els més grans, però en el seu cas i sense gaire pudor va anar a inspirar-se en obres força conegudes. Continua llegint

CONCERTANTS (I)

Un dels moments més emocionants de l’òpera són els concertants.

Totes les veus conflueixen en un moment, normalment de gran intensitat dramàtica o emocional i els compositors es deixen anar amb tota la seva vena melòdica i teatral.

Gaetano Donizzetti

Donizetti va escriure varitables concertants d’impacte, però a tothom li ve de manera immediata el famós sextet de la Lucia di Lammermoor, que ja havia utilizat per la molt menys coneguda Maria di Rudenz.

El que avui us proposso prove d’unes representacions a Tokio l’any 2004. Canten, Mariella Devia, Marcelo Alvárez, Renato Bruson, Carlo Colombara, Satoshi Chubachi (estem al Japó) i Elena Belfiore.

Jacques Offenbach

Seguim amb Les Contes D’Hoffmann, de Jacques Offenbach.

En el acte de la Giulietta hi ha un famós concertant, però sembla ser que Offenbach mai el va escriure, per tan, ens trobem davant un fragment apòcrif. Si be el tema principal és el que hem escoltat a la Barcarolla, sembla ser que la musica “addicional”,  és d’un tal Raoul Gunsbourg i la lletra és de Pierre Barbier, fill del altre llibretista . Canten Plácido Domingo, Agnes Baltsa, Claire PowellSiegmund Nimsgern, Robert Tear i Philip Gelling, en les famoses representacions de l’any 1980 al ROH

Giuseppe VerdiUn dels concertants més impectants escrits per Verdi, és el final del primer acte del Macbeth.

El que veureu, prové de les representacions històriques de la Scala a l’any 1975, dirigeix Claudio Abbado i canten Veriano Lucchetti, Nicolai Ghiaurov, Piero Cappuccilli i Shirley Verrett (atenció al seu final, molt valenta tractant-se de la Scala, o potser per això ho va fer. ).

En la Maria Stuarda de Donizetti hi ha la famosa confrontación entre les dues reines, un moment dramàtic esplèndid que acaba en un vibrant i tens concertant. Us proposo el que varen cantar al Liceu, Montserrat Caballé i Bianca Berini, acompanyades per Eduard Giménez, Enric Serra i Maurizio Mazzeri, l’any 1978,

I avui acabarem amb Rossini, que va escriure concertants Rossiniveritablement antològics, però no he trobat en condicions el concertant a 14 veus que va escriure per Il Viaggio a Reims.

Us proposso la famosa pregaria del Mosè in Egitto, cantada per Simone Alberghini de Netrebko, Juan Diego Florez, Carmela Remigio, Renata Lamanda, tots ells dirigits per Paolo Olmi en un concert al Vaticà l’any 1998.

UNA NIT (3) A L`ÒPERA (PARIS)

paris-139.jpgAnar a Paris sempre suposa un estímul. És una ciutat que envolta, enlluerna, enamora i finalment estima tan al seu visitant, que és impossible que aquest romangui aliè a aquesta crida, a aquesta provocació sentimental i estètica.

El proppassat mes de febrer la ciutat em va “regalar” tres nits a l’Òpera de La Bastille. No ni havia prou amb tot el que t’ofereixen els carrers i bulevards, els barris i museus, les botigues, l’aire, la llum i el cel de Paris, que encara per la nit i en aquella mole postmoderna que s’alça immensa a la Place de La Bastille, producte del somni demagògic del President  Mitterrand  per confrontar-la al elitisme estètic i funcional del Palis Garnier, vaig veure Les Contes d’Hoffmann, La Juive i el Don Giovanni.

En un cap de setmana tres òperes. Això és pensar de manera enginyosa, tan cultural com comercialment parlant. L’oferta era tan atractiva, que mig Europa va omplir el teatre aquells dies. Ara que els teatres disposen d’uns equipaments que permeten alternar produccions i funcions diferents, sembla que això hauria de poder fer-se a arreu. A casa nostre no han apostat per aquest model i això que la ciutat, d’ençà que ha esdevingut aquest parc temàtic turístic de cap de setmana, sembla que podria ser una oferta possible. És clar que quan veig els “giris” cantant Glasgow Pàtria estimada, en aquests pubs que han proliferat com bolets, penso que, o cerquem un altre tipus de visitant o aquest que tenim majoritàriament fent acomiadaments de solteries varies o venint a veure els partits de futbol de la lliga anglesa (surrealista però cert), no s’hi acostarà mai al Liceu.

Tornant a la fascinació parisenca, voldria fer esment per enèsima vegada de la importància que te un teatre modern per la fruïció del espectacle. A la Bastille ja hi havia estat, per tan no em va sorprendre. Jo trobo que per l’òpera del segles XVIII, XIX i principis dels XX (no ens enganyem, si no canvien molt les coses, el repertori es mourà sempre en mig d’aquests dos segles i mig), els teatres tan grans com La Bastille no calen, més aviat son contraproduents.L’acústica no m’agrada gaire. No és que sigui dolenta, però no és nítida, no és intima, no és embolcalledora, ja que el teatre no ho és. Hi ha zones del immens garatge que és el seu escenari, que quan els cantants es giren, es perd de cop la seva veu, ells ho saben i s’adapten al medi. A mi em dona la sensació que als cantants els hi deu costar molt més cantar en aquest teatre que en un altre de dimensions més sensates. La sala, imponent per dimensions, és freda per decoració i colors, però és còmoda i sobretot la visió que s’obté des de qualsevol de les butaques, fins hi tot els balcons laterals de la segona galeria, de la increïble boca del prosceni és magnífica.Amb un teatre d’aquestes característiques és normal que les produccions hagin de ser tan grans que sigui difícil desprès encabir-les als altres escenaris de la resta del circuït (lo de la Rusalka de Torino és excepcional), les coproduccions que s’acostumen a exportar són aquelles pensades per el Garnier. Paris sempre ho ha fet tot amb la “grandeur” que la caracteritza i l’òpera no podia ser menys.El nivell artístic vist, doncs de tot una mica, però la suma global és de notable alt. No podia ser d’altre manera si les tres òperes vistes ja eren interessants, i si no digueu-me vosaltres mateixos:

  • L’astre mediàtic per excel·lència i gran cantant que és Rolando Villazón (es posin com es posin els lletraferits), obsequiant-nos amb una versió de Hoffmann memorable, a anys llum de les visions clàssiques d’un Kraus o del Domingo, però vital i aclaparadora com és ell. La resta entre la correcció i la vulgaritat. L’escena una de les coses més enginyoses, monumentals, poètica  i encisadores que he vist mai (Carsen).
  • La Juive, actual raresa i obra cabdal de l’anomenada Grand Opera francesa, servida musicalment per quatre cantants en estat de gràcia i l’altre de manera digníssima. (Schicoff, Antonacci, Massis, Osborn els primers i Lloyd el darrer) tot  servit amb una direcció inspirada de Daniel Oren. Llàstima de la que aparentment aparatosa direcció d’escena és veiés maltractada per una vaga dels operaris de la luminotècnia del teatre. Els que han vist l’espectacle sense la impertinent vaga i amb tots els llums on havien de ser en parlen molt millor. Potser si, però el que no em va agradar a mi, res tenia a veure amb les foscors.
  • Finalment, el Don Giovanni, polèmic i interessantíssim que és va estrenar al Garnier i ara ha passat a la Bastille. El director de cinema Michael Hanecke fa una proposta arriscada i actualitza la historia. Se’n surt força be al primer acte. En el segon acte, com li succeeix a Bieito, li costa explicar en el llenguatge actual, les peripècies amb el Comendador, el sopar i la condemna final. Tot i així el treball teatral dels cantants va ser notabilíssim, llàstima que vocalment no fos tan extraordinari i tot plegat quedés amb una cantant extraordinària mal ubicada (la Schäfer), una desconeguda a seguir (Arpiné Rahdjian), un baríton bo, però que no em va emocionar (Mattei) i un baix que encara no és baix, però que canta i actua com vol (Pisaroni). La resta dignes, menys la Zerlina. L’orquestra be, malgrat alguna lentitud provocada per l’esclavatge al que és veu sotmès el director d’orquestra per la dictadura escènica.

Jo a Paris hi aniria cada setmana, i vosaltres?

Que ho passeu be.