3 RETORNS, 3.

1.- Aquests dies ha retornat al Liceu el doble programa amb la producció de La Fura dels Baus, del Diari d’un desaparegut de Leoš Janáček i El Castell de Barbablava de Béla Bartók.

Res de nou a comentar. Idèntic cast, producció i direcció i constatar un cop més que El Castell de Barbablava és una obra mestre i que el conjunt d’artistes que la fa possible, és magnífic. Començant per la direcció de Pons que amb ma ferma fa música de la bona, amb una orquestra problemàtica.

Els dos solistes a gran alçada interpretativa i emocional, Willard White malgrat el pas del anys, autoritari i en tot moment present i Katarina Dalayman, que ja sabeu que m’agrada molt, estupenda tot i que des de 5è pis li vaig trobar a faltar una certa projecció.

Divendres poc públic al Liceu i molt poc participatiu i inspirat per la proposta musical i escènica.

2.- El segon retorn es produeix en la cinquena visió del Tannhäuser del Liceu, però amb el segon cast. Retorn doncs, no pel Tannhäuser, que s’ha instal·lat per una temporada en la meva vida, encara me’n falta un la setmana vinent però lluny, molt lluny, si no per dos dels cantants que hi han participat. Frank van Aken i Judith Németh (Tannhäuser i Venus) que havia vist el darrer estiu a Bayreuth cantant els mateixos rols.

El Tannhäuser que ens ofereix el Liceu en abonaments populars és decididament de primer repartiment en molts teatres, és més, si el Liceu hagués proposat aquest repartiment com a principal, sense veure l’altre, no haguéssim pensat que es tractava d’una representació mediocre.

Frank van Aken, tenor holandès de solida presencia i contrastada carrera als teatres del àrea germànica i tenor titular de l’òpera de Frankfurt, substituïa a Robert Gambill, que per problemes de salut no ha pogut cantar (fins ara) les representacions liceistes previstes. És un heldentenor dels d’abans. La veu és solida, regular, de gran volum, amb un centre molt generós, un registre agut molt consistent i una columna sonora molt homogènia. Com la majoria de tenors que canten Tannhäuser, durant el segon acte i en les temudes i temibles frases del concertant, “Zum heil den Sündigen…Erbarm dich mein, der, ach so tief in Sünden” demanant pietat per la seva ànima, la veu ha quedat estrangulada. Són frases que es canten en el passatge de la veu i que la dificultat no rau en els grans aguts que hagi de fer el tenor (no n’ha de fer). Més aviat es tracta de regular bé la respiració amb el volum sonor i la intensitat dramàtica, per tal de traspassar correctament l’orquestra i fer que el cant no esdevingui cridat. Molts pateixen i a van Aken li ha passat, tot i que s’ha recuperat bé i en el tercer acte ha fet un relat de Roma colpidor i en tot el primer acte ha estat segur, potent, i espectacular en el duo amb Venus i una mica més reservat en tota l’escena amb el cavallers, o hauria de dir pintors?. M’ha agradat potser més que a Bayreuth (que ja em va agradar) però és que al Liceu m’ha semblat que la veu és projectava més i que feia més matisos vocals.

Tenia moltes ganes de veure Elisabete Matos en la Elisabeth, ja que me’n havien parlat molt bé de la seva prestació durant els assajos i en les primeres funcions. M’ha agradat però m’ha decebut una mica. La veu és càlida i amb més harmònics que Petra Maria Schnitzer, però li ha mancat un punt d’emoció. La seva sortida ha estat correcta, però poc llançada. Durant tot el llarg concertant i en la confrontació i defensa del seu estimat davant la secció masculina de la caterva conservadora, no l’he sentida gaire, al menys des de on estava situat jo. La Bea i el Ricard (amics de tota confiança), s’han quedat impressionats de la veu de la Matos, és clar que ells estaven a primera fila de platea. En el tercer acte si que m’ha agradat. Ha cantat una pregaria emotiva i amb una veu riquíssima i matisada, però és una llàstima, Wagner després de la pregària ja no li dona res més a la dissortada Elisabeth.

Markus Eiche, que se’n fa un tip de cantar Wolfram, assumint els propis i els del primer repartiment, en la funció d’ahir dissabte és el dia que m’ha agradat més. Afinació ajustada, projecció notable i legato quasi perfecte.

El segon retorn del segon retorn ha estat la mezzo hongaresa Judith Németh. Venus a Bayreuth i Venus del segon repartiment al Liceu. No ens estem de res o a Bayreuth les Venus les compren a les rebaixes?, doncs més aviat lo segon. És una veu important, però el agut, tant segur en Beatriz Uria Monzón, en el cas de l’hongaresa és obert i vorejant el crit. El centre és molt poderós i això llueix més que en la cantant francesa, i en la zona greu ambdues pateixen problemes de projecció. No té l’elegància ni el físic de la Venus, o al menys dins els models estètics actuals, potser seria la model perfecte pels pintors de l’època daurada de l’escola flamenca, però Carsen contemporanitzant el Tannhäuser en el present no li possa fàcils les cosses.

El Hermann del gegant Johann Till (Reinmar en el primer repartiment) és gran en alçada però discret en prestació vocal, res a veure amb el sorprenent Günther Groissböck.

La resta (Ombuena, Vas, Bayón i el nou Pauls Putnins) en l’habitual i correcta correcció i l’orquestra cada cop millor, per bé, que el concepte de Weigle, al menys en el primer acte continua sent massa anèmic d’intenció i volada. En el segon acte, el novell, inquiet i permanentment refredat públic del torn PB no ha pogut reprimir l’entusiasme després del “Heil”! final del cor i ha esclatat en aplaudiments

Què el Liceu pugui presentar 13 funcions de Tannhäuser amb aquest nivell i comptant amb els tres tenors (Seiffert, van Aken i Stephen Gould en la funció del 27 de març) que segurament avui en dia són els que defensen i millor cantant aquest rol, és tot un luxe.

3.- El tercer retorn. Permeteu-me que no sigui musical. La meva fixació per la reafirmada Magdalena Álvarez no te límits. Per seguir amb termes de la crònica musical operística, diria que ZP ha cantat molt amb aquesta submissió a les exigències dels sociates andalusos. I els sociates catalans? i la societat catalana?. No pinta res. Gràcies a Catalunya el PSOE torna a governar a Espanya i el preu que s’ha de pagar, el càstig que han de pagar els mateixos socialistes del PSC a l’oposició del govern del aparell del partit, per haver fet el segon tripartit i per ser crítics i defensar la seva honorabilitat, davant el més que cantat matrimoni de conveniència entre ZP i Duran, és la reafirmació de la tasca d’aquesta senyora, que ara, no em vull ni imaginar quina és la propera ària que ens cantarà. No ho puc suportar!.

Ves m’he quedat més descansat que tranquil.

Que tingueu un bon diumenge.