IN FERNEM LAND

DiDonatitis


Fotografia de Marty Umans_© Joyce DiDonato

Doncs si, tinc “DiDonatitis”, que és ni més ni menys un estat d’admiració cap a la mezzo americana que aquests dies està fent aixecar el públic del Liceu, després de cantar una Angelina de La Cenerentola absolutament fascinant.

Vaig veure per primera vegada a Joyce DiDonato al ROF, en el seu debut al festival, amb l’Adina de Rossini a l’any 2003.

En el mateix ROF però a l’any 2005 vaig poder presenciar un concert memorable al Teatro Rossini i una Rosina del Barbiere di Siviglia, al costat de Juan Diego Flórez i Bruno De Simone, entre d’altres, dos dels companys d’aquests dies comparteixen ratolins a Barcelona.

Finalment, vaig quedar atònit quan, amb una carrera importantíssima als millors teatres, va fer el seu debut al Liceu amb una Fenena de luxe, d’aquell Nabucco electritzant.

Des de el primer dia cantant l’Adina, quan encara no la coneixia pràcticament ningú, em va agafar la DiDonatits, que em espero que em duri molts anys!. L’Angelina liceista així ho corrobora.

Us deixo dos trossets d’un concert que va fer el passat 30 de novembre (el mateix dia que el Liceu és rendia davant de Juan Diego Flórez) al Théâtre des Champs-Elisées de Paris amb l’Ensemble Matheus dirigit per Jean-Christophe Spinosi.

Tots dos de Handel, el primer fragment és el famós “Ombra mai fu” del Xerxes,

El segon fragment és el “Venti Turbini” del Rinaldo.


*

  • àudio de l’escena final de la funció de La Cenerentola del 27/12/2007 aquí

16 comments

  1. Jo també tinc DiDonatitis!!! I no penso anar al metge!!! Ara, si això que dius, Ximo, que la Caballé inaugurarà la propera temporada del Liceu és definitiu, suposo que en Matabosch farà pagar més cares les entrades per pagar un servei especial d’ambulàncies.
    A mi em semblaria bé que li organitzessin una gala de comiat-homenatge, però d’això a donar-li un paper principal a una òpera (suposo que faran unes quantes funcions)!!!
    De moment, aprofitem la DiDonatitis…

    M'agrada

  2. Yo tengo DiDonatemia desde que se introdujo en mi torrente sanguíneo la primera vez que la escuché hace unos años en el Festival de Aix. Está dotada de una elegancia natural como cantante y como actriz. Y además irradia simpatía.

    M'agrada

  3. Assur

    Home! Quina alegria! Ja veig que no sóc jo sol qui està prendat per aquesta meravellosa mezzo, pel que suggereixo que podríem fer una mena de club com el de les “villazoneres”. Va, nois, no sigueu tímids, i tots al crit: “DiDonato, ens tens el cor “robato”!

    Una abraçada, amics.

    M'agrada

  4. Judit

    Ja, ja!! Didonatitis, Villazoners, Florecidos… alguna nomenclatura més que calgui saber? Bartolistes, Dessaistes o Jarousskians, potser? Jo que sóc novata la vaig sentir ahir per primera vegada en la retransmissió de La Cenerentola de Catalunya Radio, i em va agradar molt. De fet de moment aquest paper només l’he sentit cantat per la Cecilia Bartoli (Decca 1992), i tot i que sobre la tècnica no puc opinar, em sembla que m’agrada més la veu de la Didonato. El dia 5 la sentiré en directe i podré comparar. Per cert, el Pare Noel ha tingut el gran detall de regalar-me un gravador de DVD, així que, si aconsegueixo aclarir-me, gravaré la retransmissió de la 2. 😉

    M'agrada

  5. Yo también tengo esta enfermedad, y precisamente la primera vez que la vi fue como Cenerentola y junto a Flórez! Es una pena que en ese recital Handel no retransmitieran el ombra mai fu del programa (porque el que retransmitieron fue el bis) ni el fallido Venti turbini. Ambos los cantaba por primera vez, y parece que los grabará en su próximo disco dedicado a Handel con Rousset en Virgin.
    Salu2!

    M'agrada

  6. Vianant, ets talment un innocent.
    Tot i que la Caballé en l’entrevista que li va fer la Terribas (això és veritat) va dir que ella hauria de fer la Marta (fort oi?), la innocentada estava servida.

    M'agrada

  7. Tosca

    Bé, ja está, ja tinc Didonatits aguda. La vaig contraure el dia 2 durant la funció en la que, donat el estat malaltís del JDF, ella va salvar ( i de quina manera!!!) la representació arrancant del públic els únics bravos de la nit. Es una cantant increiblement segura i exquisida i amb bona presencia escénica.Tot un descubriment per a mi que no l’havia vist mai en directe. Espero que no sigui l’última vegada.

    M'agrada

  8. Judit

    Hola a tothom! Espero que els reis hagin estat generosos amb vosaltres. Jo ahir em vaig perdre per primer cop a la meva vida la cavalcada, però va ser per una bona causa: vaig anar a veure si a la faringitis que ja porto de fa dies hi afegia una “didonatitis” aguda (la “floritis”, “florezitis” o com se digui ja fa temps que l’he contret i fa la pinta de ser crònica!). I el resultat és que sí, estic infectada. De fet dubto que algú es pugui NO infectar després de sentir la “scena” final. Se’m va posar la “gallina de piel”, com deia aquell. Jo pensava que després del sublim “Si ritrovarla” el meu nivell d’entusiasme no podia anar a més, però la va Didonatis aconseguir tornar-lo pujar a quotes estratosfèriques. IMPOSSIBLE no emocionar-se. Pel que fa a la resta, a mi em va agradar tot el repartiment, i malgrat que jo encara estic com si diguéssim a P3 pel que fa al món de l’òpera, també vaig notar que al Bruno de Simone li faltava contundència (tant vocal com artística) pel seu paper. L’escenografia, vestuari, colors, em van agradar en conjunt. La part de la tempesta justeta (a la representació dels Amics de l’Òpera de Sabadell van utilitzar un recurs similar) i tot i que algun detall em va sobrar, com quan els membres del cor es mengen un plàtan a l’escena del banquet de palau (?!?!?!?), altres em van fer somriure, com quan tothom, rates incloses, es treuen el mocador per eixugar-se les llàgrimes en l’”emotiu” final. No em va molestar que en el concertant “Questo è un nodo” els cantants seiessin al terra i el tema de la coreografia de mans és també el que van utilitzar els Àmics de l’Òpera a Sabadell. Trobo que està prou bé. Les rates, home, ni fred ni calor. Penso que la idea és bona, però han de ser “ratotes”? No podrien ser “ratetes”? Amb aquella cuota i l’enorme bec metàl•lic feien una mica d’angúnia, la veritat. Pel que fa a l’orquestra només dir que en algun moment em va semblar que tapava una mica els cantants (l’encantador “Zitto, zitto” el vaig intuir més que sentir, és clar que estava al quart pis). I per la resta:
    – nivell de tos: l’habitual,tot i que vaig tenir la mala sort de seure al costat d’una senyora QUE NO VA PARAR DE TOSSIR EN TOTA LA REPRESENTACIÓ!! 😦 Una tos discreta, áixó sí
    – papers de caramels: jo només en vaig sentir un!
    – polseres i collarets sorollosos: cap!
    – perfums asfixiants: cap!
    – mòbils: cap!!!!
    Per últim: abans de marxar vaig deixar el nou aparell-de-gravar-DVDs (existeix algun acrònim per a aquest “palabrejo”?) en marxa. Ara miraré si s’ha gravat alguna cosa i, suposant que sí, hauré d’esbrinar com coi es passa del disc dur a un DVD. La tecnologia tampoc és “lo” meu, però si me’n surto ja us ho faré saber per si algú en vol una còpia. Apa, a disfrutar dels vostres regals! 😉

    M'agrada

  9. Frasquita

    Pues siento diferir de nuevo con el sentir general, pero en la representación de ayer que es a la que asistí, la Sra. Didonato desafinó de forma ostensible en pasajes de los dos actos. Quizá si quisiera lucirse un poco menos añadiendo adornos que jamás formaron parte de la partitura y asegurara la afinación, que es lo que debe hacer un músico, no le pasarian estas cosas. Los oidos bien entrenados lo percibimos. Pero claro el adorno y el “pinyol” es lo que mayoritariamente gusta a ese público, supuestamente entendidísimo que siempre ha poblado el cuarto y quinto piso del Liceo y que aún continua. ¡Qué pena!

    M'agrada

  10. Hola un altre cop.
    Judit, és possible que ahir ens separessin poques butaques. Jo estava a quart pis segona fila seient 22, unes butaques més enllà tenia un parell de tísics per ingressar a urgències. Llàstima no haver-nos coordinat per saludar-nos. M’hagués fet molta il·lusió.
    Jo vaig sentir un mòbil (amb timbre de telèfon antic), desprès al sortir vaig anar a sopar amb uns amics que em varen confirmar que va ser en una llotja.
    Ahir un cop més vaig notar una manca notòria de sensibilitat per part del mateix públic que no s’estalvia el més mínim sorollet per tal de molestar al veí. No es va produir el silenci màgic del primer dia en alguns moments.
    També em va tornar a molestar que en Joan Font (Comediants) al final de la representació vulgui esdevenir el protagonista absolut. Ho trobo senzillament patètic. A què ve que ell es dirigeixi al fossat de l’orquestra per aplaudir als integrants com si fos el seu director?, mentre el ahir, el massa imperfecte Patrick Summers es va quedar amb els cantants a un segon pla?
    Frasquita, m’agrada molt que intervinguis per anar una mica a la contra del parer general. Sempre he pretès que el blog fos la suma de moltes visions, si la majoria pensen com jo em sembla bé, de la mateixa manera que quan jo dissenteixo de la majoria, també.
    No estaria tant d’acord en voler fer creure a la resta que la meva opinió és la bona i la de la resta és equivocada. L’expressió “oidos entrenados” no la trobo gaire encertada i tu com a persona experta en el món operístic hauries de saber que en les òperes de Rossini estant permeses, fins hi tot pel propi autor, les variacions en les segones estrofes. El mateix Flórez també les utilitza, ja sigui les seves o les que feia Rubini i que han passat a la història de l’òpera, sortosament avui gravades en aquest regal dels deus que ens ha fet JDF. Les variacions serveixen per lluir les característiques d’un cantant, i la DiDonato treu a lluir precisament el seu registre agut i les agilitats.

    Les meves orelles no van percebre desafinades, però es clar, els que estem tocats per la DiDonatitis ho tenim malament per admetreu. Si que vaig notar, respecte al primer dia alguna vacil·lació tant amb ella com en el Flórez, però això és normal en una representació viva i cada nit diferent.
    Quan pugui veure la gravació ja mi fixaré, ahir em vaig deixar endur per la musicalitat, la simpatia i el art d’ambdós protagonistes i com la majoria de públic (no tan sols els entesos de quart i cinquè, doncs això és una veritable llegenda urbana) varem fruir un cop més del bel i del bon canto.
    De totes maneres el públic gaire tontet no és i el grau d’aplaudiments entre l’actuació del Don Magnifico de Bruno De Simone i Carlos Chausson, és notòria.
    Frasquita si no l’has vist, ves al segon repartiment, crec que t’agradarà, encara que no sé si has de fer cas d’una persona amb les orelles no entrenades.
    BONS REIS PER A TOTHOM!

    M'agrada

  11. Judit

    Ximo, fila 3 seient 31. Doncs sí, és una llàstima, si arribo a saber que hi anaves t’hauria avisat, a més aquest cop hi vaig anar sola. Pel que fa als desafinaments, tinc la sort de tenir unes orelles encara inexpertes, la qual cosa em permet de disfrutar enormement gairebé sempre, i és que, de vegades, la ignorància és un estat de felicitat! 😉 Per cert, confirmo que l’òpera es va gravar bé, ara només falta que esbrini com la passo al DVD!

    M'agrada

  12. Amfortas

    No soc de “los entendidos del 4 y 5”, i no tinc “los oidos bien entrenados”, pero despres de lo be que vaig passar-ho ahir al Liceu, m’agradaria no arribar a aquest estat ja que entre fruir de una representació com la de ahir o patir, em quedo al estat de baixa forma de les orelles. Per altre banda es bo aquesta discrepacia de parers ja que demostra la bona salut del Teatre i dels participants al blog.

    M'agrada

  13. Kundry

    Yo también estuve en la representación del día cinco de enero y hoy me siento decepcionado, enormemente decepcionado por mis oidos, que deben ser sólo pabellones auriculares. Parece que es cuestión de ENTRENAMIENTO, pero ¿qué entrenamiento debería hacer? Aeróbico o anaeróbico. Me convendría hacer audiciones en series o audición continua. El caso es que me han dicho que si me paso de entrenamiento me puedo QUEMAR… No es fácil, no.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: