IN FERNEM LAND

UN PARSIFAL CASI DE RECLINATORI.


Hi ha que dir-ho en veu alta, El Palau de Les Arts de València (jo a la Reina me la deixo sempre i ara encara més) ja és un teatre d’òpera referencial.

No és tan fàcil veure una funció d’òpera, pels teatres importants, com la que vaig veure divendres a València.

La fabulosa orquestra va sonar millor, si cal que en el Siegfried del any passat, on ja vaig lloar la immensa categoria que té, però és que Lorin Maazel m’ha agradat molt més que Zubin Mehta.

El temps pausat, com m’agrada generalment el Parsifal (el cas Boulez a part), però intens sense decaure mai la progressió dramàtica, el so cuidat fins a l’últim detall i un preciosisme per crear els mil i un matisos que Wagner reserva al drama sacre per excel·lència, m’han fet esborronar més d’un cop. Els actes extrems místics amb una progressió intensa i emocionant i l’acte central, dramàtic i amb un tempo molt més viu i passional, han estat servits de manera esplèndida.

Sensacional Lorin Maazel i sensacional l’orquestra en totes les seves seccions. Corda i fusta amb un so càlid, afinadíssim, precís, sense caure mai en moments de desinterès i el metall i el vent mai estridents.

Maazel era la primera vegada que dirigia el Parsifal i segurament ha volgut deixar un segell especial i ho ha assolit plenament, dirigint un treball que trigaré a oblidar.

No ha estat a l’alçada el Cor de la Comunitat Valenciana. No sé si això és degut a la distribució escènica, doncs tothom parla del gran nivell d’aquesta formació, però el cas és què ni en la important escena de temple del primer acte, amb una entrada dels cavallers desigual entre les veus agudes, força audibles i amb un so una mica descobert i la corda greu, molt menys present, com al final del obra, amb algunes caigudes de tensió i presència força notòries, m’han emocionat i això en aquesta obra és greu.

Les veus femenines i el cor de nens (amb una afinació bastant millorable i amb un parell de calades notòries), canten des de dins del escenari i molt allunyats de l’escena, això encara accentua més el desnivell dels diferents plans sonors. No es va assolir l’ambient de mística sonoritat que aquest dos moments necessiten per arrodonir d’una àuria espiritualitat les cabdals escenes.

Els que hem vist la funció del dia 31, potser per ser el Halloween, hem tingut que patir una Kundry que no ha estat a l’alçada d’aquest espectacle. L’anomeno a ella primer, doncs con que després tota la resta del cast ha estat a gran nivell, l’única prestació negativa quedarà oblidada.

És una llàstima que no hagi cantat la prevista Dalayman, que jo ja he lloat moltes vegades. A la Urmana ja la vaig fruir al Liceu en un Parsifal d’altíssim nivell. La mezzo (per dir alguna cosa) hongaresa Judit Németh ho resumiria dient que tot i iniciar un “Ich sah das Kind”, musical i contingut, demostrant que les ganes si que hi eren, té una veu que no li permet ni arribar a la zona aguda de manera digna i per ser una mezzo, no té ni el més mínim registre greu. Cap al final del segon acte va cridar miserablement i la impressió, com ja em temia, va ser la de que no era la cantant que tenia que substituir a la Urmana. El públic de València es mereix un altre nivell, sobretot tenint en compte que era una única funció que tenia que ser substituida la Violeta Urmana, que va assumir totes les que Dalyman no podia cantar menys aquesta. No em digueu que no és mala sort!.

Stephen Milling que vaig veure l’any passat a València en un Fafner imponent per bé que amplificat, m’ha deixat literalment bocabadat, amb un Gurnemanz d’una categoria vocal i musical extraordinària. Quina presència escènica i quina prestació musical més convincent. Després hi ha qui diu que no hi ha baixos. Aquest, sense cap mena de dubte està predestinat a ser el gran baix wagnerià dels propers anys. Recorda al gran Salminen, però el supera en puresa de so i emissió. Al costat de Kurt Moll, que anomenava l’altre dia, el millor Gurnemanz que he escoltat jo en un escenari.


El meravellós rol d’Amfortas va ser cantat i cridat per Evgueni Nikitin. La veu és impressionant, per volum i projecció, però el cant del Amfortas ha de ser punyent i dolorós, mai ratllant el verisme. La ferida d’Amfortas és més espiritual que física, malgrat la nafra oberta i sagnant que l’acompanya fins el final i el dolor l’ha de transmetre amb un cant despullat de tot efecte verista. Li convindria escoltar a Hotter o London i replegar una mica més els poderosos mitjans per commoure i fer patir, més que impressionar. Tot hi així un cantant notable i una veu de impressió.

Evgueni Nikitin (Amfortas) Les Arts 2008

Evgueni Nikitin (Amfortas) Les Arts 2008

Ja coneixia el Parsifal del tenor Christopher Ventris, de les funcions del segon repartiment al Liceu. Allà va haver de lluitar contra un inspirat Domingo i és clar, malgrat estar vocalment molt més sa, no tenia l’aura del gran tenor madrileny.

A València Ventris m’ha agradat molt més. Durant el primer acte ha estat bé però una mica reservat, però en el segon m`ha sorprès molt, amb una projecció molt cuidada del so i amb una seguretat a la zona aguda que fa goig escoltar avui en dia. Centre segur i interpretació dramàtica força convincent. Al inici del tercer acte va tenir un lleu incident que per a res fa baixar la valoració d’una interpretació excel·lent.

El Klingsor de Sergei Leiferkus no m’agrada gaire, doncs no crec que aquest rol s’hagi de interpretar com un rol de caràcter. És solvent i no falla, però el so de la veu, em desagrada una mica i el seu caràcter malèvol queda massa caricaturitzat.

El baix Alexánder Tsymbalyuk em va donar la sensació que cantava amplificat i des de darrera de la platea, però aquesta sensació la va tenir tothom a la sala. Des de els pisos alts em van comentar els amics que ens varem trobar divendres a les Arts, que la sensació va ser la mateixa. En tot cas la veu es magnífica i m’agradaria que algú em confirmés si allò que varem sentir era una particular acústica del teatre o hi havia ajuda electrònica. Jo crec que si i estic encuriosit, per saber-ho.

El rols menors varen estar cantants de manera excel·lent. En especial les xiques flor que varen lluir totes a gran alçada, així com la mezzo Maria Radner en la seva preciosa intervenció al final del primer acte, en el solo celestial.

La por que em varen posar a sobre, les crítiques aparegudes sobre la vessant escènica d’aquest Parsifal, es varen esvair al cap d’una hora de iniciat el primer acte. Estava expectant, malgrat que sabia que al final sortiria un ovni, però en l’escena de la transformació, del bosc al temple, vaig pensar, m’és igual que surti un ovni, això que estic veient m’agrada i molt.

L’escena despullada i glacial, amb un dissenys luminotècnic extraordinari de Guido Levi, recrea uns ambient gèlids,de gran impacte emocional i plàstic.

Aquest era el tercer muntatge (Gràcies Titus per la correcció, jo mateix vaig veure al Real aquell Tannhäuser que no em va agradar gaire) del cineasta Werner Herzog en el camp operístic. La Giovanna D’Arco de Bologna, el Lohengrin de Bayreuth i aquest Parsifal tenen en comú una visió quasi lunar del espai i la llum (també cal esmentar La Donna del Lago alla Scala).

Werner Herzog no opta per segones lectures. La seva proposta és extraordinàriament clàssica i tan sols és l’embolcall visual el que es revesteix d’una certa modernitat. Però la proposta escènica és estètica i estàtica, deixant que els personatges i les situacions segueixen fil per randa, les que es descriuen en el llibret de l’òpera, però amb un minimalisme gestual que li va molt bé a aquesta obra.

Ara, qui vulgui veure temples romànics i boscos i muntanyes haurà de visionar el DVD del MET, d’una extraordinària veracitat visual i fidelitat al descrit per Wagner, però d’una manca d’emoció més que notable.

Herzog, encara inspirat pel seu darrer treball cinematogràfic fet al Àrtic, envolta el Parsifal en un ambient glacial, on ens venen a la memòria paisatges lunars, que no deixa de sorprendre, però que li ofereix la possibilitat de mostrar-nos unes impactants imatges de senzilla però eficaç bellesa i plàsticitat.

Que el Temple dels cavallers recordi Close Encounters of the Third Kind de Spielberg, no em molesta. Una gran plataforma circular que podria ser un gran radar o una cúpula vista des de sota, amb un joc de llums sorprenents i canviants, apareix mentre unes estructures metàl·liques composen el temple. L’efecte després de la nuesa glacial del bosc, és teatralment molt potent. Enrere ha quedat un radar petit que dona voltes constantment i que em recordava més aviat un ventilador de taula, o un cigne mort (el que mata Parsifal) d’un extrem realisme, que crec que no calia. Si estem en un món simbòlic, a que ve una representació tan fidel d’un cigne?.

Parsifal segons la proposta de Werner Herzog

Parsifal segons la proposta de Werner Herzog

L’aparició del Grial ens mostra una copa de dimensions massa grans, inspirada en el Calze Sant que es guarda a la Catedral de València, però que degut a la grandària, semblava més el trofeu de la Champion League que no el calze del sant sopar. Malgrat això el 1er acte acaba de manera brillant.

En el segon ens trobem al altra cara de la moneda. Si en el temple, aquella gegantina forma circular en forma de cúpula o radar, ens situa a sota d’una estructura imponent, en el segon veiem un cràter, amb les mateixes dimensions però que ens deixa veure el cel, de tal manera que tots estem situats en un món fosc i profund. L’efecte és interessant i permet, un cop superada la sempre difícil escena de les noies (xiques) flors, gaudir d’una imatges i composicions lumíniques d’extraordinari impacte. Efectes com el de la captura de llança per part de Parsifal de notabilíssima resolució escènica, o l’aparició de Klingsor sobre una bastida i amb un canó de llum, buscant per tot arreu, la sala inclosa a Parsifal té el seu impacte, però les branquetes de coral vermell i el vestuari i moviments de les comparses que fan de “seductores” noies flors, és d’una vulgaritat naïf, que recorda més la Sireneta de Walt Disney que un grapat de noies seductores que han de captivar al jove i ardent Parsifal.

Acte 2on del Parsifal segons Werner Herzog

Acte 2on del Parsifal segons Werner Herzog

Aquí a Herzog li hauria d’estirar les orelles, com també m’agradaria que m’expliques perquè el castell de Klingsor s’esberla quan la música que ho descriu, ja ha passat.

acte 2on Parsifal segons Werner Herzog

acte 2on Parsifal segons Werner Herzog

La desolació del tercer acte, més manifesta que en el primer, amb unes llums gèlides dona pas a una lleu transformació lumínica pels encanteris del divendres sant, però he agraït que Herzog no hagi caigut en la vulgaritat de les sirenetes, convertint l’escenari en una projecció verda.

L’efecte final és risible, ridícul i prescindible. Que un cop l’excelsa escena final ens ha deixat veure un cel lliure i una escena despullada, aparegui al cel, una nau en forma del Palau de les Arts, talment com si es tractes del final del E.T. es per veure-ho i no creureu.

La lamentable escena dura tan sols 10 o 15 segons, però si jo hagués tingut lloc per amagar-me sota la butaca ho hagués fet. Vergonya aliena que no pot arribar a trencar els grans moments escènics viscuts. No és el que vol dir, és com ho diu, i això segons el meu entendre, ho diu de la pitjor manera que podria dir-ho.

Això es pot solucionar i jo crec que en posteriors reposicions o en altres teatres, aquest final i algunes de les coses esmentades, es milloraran.

Del que no tinc cap dubte és que aquest Parsifal ha estat magnífic i que caldria que ens comencéssim a acostumar a baixar cap a València en lloc de mirar sempre de traspassar la frontera per escoltar bona òpera. Jo ho faré sempre que pugui i això també em permetrà, sentir el goig de compartir unes hores amb tota aquesta colla d’amics que són sense cap mena de dubte, un privilegi.

Gràcies per la vostra acollida, simpatia, hospitalitat, bonhomia i coneixements.

Espero que ens tornarem a veure aviat.

13 comments

  1. I jo pensava que a mi la crònica m’havia sortit massa llarga! Ho dic de broma, és un plaer llegir les teves impressions d’aquest Parsifal, en les que estic quasi plenament d’acord. Una puntualització, aquesta no és la tercera vegada que Herzog dissenya un muntatge d’òpera, ho porta fent regularmente des del 1986. De fet, a Madrid ja van tindre un Tannhäuser seu fa uns anys, i existeix una Donna del Lago seua de la Scala editada en DVD. No és un veterà perquè no es dedica exclusivament a l’òpera, però tampoc no és un nouvingut.

    M'agrada

  2. dandini

    Molt interessant aquest Parsifal.En Lorin Maazel a pesar de coquetejar amb la comercialitat de tant en tant,és un grandíssim director(un dels millors de l’actualitat) amb una capacitat de treball inaudita en un home de la seva edat.Pel que dius l’Orquestra de València segueix mantenint el seu nivell excel·lent.Tot aixó converteix Les Arts en el referent operístic més proper a Barcelona en una distància inferior als 1000 km.Caram si tinguessim el AVE ens hi podriem abonar…

    M'agrada

  3. alex

    Sin entrar en el fondo de tu excelente crónica, Ximo, solo un mínimo comentario de mi parte : me parece poco comparable la dirección de un PARSIFAL ( L.Maazel) a la de un SIEGFRIED ( Z.Mehta ), dos Wagners muy diferenciados musical y orquestalmente.

    M'agrada

  4. Golaud

    Por partes:

    1.- Estupenda la crónica, completísima y llena de detalles.

    2.- Me muero por escuchar cómo suena la orquesta del Palau de les Arts en Wagner. Cuando he ido al Real o al Liceu para escuchar algunas de las obras del germano he salido espantado por el rendimiento de las orquestas en este repertorio. Genial que tengamos en España- según vuestras apreciaciones- una orquesta preparada para afrontar este repertorio como se merece. Enhorabuena a los valencianos.

    3.- Es una lástima que personajes como Amfortas o Klingsor sean víctimas del anti-canto y de la caricatura de sus intérpretes, cosa que pasa con mucha frecuencia.

    4.- Qué envidia. Como sabes tenía pensado ir, y me he quedado con las ganas. Más por saludaros a los que asistísteis (tú, Maac, Titus, Colbran y Assai, si es que no me dejo a alguno). Ha sido una pena perder la ocasión y espero que se dé alguna otra no muy lejos. Gracias por acordaros de mí.

    M'agrada

  5. colbran

    Este Parsifal es de primer orden, lástima que en nuestra función no estuviera la gran Violeta Urmana porque su sustituta (en única función) no ha dado la talla.

    Lorin Maazel consigue una concepción muy personal de este drama sacro y aunque los tempi del primer y tercer acto son algo morosos para mi gusto (especialemte el primero), prefiriendo yo el ritmo utilizado por Boulez, en conjunto su versión es de una calidad extraordinaria, gracias a contar con una orquesta que, probablemente, es la mejor de toda la península.

    El resultado musical es irreprochable. El vocal, en nuestra función, tiene el lunar negro de una cantante que escénicamente se ha movido bien (como una auténtica gata en celo), pero vocalmente sólo ha estado notable en su “Ich sah das Kind”. Todo el material musical posterior lo ha servido a fuerza de gritos destemplados, agudos abiertos y desgarrados y carencia absoluta de graves, máxime cuando (según me informó Maac), a veces, la Németh se declara contralto (sic).

    Christopher Ventris me ha gustado mucho. Su voz es hermosa, clara, suficiente de volumen y registros y te hace sentir cómodo, al menos en este rol.

    El Amfortas de Nikitin es correcto aunque un poco vociferante en ocasiones.

    Las niñas flor muy bien, con un volumen vocal muy notable (hay quien ha insinuado que podrían estar amplificadas sus voces, yo no lo creo).

    Sergei Leiferkus me ha gustado como Klingsor y yo sí creo que este rol es de carácter, al menos así nos lo vienen vendiendo en los últimos tiempos, incluso en Bayreuth.

    Respecto a Titurel, al ser amplificado, no voy a pronunciarme sobre su intérprete. No me gustan las amplificaciones.

    El rey de la función, Lorin Maazel aparte, ha sido para mí Stephen Milling (en realidad Gurnemanz es el personaje que más me gusta de esta ópera). Qué gozada poder escuchar un bajo-bajo de verdad!, con una voz noble, densa, imponente, suave y autoritaria según corresponda y con una presencia escénica majestuosa y paternal al mismo tiempo.

    El coro, en esta ocasión, ha dispuesto de una cuerda grave un poco débil, para mi gusto.

    Los personajes secundarios han estado correctos, con una mención especial para Maria Radner.

    Sobre la escena, debo decir que me ha gustado bastante y en algunos momentos mucho. Lo del ovni me ha producido más estupor que indignación. La dirección escénica se ha mantenido dentro de la corrección, aunque en algunos momentos se opta por la inmovilidad absoluta.

    En definitiva, una función memorable que hubiera sido difícil de superar con otra Kundry.

    Los amigos valencianos asistentes, encantadores como siempre, me han hecho disfrutar aún más de una función ya de por sí sumamente disfrutable.

    Ché, qué orquesta tenéis! No os la dejéis escapar por nada de este mundo!

    M'agrada

  6. Mimenor

    Gracias por la detallada crónica, Joaquim.
    Ya han pasado dos días y creo que ésta ha sido la mejor interpretación de la orquesta de les Arts desde su formación. No decayó en ningún momento… sostener esos tempi del maestro manteniendo la perfecta afinación, los forte del final, todo era sobresaliente. Y ver a Maazel tan agusto y relajado en la dirección, un placer.
    Poco que añadir. La puesta en escena no me disgustó y agradezco que se refresquen y actualicen los libretos.
    Fantásticos cantantes, me quedo con el Amfortas de Nikitin y lloraré siempre la ausencia de Urmana.
    ¡Y lo que nos pudimos reir después sustituyendo el palau volant de les arts por los iconos de cada teatro!
    Ya no tenéis excusa para no venir, aunque sea para discrepar. Helga necesita llenar su teatro y nosotros disfrutar de vuestra compañía. Hasta muy pronto.

    M'agrada

  7. Bueno… Ya estoy contando lo que falta para volver a teneros por aquí. Ha sido un placer estar con vosotros. Respecto a la orquesta creo que Mehta es capaz de obtener un sonido mucho más estilizado, y por lo tanto más hermoso -esos violines- que Maazel. Otra cosa es el concepto wagneriano de cada interpretación, quizás Mehta peca de ser demasiado hedonista, siendo el concepto de Maazel menos superficial. Es curioso como una misma orquesta, que siempre ha rendido a un excelente nivel -Carmina, ese Fidelio- puede mostrar dos caras diferentes según el director que tiene delante. Confieso que Maazel se me atrancó un poco al principio -esos Verdis tan expresionistas y abruptos- pero le he ido cogiendo el gustillo poco a poco, lástima que pronto se nos va. Por cierto, hoy ha aparecido en la prensa que el Ministerio entra en el patronato del Palau de les Arts “La reineta” -con lo que intervendrá en su gestión- y pasará de invertir 1 millón y medio de euros a 5 millones en los próximos años, no es equiparable al Real o al Liceu pero algo es algo, sobre todo en tiempo de crisis.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: