Amb el post d’avui acabo aquest més i mig llarg de retorns a Barcelona amb les obres bayreuthianes de Richard Wagner, d’aquesta caixa que la DECCA ha editat, aprofitant el fons d’armari i comercialitzat a un preu molt interessant, malgrat que els resultats artístics siguin molt variats.

Haig de dir que pel final ha quedat la Tetralogia i el Parsifal, és a dir els 17 darrers cd’s.

Si en els 15 primers ens trobàvem amb perles puntuals en mig de la rutina o la davallada més patètica i alarmant del Bayreuth caduc, avui, tot i situar-nos en la mateixa època, ens trobem en mig del capvespre d’algunes de les veus que varen fer història als anys 50 i en la plenitud de la mediocritat del final dels 60 i principis dels 70, però amb una Tetralogia molt vàlida, extremadament teatral i amb una direcció orquestral de primera magnitud, d’un veritable creador, amb la seva visió i concepció, que pot agradar més o menys, tot i que jo crec que poques pegues se li poden posar quan des de els compassos inicials del Rheingold, fins la darrere nota del Götterdämmerung, no cau mai la tensió i sempre estàs enganxat al discurs musical.

Els moments àlgids: el primer acte de Die Walküre, el primer acte del Siegfried, el pròleg, el teatral, excel·lent i tensional segon acte del Götterdämmerung

Karl Böhm, el genial artífex de les Tetralogies dels festivals de 1965 al 1967, últims sota la direcció de Wieland, va comptar amb les restes dels cantants gloriosos del Neue Bayreuth i algunes incorporacions de les noves veus que s’albiraven. Si tant sols hagués estat per les veus, aquesta Tetralogia seria correcta, amb algunes perles notabilíssimes, però Böhm, la fa notable i en molts moments excel·lent.

La Nilsson no sempre està com en la gravació d’estudi amb Solti, però el valor de les registracions en directe li atorga més sinceritat teatral. On m’agrada més és el capvespre i sobretot en el segon acte, on sense superar a la Varnay, es col·loca a la seva alçada. A la Valquíria l’he trobada amb una certa dificultat en el registre agut, una mica cridat, cosa estranya en una soprano sempre segura i punyent en aquest registre.

Windgassen per aquella època era una ombra del que va ser, però encara aguantava el tipus de manera més que digne. En el Siegfried ho passa bastant malament en el extenuant duet final, i això que en tot el primer acte està força convincent. En el Capvespre m’ha agradat més.

El Wotan de Theo Adam no m’agrada. Wotan és el eix de tota l’obra i sempre hi és present, fins i tot en el Capvespre on ja no apareix, però Adam, no em commou, ni m’impressiona, ni em fa por, ni pena. No és Hotter, ni London, ni Frantz. És un bon cantant, quin dubte hi ha, però és que Wotan està escrit per ser cantat pels més grans. És el gran punt de debilitat en les veus principals d’aquest Anell. Fins i tot Hotter, ja gastat en la gravació de Solti, el supera per totes bandes.

La Rysanek està intensa i passional com a Sieglinde, un dels rols més carismàtics de la seva brillant carrera. Ja ho sabem que el seu registre greu no era gaire consistent, però la intensitat de les frases supleix alguna mancança i sobretot la teatralitat viscuda de manera colpidora, fa que un cop més, la seva Sieglinde sigui tot un referent.

James King com a Siegmund està convincent i brillant, si bé en aquesta gravació enregistrada en directe, no produeix el mateix impacte que en estudi. King era un cantant extraordinari i sempre queda una mica eclipsat, desconec el motiu. Un dia d’aquest, li dedicaré un post. Era molt bo.

El Mime d’Erwin Wohlfahrt m’ha deixat absolutament bocabadat, sobretot en el Siegfried. Tan és així que estic molt interessat en aquest cantant i saber una mica més de la seva carrera.

Gustav Neidlinger està impressionant com a Alberich. Joseph Greindl cantant el Hagen ja se li havia passat l’arròs, és cert que la seva personalitat impressiona per la rotunditat, però tan sols escoltant-lo, les defallences tècniques i de fiato son notables i arriba a fatigar. En canvi Martti Talvela i Kurt Böhme estan sensacionals com a Fassolt i Fafner en el Rheingold.

Tant sols bé Thomas Stewart com a Gutrum i Erika Köth com a pardalet del Siegfried.

A partir d’aquí una mediocritat preocupant. La fabulosa Martha Mödl està tan gastada com a Waltraute, que fa molta pena. És cert que hi ha alguna frase, més granguinyolesca que res, que et fa pensar que en escena allò segur que encara impressionava, però el seu estat vocal era ruïnós.

La Fricka de Annelies Burmeister no té cap personalitat, ni escènica, ni vocal. La Freia de la Anja Silja, mira, d’anar fent. l’Erda de Vera Soukupova a anys lluny de les Erdas històriques de la Madeira, per exemple. Escoltant la Gutrune de la Ludmila Dvoráková no s’acaba d’entendre que fes una carrera de soprano dramàtica tan consistent (al Liceu va cantar Brünnhilde, Leonora, Venus i Ortrud).

No és el millor Ring. És un bon Ring, amb un so esplèndid, una direcció viva, teatral i personal, cosa que s’agreix molt i uns cantants principals molt bons. No podrà comparar-se mai amb les edicions de Kna del 1956,57 i 58, ni em Kraus del 53 o Keilberth al 1955, tots aquests en directe i en el moment més esplendorós del Neue Bayreuth, però segurament és el últim dels grans Rings de Bayreuth.

Per aquest Ring i el Tristan, és justifica la curiositat de les altres.

DAS RHEINGOLD

Wotan: Theo Adam
Donner: Gerd Nienstedt
Froh: Hermin Esser
Loge: Wolfgang Windgassen
Alberich: Gustav Neidlinger
Mime: Erwin Wohlfahrt
Fasolt: Martti Talvela
Fafner: Kurt Böhme
Fricka: Annelies Burmeister
Freia: Anja Silja
Erda: Vera Soukupova
Woglinde: Dorothea Siebert
Wellgunde: Helga Dernesch
Flosshilde: Ruth Hesse
Festival de 1967

DIE WALKÜRE

Siegmund: James King
Sieglinde: Leonie Rysanek
Hunding: Gerd Nienstedt
Brünnhilde: Birgit Nilsson
Wotan: Theo Adam
Fricka: Annelies Burmeister
Gerhilde: Danica Mastilovic
Ortlinde: Helga Dernesch
Waltraute: Gertraud Hopf
Schwertleite: Sieglinde Wagner
Helmwige: Liane Synek
Siegrune: Anneliese Burmeister
Grimgerde: Elisabeth Schärtel
Rossweisse: Sona Cervená
Festival de 1967

SIEGFRIED

Siegfried: Wolfgang Windgassen
Mime: Erwin Wohlfahrt
Der Wanderer: Theo Adam
Alberich: Gustav Neidlinger
Fafner: Kurt Böhme
Brünnhilde: Birgit Nilsson
Erda: Vera Soukupova
Waldvogel: Erika Köth
Festival de 1967

GÖTTERDÄMMERUNG

Siegfried: Wolfgang Windgassen
Gunther: Thomas Stewart
Alberich: Gustav Neidlinger
Hagen: Josef Greindl
Brünnhilde: Birgit Nilsson
Gutrune: Ludmila Dvoráková
Gutrune: Martha Mödl
Woglinde: Dorothea Siebert
Wellgunde: Helga Dernesch
Flosshilde: Sieglinde Wagner
1. Norn: Marta Höfffgen
2. Norn: Annelies Burmeister
3. Norn: Anja Silja
Festival de 1967

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Choris Master: Wilhem Pitz
KARL BÖHM

Es curiós que el llibret de la fitxa tècnica digui que les gravacions del Rheingold i el Siegfried varen ser gravades al any 197o, si Karl Böhm tan sols va dirigir el Ring els anys 1965, 66 i 67.

L’àlbum s’acaba amb un Parsifal de quasi vint anys després d’aquest Ring. Gravat al Festival de 1985 i dirigit per James Levine, aquest Parsifal és una de les coses més tristes i avorrides que he escoltat mai. Levine el fa durar molt, moltíssim, però no sempre es regeix pel mateix patró que en els encanteris del Divendres Sant, on la lentitud arriba a fer-se còmica. En el segon acte, molt contrastat entre el pretès misticisme dels actes extrems, els temps son més vius, però si és recorda alguna cosa d’aquest Parsifal, més que els gravats amb les forces del MET, (DVD i estudi) és l’extrema lentitud o al menys ho sembla. L’amic Wimsey els té cronometrats i ens podrà aclarir si és el més lent (dels seus) doncs encara hi ha qui l’ha dirigit més lent .

Levine juga a ser Knappertsbusch, però sense ser-ho. Cal dir en el seu favor, que fa sonar l’orquestra amb un so ric, dens, ampli i molt bonic. Aquest aspecte sempre el cuida molt el director nord-americà i amb l’orquestra de Bayreuth això li llueix molt.

Les veus son un desastre. El prometedor Peter Hofman ja està en el declivi total i no feia ni deu anys que havia debutat. En aquells anys ens havíem esperat grans coses del tenor alemany, ens el varen vendre molt bé, però la realitat, escoltat ara, fins hi tot la seva millor època, no passa d’una correcció correcta.

Simon Estes, que al Liceu ens va impressionar com a Amfortas, en aquesta gravació i sense la presència escènica, queda molt cridat i crispat. La pronuncia ja sabem que no era precisament el seu fort i de tot plegat, ens queda, això si, la intensitat dramàtica del seu cant en els dos fantàstics monòlegs que Wagner va regalar al cantant que l’interpretés.

La Meier vocalment brillantíssima, sobretot en el registre agut, que després ha tingut tendència a calar, ha fet més endavant Kundrys millors (amb Barenboim per exemple). La veu, un cop ens va aposentar més en la zona central i aguda, va perdre els part dels seus engolaments inicials, tot i així és el millor, de llarg, de tot el cast.

Hans Sotin era un gran cantant, però a mi m’avorria bastant i en aquesta gravació potser no tenia el millor dels seus dies. Res a veure amb els grans Gurnemanz ni amb Kurt Moll, baix que sempre m’ha semblat paradigmàtic en aquest rol.

Salminen està esplèndid com a Titurel i l’hagués preferit com a Gurnemanz.

Algú m’haurà d’explicar lo del Klingsor de Franz Mazura. El trobo directament horrible i a Bayreuth se’n va fer un tip. Va cantar 49 vegades i 18 varen ser Klingsor, tots els dels últims 20 anys. Inaudit.

PARSIFAL

Amfortas: Simon Estes
Titurel: Matti Salminen
Gurnemanz: Hans Sotin
Parsifal: Peter Hofmann
Klingsor: Franz Mazura
Kundry: Waltraud Meier
Gralsritter: Michael Pabst-Matthias Hölle
Knappen: Ruthild Engert-Ely-Sabine Fues-Helmut Pampuch-Peter Maus
Blummenmädchen: Deborah Sasson-Susan Roberts-Monika Schmitt-Alison Browner- Hilde Leidland-Margit Neubauer
Altsolo: Ruthild Engert-Ely

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele
Chorus master: Norbert Balatsch
JAMES LEVINE
Festival de 1985

Bé, no s’han acabat les escoltades wagnerianes tot tornant de la feina, ara toca el festival del 2008.

Les retransmissions de Ràdio Clàssica són:

De totes maneres aquesta nit vaig a veure el Don Giovanni o sigui que del Parsifal de Bayreuth en parlarem diumenge.

Bon Festival als wagnerians!