IN FERNEM LAND

30.09.07, el segon Andrea Chénier.


Avui encara que ningú ho vulgui reconèixer era una funció per comparar amb la d’ahir. Jo no ho faré, doncs ahir no vaig anar al teatre i tan sols podria parlar pel que vaig escoltar per radio, i no seria just.

El primer que haig de dir és que Pinchas Steinberg ha canviat els plantejaments del primer dia. Avui he sentit a tots els cantants, al menys amb això hem millorat. Per contra el tempo m’ha semblat lent en excés posant a prova el fiato dels cantants, que per sort, han demostrat esser posseïdors de tècnica suficient per no patir gaire. Això si, no hem millorat gens en expressivitat, passió i sentiment verista. La lectura m’ha semblat freda i distant.

Amb aquest plantejament musical, els cantants havien de posar molt de la seva part per trametre les emocions tan necessàries en aquesta òpera. Haig de dir que la parella Armiliato-Dessì s’han esmerat i m’han esborronat vàries vegades.

De tots és sabut que a Fabio Armiliato sempre li costa entrar en les òperes i el seu rendiment és millor en els darrers actes. Així va succeir en la Manon Lescaut de l’any passat, on desprès dels dos primers actes, molt correctes però una mica distants, varen donar pas a un tercer i quart autènticament memorables. En aquest Chénier no ha estat així, ja que des de el “Un dì all’azzurro spazio”, la veu ha sortit natural i espontània, amb un fraseig clar, precís i amb tota la italianità que requereix aquest rol. És cert que la veu no és maca, però el cant si, i jo m’estimo molt més el cant per sobre de la bellesa de la veu, sobretot si hem de sacrificar una de les dues característiques. Avui si que quan la Dessì llençava frases dites amb l’exquisidesa que ella sap fer, eren recollides de la mateixa manera pel seu marit. En el duo del segon acte hem sentit un “Ora soave” de dolcesa infinita. El “Si, fui soldato” ha estat una lliçó de fraseig i de declamació dramàtica, regulant la veu i matisant totes les paraules i frases. En el quart acte, el “un bel dì di maggio” ha començat amb piano fins arribar a l’explossió final que ja ens preparava un “Vicino a te” de manual. Emoció, fraseig i aguts, rar molt rar en el panorama actual de tenors.

De Daniela Dessì no se pas que admirar més, si la seva tècnica vocal, la bellesa de la veu o el seu fraseig. Quina interpretació més sentida i emocionant, quina sensibilitat per expressar les frases musicals. Un prodigi de mitja veu i pianíssims. L’agut ben treballat i tècnicament més ben resolt que altres vegades i un centre generós, fan oblidar la poca projecció en la zona greu, que no és el fort d’aquesta veu de lírica pura. La seva “Mamma morta” emociona per la seva sensibilitat. No fa cap efecte teatralero de diva. És el repertori, sense cap mena de dubte, que millor li va a la soprano.

Anthony Michaels-Moore ha estat millor que en el Enrico de la Lucia de l’any passat, és clar que no calia gaire per superar-se. La pega que te aquest baríton és que no diu res, canta, aquí més en estil, però no emociona i la veu tot i tenir un notable volum, no sap projectar-la de manera efectiva i brillant. Dona una mica la sensació que ni matisa ni expressa, llança la veu i prou.

La resta com el primer dia, tot i que la Viorica Cortez avui ha cantat dos rols, calia aquesta generositat envers la mezzo?. El de la Comtessa, tan malament com el primer dia i el de la Madelon, millor del que em pensava, però anyorant el luxe de la Mishura.

Avui s’ha aplaudit molt, ja qui diu que en excés, jo no ho crec pas, és més al final de “Si, fui soldato” i el “bel dì di maggio”, crec que no s’ha aplaudit el que calia, al final si. Un gran èxit pels tres protagonistes, sobretot soprano i tenor.

Encara em queda un altre Andrea Chénier, amb el tercer repartiment. No n’espero gaire i d’aquesta manera podria ser que en surtis satisfet.

Jo de vosaltres, aniria a veure aquest repartiment.

2 comments

  1. Buenos dias Ximo, gracias por esta nueva crónica. Me ha interesado especialmente porque yo también estuve ayer en el Liceu y disfruté enormemente con el tándem Armiliato-Dessí. Coincidió que no había visto nunca el Andrea Chénier, ni había tenido la suerte de oírles cantar a ellos en directo, así que mi doble estreno fue una auténtica gozada; elegantes, cómplices, sutiles y generosos; incluso al final se resistieron a quedarse para ellos solos al aplauso que el público les brindaba, capaces de transmitir todo el rango de emociones que contiene esta ópera. También me gustó más Michaels-Moore ayer, que como Enrico el año pasado; en el “Nemico della patria”, tuvo un ‘derroche de emoción’ que siguió en el dúo con la Dessí; por supuesto en términos de anglosajón flemático, pero derroche al fin. Hablando de anglosajones, he constatado que uno de mis referentes operísticos, Denis Forman en su libro ‘A night at the Opera’, puntúa Andrea Chénier con lo que podría ser sólo un notable, así que no parece una de sus máximas favoritas. Por cierto, el libro es de lectura más que recomendable si a uno le tienta combinar dosis de ironía con una cierta parcialidad reconocida por el autor. Para mi se ha convertido en un rito ver que dice Sir Denis cuando me enfrento con una ópera por primera vez.
    Un saludo

    M'agrada

  2. amfortas

    M’agradaria anar aquest repartiment, pero amb tants viatjes el unic die que podré anar es el 5, ja que vaig canviar les entrades que tenia pel dia 29. Espero que aquell dia estigui la funció millor que la que comentes de la inauguració. Realment si es vol quedar be amb els sponsors crec que hi han millors maneres de actuar. Al Teatre Real els dias d’estrena passa calcom semblant: public molt fred, que als entreactes parla de les accions del BBVA i que aixo si ha pagat un 80% mes del valor de la entrada qualsevol altre dia.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: