Ahir acabava dient que havia reservat per avui un vídeo senzillament sensacional. És cert, avui abans de decidir-me i tot tenint una primícia operística per oferir-vos he decidit seguir amb la dieta que ens ha de permetre reiniciar el curs amb més ganes. La dieta és prou atractiva, crec jo, però aquells habituals que tan sols us nodriu d’òpera, païu bé totes les ingestes d’aquests dies, que aviat hi tornarem.
Tot cercant vídeos per la Stormy Weather d’ahir, vaig anar a parar a un fragment de la pel·lícula del mateix nom, però que no era la fantàstica interpretació de la Lena Horne. És tracta ni més ni menys que el més gran número de dansa filmat, segons Fred Astaire, que alguna cosa podia dir sobre el tema.
Els intèrprets son els menuts i mítics Nicholas Brothers, dos ballarins excepcionals sense cap mena de formació acadèmica i que en canvi varen crear una escola i una manera d’entendre el ball, anomenat “Flash Dance”, que varen ensenyar a les Universitats americanes (Harvard i Radcliffe) i amb tan il·lustres alumnes com els germans Jackson, Debbie Allen o Dianne Walker entre moltíssim d’altres.
Els germans Nicholas varen ser durant molt temps artistes principals del famós Cotton Club, on a l’any 1938 varen enfrontar-se amb un altre grup de germans, els Berry Brothers (aquest eren tres), en una competició que ha passat als anals de la història del ball afro americà, vinculat al jazz i famós Club.
El gran èxit i la popularitat dels Nicholas va fer que fossin fitxats pel cinema, participant en multitud de pel·lícules
- Pie, Pie Blackbird (1932) curt
- The Emperor Jones” (1933) Harold Nicholas
- Syncopancy (1933) curt amb Harold Nicholas
- Kid Millions (1934)
- An All-Colored Vaudeville Show (1935) curt
- The Big Broadcast of 1936 (1935)
- Coronado (1936)
- “The Black Network” (1936) curt
- My American Wife (1936)
- Babes in Arms (1937)
- Calling All Stars (1937)
- My Son Is Guilty (1939)
- Down Argentine Way (1940)
- Tin Pan Alley (1940)
- The Great American Broadcast (1941)
- Sun Valley Serenade (1941)
- Orchestra Wives (1942)
- Stormy Weather (1943)
- Take It or Leave It (1944)
- The Reckless Age (1944) Harold Nicholas
- Carolina Blues (1944) Harold Nicholas
- “Dixieland Jamboree” (1946) curt
- The Pirate – 1948
- Pathe News Reel – 1948
- Botta e Riposta (1951)
- El Misterio del carro express (1953)
- El Mensaje de la muerte (1953)
- Musik im Blut (1955)
- Bonjour Kathrin (1956)
- L’Empire de la nuit (1963) curt
- The Liberation of L.B. Jones (1970) Fayard Nicholas
- Uptown Saturday Night (1974) Harold Nicholas
- That’s Entertainment! (1974) muntatge d’arxius
- Brother, Can You Spare a Dime? (1975) muntatge d’arxius
- Disco 9000 (1976) Harold Nicholas
- That’s Dancing! (1985) muntatge d’arxius
- Tap (1989) Harold Nicholas
- That’s Black Entertainment (1990) muntatge d’arxius
- The Five Heartbeats (1990) Harold Nicholas
- “Alright” (1992) canço de Janet Jackson i vídeo
- The Nicholas Brothers: We Sing and We Dance (1992)
- Funny Bones (1995) Harold Nicholas
- I Used to Be in Pictures (2000)
- Night at the Golden Eagle (2002) Fayard Nicholas
- Broadway: The Golden Age, by the Legends Who Were There (2003)
- Hard Four (2005)
De totes aquestes pel·lícules o reculls d’actuacions sobresurt com un número absolutament únic i màgic aquest “Jumpin’ Jive“, on Fayard (1914-2006) i Harold (1921-2000) exhibeixen unes acrobàcies, una agilitat i unes sorprenents coreografies, que varen fer exclamar al rei dels ballarins cinematogràfics, la valoració esmentada.
Veure com els dos germans salten entremig de l’orquestra, per sobre dels instruments de percussió, o veure com s’obren de cames per tornar-se a incorporar drets sense utilitzar les mans i sobretot aquesta baixada de l’escala final on tant sols mirant ja em fa malt el entrecuix, és sorprenent.
No és tan sols acrobàcia, que també, és coreografia, és elegància, és ritme i sobretot sorpresa. Ja es pot mirar diverses vegades que sempre sorprenen.
No és d’estranyar que Balanchine o Baryshnikov lloessin sense reserves el ball d’aquests sorprenents ballarins, que curiosament, no varen anar mai a cap escola de ballet o dansa.
Ja em direu el què
IN FERNEM LAND 
Siempre que he visto una película en la que salen ellos, he pensado que Hollywood, como a tantos otros, no los colocó en el lugar que les correspondía y los relegó a simples elementos decorativos. ¡Eran realmente geniales!
M'agradaM'agrada
Eran unos bailarines únicos que siempre aparecían en las películas como “speciality number” y su especialidad era lo que has destacado, Ximo, y podemos constatar en este clip. Podríamos ponerles un pequeño pero y es que casi siempre interpretabn el mismo número con ligeras variaciones. De todas formas es de tal dificultad su baile que uno no se cansa de verlos, sea en “Stormy weather”, “Down Argentine way” o “Sun Valley serenade”, por nombrar tres de sus más famosos films.
La famosa bajada de escalera con las piernas abiertas extendidas sobre los escalones, probablemte no es original de los Nicholas Brothers, ya que la vedette egipcio-hungaresa Marika Rökk ya lo hacía en un film de la Ufa del año 1938 llamado “Eine Nacht in Mai”, descendiendo por una escalera de más escalones, pero a pesar de que su baile era frenético (como pude comprobar en directo en su versión de “Hello, Dolly!” en Hamburgo en los años 60´s), no comprendía tántas dificultades y riesgos como los asumidos por estos bailarines irrepetibles.
M'agradaM'agrada
Son alucinantes !!!! Y sí, Mr. Astaire de esto sabía “un poquito” 😉
Lo de la escalera tiene su merito incluso aunque no sea original. Me puedo imaginar que lo hiciera una mujer (muy joven, seguro)…pero esas caidas de piernas abiertas dos señores con sus correspondientes “atributos” tiene miga…mucha miga , jajajaja.
M'agradaM'agrada
Esplèndid! El més bonic és que van coordinats, però no són una imatge de mirall l’un de l’altre: cada un balla el mateix però al seu aire, amb el seu geni, un aixecant més un braç, l’altre obrint més les cames… Sensacional, sí senyor. S’encomana, en veure-ho, però millor no intentar-ho.
M'agradaM'agrada
Es increíble su elasticidad, en determinados momentos del baile parecían ser de goma.
Ximo, es una estupenda despedida este post, llena de alegria y de ritmo.
Por fin han llegado las vacaciones, os deseo que tengais un feliz verano, que descanseis, y que disfruteis mucho.
M'agradaM'agrada
“Dallonses”!!! (Ho sento, Ximo, però no ho he pogut evitar.)
Saps que cada vegada que em torno a mirar aquest fantàstic video em quedo tan al·lucinat que em fa tot l’efecte que, veient-ho com ho fan sense que sembli que hagi de costar gens tot el que fan, jo també em veuria en cor de fer-ho?… Però no pateixis, eh?, que ni tan sols ho intentaré. :))
Fantàstics de debò!
M'agradaM'agrada
M’ho imaginava que us agradaria, tot i el mal que em fan els engonals, cada cop que veig aquesta baixada d’escala.
Assai yo no me despido, no cuelgo el cartel de cerrado por vacaciones. Los días que este fuera, dejare unos post de supervivencia para tod@s l@s que se quedan sufriendo los calores y trabajos en solitario. Alguien se tiene que quedar de guardia, ¿no?
Esto del blog termina siendo un servicio público y como este año no habrá una salida larga, pues he decidido ir colgando cosas, de la actualidad o “rampoines” maravillosas.
La mini temporada de Pesaro será comentada a la vuelta.
M'agradaM'agrada