Llegeixo al diari Avui d’ahir, que el muntatge que s’havia de fer aquest any a la temporada del Lliure i que ja es va estrenar a Madrid aquest estiu passat, en el nou espai Naves del Español, Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny, no es farà, doncs la Fundació Kurt Weill, vol que preservant la idea original del obra, tres del intèrprets siguin cantants d’òpera i Mario Gas, director del espectacle, utilitza tres actors.

En aquest cas estic d’acord amb el director Mario Gas i em sembla talibanesca l’actitud de la fundació.

Un dels muntatges més esperats de la temporada no es podrà veure, perquè una fundació privada, que te els drets de les obres del autor, ha decidit que no es compleixen els requisits per donar el permís.

Desconec si sempre s’han representat les obres de Weill segons ell les va pensar. Haig de suposar que no, que no sempre ha estat així, fins hi tot amb tres cantants d’òpera, no es pot garantir que els resultats siguin els òptims. Sobretot coneixen als cantants d’òpera.

Segurament tampoc en qüestió d’orquestra, cor i altres aspectes artístics, totes les representacions que es fan són respectuoses. És una llàstima que ens perdem aquest espectacle, que dirigit per un dels talents teatrals més importants del país i amb una trajectòria en muntatges de teatre musical tan important i amb una inoblidable versió de Die Dreigroschenoper del mateix Weill (en aquell muntatge sense cap cantant d’òpera), ens oferia un atractiu important en la propera temporada.

Us deixo una perla, per a mi,  valiosíssima, la Nina Stemme cantant Surabaya Johny de Happy End, en un concert del 2006 amb Daniel Harding dirigint l’orquestra de la Radio Sueca. Els assitents al concert de la temporada passada al Liceu, recordaran el bis que ens va fer d’aquesta auténtica ària d’òpera.

Ja és hora que el Liceu, després de les mogudes representacions que ha tingut d’aquesta òpera, ens la reposi.