IN FERNEM LAND

EL SEGON CARDILLAC ÉS EL PRIMER


El 26 de novembre del any passat us recomanava des d’aquest mateix blog un DVD de l’Òpera de Paris de l’òpera de Paul Hindemith, Cardillac i també us anunciava l’existència d’un altre versió que potser els reis em durien i que les coincidències havien fet que al mateix moment que sortia aquest títol per la casa BelAir, la Deutsche Grammophon edités el mateix títol, però provinent d’unes representacions a la Bayerischen Staatsoper de Munic en el ja distant 1985, amb direcció musical de Wolfgang Sawallisch i escènica de Jean-Pierre Ponnelle.

  • Der Goldschmied Cardillac: Donald McIntyre
  • Die Tochter: Maria de Francesca-Cavazza
  • Der Offizier: Robert Schunk
  • Der Goldhändler: Hans Günter Nöcker
  • Der Kavalier: Josef Hopferwieser
  • Die Dame: Doris Soffel
  • Der Führer der Prévôté: Karl Helm
  • Der Chor der Bayerischen Staatsoper
  • Das Bayerische Staatsorchester
  • Director: Wolfgang Sawallisch

Apropar-me de nou a aquesta òpera no m’ha suposat cap problema, doncs la impressió que em va causar la visió de la versió parisina va fer que immediatament es despertés el interès per aquesta muniquesa.

Encara m’ha agradat més aquesta que l’altra.

Jean-Pierre Ponnelle crea un espectacle absolutament magistral i radicalment diferent al proposat per André Engel a l’ONP. Ens submergeix de ple en l’estètica expressionista dels films Metropolis, Nosferatu, el Gabinet del Dr. Caligari o M el vampir. Amb uns decorats, llums i ambientació entre onírica i de cinema mut, com el final del primer acte, amb una genialitat del malaguanyat director francès, creant una escena robada dels vells films dels inicis del cinema. És clar que darrera de les càmeres i tenim al antològic Brian Large que sap filmar com ningú les intencions de Ponnelle.

Les màscares, els edificis tombats i el moviment del cor deambulant com fantasmes per l’impressionant escenografia, crea una angoixa visual allunyada del luxe da la producció de l’òpera de La Bastille. L’escena i el fossat de l’orquestra en perfecte comunió, creen un espectacle d’una categoria absolutament allunyada de les presumptes modernitats actuals, que tant sols cerquen la provocació, enfront aquesta aposta genial i intel·ligent. Com trobem a faltar els espectacles del gran Ponnelle!

Els cantants actors es creixen en unes actuacions creïbles i angoixants, sobretot Donald McIntyre que en aquells moments estava al capdamunt de la seva carrera artística gràcies al seu Wotan en la mítica producció de Chereau a Bayreuth, guanyant per golejada a Helm, que malgrat està millor de veu, no assoleix la interpretació intensament al·lucinada, tant adient al personatge. La resta poden ser més o menys intercanviables i hi haurà com jo, qui s’estimi més a la Denoke o a Ventris, però l’altre puntal de la representació és la direcció musical de Sawallisch, que em sembla més implicat, més dramàtic i més demolidor que la visió analítica de Nagano.

En qualsevol cas les dues visions tant distants del espectacle, son perfectament vàlides i complementàries i el més sorprenent de tot, és com una òpera tan poc freqüent en els nostres escenaris m’hagi captivat d’aquesta manera.

Si teniu l’oportunitat, no deixeu perdre aquesta versió, si encara no us havíeu decidit, us proposo començar per aquesta i si us fa una mica de por acostar-vos a aquest repertori, no patiu, amb aquestes dues propostes segur que es guanyaran nous i entusiastes adeptes.

3 comments

  1. ESPECTACULAR aquest Cardillac de Ponnelle. Com bé dius, si el protagonista de Held té moments de dubte i debilitat, McIntyre és una força de la natura, arrassant tot el que tingui al davant.

    Prometo parlar d’aquests DVD quan enllesteixi el mes Parsifal…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: