ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

JOSEF GREINDL EL SARASTRO MÉS TRIAT

Greindl

La darrera tria de la temporada potser no haurà estat la més participada (necessitem vacances!!!) però si la més disputada ja que he hagut de desempatar, quelcom que no recordo de fa molt temps.

142 tries, de fet 141 i la meva que s’han repartit d’aquesta manera: Continua llegint

LICEU 2015/2016: GÖTTERDÄMMERUNG


Tot just acabar el darrer acord i aquesta vegada si que es va respectar la partitura, el Liceu es va enfonsar com el Walhalla feia un instant, sota el clamor d’una sala trasbalsada per la immensitat d’una immolació inoblidable, gràcies a Wagner, òbviament, però sobretot a Iréne Theorin, ja des d’avui Brünnhilde referencial en la història del Liceu, a Robert Carsen que en un genial cop d’efecte teatral concentra tota l’atenció en l’essència, i a Josep Pons, que signa una direcció acuradíssima en el detalls i en molts moments d’una gran bellesa.

Aquest seria un resum quasi “tuitesc” de més de quatre hores i mitja de música i teatre, però tinc ganes d’esplaiar-me perquè feia molt temps que no m’esgarrifava d’emoció tantes vegades. Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A VIENA 2016: GÖTTERDÄMMERUNG (Fischer-Bechtolf)

Ja us ho puc dir, aquest Ring no serà un dels Ring de la meva vida, s’intuïa, però ara després de la darrera jornada res a millorat tant com per enlairar la nota de tall que el podria, si més no, situar en una posició d’una certa rellevància.

Un Ring, tot i desenvolupar-se  en uns espaiosos 15 dies, sempre és un fet rellevant, però precisament per la importància, el cost i els esforços que significa programa-ne un, hom espera que el resultat sigui tan excepcional com la pròpia programació i tot i tenir en compte la dificultat d’aconseguir que tots els cantants estiguin a ‘alçada del nivell exigit, jo necessito que que els protagonistes principals, aquells que sostenen el discurs narratiu en més d’una de les jornades: Siegfried, Brünnhilde, Wotan, Alberich, Mime, Fricka, Fafner siguin a banda dels puntuals i puntals, Siegmund, Sieglinde, Hagen, quelcom més que dignes. Continua llegint

EL CELLINI DE JOHN OSBORN AL LICEU

John Osborn (Benvenuto Cellini) Liceu 11_2015 Fotografia © Antoni Bofill  gentilesa Departament de premsa del Liceu

John Osborn (Benvenuto Cellini) Liceu 11_2015 Fotografia © Antoni Bofill gentilesa Departament de premsa del Liceu

Ahir varem poder escoltar gràcies a la retransmissió de Catalunya Música (quasi magnífica) la segona representació de Benvenuto Cellini, amb l’al·licient de comptar en el rol de Ascanio de la mezzosoprano, aquesta sí, Annalisa Stroppa que va cancel·lar el primer dia.

L’apunt d’avui és un pretext excel·lent per deixar-vos escoltar les dues àries principals del personatge protagonista en la veu del gran tenor John Osborn Continua llegint

LICEU 2015/2016: BENVENUTO CELLINI

I Hector Berlioz amb el seu Benvenuto Cellini va triomfar!, aquest és el gran titular de la primera representació de les sis programades aquesta temporada, i el triomf va ser gràcies, i ara sí, a Josep Pons al capdavant de la direcció musical, John Osborn com a l’excel·lent protagonista, el Cor i l’Orquestra del Liceu (ja tocava!) i sí, Terry Gilliam que amb aquesta barroca, excessiva, bigarrada i brillant producció es posa al públic a la butxaca des de l’obertura.

Així hagués hagut de ser la inauguració de la temporada, amb una producció important, amb una obra més important encara i un equip brillant a l’alçada del repte, un repte que no és senzill però quan les coses es fan bé i es compta amb el valors adequats en els llocs adequats, el resultat no pot ser cap altre que l’obtingut ahir després de més de tres hores de intensitat i brillantor màxima. Continua llegint

ROH 2015: GUILLAUME TELL

El rebombori que Damiano Michieletto ha armat entre la plaent, aristocràtica i conservadora audiència del Covent Garden amb l’escenificació d’una violació durant el el que hauria de ser el ballet del tercer acte del majestàtic  Guillaume Tell de Rossini, ha estat dels que fa història, tant que en la retransmissió cinematogràfica s’ha “dulcificat” per no ofendre més a l’encra mmentalitat victoriana d’una Anglaterra que sembla que no visqui al segle XXI o que no obri la televisió a l’hora dels telenoticies.

El que es va veure en el cinema és absolutament ridícul i innocu. No sé pas que van dir quan Bieito va estrenar a la ENO el Ballo in maschera amb aquell “orrido campo” que era molt més explícit, violent i cru que aquesta violació, que sí que es veu, però que en cap moment pot irritar a ningú més enllà d’aquells que s’irriten contra tot allò, sigui bo o dolent, que trenca els seus conservadors esquemes de vida. Continua llegint

DON GIOVANNI ROH 2015 (Maltman-Bailey-Villazón-di Pierro- Shagimuratova-Röschmann-Lezhneva;Holten-Altinoglu)

La ROH ha insistit en tornar a difondre la producció que Kasper Holten va fer pel Don Giovanni i que es va emetre el febrer de 2014 mitjançat el circuit de cinemes internacionals, i ara hi torna mitjançant un streaming live en la reposició del mes de juny de 2015  amb un repartiment diferent amb l’única i excel·lent repetició del Leporello que interpreta el baix-baríton italià Alex Esposito, .

Holten fa una interessant proposta dramàtica on els personatges prenen un relleu des de angles diversos que sense trair mai a Da Ponte i Mozart, ofereixen possibilitats i visions més punyents, però en la reposició d’enguany ha suavitzat la producció victoriana i a estones aclaparadora, suposo jo que per intentar agradar més al públic del Covent Garden que porta uns quants dies revoltat amb les produccions escèniques. La suavització més subtil que realment notòria i necessària no seria un problema si no fos que ha tallat incomprensiblement el final, és adir el quintet moral que mai m’ha agradat però que Mozart va escriure i que malgrat la “bona i discutible solució” de la producció del director danès a l’estrena del 2014, que excloïa al Don de la resta de la comunitat  que quedava fermament reclosa entre els murs d’una casa que no deixava de ser el propi món mental de Don Giovanni i del que ell ja no n’era partícip, sent aquesta la veritable condemna i el veritable infern del seductor, ha quedat escapçada.

Es poden fer moltes coses i se’n poden de-construir moltes més, però decidir ometre part de la partitura per a mi és una línia vermella que cap teatre hauria de deixar passar a cap director. Continua llegint

SIMON RATTLE DIRIGEIX DAS RHEINGOLD A MUNICH

Divendres 24 d’abril va tenir lloc a la sala Hercules de la Residenz muniquesa una concert de l’Orquestra de la Radio Bavaresa sota la direcció de Simon Rattle amb el proleg de la Tetralogia, Das Rheingold en el programa.

L’ocasió ha servit per aplegar en la nodrida nòmina de cantants a algunes de les veus wagnerianes del moment, encapçales per el Wotan de Michael Volle, que no tinc molt clar si aquest rol esdevindrà en els propers anys un dels més sovintejats de la seva agenda, ja que per a mi encara li falta el punt de supèrbia vocal que han de tenir els Wotan que volen deixar petjada, al costat de veus tan experimentades com l’excel·lent Fricka d’Elisabeth Kulman, la Freia d’Anette Dasch, sense cap mena de dubte el rol que li escau millor a les possibilitats d’aquesta cantant excessivament valorada o l’experimentada Erda de Janina Baechle, tot i que mancada de les cavernoses sonoritats que serien desitjables, al costat del sibil·lí Loge de Burkhard Ulrich, el magnífic Alberich de Tomasz Konieczny, o els contundents gegants de Rose i encara i sobretot, Halfvarson. Continua llegint

RECUPERANT EL SIEGFRIED DE STEFAN VINKE

Stefan Vinke (Siegfried) al Gran Teatre del Liceu març 2015. Fotografia  ® A Bofill Gran Teatre del Liceu

Stefan Vinke (Siegfried) al Gran Teatre del Liceu març 2015. Fotografia ® A Bofill

L’any 2013 va ser wagnerianament parlant aclaparador, la celebració del bicentenari del compositor ens va regalar diverses tetralogies i potser la de Bucarest, en versió de concert i dirigida per Marek Janowski va passar massa desapercebuda quan la vaig publicar el dia 25 de setembre de 2013, després dels PROMS, Bayreuth i Lucerna. Ara aquella Tetralogia ha agafat un renovat interès ja que el rol de Siegfried en les dues darreres jornades  el va cantar Stefan Vinke, el que de la nit al dia per a tots els liceistes ha esdevingut la revelació de la temporada.

És per això que després de rebre una piulada de Jose Barranco que em deia “Estaría muy bien recuperar el audio de Siegfried de Stefan Vinke“, fent referència a l’apunt original de IFL, he cregut convenient reciclar tot l’anell de Bucarest, renovar els enllaços a l’apunt original i fer aquest apunt només amb les dues darreres òperes en les que intervé el tenor alemany. Continua llegint

LICEU: DIE WALKÜRE 2 (Kampe-Vogt-Halfvarson-Dohmen-Theorin-Fujimura;Pons-Carsen)

Els motius per els quals m’agrada l’òpera són diversos i segurament alguns fins i tot genètics, ja que no és gaire normal que records molt llunyans de quan era molt petit, però molt, són enganxats a la radio escoltant les transmissions del Liceu, i això no deu ser gaire habitual. Doncs bé? un d’aquests motius és que amb la música i en l’òpera en particular, he experimentat algunes vegades una emoció extraordinària que en cap altre manifestació artística és manifesta tan intensa i profunda. Ahir i en una representació que no n’esperava gaire es va produir un gloriós moment d’èxtasi, d’aquest que fan que continuí fidelment enganxat a l’òpera i que alhora em serveix perfectament per distingir entre un cantant i un altre .

Massa sovint escolto amb enuig una frase que es repeteix constantment quan contesto negativament a la pregunta de: “T’ha agradat?” i la meva resposta és que no, i després bé la frase lapidària de “és que en a tu no t’agrada res”, i aquesta frase és absolutament falsa. A mi m’agrada que em sacsegin de dalt a baix, que em facin sentir i que aquest trasbals sigui motivat per una interpretació entregada i  intensa, on l’artista ho doni tot utilitzant l’art del cant, i les seves facultats vocals siguin el vehicle de transmissió. Sembla fàcil, oi?, doncs no ho és tant, i una cosa és cantar bonic, una altra és fer-ho bé i la més difícil de totes es  trasbalsar creant. Continua llegint

L’ÀUDIO DE DIE WALKÜRE (Theorin-Kampe-Fujimira-Dohmen-Vogt-Halvfarson;Pons)

Kampe-Halfvarson i Vogt en el primer acte de Die Walküre al Liceu. Producció Robert Carsen

Kampe-Halfvarson i Vogt en el primer acte de Die Walküre al Liceu. Producció Robert Carsen

Ahir va tenir lloc la segona representació de les programades al Gran Teatre del Liceu aquesta temporada de Die Walküre i Catalunya Música la va retransmetre.

No parlaré d’aquest repartiment fins dilluns, ja que fins diumenge no veure aquesta cantants, però si voleu escoltar-la aquí la teniu Continua llegint

LICEU: LA LLEGENDA DE LA CIUTAT INVISIBLE DE KITEJ

Programa Kitej

Amb 35 minuts de retard per la protesta de part dels treballadors del Liceu, motivada per les rebaixes de sou i segons deien per l’incompliment del conveni, i després de fer un minut de silenci en memòria de Lluís Andreu, traspassat fa pocs dies i a qui el teatre ha dedicat les cinc representacions de l’esperada  “La llegenda de la ciutat invisible de Kitej” , es va iniciar la representació en una tarda que sense exagerar ja podem titllar de memorable.

El Liceu no presentava l’aspecte que l’esdeveniment mereixia,  una bona entrada i prou, insuficient, absolutament insuficient ja que la categoria de l’òpera i la producció que es presentava amb coproducció amb la De Nederlandse Opera d’Amsterdam i el Teatro alla Scala és extraordinària i com que tot sembla indicar que trigarem a tornar a veure un muntatge d’aquest nivell, els que van cometre la gran errada de deixar passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquesta nova producció ara els hi queden quatre úniques oportunitats més. Si el Liceu fos un teatre “normal” reposaria aquesta producció en les properes temporades, per això també deu servir co-produir, però tal i com estan les coses aprofiteu les ocasions que queden, si no voleu gaudir-ho a la Scala o comprant el vídeo, ambdues opcions vàlides però absurdes si ens ho fan, i tan bé, a casa nostra. Continua llegint

DER RING DES NIBELUNGEN A BUCAREST (Rundfunk-Sinfonieorchester Berlin-Marek Janowski)

Marek Janowski. Foto © Felix Broede

Marek Janowski. Foto © Felix Broede

Mentre el Ring de Lucerna ha quedat en standby, amb les tres jornades pendents d’emissió, avui us porto la integral del Ring des Nibelungen que va tenir lloc a Bucarest aquest mes de setembre, dins el marc del Festival George Enescu que es celebra cada any a la capital de Romania.

A la solvència d’una orquestra magnífica i d’un director experimentat, cal sumar molts dels cantants que s’estan repartint entre els millor festivals i teatres, els rols sempre compromesos de la Tetralogia. Potser tampoc serà la tetralogia ideal del bicentenari, però està clar que en molts aspectes supera a la de Bayreuth, que segurament romandrà com la vocalment més galdosa, exceptuant aïllats encerts.

A Bucarest trobem sobretot un fonament simfònic a l’alçada del repte, amb una formació simfònica molt avesada en aquest repertori i amb un director d’una solidesa wagneriana fora de tot dubte, amb una interpretació vigorosa, de dinàmiques lleugeres i concepció dramàtica i molt teatral, malgrat tractar-se d’una versió en forma de concertant. Continua llegint

EL VÍDEO DEL DON CARLO A SALZBURG (Kaufmann-Harteros-Salminen-Semenchuk-Hampson;Pappano-Stein)

Jonas Kaufmann i Anja Harteros al Don de Carlo a salzburg 2013- Producció de Peter Stein Fotografia de Monika_Rittershaus

Jonas Kaufmann i Anja Harteros al Don de Carlo a salzburg 2013- Producció de Peter Stein Fotografia de Monika_Rittershaus

Com comprendreu no afegiré res més al que ja vaig dir ahir, podria matisar alguna cosa i fins i tot incidir en alguna altra, però crec que allò que era vàlid ahir ho continua sent avui, i sobretot si ens fonamentem en el mateix format videogràfic, ja que insisteixo que si aquest Don Carlo tan sols l’escoltem, l’escapçada seria del 50% i no precisament gràcies a la producció, però el treball dramàtic dels cantants que no estan bé vocalment, és notable.

Us deixo una opinió molt interessant, com totes les seves, que no comparteixo, però que crec que és bo llegir-la, no és gaire normal un grau de detall argumentat com el seu en una opinió que pretén anar molt més enllà del m’agrada o no m’agrada, llàstima que oblidi aspectes fonamentals per a mi. (en italià) Continua llegint

SALZBURG 2013: DON CARLO

Jonas Kaufmann (Don Carlo) Salzburg 2013 Fotografia: Monika_Rittershaus

Jonas Kaufmann (Don Carlo) Salzburg 2013 Fotografia: Monika Rittershaus

Ahir vaig anar al cinema a veure el Don Carlo de Giuseppe Verdi que han programat al Festival de Salzburg 2013 i hem sortit avui, quasi 5 hores amb dos entreactes inclosos i això que la retransmissió portava una diferència de dues hores respecte al teatre (a Salzburg la representació començava a 2/4 de 6 de la tarda). Per televisió la diferència encara era més gran ja que estava previst que comencés a 1/4 de 9 del vespre. No entenc com sent una retransmissió en diferit i per tant editable, hem hagut d’esperar als enutjosos canvis d’escenari i els dos entreactes han sigut tan llargs, potser amb 25 minuts el primer i 10 minuts el segon hagués estat suficient. Sigui com sigui la representació era llarga, ja que han utilitzat la versió original francesa, traduïda a l’italià però sense el ballet del tercer acte, per tant hem escoltat tot el cor inicial que s’acostuma a escorçar quan es canta l’acte de Fointenebleau, i també el duo de Carlo i Rodrigo sencer. Òbviament tota l’escena sencera del jardí, amb el cor inicial, el duo entre la Reina i Eboli amb el corresponent canvi de vestuari entre elles dues, cosa que fa absolutament entenedora la confusió posterior de Carlo i no cal dir que tota l’escena sencera després de la mort de Posa entre el Rei i Carlo, però sense el Va! Fuggi! d’Eboli que ja no sé si hi ha de ser o no, ja que hi ha tantes versions de Don Carlo, com els directors responsables de l’espectacle vulguin, en aquest cas Antonio Pappano i Peter Stein. El cas és que hem pogut gaudir d’una representació musicalment completíssima, això sí, sense el ballet “La Pelegrina”, que posats a fer ja no venia d’aquí, i si l’haguessin cantat en francès, millor que millor. Continua llegint

PROMS 2013: Der Ring des Nibelungen (II/II) Staatskapelle Berlin i Barenboim

Daniel Barenboim RAH Londres 26 de juliol de 2013 Foto

Daniel Barenboim RAH Londres 26 de juliol de 2013 Foto BBC/Chris Christodoulou

Una Tetralogia sempre és un repte imponent i si és una versió de concert quasi us diria que més, ja que s’ha de concentrar tota l’atenció, que no és poca, en la part musical i vocal, i encara que en el Royal Albert Hall hi havia una temptativa minimalista d’acció escènica, no cal dir que la importància del repte era precisament que la Staatskapelle de Berlín sota la direcció de Daniel Barenboim recrees sobre un hemicicle i davant de sis mil persones, la màgia i l’emoció en un únic teixit, sense l’ajuda d’una producció escènica que reforcés com volia Wagner la magnificència de la història. Continua llegint

PROMS 2013: Der Ring des Nibelungen (I/II) Staatskapelle Berlin i Barenboim

Daniel Barenboim PROMS 2013 Foto:Chris Christodoulou)

Daniel Barenboim PROMS 2013 Foto:Chris Christodoulou)

Sense cap mena de dubte els PROMS londinencs han robat protagonisme a la tradicional cita bayreuthina de final de juliol i principis d’agost, en programar la versió concertant de tot el Ring sencer, amb la Staatskapelle Berlin i el seu director titular, Daniel Barenboim, i un equip de cantants que sobre el paper superen el cast de Bayreuth.

Els PROMS juguen amb l’avantatge de prescindir de les sempre enutjoses polèmiques escèniques, com d eben segur aquest any succeirà al turó verd, amb l’estrena de la nova producció de Frank Castorf i direcció molt més estimulant de Kirill Petrenko.

A Londres ens podem centrar en la música i les veus i aquí teniu la primera entrega de les dos que tinc previstes fer, alternant-la amb els apunts bayreuthians i les cròniques liceistes que encara tinc pendents de veure.

Els PROMS no havien programat mai el Ring sencer i Daniel Barenboim mai fins ara havia dirigit a la Gran Bretanya una òpera de Richard Wagner. El bicentenari ha trencat ambdues carències i de quina manera. Continua llegint

DON CARLO A LA ROH (Kaufmann, Kwiecien, Harteros, Halfvarson, Furlanetto, Uria-Monzón;Pappano)

Kaufmann i Kwiecien a Don Carlo a la ROH 2013

Kaufmann i Kwiecien a Don Carlo a la ROH 2013

El passat mes de maig van tenir lloc a la ROH Covent Garden de Londres una sèrie de representacions de Don Carlo de Verdi, alguns infernemlandaires hi van assistir i sobretot  algunes van tornar entusiasmades per diversos motius.

La representació del primer dia (4 de maig) i la del dia 8 , va comptar amb l’Elisabetta inicialment prevista de Anja Harteros, que com ja és habitual, va cancel·lar altres funcions, que van motivar una nova descoberta, la de la soprano armènia Lianna Haroutounian, que un dia d’aquest també portaré a IFL.

Del repartiment inicialment previst, unes setmanes abans ja era conegut que Eboli no seria la mezzosoprano anglesa Christine Rice, que va ser substituïda per la discutida Béatrice Uria-Monzon, però la resta són els que van motivar que molts amics, coneguts i saludats es traslladessin fins a Londres per assistir a aquestes representacions, que a més a més, coincidien amb La Donna del Lago que també ha estat motiu d’apunts a IFL (cinema i posterior vídeo). Continua llegint

EL VÍDEO DEL DON CARLO AL MET (Alagna-Poplavskaya-Furlanetto-Keenlyside-Smirnova;Nézet-Séguin, Hytner)

Simon Keenlyside (Rodrigo) i Ferruccio Furlanetto (Filippo II) al Don carlo de Verdi al MET (2010) Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

Simon Keenlyside (Rodrigo) i Ferruccio Furlanetto (Filippo II) al Don carlo de Verdi al MET (2010) Foto Ken Howard/Metropolitan Opera

El 12 de desembre de 2010 us vaig deixar l’apunt del Don Carlo al MET que vam poder veure als cinemes, avui us porto el vídeo gràcies a la gentil col·laboració del Kiko que ho ha fet possible i a qui agraeixo enormement que em facilités la font.

Potser no va ser el Don Carlo de les nostres vides, però si que en línies generals va superar el que s’està fent aquesta temporada i que dissabte passat es va poder escoltar per Radio Clásica i que segurament degut a una direcció que quasi m’atreviria a classificar de anti verdiana per part del sempre controvertit Lorin Maezel, fa autènticament bona la del jove Yannick Nézet-Séguin.

No em desdiré del que vaig escriure en aquell apunt, per tant si ho voleu saber, ho teniu de fàcil accés a l’enllaç directe que us he deixat a la primera línia del text. Continua llegint