Foto Antoni Bofill
Un cop acabada la representació del Der Fliegende Holländer, un pensa que a la Senta, no li calia llançar-se com una vulgar i mortal Tosca, roques avall, doncs segur que al cap de dos dies moriria, com tots els treballadors de Conserves Daland, de la pulmonia que agafaran tots plegats, després d’aquest “botellón” al mig del tsunami que castiga la costa. Ja durant el segon acte, mentre la Senta i l’Holandés lliguen de la manera més freda que hom pot imaginar, a fora, a la voreta del mar de nord, que hi deu fer una rasca de por, hi ha unes treballadores que amb samarreta sense manegues, miren el mar, fumen o es petonegen amb uns mariners molt més tapats, mentre elles aguanten les inclemències meteorològiques pròpies de la zona.
No parlaré del vessant vestuari de la Senta, mirant la foto entendreu el motiu.
En la més surrealista de les escenes imaginable, unes noies s’ofereixen en vitrines i llumets vermells, homenatjant al holandès, com si fossin noies alegres del barri vermell d’Amsterdam, així d’aquesta manera el pobre mariner no s’enyorarà tan de la seva terra. I per acabar-ho d’adobar, en el cor de les treballadores de Conserves Daland, talment sembla que els hi hagin posat consoladors als bancs. No acabo d’entendre aquelles rialles nervioses desprès de fer aquell seguit de saltironets.
A aquesta producció li passa el pitjor que li pot passar a una nova producció d’avui en dia. Ha agradat als conservadors (escènicament parlant) de tota la vida, però segons el meu punt de vista per fer això no calia l’Alex Rigola. Hom esperava o temia una cosa ben nova i trencadora, una lectura psicològica dels personatges (com el brillant darrer muntatge de Bayreuth, dirigit per Claus Guth), en canvi ens trobem amb una transposició actual (?) i prou. El botellón, el ciclista, el numero del graciós i disciplinat gosset i els brillants passos de ball country (al mar del nord?) del cor, no son suficients o no és el que esperava. El mar filmat fa molt efecte, però en el darrer acte, aquella tempesta dura molt i al final cansa. Alguns efectes escènics estan be, tenen impacte visual, però deixar als cantants perduts és un greu error (duo de Daland i l’Holandés, duo de Senta i l’Holandés, tercet d’Erik, Senta i l’Holandés).
Musicalment tot funciona be o molt be. L’orquestra respon si no amb un so sempre refinat, almenys amb rigor, contundència i volum tal volta exagerat. Passada l’obertura tot resulta millor i el cor, en la seva millor actuació de la temporada m’ha deixat bocabadat, sobretot la corda d’homes. Sembla que ens acostem a la primerenca i millor època del matrimoni Gandolfi-Sicuri.
PB vs T
Tenia moltes esperances posades en la Charbonnet i haig de dir que no m’ha defraudat gens, ans al contrari, potser m’hagués agradat una mica més de volum, però el fantàstic mestre Weigle, hagués hagut de mesurar el seus brillantíssims excessos. Del Erik de Endrik Wottrich tan sols puc que parlar-ne be. És cert que la veu és estranya, però és segura i no fa patir, l’únic que li puc retreure és que es desquadrès vàries vegades, però tenint en compte que no ha assajat, és un error perdonable. Es tracta d’un debut important i caldria que el veiéssim aviat en una cosa més preparada. El Holandès de Tómas Tómasson és molt correcta però res més, li manca aquella alenada poètica i misteriosa del personatge i a això que la planta escènica és immillorable. Del Daland de Bjarni Thor Kristinsson tan sols salvo el caudal sonor, la resta no m’ha agradat gens i el ingrat paper de la Mary, l’ha cantat molt dignament una tieta que s’anomena Barbara Bornemann.
Tenia molt poques esperances posades en la Senta de la Susan Anthony i ves per on se’n ha sortit força be. No és la veu idònia per aquest paper, però ella molt voluntariosa i salvant com pot tots els esculls de la partitura, s’eforça per esser convincent, ha estat injustament protestada per UN espectador, la resta li ha premiat l’esforç. 
L’Alan Titus encara te una gran veu, però és més avorrit que un plat de bledes. M’ha donat la sensació que llegia la partitura i prou i aquelles mans a les butxaques?.
Posar en dubte la carrera del Kurt Streit, per aquest Erik, seria totalment absurd. Certament canta molt be, qui ho dubte?. Te una línea de cant mozartiana extraordinària, però Wagner requereix tot un altre pes a la veu i ha arribat al tercet final traient el fetge i la melsa per la boca. El públic ha apreciat la seva prestació, molt més del que l’he apreciat jo.
Eric Halfvarson és un baix segur, no fa patir. Hi haurà dies que no estarà del tot fi, però és molt sòlid. Avui ha estat millor que en el seu Inquisidor d’aquest any. Quan s’ha alçat el telo hi ha obert la boca he pensat, quina diferència amb el PB!!!, però ha estat l’únic moment.
La Julia Juon és un luxe asiàtic per aquest paper, però si ella és asiàtic, el timoner dels dos dies, el bayreuthià Norbert Ernst, és un veritable luxe sideral.
Res més a dir. Com a succeït més d’una vegada des de l’existència d’aquest allau de torns, el “modest” PB, malgrat tot, ha superat al oficial T.
Que ho passeu be.