Crec recordar que va ser el grup de rumba catalana “Los Manolos”, ho recordava malament, la Teresa em diu que era del Peret i la cançó es diu “Gitana Hechicera” que varen llençar en les èpoques fastuoses i pre olímpiques del 92 allò de, “Barcelona tiene poder, Barcelona es poderosa, Barcelona tiene poder”, doncs bé sort que en el concert Handel d’ahir, la Barcellona es poderosa i també tenia poder, si no, hagués pogut ser un desastre majúscul.

Aquests concerts s’han de fer millor, s’han de programar amb una certa coherència i sobretot jo els feria amb un cert creixent interès, vull dir que començaria amb una obertura ben impactant i enèrgica que provoqui una actitud esperançadora i aspectant al auditori i desprès anar desenvolupant el programa in crescendo, fins acabar les dues parts en punta. No em sembla cap teoria revolucionària i espectacular. Tan difícil és programar un concert ?

Per començar el concert Handel, que no ha deixat d’anomenar-se concert Handel, s’ha iniciat a la primera part amb l’obertura, el duet “Vieni, appaga il tuo consorte” i les àries “Che fiero momento” i “Che faró senza Euridice” del Orfeo ed Euridice de Gluck. Després hem tingut la primera tanda de G.F.Handel amb el “Tornami a vagheggiar” de l’Alcina, “Cara sposa” del Rinaldo i el duet “Io t’abbraccio” de la Rodalinda.

A la segona part el concert s’ha iniciat amb les “Antiche arie e danze, suite núm. 1” de Ottorino Respighi. Aquestes peces són magnífiques, però encara que estiguin influenciades per la música barroca, no predisposen gens a escoltar un altre tanda de Handel.

Després de la preciosa obra de Respighi, hem tornat al compositor protagonista i s’han interpretat del Giulio Cesare, “Piangeró la sorte mia” i el “Va tacito e nascosto. De Il trionfo del Tempo e del Disinganno “Un pensiero nemico di pace” i del Rinaldo “”Or la tromba”, per acabar am el duet conclusiu del Giulio Cesare, “Caro, Bella”.

En la tanda de bisos, tres Handel‘s més, el “Lascia ch’Io pianga” del Rinaldo, i un altre cop “Or la tromba” i el “Io t’abbraccio”.

L’orquestra era una anònima Orquestra de Cambra. Abans s’havíem si era l’Orquestra de Cambra del Liceu o la de l’Acadèmia. Ara és una formació anònima que ha trigat tot el Gluck ha sonar com cal, però després ha demostrat ser una molt bona orquestra, amb una corda compacta, una fusta afinada i sobretot amb uns solistes de vent excel•lents. A destacar Ionut Pogdoreanu amb un acompanyament de la trompa en el “Va Tacito”, espectacular i també ell amb les trompetes, un acompanyament magnífic en les dues versions de “Or la tromba”.

La Direcció del italià Alessandro Vitiello no m’ha agradat gens en el Gluck inicial, amb una versió apagada i gens dramàtica dels fragments del Orfeo i amb una simfonia d’entrada, força descoratjadora. Amb Handel la cosa ha canviat i els musics han pres una entitat i una homogeneïtat sonora que ja no han abandonat en tota la resta del concert.

El Respighi, malgrat continuo pensant que no s’esqueia gens en l’àmbit del concert, tampoc Gluck (si era un concert Handel, un pensa que el music te prou catàleg per omplir sense avorrir, tot un concert i fins hi tot 100), ha estat molt ben interpretat i estic segur que en el proper concert del dijous, s’acabarà d’arrodonir algun petit desajust.

La part vocal, veritable protagonista del concert ha estat servida per la cara i la creu.

La cara, sense cap mena de dubte, la Daniela Barcellona en estat de gràcia vocal. Veu homogènia, sense tibantors i aquelles estridències en la zona aguda que alguna vegada li hem escoltat. Coloratures netes, polides, perfectes d’agilitat i resoltes amb tota la seguretat, permetent-se el luxe de competir amb la trompa, de manera brillant i divertida, en les variacions al final de l’ària. Abans, a la primera part, ella ha posat tot el que l’orquestra i el director no han pogut, en un “Che faró” molt emotiu i sobretot un deliciós i sentit “Cara Sposa”, amb una demostració de legato molt notable. La Barcellona canta i interpreta amb molt sentiment, no és gens mecànica i això en aquest repertori s’agraeix molt.

A les propines ha repetit el “Or la tromba”, doncs estic segur que no estava gaire satisfeta de la primera versió i l’ha millorat, amb uns aguts més ferms i uns greus més sonors.

La creu, Isabel Rey. Vull pensar que no es trobava bé i que l’estat de la veu de la cantant valenciana, millorarà. Emissió defectuosa, veu més petita de la que varem escoltar en Le Portrait de Manon, o potser allà con que l’orquestra estava situada al darrere del escenari, dissimulava les carències de volum de la cantant, al menys per una sala com la del Liceu. Però el problema també ha estat l’estat de la veu, les coloratures defectuoses i l’estil discutible. En el “Piangeró” ha mostrat alarmants signes de manca d’afinació que semblava que no li permetrien acabar l’ària amb la dignitat necessària, però per sort, s’ha pogut sobreposar, tot i fer un interpretació molt decebedora, tan sols en el bis, que francament, ningú li hagués demanat si no hagués compartit el recital amb la gran Barcellona, ha salvat els mobles amb la preciosa “Lascia ch’Io pianga” del Rinaldo, on ha semblat que la veu es centrava una mica i l’emissió era menys estrident.

El concert s’ha salvat per la Barcellona i és curiós que ara quan el repasso, penso en que una mica més ben pensat i sobretot amb un altre soprano més adient o potser amb condicions vocals més favorables, podria haver estat un gran concert i és que Handel tot solet, pot ser amb els ingredients ben escollits, un catalitzador d’una vetllada memorable.