IN FERNEM LAND

AIDA al LICEU, la primera


 

Preludi

Expectació màxima, entrades esgotades.

Feia dies que no es parlava d’altre cosa. Què si l’Alagna està sota pressió màxima, què si la dona del President del Govern del Estat Espanyol, fa de corista (lamentable dedicatòria en els mitjans locals amb portades incloses a la premsa provinciana). Que si per motius d’una inflamació de laringe la senyora Cedolins cancel·la totes les funcions, amb substitucions d’urgència i amb dues senyores de reconeguda discreció, és a dir, tot a punt per fer de la primera, l’esdeveniment que sempre hauria de ser qualsevol funció d’òpera.

Alagna (assaig general foto Tejederas)Cert que l’Aida te un especial morbo, al menys a Barcelona, on els tenors que l’han cantada han hagut de viure amb el record de la història i dels fracassos que Caruso i Del Monaco, varen obtenir amb aquesta obra. Roberto Algana, després del escàndol de la segona representació de la inauguració de la Scala de la temporda 2006-2007, abandonant l’escena al mig de la representació, després d’unes injustes protestes per part dels loggioni, tan sols ha tornat a cantar el Radamés en el MET, en el mes d’octubre substituint a un indisposat Berti, és a dir un dels altres radamesos que ens cantaran aquets dies al Liceu. Està bé això d’utilitzar el MET per entrenar-se pel Liceu. Qui ens ho hagués dit fa uns anys això, oi?. El fet és que Roberto Alagna, el tenor, líric amb tendències al líric spinto, millor del moment, al menys sota el meu punt de vista, ha provat si cantar el “Se quel guerriero Io Fossi!”, sense la màxima tensió que reprenta la primera al Liceu, era possible i a més a més al MET, no a un teatre qualsevol. La prova la va vèncer amb notable repercussió i amb el públic americà a la butxaca.

Semblava que tot estava preparat per enfrontar-se, potser per última vegada amb el rol, doncs la intenció seria demostrar que a Barcelona ha fet el gran èxit i desprès deixar-lo aparcat, potser definitivament, per intentar cantar altres coses més adients a la seva vocalitat. I Jo que crec que la seva veu és la ideal per cantar el Radames?

Un cert desencís també flotava pel teatre amb la cancel·lació de la nova diva local, la Cedolins. El nom de Micaela Carosi, també debutant al MET en aquest rol el mes passat (tot i haver-lo cantat per tot arreu) era una garantia de que almenys en aquesta funció la substitució ha estat ben feta.

l’Òpera:

Després de les frases inicials de Ramfis, Radamès, és a dir Roberto Alagna comença a cantar amb una veu enfosquida, per que no dir-ho, més lletja del que estem acostumats a escoltar i canta com el àngels. Jo feia molt temps que no fruïa amb el fraseig i la dicció d’un tenor cantant Verdi. Això i així és cantar Verdi, després hi ha hagut persones que m’han dit que li manca passió, potser creuen que Verdi s’ha de cantar com si es cantés verisme. Aquest és el problema de molts cantants, que ho canten tot com si fos verisme. Així dissimulen les carències musicals i tècniques. Alagna ha frasejat, a fet mitges veus, no ha tingut problemes amb el pas de la veu ni amb recolzar  correctament les notes, ha culminat amb un “vicino al sol” en agut, clar, potent i projectat, per després acabar a l’octava descendent, tal i com volia Verdi. Ha tingut aplaudiments i bravos, però en cap cas el que es mereixia. En la resta de la funció ha anat a més. La segona escena del primer acte, anecdótica. En la escena del triomf ha fet mímica facial i en algun momen l’hem sentit, però el concertant se’l ha saltat. A partir del tercer acte, s’ha fet amb l’amo indiscutible de la vetllada. Per musicalitat, intenció, fiato, bon gust, fraseig sempre acurat i acord amb la partitura. En el duo del tercer acte amb Aida ha fet notes i lligats preciosos i ha culminat amb un més que solvent “Sacerdote Io resto a te”. En el duo amb Amneris del quart acte, la part més central i spinto de tota l’Aida i la que li porta més inconvenients, l’ha superat amb molta solvència i amb bones frases, per bé que la zona greu li ha quedat una mica mancada de projecció. En el duo final amb Aida ha estat senzillament perfecte, amb frases i pianos preciosos. Hi ha una cosa en Alagna que desmillora molt la seva prestació, la nul·la actuació escènica, problema no resolt per la nefasta producció.

Micaela Carosi, te una veu de lírica que a vegades es projecte molt bé i altres queda amagada entre la discreció i la temença. Ha fet pianos preciosos però no ha posat gaire entrega i el seu fraseig és inintel·ligible. Sembla mentida que sent italiana, m’hagi costat tant entendre un text tan sabut. El millor que ha cantat ha estat la difícil ària del tercer acte “Qui Radamès verrà!, amb pianos bellíssims i solvència alhora d’atacar el do, tot i que li ha sortit una mica apuradet, l’ha resolt amb un piano i regulador força interessant. Superada l’ària, curiosament ha anat a menys i en el duo amb Radamès ha estat a punt de patir un accident. En la darrera escena ha estat absent i poc acurada tècnicament. M’ha decebut força i he trobat molt a faltar la Cedolins. El public s’ha portat bé amb ella.

La ja coneguda Amneris d’Elisabetta Fiorillo no m’ha agradat gens. Ordinària com sempre, però sense la zona aguda brillant que la caracteritzava en les darreres funcions liceistes. Canvis de color constants i greus oberts i grollers marca de les Amneris dels anys cinquanta. L’he arribat a detestar. Després de la vulgaritat de la seva prestació, en la magnífica escena que Verdi li regala, ha fet un èxit important. Jo m’he quedat plegat de braços (Santa Simionato torna!)

Joan Pons ha repetit el Amonasro, però els anys passen i aquella rotunditat vocal de la versió del vídeo amb Dessì i Armiliato, ja no hi és. Queda la professionalitat i les taules, la línea, sempre una mica rutinària s’ha deixat notar en el duo amb Aida, però el públic del Liceu que l’estimem, l’hem aplaudit i bravejat.

Carlo Colombara és un bon baix, però mai impressiona. En l’escena del judici ha mancat la rotunditat i autoritarisme vocal que requereix el rol.

 Correcta el Rei de Giorgio Giuseppini. Bons el missatger de Josep Fadó i la sacerdotessa de Begoña Alberdi.

L’orquestra i el cor han estat correctes, però hi ha hagut alguns desajustos que Daniele Callegari ben segur anirà polint en el munt de funcions que encara ha de fer. El ballet discretíssim.

La posta en escena ho diré clar i català, ÉS INADMISIBLE. El Liceu no ha de tornar a reposar-la mai més. La direcció d’escena és ridícula, els decorats no aguanten una dramatúrgia i el vestuari és de revista musical o de parodia de La Cubana. Jo crec que part de la fredor d’avui ha estat deguda a aquesta posta en escena, que tan sols aguanta la visió frontal i a primer cop d’ull. Al cap d’uns instants allò no s’agafa per enlloc. Els cantants estan perduts entre la banalitat i la intuïció. Alagna ha baixat tot sól cap a la sala del judici sense esperar que els soldats se l’emportin. Joan Pons vestit d’Amonasro sembla la Jessy Norman i el final de l’escena del triomf sembla l’anunci de Nadal d’una coneguda marca de cava, que utilitza a unes noies vestides de daurat.

Si us plau Matabosch, regala els decorats al museu del Teatre i la propera Aida porta un director que ens faci alguna cosa interessant.

Tres entreactes amb sembla fora de tota mida, total s’han de baixa i pujar el talars com fa setanta anys. La sortida a saludar a prosceni, malauradament ha agafat al públic desentrenat.

Francament si no arriba a cantar l’Alagna avui hagués anat a dormir molt més d’hora.

Roberto, torna!

Com a senyal de protesta (no he pogut protestar la direcció escènica al no sortir ningú del equip tècnic), no posaré cap fotografia d’aquest muntatge indigne.  

18 comments

  1. Tosca

    Totalment d’acord amb tu. La Carossi ni la vaig sentir. De tant en tant es manifestava present pero no hi havia Aida. Cedolins com t’he trobat a faltar!!!! Jo recordava el Roberto de la Boheme de fa anys amb una veu no tan aspra, no et sembla ? O es un record deformant meu? No obstant em va agradar. Visca Joan tot i que ja no és el que era…. l’edad no perdona, pero molt digna sí senyor… En conjunt una bonica Aida… veurem els altres repartiments..

    M'agrada

  2. Coincido bastante contigo Ximo. Estuve también ayer y la ópera empezó a “engancharme” realmente en los dos últimos actos.
    Alagna estupendo (aunque el celeste aida no me acabó de gustar del todo). Pons, a pesar de no darlo todo, sigue conservando una voz preciosa. La Carosi no me gustó nada. La señora Fiorillo tampoco, aunque reconozco que mejoró bastante al final (los graves muy bonitos).
    Los ballets de echarse a llorar, y del decorado mejor no hablar… ya puestos a no gastarse los cuartos, hubiese sido más digno algo moderno y minimalista, no esta birria. Eché en falta más acción y movimiento, parecía una versión concierto. Alagna suele actuar bien, pero ayer estaba como una estatua (igual que el resto de personajes). Y qué decir de los gestos sobreactuados de la Carosi…

    M'agrada

  3. Titus

    Com ets de dur amb la producció! Home, és evident que és una producció antiga, que s’ha avançat molt en aquest camp i que està passada de moda, però per un altra part és una oportunitat única per coneixer com es feia l’òpera abans. Supose que el fet de repetir producció cada cert temps no us agradarà als habituals del Liceu, però encara així jo no sóc tan crític amb ella. Una altra cosa seria si totes les produccions foren d’aquest tipus, però una antigor cada tres o quatre anys tampoc és tan greu. Jo la vaig veure pel canal 33 i em va agradar, sempre tenint en compte que és una producció “a la antiga” i cal entendre-la com un homenatge.

    M'agrada

  4. Teresa

    Em vaig quedar a la sortida d’artistes per fer companuia a la meva filla que volia veure al Robertino…¿Coneixeu aquell personatge de Harry Potter que es diu Gilbert Decors(Lockheart en anglès)? Doncs és IGUALET…
    El mateix somriure de “mira que guapo i interessant que soc”, el mateix alçar el coll per semblar més alt. Fins i tot, quam ja havia sortit del Liceu i s’encaminava Rambla amunt, va mirar enrere per veure si els que continuavem xerrant el vestíbul el miràvem, i ens va fer una salutació en el més pur estil de la Reina d’Anglaterra, i, desprès de contestar-li la salutació, vam esclafir tots a riure. Es entrayable, no se m’acudeixa cap altre adjectiu!La meva filla diu que, si l’imitessin al Polònia (no estaria malament ,no, un Polònia d’Òpera?)el faria el Carlos Latre fent de Ramón Pellicer i vestit de Radamés.

    M'agrada

  5. Mei

    Ximo, només t’ha faltat comentar, tal com diu la Perl, que els ballets han estat de jutjat de guàrdia…

    El primer ballet amb els suposats sacerdots egipcis més semblava que estaven fent tai-xi que lloant el seu Déu…

    En fi, qui vulgui veure aquesta producció més vegades que es compri el vídeo, que ara està d’oferta, si la volen tornar a programar que sigui fora d’abonament…

    M'agrada

  6. José Ramón

    Desde el mes de julio visito asiduamente este blog. Me encanta comprobar como coincidimos en muchas de las cosas que también me interesan, aunque no siempre plenamente.
    Ayer estaba en la platea del Liceu. Mi abono es en la tercera fila central del tercer piso, pero ayer mi mujer me regaló la entrada a platea, sabe después de tantos años que Verdi es mi compositor preferido.
    Este espectáculo lo he visto en las otras tres ocasiones que se ha ofrecido y pienso, como ximo, que hay que pensar en una pronta jubilación.
    El escenario del Liceu permite por sus dimensiones, otras soluciones escénicas que no sean ese abigarramiento del segundo acto.
    Los telones pintados son de una perfección pictórica incuestionable, pero no hay manera de que estando un poco ladeado, la impresión de la perfecta perspectiva, se desvirtúe de manera grotesca. Los frontis y las columnas más alejados de la boca del escenario son de las dimensiones de los coristas, que lógicamente no disminuyen su estatura en la misma proporción.
    El movimiento del coro provoca movimientos de los telones y se aprecia alguna que otra arruga, más propia de un teatro de “pastorets” que del primer teatro de ópera español.
    El ballet, estoy de acuerdo en clasificarlo de deleznable y el vestuario, directamente de baratillo
    La escenificación de la Aida es especialmente complicada, al ser muy fácil caer en el kitsch más deplorable y en este caso creo que se supera con creces, el ridículo en muchas escenas.

    La parte musical fue discreta y espero que mejorable en los otros repartos.
    Me gustó mucho Alagna, sobretodo en el tercer y cuarto acto. A su Celeste Aida le faltó impacto.
    Bastante menos Carosi con bajas de tensión inexplicables. La Fiorillo cumple bien, pero un poco más de finura no le vendría mal a su canto y Pons sigue siendo un gran profesional. Los bajos correctos y el coro reforzado, espectacular.
    La orquesta a pesar de las trompetas, correcta.
    La sensación final es la de un espectáculo provinciano y adocenado.
    No pido otro show tipo Don Carlo de la pasada temporada, pero estoy seguro que en los teatros del primer circuito operístico, la Aida se presenta de modo más correcto. Recuerdo una del Real de Madrid, Hugo de Ana, creo, bastante más presentable.

    M'agrada

  7. Me he puesto morado de Aidas; entre vuestras crónicas -essstupendas-, el dvd de la Scala (que ya he visto enterito) y alguna que otra versión discográfica estoy de lleno metido en la semana egipcia. No me importaría que se me contagiara también el color, pero sigo blanco-blanquísimo. Lo de la producción está ya fuera de lugar; lo de Alagna, ya lo he dicho por ahí: me alegro de que estuviera bien. Es cierto lo que comenta Perl, normalmente es un actor correcto, así que supongo que la dirección escénica no le motivaría y por eso estuvo más “pasmao”.
    Ya leo de corrido sin traductor.

    M'agrada

  8. colbran

    No quería hacer comentarios de esta función, pero una vez leídos los que se han venido produciendo me han entrado ganas.
    Esta “Aida” es totalmente olvidable por todo lo que habéis dicho y mucho más.
    La dirección musical fue horrorosa, a momentos lenta de pasmo y a momentos corre que te pillo. El volumen atronador e insoportable; parecía una banda municipal tocando después de muchas copas.
    Es que se creen los directores que ensordeciendo al público demuestran que saben dirigir? Todo lo contrario. La música hay que matizarla. Y pueden haber crescendi i tutti, pero no todo el tiempo. Dónde está el misterio de la maravillosa música que Verdi compuso para el Nilo? Nada, el viento se lo llevó. Si Don Giuseppe se alzara de su tumba cortaría la cabeza (en sentido figurado, claro) a más de un director musical… Y quien dice Verdi, todos los demás compositores operísticos que tánto nos agradan.
    Roberto Alagna no está en su mejor momento. Su voz se ha vuelto más caprina y ha perdido terciopelo. Sus graves…Conserva buenos agudos y, en líneas generales, cantó muy bien, menos cuando dejó de cantar…(concertante final del segundo acto).
    La Carosi es de juzgado de guardia. Un piano aquí y un pianissimo allá no hacen una Aida. Y su volumen? Cuando canta “O patria mía” tiene un volumen notable y, acto seguido, cuando canta con Amonasro y luego con Radamés no se la oye. Amplificación individual? Que alguien me saque de dudas. Su dicción es lo más próximo a Joan Sutherland que yo haya oído en mi vida. En resumen una voz para cantar (con todos mis respetos para todos ellos) para los jubilados de Villafuente de la Secana (si es que existe ese pueblo) en una sala de no más de 20 metros cuadrados.
    Por lo demás, me remito a lo dicho por el post y comentaristas que me preceden.
    Lo mejor de esta “Aida”: Roberto Alagna, con algunos peros.

    M'agrada

  9. Tosca, el passat no t’enganya, la veu és més aspre i no corra amb la mateixa exultant joventut, com en aquella Bohème i en aquella Traviata, però renoi com canta!.
    Perl, si no me equivoco es la primera vez que nos visitas, al igual que José Ramón, sed bienvenidos y muchas gracias por dejar vuestras impresiones de una noche, ahora ya asimilada, bastante tristona.
    Titus la producció és horrorosa (els decorats son preciosos, però estan fora de tota lògica avui en dia, però és que la producció son més coses, actuació, moviment escènic, llums, vestuari, ballet i aquest espectacle no és pot acceptar ni com a experiment arqueològic, sobretot després de quatre vegades, l’experiment avorreix i cansa. Ahir era una cosa adotzenada.
    Ai! Teresa, els artistes a curta distància acostumen a perdre molt, jo ja fa anys, tot i que alguna vegada m’he esperat a la sortida, que els vull veure al escenari, molts al meu nivell, em semblen massa mortals.
    Vianant, em dones el número 2 del club?
    Salarino, en la entrega de premios para el resumen de la temporada, te otorgaré el premio al embajador emérito de In fernem land en las Castillas. No sabes la ilusión que me hace esa pica en Flandes.
    A Colbran i a la Mei, ja els hi vaig dir tot el que els hi vaig dir ahir in situ. I pobres, varen tenir una paciència!
    Moltes gràcies a tots. Avui hem tornat a batre el rècord de visites. Em teniu molt emocionat

    M'agrada

  10. Teresa

    Bé, Ximo, ja sé que els artiste perden/s’humanitzen, vistos d’aprop, però és força interessant poder fer la comparació i viure les anécdotes que es generen a la sortida. L’únic que m’he trobat que no només no perd, sino que guanya moltíssim en persona (bé, no vull dir en absolut que el seu nivell com a artista sigui baix) és el meu estimat Rolando, que es la persona més encantadora, enérgica, empática, arrolladora, carismática, “solare” i …-se m’han acabat els adjectius- que he vist sortir d’un camerino. Que es possi bó aviat del que sigui que tingui o li passi i el poguem veure al gener pel Liceu!

    M'agrada

  11. Frasquita

    ¡La botella medio llena o medio vacia! Todo depende de la opinión y del estado de humor de quien la escribe. Si la producción era una reposición de hace unos años ya se sabia como era. Siempre queda la opción de quedarse en casa y tan contentos, pero ¡claro, el morbo de la posible pitada a Alagna (no sería el primero) y tratar de descubrir a Sonsoles Espinosa entre el coro…!
    Yo también opino como Titus. Eres muy duro con la producción y en todo caso hay que situarla en el contexto de cuando fue realizada y los medios disponibles. Me he asustado leyendo que alguien pedia una escena minimalista. ¡Qué miedo! Creo que de eso ya hemos tenido muestras y en muchos casos con muy mala fortuna.

    Una pequeña apreciación Ximo. Creo recordar de cuando estudiaba música que cuando se habla de “fraseo” se refiere a la frase musical, que puede ser cantada o no, ya que en las partituras los instumentos que tocan también frasean: metal, cuerda, madera, etc.

    M'agrada

  12. Hola Frasquita bienvenida.
    Mira, yo al Liceu voy siempre y esta Aida como mínimo la veré dos veces más, siempre con repartos distintos. Para mí la parte musical prima sobre la escénica, lo que justifica en algunas ocasiones las versiones de concierto.
    Yo el morbo lo dejo en casa y ni unos papeles ni una visión minimalista, me va a dejar sentadito en casa.
    Lo de Alagna no sé a que viene, más tratándose de uno de los tenores actuales que más admiro. Otros irán a buscar jaleo y yo voy a bravearlo, si se lo merece, claro.
    La dureza es fruto de la percepción con la que yo creo que debe ser representada la ópera y nada más alejado, que esta producción. Si he de verla durante veinte años más, seguiré siendo duro a no ser que la vida me vaya cambiando y que al final tenga como director de cabecera a Zeffirelli.
    Repito que no es un problema de papelitos excelentemente pintados, es todo lo que acompaña a esos papeles.
    Dicho ello, lo del fraseo quisiera que me dijeras a que viene a colación. No acabo de entenderte.
    Un saludo y espero seguir contando con tus comentarios, que sin duda enriquecen la pluralidad de este blog.

    M'agrada

  13. Tosca

    El problema de esta producción no está, para mi, tanto en los decorados como en la evolución escénica de los personajes.Es complicado dar vida a unos personajes que no la tienen. Aida es una obra coral y de ” estampas ” en ella no encuentro ni desarrollo ni evolución de los personajes y eso tiene difícil solución tanto en decorados realistas como minimalistas, pero he de reconocer que estos han dado todo lo que tenian de sí. Un juego de luces adecuado hubiera potenciado escenas, como la final de la tumba. Mi voto es para que estos decorados descansen en el museo, con todos los honores que se merecen y que se estudien nuevas fórmulas para adaptar Aida al gusto actual y a las posibilidades técnicas del escenario, que tanto se nos vendieron en su momento, y que no acaban de hacerse patentes.

    M'agrada

  14. Joanpau

    Quin debat!
    Tinc moltes ganes de veure aquesta Aida. Tot i ser una òpera de cartró pedra, per la seva vessant teatral, la música és d’una inspiració i força , sobretot el dos darrers actes, del millor escrit mai per Verdi.
    Penso que en qualsevol obra es poden trobar noves interpretacions, però que el més important sempre serà, al menys per la meva manera d’entendre l’òpera, la part vocal.
    És veritat que s’ha evolucionat molt i possiblement no tingui cap interès voler representar una cosa com es feia fa molts anys.
    Una mica ingenu tot plegat, no us sembla?

    M'agrada

  15. anna

    Ahir vaig anar a veure l’Aida. No parlaré dels cantants perque vosaltres amb sabeu molt i jo no aportaria res de nou. Només dir-vos que a mi em va agradar.

    Del que si vull parlar és dels decorats. Teniu raó, ja estan obsolets. Jo era la tercera vegada que veia aquesta producció. Això no obstant tant de bo les noves produccions que ens hem d’empassar tinguessin la mateixa qualitat. Jo he vist muntatges horrorosos d’aquests nous dictadors del món de l’òpera que són els directors d’escena. En citarè només uns quants d’aquests muntatges: Tosca, Idomeneo, Rigoletto, Parsifal, Otelo, Don Carlo, Cossi Fan Tutte, etc. Estem en una època d’una gran mediocritat artística. No es busca la bellesa, bàsicament es busca la provocació. Ara que hi ha tants mitjants tècnics s’ha perdut la imaginació. La majoria d’aquests nous directors d’escena, tan cars i que necessiten molt del marqueting, són com els nens d’avui en dia que no saben jugar. Ja es veurà dintre d’uns anys (jo no) si aquests decorats tan innovadors aguanten el pas del temps. A més a més m’irrita enormement aquesta “moda” de canviar l’època en la quan transcorre l’acció. Moltes de les històries de les òperes són poc creibles. Si a més a més les trasl.ladem als nostres dies encara ho són menys.
    En les escenografies minimalistes els cantants moltes vegades tenen problemes per poder cantar. Com que no hi ha mobles s’han d’arrossegar pel terra o cantar en postures inversemblants.
    Bé no segueixo perque no acabaria mai. Jo en sento estafada quan veig aquestes produccions tan mediocres i que pago al “contado rabioso”.

    Anna

    M'agrada

  16. Hola Anna, benvinguda. M’agrada molt que deixis els teus comentaris i expressis la teva opinió sobre les escenes o si vols els cantants. L’òpera és la cosa més subjectiva del món. No és tracta de saber-ne molt o poc, es tracta del que sentim i com ho sentim.
    Espero comptar més amb les teves aportacions.

    M'agrada

  17. Retroenllaç: LICEU: més AIDES « IN FERNEM LAND

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: