IN FERNEM LAND

DALIBOR de Bedřich Smetana


Feia temps que anava al darrere d’un post d’aquesta òpera de Bedřich  Smetana, que l’acostumem a recordar pel poema simfònic Má Vlast (La Meva Pàtria) o per l’obertura de la seva òpera La Núvia venuda.

En la meva fixació per les òperes provinents del est d’Europa, en el que anomenem el repertori eslau, avui li toca a aquesta obra de claríssimes influències germanitzadores (Fidelio i Lohengrin) i que és un regal dedicat especialment al meu corresponsal Amfortas, que en més d’una ocasió me’n ha parlat com una de les seves predilectes de tot el repertori, i és clar, m’ho posa bé, és una dedicatòria fàcil.

Immediatament després de l’estrena de la primera versió en dos actes de La núvia venuda, que va tenir lloc Praga al 1866, Smetana va començar a treballar en el Dalibor, òpera en tres actes i sis escenes amb un llibret original alemany de Joseph Wenzing i traduït al txec per Kurt Honolka.

Dalibor (tenor), per tal de venjar la mort del seu amic Zdenek, ataca el castell del burgrave de Ploskovice, matant al seu propietari. Milada (soprano), la germana del burgrave demana justícia al Rei Vladislav (baríton). Quan es celebra el judici (inici de l’òpera) Milada davant del comportament valerós i honest de Dalibor se’n enamora. La sentència del tribunal no els hi és favorable i Dalibor és condemnat a presó.

Un jove partidari de Dalibor, Jitka (soprano), decideix alliberar-lo i demana a Milada que l’ajudi en el seu intent. Milada disfressada de captaire es guanya la confiança dels guardians de la presó. L’alliberament no té lloc al descobrir-se’n el intent i aleshores els jutges demanen al Rei, l’execució de Dalibor. La sentència capital irrita als partidaris del heroi que finalment és executat mentre Milada mort en el intent d’alliberació.

En una segona versió Dalibor es alliberat, però no pot evitar que en l’acció d’alliberament Milada mori finalment en els seus braços.

Amb aquesta base argumental, l’única òpera tràgica de Smetana, no va obtenir l’èxit que esperava en la seva estrena, amb motiu de la col·locació de la primera pedra del que hauria d’esdevenir el Teatre Nacional de Praga, el 16 de maig 1868 al Teatre Municipal de Praga.

L’òpera va desaparèixer ràpidament del repertori i no va ser fins dos anys desprès de la mort de Smetana, que va obtenir el reconeixement definitiu.

Motius per l’èxit en té molts. Amb la base d’un personatge amb molta tradició en el llegendari txec, Dalibor representa sobretot la llibertat del poble. Smetana utilitza temes del folklore per desenvolupar les melodies d’una gran riquesa, com és habitual en els compositors de la zona d’influència i sobretot utilitza el leitmotiv i un tractament molt germanitzant de l’orquestra, cosa que en l’estrena no va agradar gens a la crítica i que va ser un dels motius que desaparegués ràpidament del repertori, doncs políticament va ser molt mal vista aquesta tendència germanitzant del compositor txec, per part dels nacionalistes, en forta confrontació amb el poder sempre amenaçador d’Alemanya.

En canvi la línea de cant, respecta el model italianitzant de l’òpera. Si ens fixem en el final del primer acte, en el duet entre Milada i Jitka, Smetana utilitza les veus a mode d’una vibrant cabaletta. És curiós com en aquesta òpera les veus no s’acostumen a cantar alhora. La causa molt possiblement sigui deguda al llibretista, Josef Wenzig, que va concebre l’òpera com a obra teatral, amb diàlegs musicals.

Smetana utilitza un instrument musical concret per a definir cadascun dels personatges principals. A Milada li correspon l’arpa, el corn i el clarinet pel protagonista Dalibor i per Zdenek, el personatge assassinat abans de començar l’òpera Smetana li reserva els solos de violí.

Malauradament Smetana no va veure l’èxit assolit a l’any 1886 en la reposició de l’òpera. Quatre anys més tard s’estrenava a Munic, Zagreb i Hamburg. A l’any 1892 arribava a l’Òpera de Viena sota la direcció de Gustav Mahler, que la va escollir per fer el seu debut a l’Òpera Imperial com a director.

El Leitmotiv més emprat durant tota l’òpera i un dels motius per el qual no va ser acceptada en un inici l’obra (influència germànica), prové d’una melodia bohèmia que li dona un esperit molt nacionalista txec. Coses incomprensibles d’influència extra musical que varen perjudicar aquesta obra que avui us vull fer escoltar.

Fora de Txèquia, l’obra s’ha mantingut en repertori sobretot a Viena, que d’ençà de la seva sonada estrena no s’ha deixat de fer amb regularitat. Fins a 1918 va ser de repertori. Es va tornar a representar a la temporada 1924-1925 se’n va fer una nova producció a l’any 1938, sent Bruno Walter el seu director. Aquesta va ser la seva última premier abans d’abandonar Àustria en motiu de l’annexió amb Alemanya.

L’alemanya nazi va utilitzar el missatge de llibertat de Dalibor pel seu interès, cosa que la va allunyar del repertori un cop acabada la II Guerra Mundial.

A l’any 1969 va tornar en una producció dirigida per Joseph Krips en llengua alemanya, en una versió revisada per Harry Buckwitz i que és la base sonora d’aquest comentari d’avui. No disposo de l’edició de la Supraphon dirigida per Jaroslaw Krombholc a l’any 1977 enregistrada en txec, com volia Smetana, i integra, amb Vilém Pribyl com a Dalibor i Gita Abrahamová.

Seria molt interessant una reedició de l’antiga versió, també de la Supraphon de l’any 1952 dirigida pel mateix Krombholc, amb Beno Blachut com a Dalibor i Maria Podvalová com a Milada.

A Viena, en la versió de l’any 1969 s’utilitza el alemany de l’estrena, cosa que Smetana va voler evitar posteriorment i sobretot es comet la barbaritat de tallar en quasi mitja hora la partitura. Aquesta pràctica que s’acostuma a fer a Viena en moltes òperes, és del tot criticable i no s’acaba d’entendre que un teatre del prestigi de la Staatsoper cometi o cometés, aquestes mutilacions. Mitja hora és una barbaritat.

El repartiment de veritable impacte vocal reuneix el següent cast:

Vladislav, rei de Bohèmia: Eberhard Wächter
Dalibor: Ludovico Spiess
Budivoj, senyor del castell: Oskar Czerwenka
Benes, carceller: Walter Kreppel
Vitek: Adolf Dallapozza
Jutge: Tugomir Franc
Milada:Leonie Rysanek
Jitka: Lotte Rysanek

Cor de l’Òpera Estatal de Viena – Director Norbert Balatsch
Orquestra de l’Òpera Estatal de Viena
Director Josef Krips
19 d’octubre de 1969

Wächter en plenitud vocal, amb un cant musical i ajustadíssim. A la Leonie Rysanek no cal descobrir-la, és reclinatoriable. El temperament i la força escènica primen sobre la línea de cant i la pròpia emissió de la veu, és cert, però qui es capaç de no vibrar amb aquesta intensitat d’una dona que sempre sembla que ho dona tot?. El tenor italià Ludovico Spies tenia uns mitjans notabilíssims, si bé la veu resulta a vegades molt dura i d’un cant que alguns dirien monòton, però és heroic, valent i canta per agradar.

La direcció de Krips, malgrat permetre o ser directament el responsable dels talls comesos a la partitura, és magnífica, brillant, teatral, lírica i intensa. Un plaer.

Ara després de tot aquest rotllo, us deixaré escoltar algun fragment per posar-vos la mel a la boca.

Ludovico Spies (Dalibor) Staatsoper de Viena foto Fayer

Ludovico Spies (Dalibor) Staatsoper de Viena foto Fayer

Del primer acte escoltarem la defensa de Dalibor davant el Tribunal

Del segon acte us proposo l’escena amb de Milada amb el carceller, el preciós preludi de la presó i el duet de Dalibor i Milada. En el preludi escoltarem els leimotivs, amb l’acompanyament dels instruments solistes que identifiquen els personatges.

Leonie Rysanek i Ludovico Spies en l'escena de la presó - foto Fayer

Leonie Rysanek i Ludovico Spies en l'escena de la presó del final del 2º acte. Foto Fayer

Del tercer acte us deixo la mort de Milada amb una Rysanek lluitant entre l’afinació i l’emoció.

Espero que us agradi ( i a l’Amfortas també)

Com audició alternativa us deixo l’ària de Milada del acte 2on escena 4ª, “Jak je mi”, és a dir en txec i per la soprano Eva Urbanová acompanyada de la orquestra Simfònica de Praga dirigida per Ondrej Lenárd.

7 comments

  1. Amfortas

    Fa temps que no comentava res, encara que si gaudeixo dels teus posts i dels comentaris dels infernemlandaires, però avui no em queda mes remei que deixa de banda la mandra.
    Gracias per la dedicatoria. M’agrada molt l’opera rusa i la txeca ( amb tres compositors Dvorak, Janacek i Smetana completan una quantitat important de composicions operistiques que em semblen de primera categoria).
    Smetana va esser un bon pianista i va dirigir una escola de musica, la Harmoniska Sällskapet de Goteborg i el teatre Nacional de Praga i es pot considerar com l’iniciador de musica txeca.
    Dalibor es la meva preferida de les de Smetana i Prodana Nevesta la mes coneguda, però no podem oblidar altres com Libussa (solemne, per la inuguració del Teatre Nacional),Hubicka (El petó), Due dvory (Les dues vidues)entre altres.

    M'agrada

  2. jaume

    Fantastic descobriment. No la coneixia. a comprar-la rapid¡(per cert encara no he trobat el CD de Pape)
    sempre s’apren gaudint en aquest blog.
    I gracies a Amfortas per les seves croniques.

    M'agrada

  3. Aquesta òpera la vaig comprar, versió Supraphon, estant en Praga (on, per cert, vaig poder veure la presó on diuen que va estar tancat Dalibor) i és també una de les meves favorites. Crec que fa anys es va representar al Liceu, no? Si algú està interesat en la versió Supraphon, ja sabeu.

    M'agrada

  4. Isolda

    La temporada 1971/72, fou estrenada al Liceu per la Companyia de Praga. Si la memòra no me’n enganya no s’ha tornat a representar, una pena!! En aquella època al Liceu era habitual contractar companyies de l’est, fent-nos sempre òperes molt interessants,de Dalibor puc dir que vaig gaudir-la molt. És una obra preciosa…

    M'agrada

  5. Ja, ja, ja, Barble, ets collonut!
    Doncs com diu l’Isolda, al Liceu les 3 funcions de 4, 9 i 12 de gener de 1972 són les úniques en la història del teatre, que s’ha pogut gaudir d’aquesta òpera.
    Penso que al Liceu, l’òpera eslava està molt abandonada i si no fos per les obres de Janáček que darrerament han esdevingut molt presents tot i que encara ens falta la imprescindible Z Mrtvého Domu (Des de la Casa dels Morts), el Boris i algun Txaikovski, hi ha molt per fer.
    Estic content que us agradi i perquè no dir-ho, que hagi motivat que el enfeinat Amfortas es tregui la mandra de sobre i ens faci un comentari.
    Ah! Titus, ja parlarem.
    Gràcies

    M'agrada

  6. Ei, aquesta òpera (Dalibor), “tengui”!, i la mateixa versió de què parla en Titus, a més a més, ja que aquella amiga d’Almeria, que també se la va comprar a Praga, me la va passar. La mateixa amiga va ser qui, a Kareol, va fer-ne la traducció del llibret.

    Fa molt de temps que no l’escolto i me n’heu fet venir ganes.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: