IN FERNEM LAND

HÄNDEL EN MAJÚSCULES: Daniels i Saffer al Liceu


Un concert dedicat a Händel i amb un contratenor al Liceu, com a principal reclam, no deixa de ser un repte, un risc que es pot saldar amb un fracàs, al menys això hagués succeït no fa gaires anys, però els temps estan canviant, de fet no en deixat de canviar mai, i ves per on, tot i tractar-se de un torn d’abonament tradicional, d’aquells de liceistes de tota la vida, el concert d’avui, a part de ser una autèntica i meravellosa filigrana musical, ha estat un autèntic èxit de públic.

Gran part de que el resultat hagi estat tan positiu és per la direcció de Bernard Labadie, director canadenc que debutava al teatre i que ha fet sonar la orquestra de Cambra, el programa no deia que era la del Liceu, però ho hem de suposar, de manera nítida en tota la gama de dinàmiques utilitzades i amb un so bonic i molt en estil. Fa goig veure que l’orquestra que tantes vegades em fa patir, pot tocar de manera molt satisfactori el repertori barroc.

La Sala gran del Liceu no és la més idònia per la música barroca, però els resultats obtinguts avui, demostren un cop més que si els cantants son de categoria i l’orquestra està dirigida per mans expertes, les dimensions de la sala són un mal menor.

El programa dedicat integrament a Händel constava de dues parts que s’iniciaven amb una suite d’Alcina (Oertura més fragments del ballet, en la primera part i la Suite nº 3 de la Water Music, la resta àries i un duo per finalitzar la primera part i un altre per acabar la segona, desprès la resposta sincera del públic ha motivat dos duos més.

La primera impressió que he tingut al escoltar la Lisa Saffer ha estat dir, mira, està bé però noi guanyaria mai el primer premi del Viñas. Ha començat amb una ària de Partenope “Voglio amare insin ch’Io moro”. La veu corra bé i es projecte de meravella, no és de gran bellesa però l’estil handelià hi és. Expressiva i amb una legato i molt convincent. En la regió aguda la veu guanya en color, però no m’ha acabat de semblar una cantant per acompanyar a David Daniels al Liceu en un concert.

Tot seguit David Daniels, el veritable reclam del concert ha començat amb el “Va tacito e nascosto” del Giulio Cesare. És una llàstima que gran part del concert s’hagi centrat en la música d’aquesta òpera, obra que hem vist dues vegades en els darrers anys i que no s’hagin escollit àries de la producció ingent del gran músic alemany. Daniels ens ha demostrat de seguida per que és el millor contratenor del moment (ximo’s dixit). Ja sabem que el volum no és el seu fort, però avui, tot i trigar una mica a projectar la veu de manera adient per les dimensions de la sala, ha mostrat tot l’arsenal de tècnica, bellesa vocal i amplitud de registre, que la veu privilegiada d’aquest gran i sensible contratenor posseeix.

Tot seguit Lisa Saffer ha cantat de la mateixa òpera, l’ària “Non disperar, che sa?. Potser massa igual i poc variada de registres expressius, les àries escollides de per la primera part, però ja en aquesta segona ària l’he trobada una mica més expressiva. Les dues darreres peces de la primera part han estat de l’òpera Rodelinda, amb un “Pompe vane di morte…Dove sei?” on Daniels ha estat magistral en el fraseig i amb una demostració de legato i fiato impressionant. La veu vellutada amb una zona central bellíssima i amb una sorprenent zona greu, ens fa oblidar molts cops que és una veu masculina, doncs sembla talment una mezzosoprano. Qui cregui que en el repertori barroc no es poden demostrar sentiments és que no ha escoltat mai a Daniels.

En el duo “Io t’abbraccio”, les veus dels dos cantants s’han ajuntat de manera perfecte i tan sols un duo més vibrant s’hagués agraït per tal de donar una certa varietat dinàmica.

En la segona part, la Saffer ha començat amb un bombó com és l’ària de l’Almirena del Rinaldo “Lascia ch’io pianga, d’acord que seguíem amb la mateixa tensió expressiva de la primera part, però davant d’un ària com aquesta, hom no pot quedar-se indiferent i ella ha fet tot el que havia de fer per tal de que no fos així.

Daniels ha tornat al Giulio Cesare amb l’ària “Dall’ondoso periglio…Aure, deh, per pietà” i ha estat un altre regal digne de ser recordat. Amb aquest cantant mai sé que valorar més si l’elegància del cant o la prodigiosa tècnica, que fa que el cant no resulti ni artificiós, ni els sons ridículs i lletjos, com si passa en els altres cantants de la mateixa corda. Cap nota sona forçada i la veu sempre és emesa de manera mòrbida i amb extrema elegància.

La darrera ària de la Saffer ha estat de virtuosisme vocal, ja era hora i llàstima que no ho hagi fet abans, doncs la quantitat de recursos emprats per atacar la difícil “Myself I shall adore” de la Semele, ha estat notable. Molt bé les coloratures i els atacs nets i polits a la zona sobreaguda. Aquí ja m’ha acabat de demostrat que valia la pena la seva presència en aquest concert.

Daniels també ha acabat la seva intervenció en solitari amb l’espectacular “Furibondo, spira il vento”, l’ària d’Arsace de l’òpera Partenope. Magistral és poc. Extraordinària prestació vocal i exhibició sense embuts d’una tècnica majúscula. Un autèntic fora de sèrie.

El concert oficial ha acabat amb el duo que tanca el Giulio Cesare “Caro…Bella!Più amabile beltà”. Un cop més les veus s’han maridat de manera perfecte i han fet possible que el públic del Liceu, hagi gaudit de manera extraordinària un concert que originalment semblava tan sols per paladars molt gourmets i en canvi ha demostrat un cop més que els gran artistes poden fer assequible qualsevol repertori. Tot és qüestió d’utilitzar de manera correcte els ingredients al abast.

Dos duos, un de Theodora i l’altre, el final de la Incoronazione di Poppea de Monteverdi (gràcies Mei), han hagut de ser regalats al públic commogut, per la insistència d’aplaudiments i mostres de sincera satisfacció vers tots els participants, en especial per Daniels i Saffer.

Gran concert que es repetirà el proper dijous 28 i que jo de vosaltres no em perdria per res d’aquest món.

12 comments

  1. colbran

    Por fin he podido sentir a David Daniels! De lo cual me congratulo. Desde el quinto piso del Liceu se le oye perfectamente aunque el volumen de su voz no sea lo más destacable en él. Me ha sorprendido la uniformidad y belleza de su voz, con ese terciopelo propio de las mezzo.sopranos y que nunca cambia de color.
    Lástima que su compañera en esta ocasión, si bien correcta en estilo, no posea una belleza vocal comparable a la suya. Yo me imaginaba lo que un par o tres de nombres que están en la mente de todos hubieran hecho a su lado.
    çLo que no me acabó de entusiasmar es la elección de algunas piezas aunque su canto fuera delicado y verdadero arte.

    M'agrada

  2. Ferran - Un que passava

    El David Daniels no és precisament el meu contratenor preferit, però al final va pesar més Händel que Daniels i vaig deixar-me vèncer per la temptació. I pel que llegeixo, no he fet malament. Vejam què ens espera als que hi anem dijous…

    M'agrada

  3. Quina casualitat, ahir a Les Arts també vam tindre una gran sessió de Haendel amb l’òpera Orlando. I també va ser amb un contratenor de primera categoria, Bejun Mehta. Passeu-vos pel meu blog si voleu més informació.

    M'agrada

  4. Teresa

    Doncs la Carme i la Teresa, seguint les sabies recomanacions, acaben de comprarse dues entradetes de les de pantalla de video per al 28…

    Quina adicció, això de l´Ópera…comences veien una Turandot o un Elisir, i , al poc temps, acabes anant a TOT.

    M'agrada

  5. Doncs a mí m’ha entusiasmat. Sobretot el “Furibundo spira il vento” m’ha recordat a la estació d’hivern de Vivaldi però amb veu, vaig estar a punt de cridar un “Bravo!!” i tot. Una vida curiosa la d’aquest Haendel.

    M'agrada

  6. Ferran - Un que passava

    Acabo d’arribar de veure’ls i ha estat molt bé. La Saffer no m’ha fet vibrar ni tan sols al Lascia ch’io pìanga, però no ha estat malament, m’ha agradat. El Daniels, fabulós.

    M'agrada

  7. Teresa

    Per sort, jo estava en el quart pis, segona fila, amb pantalleta. Quan cantava la Saffer, la cosa guanyava molt si l’apagaves i no la veies. Inequivocament nord-americana, es movia amb el que allí poden entendre per sensualitat i insinuació, vestida de sufragista. Millor pantalleta apagada. El Daniels, fabulós, allí si que ha valgut la pena abocarse endavant per tenir el plaer compler de veure’l i escoltarlo. Tinc la sensació que tothom s’ho ha passat molt bé, sense tants escarafalls com…

    M'agrada

  8. Retroenllaç: Nits d’Òpera, L: concert Händel « Un que passava

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

<span>%d</span> bloggers like this: