ONP 2016/2017: SANCTA SUSANNA DE HINDEMITH (ANTONACCI-MORLOC-BRUNET;RIZZI)

Sancta Susanna ONP 2016 Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

Sancta Susanna ONP 2016
Anna Caterina Antonacci i Renée Morloc

El 27 de desembre vaig publicar l’apunt dedicat a la Santizza que  Elīna Garanča va cantar a l’ONP en un doble programa on s’obviava els tradicionals Pagliacci que acompanyen habitualment a l’obra mestra de Mascagni, proposant la Sancta Susanna de Paul Hindemith, una òpera que forma part d’un tríptic primerenc del compositor alemany (Hanau, 16 de novembre de 1895 – Frankfurt del Meno, 28 de desembre de 1963) juntament amb Mörder, Hoffnung der Frauen op. 12 (1921) i Das Nusch-Nuschi op. 20 (1921).

Expressionisme musical concentrat en una mica més de 20 minuts d’una partitura molt teatral que permet lluir-se sobretot a la protagonista, ja que tots els altres rols, per a contralt, són quasi anecdòtics, malgrat que la intensitat vocal de les tres protagonistes és notori en les seves intervencions i només aconsegueixen que lamentem que l’obra sigui un sospir. Continua llegint

L’OBC I OUE ES RECREEN

Aquest cap de setmana, l’OBC dirigida pel seu mestre titular Eiji Oue, interpreten un programa ben variat i agraït, amb obres de Beethoven, Paul  Hindemith i Richard Strauss, amb el títol genèric de El cavaller de la rosa de Strauss, al ser una de les suites orquestrals d’aquesta genial òpera, la que clou el concert i comptant amb el pianista Josep Colom, per fer-se càrrec del concert per a piano i orquestra número 4 que s’interpreta a la primera part.

Aquest programa també es repetirà el proper dimarts dia 26 a l’Auditori i el cap de setmana vinent a Bilbao, tot i que a Euskadi, per si el concert no és prou llarg, que ho és, encara s’hi afegirà una obra de Joan Guinjoan, per cobrir la quota obligada de música catalana quan l’orquestra surt de gira.

A la primera part Eiji Oue i Josep Colom Continua llegint

UNA CERTA NORMALITAT

Si, una certa normalitat doncs avui puc editar un post.

Una certa normalitat perquè aquest matí he anat a un concert a l’Auditori.

Una certa normalitat també, doncs he tornat a veure i fruir a Franz Paul Decker, massa absent de la seva estimada Barcelona.

Finalment, una certa normalitat, doncs després de no sé quants mesos d’inactivitat, el blog OBCmusics, ha tornat a editar un post, aprofitant el retorn del estimat mestre Decker a l’Auditori. No és gran cosa, però com deia Galileu “eppur si muove”.

El retorn de Fanz Paul Decker, el veritable artífex de la transformació de l’OCB a l’OBC, impulsant-la i renovant-la (d’aquí l’antipatia que es va guanyar amb alguns músics de l’antiga formació que no volien un canvi, doncs eren incapaços d’estar a l’alçada del que se’ls exigia), ha estat un motiu de joia per a molts i això ha fet que la sala Pau Casals (la gran) de l’Auditori, presentés una bona entrada, tenint en compte que el concert era de la Banda Municipal de Barcelona i no de l’OBC. M’hagués agradat tota la segona graderia plena i els laterals del amfiteatre també, però cal tocar de peus a terra. El públic de la Banda és força diferent al de l’orquestra, malgrat que avui ens hem trobat moltes cares conegudes i també es veien a molts músics de l’OBC entre el públic. Continua llegint

EL SEGON CARDILLAC ÉS EL PRIMER

El 26 de novembre del any passat us recomanava des d’aquest mateix blog un DVD de l’Òpera de Paris de l’òpera de Paul Hindemith, Cardillac i també us anunciava l’existència d’un altre versió que potser els reis em durien i que les coincidències havien fet que al mateix moment que sortia aquest títol per la casa BelAir, la Deutsche Grammophon edités el mateix títol, però provinent d’unes representacions a la Bayerischen Staatsoper de Munic en el ja distant 1985, amb direcció musical de Wolfgang Sawallisch i escènica de Jean-Pierre Ponnelle. Continua llegint

CARDILLAC de Paul Hindemith

 

L’Òpera de Paris pot estar tranquil·la, a part de la importància de la institució en la història de l’òpera a França i en el món, ara i gràcies als nou suports audiovisuals, tenim una sèrie de DVD’S referencials d’espectacles memorables que s’han fet darrerament en aquest teatre.

Cardillac, l’òpera amb música de Paul Hindemith i llibret de Ferdinand Lion, basat en el compte d’Hoffmann “Das Fräulein von Scuderi”, sota la direcció musical de Kent Nagano i escènica de André Engel, és la darrera perla a incorporar desprès de Capriccio, Rusalka, Platée i Les Contes d’Hoffmann entre d’altres.

L’obra de Hindemith tan poc escoltada a casa nostre, de fet a part de les poques vegades que l’escoltem a les sales de concert, al Liceu, jo tan sols recordo el tristament tràgic muntatge de Mathis der Maler, és de cabdal importància a la història de la música de la primera meitat del segle XX. El llenguatge post wagnerià s’apropa al expressionisme i juga amb les dissonàncies i el nova escola vienesa, tot i que el cant roman sempre líric i l’orquestra contrapuntística i extraordinàriament rica, ens sons àcids i dissonants, no abandona mai un cert melodisme, no tant per expressar sensacions, malgrat el lirisme del cant de la filla de Cardillac, si no situacions.

La direcció de Kent Nagano és sumptuosa i brillant amb una orquestra en plena forma i un cor contundent. Els solistes, encapçalats per un Alan Held, que segurament no farà oblidar al referent Fischer-Dieskau i una vocalment esplèndida Angela Denoke, son els més que solvents. Christopher Ventris, Hannah Esther Minutillo, Charles Workman, Roland Bracht i Stephen Gadd, complint perfectament la basant musical, però és l’aspecte escènic el que s’emporta el gat a l’aigua.

 Angela Denoke i Aland Held

Andre Engel situa l’acció, originalment en el Paris del segle XVII, en un hotel de luxe del Paris dels anys 20 del segle passat, època de composició de l’òpera. L’impressionant hall del hotel en la primera escena ens fa pensar que tota l’estona estarem en el mateix decorat omnipresent, com acostuma a passar massa sovint, però no, a l’òpera de Paris no s’estan de res, i a cada escena hi ha un canvi de decorat a quin més espectacular i luxós.

Potser inicialment sobta que una història tan de cinema negre, tingui una plasmació visual lluminosa, neta i  luxosa, plena de colors, decorats i vestuari, quasi de musical de Broadway, però el contrast encara afavoreix  més a l’acceptació d’una obra no de difícil comprensió, però si que requereix una predisposició a seure i deixar-se fascinar per una música que hores d’ara es quasi centenària.

Espectacle altament recomanable, per descobrir una òpera i un compositor imprescindibles, amb un equip artístic de gran solvència, en el que potser trobo a faltar un protagonista de carisma escènic i vocal més rellevant.

La casualitat o la competència entre segells dvdgràfics ha fet que la DG hagi editat també un Cardillac de l’òpera de Munic amb Sawallisch i Ponnelle al capdavant d’un espectacle de finals del segle passat, protagonitzat per Donald McIntyre, que sense cap mena de dubte anirà al capdamunt de la carta als Reis.

No tingueu por i endinseu-se en aquesta òpera que aprofita una trama d’intriga cinematogràfica per parlar-nos del artista i la seva obra.