Del 15 al 27 de juliol al Teatre Tantaranta de Barcelona es representa la sarsuela de Ruperto Chapí, Música Clásica. És una bona noticia, una gran noticia. En un teatre de Barcelona es fa sarsuela!
És clar que la formula com sempre a casa nostre, és de petit format. Res d’orquestra i grans muntatges (que aquesta obra no requereix), però tenint en compte la precarietat del gènere a Barcelona i el nivell general de les propostes que patim, aquest espectacle del Tantarantana és una agradable sorpresa al final de la temporada.
La agosarada proposta de l’Òpera Còmica de Barcelona es francament d’agrair i tan sols cal lamentar que a Barcelona no podem fruir d’una companyia que també paguem (la del Teatro de La Zazuela de Madrid) i que ofereix uns espectacles d’altíssim nivell musical i escènic.
Música Clásica és una sarsuela bufa dins l’anomena’t Género Chico, però encara amb menys pretensions. L’obra curtíssima (no arriba a l’hora) formava part de les petites obres que es representaven cada hora, fins un total de quatre, destinades al públic més popular.
Es va estrenar al Teatro de la Comedia de Madrid, el 20 de setembre de 1880.
Encara que l’obra sigui un disparate cómico-lírico, té al seu favor, a part del insignificant i fresc argument, la música del gran Ruperto Chapí, i és clar amb això ja hi tenim molt de guanyat.
La música cita a grans obres clàssiques o molt populars en el moment de l’estrena, com la música del ara massa oblidat (sobretot a casa nostre Giacomo Meyerbeer) que es van citant en la divertida partitura (Beethoven i Mendelssohn).
La proposta de l’Òpera Còmica de Barcelona, sota la direcció de Viviana Salisi i Artur Arranz ha incorporat, com per altre part era habitual fer en aquesta obra, més números provinents d’altres obres de Chapí (les famoses carceleras de Las Hijas del Zebedeo i un duet de la mateixa obra, així com un tercet provinent de La Czarina) i un tema sacra, per tal de donar-li més consistència musical i allargar l’espectacle fins l’hora de durada, sobretot perquè l’obra es presenta sola sense cap altre que hagués pogut arrodonir l’agradable vetllada.
Un espai escènic molt clàssic i una concepció escènica sense gaires concessions a una adaptació més trencadora, que l’argument permetia, malgrat que s’han adaptat diàlegs, han servit per tal de que els tres protagonistes, el pare, la filla i el jove pretendent, ens presentin de manera força espontània i fresca, tot i que potser massa estereotipada, un seguit de números que han fet somriure i gaudir durant una horeta al públic que omplia el petit teatre.
A destacar el tercet hilarant dels dos enamorats i la salmodia religiosa del pare que s’acaba transformant en una petita festa.
Josep Jarque (baix) com el pare, Marta Valero (mezzo) molt simpàtica i desimbolta i Ferran Campabadal (tenor) com el jove enamorat, una mica fatxenda i simpàtic, ens han fet no deixar de somriure tota l’estona i Viviana Salisi al piano ha portat en tot moment el ritme i la gràcia musical, fent-nos fins hi tot oblidar de que Chapí era un grandíssim orquestrador.
Jo de la sarsuela trauria tots els diàlegs i deixaria tan sols els números musicals. No puc amb l’escola interpretativa i la manera de dir, per altre part tan característica del text. Aquest és un dels motius que em fa distanciar-me, però la música, fins hi tot en aquestes petites obretes, té una categoria i una gràcia extraordinàries.
Bravo per la proposta dels organitzadors que ja ens havia presentat espectacles al abandonat Teatre Principal (quina vergonya!) o al Auditori Barrades de l’Hospitalet. Bravo per la valentia de portar endavant de manera més que digna aquestes petites perles que els nostres gestors culturals obliden. Bravo per anar contracorrent i omplir un buit que no s’hauria de permetre, ja que hi ha prou públic que justifica la programació d’un amplíssim repertori que si no fos espanyol, no tindria aquest absurd i provincià estigma que envolta aquest gènere.
Això si al Foyer (aquesta és una obra idònia per representar en aquest espai i que de ben segur molts dels abonats del teatre respondrien agraïts amb la seva assistència) hem vist cada temporada un seguit de sessions dedicades al teatre musical anglosaxó, al cabaret i a diferents propostes musicals, que ja sabeu que en sóc un fervent defensor, però que no s’acaba d’entendre que no permetin escoltar i veure més música de sarsuela. No em digueu que la propera temporada la magnífica i imprescindible Blancas fa una sessió, una després de tantes temporades del nou Liceu, com la flor, no fa estiu.
Entre el públic que omplia el petit teatre algunes (poques) persones joves, no tot està perdut.
Si voleu passar una estoneta agradable, no us ho penseu gaire, aquesta setmana és l’última.
IN FERNEM LAND 
Gràcies Ximo! Ens ha agradat i animat molt el teu comentari.
La veritat és que anar “contra corrent”, com dius tu, de vegades no és gens fàcil. Defensar un repertori aparentment intrascendent que busca sobretot fer oblidar les seves preocupacions a la gent que ve al teatre, no sempre és ben rebut pels defensors del “gran” repertori, de les obres que plantegen “grans” interrogants o que busquen “sacsejar” el públic…quants Dons Tadeos encarcarats i cegats per la seva pròpia visió de l’art hi ha al nostre voltant! I quants melòmans amb una Paca al seu interior esperen impacientment una mica més d’alegria i frescor en les programacions!
Tant de bo molts teatres seguissin l’exemple del Tantarantana i confiessin en iniciatives com la nostra, que vol normalitzar la presència d’un gènere que mai no hauria d’haver desaparegut dels nostres escenaris.
Felicitats pel teu blog, punt de referència obligat de tots els amants de la lírica!
Una abraçada
Artur i Viviana
M'agradaM'agrada
Benvinguts Artur i Viviana! Això de que els responsables del espectacle que acabo de postejar em comentin, és una novetat i sobretot un honor.
No puc dir més del que ja he dit, sort que m’ha agradat 🙄 🙄 🙄
Ànims i endavant
M'agradaM'agrada
La experiencia de la tarde de ayer ha sido agradabilísima y da mucha pena pensar en la cantidad de zarzuelas que se están muriendo de asco porque nadie las actualiza y representa.
Chapí junto con Barbieri son los dos compositores de zarzuela más importantes del siglo XIX y probablemente de todos los tiempos. Ambos tienen una producción extensa y de grandísima calidad, siendo para mi gusto “La bruja” (ópera cómica de Chapí) y “El barberillo de Lavapiés” (zarzuela grande de Barbieri) las dos obras que prefiero de los aproximadamente 200 títulos que conozco, vinculados al repertorio zarzuelero. Claro que este número comparado con las 10.000 zarzuelas registradas en la Sociedad General de Autores, es poca cosa.
Afortunadamente hoy hemos podido escuchar páginas de “Las hijas del Zebedeo” y “La Czarina” (según dicen los estudiosos una de sus mejores obras) intercaladas en los seis números musicales de “Música clásica”, con lo cual me he sentido muy satisfecho pues pensaba que nunca escucharía un fragmento de “La Czarina”. “Las hijas del Zebedeo” es algo más asequible.
Bravo por la experiencia y ojalá no sea la última.
M'agradaM'agrada
Quina llàstima que l’única manera de veure sarsuela a Barcelona sigui així…
Aquest passat maig vaig poder veure una estupenda Leyenda del beso al Teatro de la Zarzuela… Ningú s’atreveix a portar-la a Barcelona?
El cert és que el musical saxó és vist com més comercial pels promotors… Encara que ja vam veure com va acabar Boscos endins de Dagoll Dagom…
M'agradaM'agrada
Un espectacle bonic, inginyós on els cantants-artistes van fer gaudir al públic assistent amb la seva interpretació i la música maravellosa de Ruperto Chapí. Llàstima que les institucions no recolzin aquest génere.
M'agradaM'agrada
Voldria felicitar a la pianista Viviana Salisi, acompanyant als cantants, sempre observant el qué passava dalt de l’escenari sense perdre nota…
M'agradaM'agrada
Ximo,
Dius que no es recolza la sarsuerla perquè és espanyola…i què passa amb les sardanes? Amb les bones, eh? Jo no sé si a tu t’agraden però jo en conec un munt -el meu pare era un gran aficionat -i ni les toquen ni les enregistren, ni na! Jo maateix me les haig d’entonar i ofergar-me amb els solos de tenora. Parlo de la sardana muscial, la que presenta un breu poema simfònic…que passa? És xabacana? Fa cultureta?
Perdona però, de vegades, jo tambè necessito dir que hi ha coses que clamen al cel, sarsueles o sardanes.
Molts petons i de debó.
M'agradaM'agrada
Hola Olympia. Si ho dic.
Les sardanes, que m’agraden moltíssim les puc escoltar a les places, davant de la catedral o a la plaça Sant Jaume i no saps la pena que em fa veure que cada cop hi ha menys colles i cada cop els sardanistes tenen més edat.
El so de la cobla t’ho pots ben creure, és una cosa que porto molt endins. Però el problema de la sardana és un altre i potser un dia m’hauré d’animar a dir-hi la meva.
Jo crec que és la gent la que no respon a la sardana, en canvi a la sarsuela, cada vegada que es presenta amb cara i ulls hi ha uns plens històrics.
La teva reacció no l’acabo d’entendre, t’ho dic sincerament, ningú ha fet un judici sobre la sardana o la música per a cobla, com diria en Pujol, Això no toca.
No en tinguis cap dubte que ho tocarem, entre d’altres coses perquè si hi ha una cosa que associo al estiu, és una tenora enfilant per les places i carrers de Catalunya.
No acabo d’entendre que et queixis quan és sarsuela i no quan al Teatre Nacional inviten a la magnífica Compañia Nacional de Teatro. Doncs jo demano el mateix, que invitin a la Compañia del Teatr de la Zarzuela.
Malauradament la cultureta popular s’esgota amb els castells, que con que tenen un cert risc, es ven molt bé.
Uff! paro perquè ara no pararia.
Et prometo que en parlarem, d’acord?
Et torno uns quants petons dels que m’has donat i és clar, de debò també. MUUUUUAG!
M'agradaM'agrada
Ximo,
Gràcies per entendre’m. He estat molt impulsiva.Tens raó: Si venen de Madrid a fer un Rey Lear que hauria volgut veure i no vaig trobar entrades, també estaria ver fer que es fessin bones sarsueles muntades comme il faut.
La sardana de plaça em mereix molt repecte però jo em referia, no a la balladora que fa vibrar els aplecs i les festes, sinó la que m’he permés descriure com un petit poema simfònic. La podries ballar però si només l’escoltes gaudiràs tant o més. Parlo de El cavaller enamorat, Juny, Aimada Joaquima, Remebrança, Continuïtat…tímides joies que m’arriben al cor i em fan somiar en un simfonisme català que el sistema no potencia.
Et prometo que no porto ni un glop d’Aromes de Montserrat.
Ximo: Ets un amor. I punt.
M'agradaM'agrada