LA MILLOR ABIGAILLE: ANITA CERQUETTI

cerquetti_anita - portrait 1 (38,9 KB - h400)

Disputada tria, potser no tant com la dels barítons, ja que des d’un bon inici es van anar destacant de la resta les número 9,5,6 i 3.

És cert, com ja va comentar Alex, que hi havia versions amb cabaletta i altres sense, però crec que la tria es podia  fer perfectament amb allò que les unificava a totes 10, és a dir, el recitatiu i l¡ària, que de fet era el títol de l’apunt: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”.

La proposta ha obtingut 155 tries i la més triada per  atots vosaltres ha estat la número 9, que no és altra que la soprano italiana Anita Cerquetti, cantant de curtíssima i notable carrera, que va abandonar els escenaris quan tenia 29 anys degut a problemes físics que van fer que la seva veu i carrera trontollés. Malauradament no sabrem mai com hagués evolucionat i fins on hagués arribat una veu tan dramàtica i esplèndida, però a jutjar per tots els testimonis que tenim dels seus 9 anys d’activitat, només podem lamentar-nos d’aquell sobtat abandonament, ja que 1951 a 1960 va meravellar i escoltant-la ara ho continua fent. La prova aquesta tria, que ha guanyat en front d’altres nou col·legues d’impacte Continua llegint

LICEU: RIENZI

rienzi 001 (2) Estem condemnats  a veure el Rienzi en versió de concert, i potser és una de les òperes wagnerianes amb més acció i per tant que justificarien la producció escènica pertinent. Fins i tot amb el nyap que ha suposat veure la versió de concert amb el decorat de Lucio Silla al darrere, m’ha fet pensar que hagués estat bé aliar-se amb la penúria econòmica que ha motivat no canviar la complexa escenografia per instal·lar l’habitual caixa escènica i fer bellugar els personatges en mig de l’escenografia mozartiana.

L’any passat a Les Arts van utilitzar la mateixa escenografia per a Medea i Il Trovatore, que ja m’explicareu que tenen en comú, almenys Lucio Silla i Rienzi comparteixen la ciutat de Roma.

Sense acció escènica i amb els intèrprets palplantats quasi a la vorera del fossat, amb l’orquestra on pertoca en un teatre d’òpera i la massa coral (Cor del Liceu i Polifònica de Puig-Reig) estèticament molt mal distribuïts, he comprovat una vegada més que Rienzi m’agrada  i que el gran problema que té és que la música és d’un tal Richard Wagner, que uns quants anys més tard va escriure Tristan und Isolde o Parsifal, casi res, però de la mateixa manera que a molts contemporanis de Mozart ja els hagués agradat tenir en el seu opus el Lucio Silla, a molts romàntics alemanys que es van fer un tip d’escriure òperes i de totes elles molt poques es representen, ja els hagués agradat tenir aquest Rienzi en propietat, sense el nom de Wagner al darrere ens agradaria a tots molt més. Continua llegint

CERCANT L’ABIGAILLE

Antonio Basoli

Antonio Basoli

Arran del Nabucco presenciat ahir al cinema i després dels comentaris escrits a l’apunt d’ahir, m’ha semblat interessant oferir un reguitzell de versions per tal d’intentar animar el debat i argumentar de la millor manera les meves tesis, tesis que no volen ser sentència de res, però que permeten si més no veure diferents maneres de fer front a un recitatiu, ària i cabaletta de molta exigència tècnica i també expressiva.

La llista farà les delícies de Dandini i molts altres que espero que trobareu en aquest exercici exhaustiu, prou elements de judici per intentar trobar la vostra Abigaille.

Elles són: Maria Callas, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Leonie Rysanek, Birgit Nilsson, Leyla Gencer, Elena Suliotis, Grace Bumbry, Angeles Gulín, Marisa Galvany, Cristina Deutekom, Ghena Dimitrova, Julia Varady, Maria Guleghina, Tatiana Melnychenko, Elisabete Matos, Lucrezia García, Liudmyla Monastyrska. Continua llegint

LES TROYENS A LES ARTS o La Fura ens distreu

El cavall de Troia ideat per Roland Olbeter per a Les Troyens, segons el muntatge de Carlus Padrissa

Veure Les Troyens era una de les grans assignatures pendents, operísticament parlant, que tenia.

Abans d’ahir, vaig assistir a la inauguració de la temporada 2009-2010 de Les Arts i aquesta assignatura va quedar saldada.

Les Arts un cop més ha demostrat moltes coses i encara que no totes positives, si que malgrat ser un teatre molt jove, ja és capaç de centrar el interès dels melòmans de mig món, amb propostes artístiques arriscades, valentes i de gran ambició, que poden compatir amb qualsevol de les grans cases operístiques internacionals.

Desconec si aquestes funcions representen l’estrena al Estat Espanyol d’aquest títol cabdal de l’òpera francesa i universal. En l’animat sopar quasi esmorzar, que varem fer tota una colla de Infernemlandaires a la sortida, no en varem treure l’entrellat i tampoc ho menciona el programa de ma (gratuït), però en qualsevol cas com si ho fos, doncs de no ser-ho, feia molts anys que aquesta òpera no s’havia fet i per tots els presents era la primera oportunitat, si no havíem estat privilegiats d’haver-la vist als teatres internacionals que s’han atrevit a programar-la.

Helga Schmidt, l’Intendent i Directora artística del teatre, ha tornat a demostrar que està ben situada (no és tan sols una qüestió econòmica), doncs portar a Guerguiev, sense les seves forces “santpetersburguesses”, està al abast de molt pocs teatres internacionals, i un d’ells ja és Les Arts. També ha demostrat que és capaç de reunir un cast d’extraordinària solvència vocal i això tampoc és gaire senzill, per fer aquesta òpera que necessita 20 solistes vocals, més un cos de dansa i un aparell escenogràfic molt considerable.

No és d’estranyar que qualsevol de les grans batutes internacionals vulgui dirigir una orquestra com la de la Comunitat Valenciana. És i ja ho he dit amb aquesta quatre vegades (sempre que l’he escoltada), la millor orquestra d’Espanya i una orquestra de primer nivell mundial, amb una corda (sobretot) d’una calidesa envejable i una fusta,metall i percussió digne de les millors orquestres centreeuropees.

Si d’això no en tenia cap dubte, ara hi afegiré el cor. Si bé en el Parsifal de l’any passat em va agradar (en les altres dues funcions vistes a València el cor, o tenia poca rellevància, com en el Götterdämmerung o no en tenia com al Siegfried), no vaig trobar que fos tan excepcional com l’orquestra, ahir si. Caram quina actuació!.

Amb aquesta consistent i imprescindible base, es pot oferir amb garanties suficients una representació sencera de Les Troyens i amb aquesta convicció i il·lusió, malgrat mil i un entrebancs extra musicals, vaig finalment estrenar-me a la gran òpera de Berlioz. Continua llegint

GÖTTERDÄMMERUNG A LES ARTS: La Fura m’atipa

Ryan & Wilson (Les Arts 2009)

Aquest proper 14 de juny farà un any que vaig assistir per primera vegada a Les Arts, per veure una representació del Siegfried, la segona jornada de la Tetralogia wagneriana, que aquesta temporada conclou amb el Götterdämmerung que es va estrenat el 30 de maig, que per molts motius, sobretot extra musicals (o no), passarà a la meva història particular, com una data important i entranyable.

Després d’aquella representació de l’any passat, em va quedar un cert neguit, doncs em sabia greu haver-me perdut el pròleg i la primera jornada i no estava disposat a deixar la meva, no del tot satisfactòria impressió, sense veure alguna altre de les parts,  ja que tota sencera és massa complicat per el que no vivim a València o rodalies.

Ara, al menys he pogut anar a la tercera jornada, la que clou la magna obra i em sembla que disposo de més arguments per valorar aquesta ambiciosa proposta, tant en la vessant musical, com en la teatral, tan important en aquest cas, tot i que òbviament em manquen dues parts molt importants per parlar amb tota la propietat. Continua llegint

RETORNS

3 RETORNS, 3.

1.- Aquests dies ha retornat al Liceu el doble programa amb la producció de La Fura dels Baus, del Diari d’un desaparegut de Leoš Janáček i El Castell de Barbablava de Béla Bartók. Continua llegint