Segona sessió al Foyer i segon fracàs. Si desprès del decebedor concert dedicat a Giordano en ocasió de l’Andrea Chénier, les coses no van anar gaire bé, ho vaig atribuir a la poca consistència de la resta del catàleg de Giordano, ara tocava a Rossini en ocasió de l’imminent Cenerentola i la solvència del mestre, està absolutament contrastada.Per l’ocasió s’ha triat un concert eminentment coral, amb l’afegitó d’un clarinetista que ha obert el concert amb un operístic Introducció, tema i variacions per a clarinet i piano, interpretat per Jaume Sanchis, clarinet i Catherine Ordronneau al piano. El tema corresponia a un fragment de l’ària de Malcom de La Donna del Lago, demostrant un cop més, que el genial Rossini es deixava en préstec les seves pròpies òperes i tancant amb l’escena dramàtica Giovanna d’Arco interpretada per la prometedora mezzo Marianna Pizzolato, que ja coneixiem d’un excel·lent Annio de la darrera Clemenza di Tito i d’una Italiana a Pesaro, però que aquest cop m’ha decebut bastant.El cos central del concert era a càrrec del cor del teatre, que darrerament ens està portant de sorpresa positiva en sorpresa positiva, demostrant que la tasca del mestre José Luis Basso ha estat extraordinàriament positiva.
Serà per què les expectatives eren doncs molt altes o que ells també han cregut que em pocs assajos se’n podien sortir, però el cas és que la prestació coral d’avui ha estat bastant decebedora.
El primer que he trobat és un desequilibri entre les cordes participants. Les dones molt més nombroses que els homes, s’han imposat clarament en potencia sonora. Desconec el motiu per el qual s’ha escollit aquest claríssim desajust numèric, però el resultat sonor s’ha vist malauradament malmès.
Però els problemes no han estat tan sols d’equilibri. També he notat claríssims desajustos entre les cordes. Hi havia veus que sonaven per sobre del conjunt, com si volguessin demostrar que podien ser solistes i això fa molt temps que no ho escoltava tan clar. Potser l’acústica del Foyer no ajuda a la cohesió sonora, però el fet és que quasi mai ha sonat una única i compacta massa coral. Les sopranos primeres han anat una mica tibades en la zona aguda. La corda que m’ha agradat més és la de les contralts. Els homes han quedat en un discret tercer terme.
Tot i així les obres triades tenien l’atractiu propi del geni de Pesaro i entre alguna que altre peça, he trobat una melodia robada d’aquí i l’altre d’allà, sempre del propi Rossini, és clar. Les més reeixides, el “Toast pour le nouvel an” i “Il Carnevale di Venezia” que ha tancat la sessió coral, una mica de cara a la galeria i amb les sopranos volen fer, totes elles, de prima donna. Dos solistes del propi cor, han intervingut amb una discreta correcció a la preciosa “La notte del Santo Natale” (un baríton)i a “La carità” (una soprano).
El concert ha acabat amb la mezzo italiana Marianna Pizzolato, que fa tres anys va substituir a la Barcellona a Pesaro en un Tancredi, fet que va provocar unànimes i positives crítiques a la seva prestació i que va motivar que l’any següent la convidessin a protagonitzar L’italiana in Algheri i un concert. Ambdós esdeveniments els vaig presenciar en directe i en ambdós casos vaig pensar que sense ser la mezzo que la crítica deia que era, tenia un bon futur. Al octubre la varem poder veure en un excel·lent Annio a la Clemenza inaugural del Liceu i vaig creure que havíem millorat, però amb la Giovanna d’Arco d’avui, tinc seriosos dubtes. La coloratura no ha acabat de ser polida i el greu ha quedat masses vegades ofegat. En l’agut final, hem estat a punt del desastre, que haig de dir que ha superat, no sense certa dosi de patiment.
L’acompanyament del piano de Stanislav Angelov m’ha semblat l’antítesi del estil rossinià. Les tecles em semblen que han quedat notòriament deteriorades amb els cops del mestre.
Haurem d’esperar el retrobament amb el veritable Rossini, el proper diumenge i espero que les properes sessions en ocasió de…, canviïn el signe de les dues fetes aquest any.