El Liceu abarrotat per escoltar a Juan Diego Flórez. Expectació màxima, ambient de gala amb Vips i el millor cuiner del món entre el públic. Ningú s’ha volgut perdre el concert d’un dels millors, sense cap mena de dubte, cantants de l’actualitat.
Ovació com cal per rebre al tenor i el magnífic Vincenzo Scalera comença a tocar:
Mozart:
- Misero, O sogno , KV431
Flórez ha començat molt fred i ens ha servit un Mozart sense interès. Semblava absent i la veu no acabava de fluir amb la naturalitat en que ens te acostumats. El so era pla, els greus més febles que de costum, però sobretot no hi havia brillantor a la veu. M’he començat a preocupar.
Bellini:
- La ricordanza
- Bianca e Fernando – “All’udir del padre afflitto”
Amb la ricordanza belliniana la cosa no ha millorat. He vist a Flórez inquiet i inusualment insegur. La veu tenia fins hi tot algunes petites flemes en la zona greu. Se’l veia nerviós, no dominava el escenari i no dominava com és costum en ell, la veu. Haig de confessar que he començat a patir.
Amb la preciosa ària de Bianca e Fernando la veu ha sonat des de la primera nota emesa, col·locada. Per fi! Allò ha començat a correr amb una mica més de exuberància i cos vocal. Ja no semblava el vocalista del inici. Primera gran ovació de la nit i una certa tranquil·litat. Caram! com ha trigat a esclafar la veu.
Rossini:
- L’esule
- L’orgia
- Elisabetta Regina d’Inghilterra – Deh troncate
En el blog Rossini he pensat que ja en terreny conegut no caldria amoïnar-se. Doncs han tornat els problemes. Inquietud vocal i física evident. Juan Diego Flórez no estava còmode, tant és així que abans de començar a cantar la preciosa ària de la Elisabetta ha anunciat que feia molta calor, que entrava per veure una mica de te i que no patíssim, que tornava. M’ha semblat curiós. Certament feia molta calor, però estava passant quelcom que no controlavam. No pot ser que allò tan sols fos per motiu de la temperatura ambiental de la sala.
Desprès del descans breu però no previst, ha cantat magníficament el recitatiu i ària de la Elisabetta Regina d’Inghilterra, acabant de manera magistral, com sap fer ell, cantant i demostrant càtedra. Coloratures perfectes, escales i tresets, mitges veus i reguladors. Tot un recital de belcanto i estil rossinià de la millor collita. Ja cal que ens preparem per La Cenerentola.
II part:
Tosti:
- Ideale
- Seconda mattinata
- L’alba separa dalla luce l’ombra
La segona part ha començat sense l’immens ornament floral que presidia l’escenari i segurament motiu de les molèsties, a part de la calor argumentada pel tenor. Potser la fragància o el polen que desprenien les flors l’han impedit estar a l’alçada i la regularitat que ens te acostumats.
El blog Tosti, criticat a priori per més d’un dels assistents, per ser, segons el seu criteri inapropiat per un recital, ha estat un punt d’extrema musicalitat i expressió artística i emocional. Qui titlli de fred al tenor peruà que s’ho faci mirar. És cert que la seva veu no te el cos d’un tenor líric i per tant, li costa més arribar al públic, però la intensitat del frases i l’expressió exhibida tant en “l’ideale” com sobretot a “l’alba separa d’alla luce l’ombra”, trigaré a oblidar-ho
Soutullo y Vert:
- El último romántico – Bella enamorada
Vives:
- Doña Francisquita – Por el humo se sabe
Ja amb el públic absolutament a la butxaca ha començat el particular homenatge a Kraus, amb la incursió en el terreny de la zarzuela, tan oblidada al Liceu i que per fi hem sentit a la sala gran, dins d’un programa oficial i no a tall de propina.
Tant la “bella enamorada” com el “Por el humo se sabe”, eren marca de la factoria Kraus, però Flórez no cau en la temptació de voler ser radicalment diferent al mestre. Li és fidel malgrat que ell no se’n declara deixeble, és notori el paral·lelisme entre les dues formes de cantar, en l’elegància del fraseig i en la claredat de la dicció. Un veritable prodigi. A aquestes alçades de la pel·lícula el públic feia estona que bavejava.
Donizetti:
- Linda di Chamonix – Linda si ritiró
El recital oficial acabava amb la preciosa ària de Linda de Chamonix i renoi, Flórez ha exhibit veu i volum. Sap controlar les dinàmiques i la emissió com ningú. Quan vol treure veu, fa una demostració de volum important, sobretot sabent que el volum no és precisament una de les característiques més notòries de la seva veu.
Puresa de línia, cant expressiu i emotiu, perfecció tècnica i registre agut portentós.
Era evident que arribats al final del concert en aquesta catarsi col·lectiva que ha esdevingut la reacció del públic, començaria la tercera part, la del bisos de manera immediata i segurament generosa.
III part:
Verdi
- La donna è mobile Rigoletto
Tan sols començar Vincenzo Scalera a tocar les primeres notes de la famosa canzone, la majoria del públic ha fet oooooooooooooooh!. Ho ha cantat espectacularment, de cara a la galeria, si, però en un recital i en el nivell que havia arribat, s’ha pogut permetre el luxe de fer una aturada exageradament notòria, creant un moment d’expectació genial i fent un cop de teatre, com dient, senyors i senyores aquí jo sóc el rei de la casa, abans d’atacar el darrer “e di pensier” amb un calderó al agut d’insultant espectacularitat i un copet a la cua del piano d’extraordinària simpatia. Tothom dempeus.
Gounod
- Ah! lève-toi soleil! (Roméo et Juliette)
Segon homenatge de la nit a Alfredo Kraus, amb una de les seves altres àries emblemàtiques. Ha estat magistral. Aquí no hem escoltat el Flórez virtuosístic de la tècnica implacable del cantant rossinià que tothom admira però que alguns encara titllen de fred i inexpressiu. En aquest fragment ha sortit a la llum un cant romàntic i emotiu que a més, ha estat coronat de manera esplèndida i rotunda amb un “Viens! parais!” solar.
Deliri col·lectiu i ovacions ritmades
Donizetti
- A mes amis (La Fille du Regiment)
Per molt segur que un tenor estigui de si mateix, cantar com a propina la famosa ària dels nou do, sobretot quan ja tens el públic a la butxaca i no cal arriscar res, és sorprenent i admirable. Alguns do els ha tallat potser massa ràpid, però al final i per enèsima vegada ens ha deixat bocabadats. I el millor de tot és que no tens mai la sensació que estàs davant d’un fenomen de fira, d’una exhibició purament vocal, ans el contrari estem davant d’un artista que amb la joventut que exhibeix i amb la maduresa artística que desborda, està destinat a passar a la història més excelsa de l’òpera.
- T’amo qual s’ama un angelo (Lucrezia Borgia)
Darrer homenatge a Alfredo Kraus, al qual ha anomenat i ha arrancat una ovació de la sala, quan ha dit de manera un tan inexacta, que era l’únic cantant que cantava aquesta difícil ària. Ha estat un cop més magistral i malgrat un cert cansament en l’emissió d’alguna nota, molts voldrien al començar l’actuació, tenir la meitat de les aparents forces, facultats i exultant frescor vocal, que ell te després d’haver-nos regalat més de dues hores d’un concert que segurament el coronarà com el nou rei de la casa i ben segur com el millor cantant de la temporada.
Els aplaudiments, bravos i mostres d’entusiasme col·lectiu han continuat una bona estona, però Flórez crec que veritablement emocionat, ja no ens ha regalat cap propina més. No feia falta, el que ha fet avui, un cop li han tret les flors del davant, ha estat molt gran.
Gràcies JDF i fins La Cenerentola.
IN FERNEM LAND 
No m’ha fet falta posar el despertador, m’ha aixecat i he enjegat el PC casi encara mig adormit.Volia reviure el recital a traves del Blog.GRACIES, ho he reviscut.
La meva cultura musical me permet distingir un agut d’un greu (i poc mes) i amb els meus coneixements de cant puc identificar un baix i una soprano (entre mig tenc mes d’un problema). Per això m’entusiasme veure reflectit en frases guapes, precises, intel.ligents i molt erudites lo que jo he experimentat i sobre tot veure que la meva valoració coincideix totalment(bé al menys en un 90%) amb la d’un “connaisseur”.
El 10% es per l’aria de Gounod.
EL BLOG ES EXXXXXXXTRAORDINARI!!!!!!!
M'agradaM'agrada
Estaba esperando tu crónica como agua de mayo. Estupenda, como siempre, y necesaria (para mí) porque me quita el gusanillo de no haber estado, jejeje. Casualidad: parte del programa coincide con lo que cantó hace ya ¡¡cuatro años!! (noviembre 2003) en un recital que dio en Valladolid (sí, en Valladolid, qué pasa) y en el que estuvo fantástico; si no me falla la memoria, las zarzuelas, el Rigoletto, la Fille y la Regina inglesa. Me hubiera gustado mucho escuchar su leve-toi soleil. Me gusta Flórez, su último disco me deja con la boca abierta, pero sí es cierto que en ocasiones lo encuentro un punto frío, no sé, un algo de reloj suizo. El caso es que la segunda vez que lo he visto en recital, también en Valladolid, no me convenció demasiado, y es curioso porque se mostró, tal y como tú comentas en el principio de tu crónica, nervioso y algo ausente.
M'agradaM'agrada
No vaig poder esperar a escriure al blog què m’havia semblat el recital quan vaig arribar a casa, tenia por que si ho deixava per avui no me’n sortís. Certament em falta aprendre molt encara sobre cant per arribar a afinar tant la crítica, però tot i el neguit que tots vam passar al començament, va valer la pena i va ser un gran recital. No només va cantar molt bé, sinó que va saber conservar el favor que el públic ja li va mostrar al començament.
És la primera vegada que comento aquí, però fa temps que segueixo el blog. Salutacions.
M'agradaM'agrada
Repeteixo el que vaig tenir ocasió de comenta-li a Ximo ahir a l’entreacte: Flórez cante bé, inclús molt bé, de vegades, i alguna extraordinariament bé, pero…a mi personalment “no m’enganxa”. Cantants amb menor floritura técnica trasmeten molta més calor, més passió, més sensualitat. No puc dir que no disfrutés al recital d’ahir, el vaig estar aplaudint llarga estona, s’ho mereixia, pero…no en vaig sortir trasbalsada com pasa de tant en tant.
M'agradaM'agrada
Jo, com la Teresa, tampoc vaig sortir trasbalsada del recital. Desconeixia moltes de les aries i tot i aixís quan el vaig aplaudir ho vaig fer amb passió, especialment a la de Blanca de Chamonix…ah! i també se’m va escapar molt a gust algun “bravo”!, Em pregunto que hauria estat un trasbals. Per a mi el va ser el Des Grieux-Villazón que no per imperfecte o pot ser per això, esgarrapava l’ànima.
Quan a Flòrez el que es segur és que tè un cantar exquisit, renois!
Olympia
M'agradaM'agrada
Sí, és cert, em declaro “verista”. Em cal més passió i no l’he trobada mai ni en Krauss ni en Florez,sóc de les que s’ho han de fer mirar.Fred? Sí m’ho sembla, peró he de dir que va estar espléndid i generós i que vaig disfrutar molt, no vaig sortir trasbalsada peró ser admirar en ell el treball ben fet i espero en candeletes la Cenerentola.
PD. La nit va ser esplendida també pel fet de poder coneixer en Ximo, la Mei i en Colbrand, Fins un altra, amics !!
M'agradaM'agrada
Olympia, et vull conèixer: ja t’explicaré l”embolic de Tereses, Tosques i Olympies que ens portem. Pensava que n’erem dos i ara vec que en som tres. Només em faltava que anomenessis al Villazón!!!! Ja dubtaré si m’aixeco sonnàmbula per les nits i escric al bloc amb tres personalitats diferents. Si us plau, demana-li el meu email al Ximo, que te’l donarà sense problemes (gràcies, Ximo, les coses que pasen a l’entorn del teu bloc!)
M'agradaM'agrada
Ja, ja, ja, Teresa, jo també m’he fet un embolic primer. He hagut d’anar a mirar el mail i he dit Olympia?, Teresa?, Tosca?, això és una conxorxa o hi ha una càmera que m’està gravant?. Li passo a la Olympia el mail de la Teresa i us ho arregleu entre vosaltres que jo ja tinc pistes per no confondrem. A totes tres us agrada el Villazón, sou poc Floristes i més aviat veristes. No em digueu que aquest blog no te poders sobrenaturals!. Au, un dia m’agradarà que coincidim tots per veure que no és una conxorxa.
M'agradaM'agrada
Pues yo también estoy en una situación muy parecida a la vuestra respecto a Flórez, el caso es que lo escuché en Valencia en la pasada temporada y me dejo frío como un témpano, no es que no me gustase es que el público que estaba a mi alrededor deliraba y no entendía muy bien por qué, yo pensé que igual ese día no estaba especialmente receptivo, que había ido al recital desconcentrado, que había escogido una mala localidad en el recién estrenado Palau de les Arts, que el repertorio no es el que más me gusta, en definitiva, que la culpa era mía. Me gustaría volver a tener la oportunidad de escucharlo en directo, para comprobar si realmente es que no me termina de llegar o si, por el contrario, en ese primer recital estuve pero sólo físicamente.
Saludos,
maac
PD. Estupenda crónica Ximo.
M'agradaM'agrada
Gracias por la crónica. Tenía ganas de leerla y por fin la he encontrado. Saludos.
M'agradaM'agrada
Hola Emilio bienvenido al blog, eres el segundo emilio que deja comentarios en él. Muchas gracias.
M'agradaM'agrada
Hola a tothom. Jo fa molt poc que m’he iniciat en aquest fantàstic món de l’òpera. He agafat un abonament popular al Liceu i ho estic disfrutant enormement. Vaig descobrir el Juan Diego Flórez fa molt poc i em sento molt afortunada d’haver pogut trobar entrada pel recital. Tot i que en Villazón (per cert, algú sap si finalment cantarà el 13/1/08?) em té “prendada” ahir vaig flipar, vaig sortir en estat de shock, tant, que malgrat que la Cenerentola ja m’entra en l’abonament he comprat una entrada per tornar a veure en Florez. En fi, m’ha encantat llegir la crònica, i excuseu el “rotllo”!
M'agradaM'agrada
Hola Judit benvinguda al blog. Jo crec, i m’agradaria equivocar-me, que no veurem al Villazón. És clar que encara falta més d’un mes, però no ha cantat enlloc des de fa molts mesos. Estaria be que retornés al mateix teatre on ho va deixar, però no sé pas si arribarem a temps.
Lo del divendres passat ens ha trasbalsat a tots o quasi. Tot i així, els que es queden igual, també reconeixen que Juan Diego Flórez és sensacional. Doncs VISCA EN FLÓREZ!
Espero que sempre que et vingui de gust, deixis els teus comentaris, mai seran un rotllo.
Gràcies.
M'agradaM'agrada
A los comentaristas británicos les ha dado por decir que Juan Diego Flórez es el sucesor de Luciano Pavarotti y aunque él suele responder que no se considera sucesor de nadie, pero que se siente halagado de que le comparen con el fallecido Luciano, yo creo que sí es sucesor o continuador en estilo de otro gran tenor fallecido: Alfredo Kraus. Y no sé por qué razón no lo menciona nunca en sus entrevistas. Por este motivo me dejó sorprendido cuando en este recital del Liceu nombró a Kraus antes de atacar el aria de “Lucrezia Borgia”.
Con Flórez está pasando lo mismo que con Kraus. En sus comienzos a Alfredo Kraus se le tildaba de frío, de voz escasa de volumen, de ser demasiado académico… y con los años todo el mundo lo consideró un maestro. A los que actualmente no acaba de convencerles Flórez, les pasará lo mismo que pasó con Kraus.
Hay algo que puede situar a cada cantante en su terreno y es el período operístico que practica. Juan Diego Flórez es un belcantista y por consiguiente no puede incluir en su canto el apasionamiento sanguíneo de un verista.
Probablemte aquellos que prefieren a Villazón se quedarían un poco decepcionados si le escucharan cantar (si es que Villazón se atreviera) el aria de “Linda di Chamounix”. Lo cual no quiere decir que sea mejor o peor. Los dos son excelentes. Pero cantan dos estilos de ópera diversos.
M'agradaM'agrada
Ximo, gràcies pels contactes. M’agrada en Villazón però també soc florista.
Tinc un cor!
Olympia
M'agradaM'agrada
Concuerdo 100% con Colbran. Juan Diego Flórez no me recuerda en absoluto al gran Luciano, que lo nombró su sucesor él sabría por qué, y sí mucho a Don Alfredo. Aunque tiene una voz mucho más bonita (y más ligera, creo yo) su manera exquisita de cantar, con una perfección intencionada rayana en la frialdad, está en las antípodas de la naturalidad apabullante de Pavarotti.
Si la prensa o la crítica no menciona esta similitud con Kraus es quizá porque puede resultar un lastre demasiado pesado para el muchacho -sobre todo de cara al entendido-, mientras que lo de “sucesor de Pavarotti” aparte de estar apoyado en las propias (e incomprensibles) palabras de Luciano, es algo más vendible, la etiqueta facilona.
Y otra cosa: ¿Villazon verista? No lo veo yo eso. Belcantista 100% tampoco (aunque su Nemorino es simpático) pero su hermosa voz es de lírico puro os pongais como os pongais: ni Il Pirata ni Pagliacci: Rodolfos, Alfredos y Romeos…y a ponerse bueno pronto para que le vea yo el 13!!!
Dicho lo cual, Ximo, Colbran, Olympia y cía, os espero en Madrid para discutir este y otros asuntillos ante un buen vino spumeggiante 😉
Petonets 😀
M'agradaM'agrada
Querida papagena no me referia a que pueda cantar pagliacci, queria dar a entender que en su voz hay más pasión, más carne…. tu ya me entiendes .. de todas maneras me gustará mucho comentarlo contigo personalmente. Nos vemos el 13 si dios y la salud de Rolando así lo quieren ¡¡¡¡¡
M'agradaM'agrada
Villazón no es verista en cuanto al repertorio que le resulta inabordable a su voz de lírico, pero sí tiene cierto estilo verista en su canto, o sea, a las bravas, que es posiblemente una de las cosas que estará intentando pulir en su retiro. O al menos eso espero, es una lástima ver un buen material mal utilizado.
M'agradaM'agrada
Ya lo dije cuando el disco, pero ahora lo repito después de escuchar el concierto por Radio Clásica, este señor es un fenómeno. No se que viene a cuento mencionar a Villazón, son dos tenores muy diferentes.
El concierto demuestra que no es un producto de las multinacionales del disco y el rugir de la sala tampoco. !Qué envidia me dió no poder rugir en medio de la sala! Cosas de vivir a 400 Km de las Ramblas.
M'agradaM'agrada
A mi el que em sembla fantàstic es poder gaudir d’aquesta increïble diversitat d’estils, sensibilitats i tarannàs interpretatius, tot dins del mateix mon de l’òpera. Un dia t’aixeques barroca i l’endemà verista; avui et venen de gust les àries de la Callas o la Bartoli (o la Fleming je je) i d’aquí uns dies el que vols es escoltar quatre versions diferents de la mateixa peça. El que es formidable es comptar amb intèrprets que siguin bons en el que fan, que siguin intel·ligents per a triar el repertori que se’ls hi escau, que tinguin el talent per a aprofundir en un tipus de vocalitat determinada i que tinguin el carisma personal per a obsequiar el públic amb festes com la de divendres. Personalment vaig quedar captivada per les cançons de Tosti i per les romanzas de Zarzuela. Quin goig! Com gaudim d’aquest gènere quan el canten be! De les propines ja no cal dir res mes que no hagueu dit ja. Encara m’estic refent del gust. Fins la propera. Espero que aleshores, Ximo, ens podrem veure. Portaré una flor a la solapa … :O)
M'agradaM'agrada
Es verdad Tosca, es que son muchos los comentarios y me lío…a ver si es verdad que nos vemos el 13!!!
Besos a la concurrencia 😉
M'agradaM'agrada
Jo em confesso una enamorada de Juan Diego Florez. Penso que té una veu molt maca i que canta molt i molt bé. No el trobo gens fred, tot el contrari. Per mi té una forma de cantar molt càlida i ell és un gran seductor. Aquesta comparació amb el Pavarotti està fora de lloc però no té cap importància.
Sap escollir molt bé el seu repertori. L’única cosa que em preocupa és que treballa massa i li pot passar el mateix que al Villazón.
M'agradaM'agrada