El concert d’ahir dilluns, el segon concert del cicle Palau 100 ha suposat el debut a Barcelona de Gustavo Dudamel, el director veneçolà que està en boca de tothom, l’estel més rutilant de tots els joves directors que estan destinats a revolucionar el món de la direcció de les gran orquestres simfòniques.

Pel debut ho ha vingut amb la jove Orquestra Simón Bolivar, que és la “seva” orquestra natural. Ho ha fet amb la Göteborgs Symfoniker, de la que és director titular. A la temporada 2009-2010 serà també, el director titular de l’orquestra de Los Angeles i durant aquests dies, el seu nom sona com a director titular del Teatro Real de Madrid.

No hi ha cap dubte que Gustavo Dudamel, amb els seus 27 anys és una força de la natura capaç d’entusiasmar a les orquestres i als auditoris, amb la seva contagiosa energia, força i sensibilitat. Ell fa de la música un espectacle i potser alguns puristes li retrauran aquesta “banalització”, jo no. He gaudit moltíssim.

El concert s’ha iniciat amb una obra que no estava en programa, no sé si per descuit del Palau 100, doncs és una de les obres que formen part de la gira, o és que inicialment aquesta no estava prevista a Barcelona. El fet és que en el programa no estava anunciada i ens ho han comunicat per megafonia, poc abans de començar el concert. El jove compositor de l’obra era present a la sala i ha sortit a rebre els convençuts aplaudiments del públic, després de la brillant interpretació.

El compositor és diu, si haig de fer cas a la web de l’orquestra, Anders Hillborg (no estan jove) i l’obra Exquisite Corpse. No estic segur que sigui aquesta obra i compositor.

La que hem escoltat és una obra de impactant factura, amb una part central amb la secció de percussió com a motor i protagonista. Obra de interessants textures sonores que juga descaradament amb la melodia i que sembla que estigui escrita per agradar al públic. Ja era hora!. És clar que Gustavo Dudamel i la seva entregada direcció han ajudat molt. L’orquestra ja ens ha demostrat que és una orquestrasa, amb un so càlid, fort, brillant i amb una corda privilegiada.

Seguidament hem escoltat el concert per a violí i orquestra en Re major, op 47 de Jean Sibelius. En menys d’un més ha estat la segona vegada que l’hem fruit a Barcelona.

Com a solista ha debutat a Barcelona el jove violista ucrainià (23 anys!!!) Serguei Khachatryan. Fabulós violista, amb una tècnica prodigiosa i una expressió i un so d’extraordinària sensibilitat musical. En algun moment i quan el seu so esdevenia més eteri, ha quedat amagat entra la fabulosa secció de corda de l’orquestra sueca.
L’acompanyament de Dudamel ha estat en tot moment atent i present, establint un diàleg permanent entre el jove violinista i la important presencia que Sibelius atorga a l’orquestra. Versió molt diferent a la de Oue a la temporada de la OBC on amb la delicada i fantàstica violista madrilenya varen plantejar un altre visió de la mateixa obra. Jo em quedo amb la d’avui, sense desmerèixer aquella.

L’èxit en acabar la primera part ha estat molt gran. Pel jove violista i pel director. La insistència del bocabadat públic que no omplia de manera inexplicable el Palau, ha fet que Khaachatryan ens hagi ofert una propina, que la meva ignorància no ha pogut identificar. El resultat, un miracle de virtuosisme i delicada expressió al servei d’un noi que ben segur està destinat a ser un fenomenal solista.

Per la segona part d’aquest programa, l’orquestra de Götebourg i Gustavo Dudamel porten la simfonia número 4, op 29, la inextingible, de Carl Nielsen. El que cal agrair primer és la programació d’aquest compositor tan poc interpretat a casa nostre. Jo no entenc gaire l’obra de Nielsen, doncs la trobo feixuga i força inconnexa, al menys aquesta és la meva experiència casolana amb les seves simfonies i la seva òpera Maskarade, que he escoltat una vegada i prou.

Avui Dudamel m’ha mantingut absolutament atent durant tota l’estona. L’obra no és que m’hagi interessat més, ja que continuat trobant moments d’extraordinari interès i altres on aquest decau. L’obra interpretada sense solució de continuïtat entre el quatre moviments, com si fos un poema simfònic, m’ha demostrat, per si no ho teníem gaire clar, que l’orquestra de Göteborg és senzillament sensacional. Admirables totes les famílies, però sobretot, amb una corda de somni. Quines violes!, quin so! quina contundència, quina flexibilitat i virtuosisme en les dinàmiques extremes que Dudamel els fa tocar. Quina entrega!.

D’aquesta manera, amb aquesta direcció i aquesta resposta orquestral, s’entén perfectament el fenomen Dudamel.

Dirigeix amb tot el cos, amb les mans, els braços, el cap, la veu (se’l sent massa). Ell és la direcció. És elegant (quan vol) i molt espectacular.

És lògic doncs, que a l’espectacularitat del seu gest li correspongui una resposta espectacular per part de les orquestres que dirigeix.

Concert memorable que ha tingut el corresponent regal, amb un bis per no oblidar. A Gustavo Dudamel l’hem vist en vídeos i youtubes, dirigir els mambos de Bernstein o la música llatinoamericana, com el Danzón nº 2 de Marquez, que us va agradar tant en el post que li vaig dedicar. El que no estàvem preparats és per escoltar tota una orquestra sueca, que hom imagina freda i distant, el O Tico-Tico do meu curaçao de Zequinha de Abreu (José Gomes de Abreu), com si de l’orquestra de Xavier Cugat es tractés. Ha fet trempar a tothom i ha estat una absoluta festa. El musics de la secció del vent traient-se la jaqueta amb moviments insinuants, mentre giraven en rodó remenant el cul, amb el deliri dels seus companys i el públic.

Que un director que encara no ha fet els 28 anys faci fer això a musics que podrien ser el seu pare o avi, mentre l’orquestra s’ho passa en gran i sobretot, sona d’absoluta meravella, té un mèrit extraordinari. El miracle de la música pot aconseguir aquestes coses i quan ets testimoni i partícip, et sets privilegiat.

El proper 23 d’abril (Sant Jordi), Gustavo Dudamel torna a dirigir a Barcelona, aquest cop al Auditori i amb la Joven Orquestra Simón Bolivar de Venezuela, no ens ho hem de perdre.