IN FERNEM LAND

LA DAMA DE REUS al TNC


LA DAMA DE REUS (A.Carrion) al TNC Barceló i Molins en la pucciniana escena del acte 2on.

LA DAMA DE REUS (A.Carrion) al TNC Barceló i Molins en la pucciniana escena del acte 2on.

Una de les tasques del TNC (Teatre Nacional de Catalunya), com del Liceu, és recuperar el llegat, el patrimoni dels autors catalans. Els clàssics i els oblidats.

El TNC ho acostuma a fer, però el Liceu quasi bé mai i quan ho ha fet, ens ha representat les òperes en versió de concert.

Aquesta temporada, els responsables del TNC han fet diana recuperant un autor i un text absolutament desconeguts per a la majoria de mortals. Quantes persones coneixien l’existència de Ambrosi Carrion? i quantes aquesta obra, aquesta Dama de Reus que ha sorprès el món teatral?

L’obra és molt interessant i va més enllà de l’aparent drama que aviat ens desvetlla, amb connotacions evidents de la Tosca de Sardou, a la dama que s’haurà de sotmetre a la voluntat de possessió sexual del malvat militar, per salvar la vida del seu marit.

Fins aquí l’anècdota, però aviat veurem com els personatges i el seu món, son molt més complexes que el gran guinyol que podria suposar un argument tan melodramàtic com aquest i el conflicte psicològic esdevé el principal atractiu d’un drama que si no fos per l’extraordinària habilitat del director responsable d’aquest rellevant muntatge, en Ramon Simó, hagués pogut caure en una recuperació i prou.

No és així, doncs Simó, a part de dirigir de manera precisa als actors,  s’inventa un petit pròleg i un epíleg, per emmarcar aquesta obra en l’època de la seva creació, és a dir, en plena dictadura franquista, prenent tot plegat un subtil gir genial.

L’obra roman l’obra, però Simó fa que La Dama de Reus s’interpreti dins el marc d’una assaig teatral d’una companyia dels anys cinquanta, allò que hem vist tantes vegades del teatre dintre del teatre, però que aquí funciona la mar de bé, per tant els conflictes col·laterals, més centrats en l’època antiga, queden més anecdòtics i el drama de la Dama, el Capitel•lo i la família del marit, esdevé més vigent que si traslladéssim tota l’obra en un context actual, on tot grinyolaria una mica o ans el contrari, si la representéssin amb els vestits i decorats de l’acció original, l’allunyarien definitivament del públic quedant com una recuperació i prou.

Potser les últimes escenes m’han semblat més fluixes. L’obra decau després del desenllaç que provoca el segon acte, però en qualsevol cas és un text important, vestit per un muntatge que li fa tots els honors.

Manel Barceló

Manel Barceló

La Dama de Reus ha de tenir dos protagonistes d’excepció i en el muntatge del TNC això s’assoleix al 50%. Manel Barceló que no té una veu gaire atractiva, sap fer-se ràpidament amb el personatge i l’obra, creant els mil i un matisos que fa del Capitel•lo, un personatge creïble i fascinant, un dolent que enamora.

Marta Molins

Marta Molins

Més difícil ho té la Maria Molins. La veu es magnífica i la presència d’una categoria impactant. Té dues entrades glorioses, una en el primer acte, en el primer interrogatori acompanyant als sogres a demanar la clemència a Capitel•lo i l’altra, un homenatge a la Tosca pucciniana, amb un inici del segon acte fantàstic. Però a Maria Molins li manca allò que tenen les grandíssimes actrius, aquella autoritat escènica i interpretativa que no s’adquireix ni amb el vestuari, ni amb el saber caminar de manera senyorívola per l’escenari. Hi ha moments que la Maria Molins fa teatre, d’acord que el personatge i les situacions són propenses a caure en excessos vocals i frases grandiloqüents, però a Barceló això no li passa i a ella si.

No és molt greu, ja que salva molt dignament el repte, però això per un altre actriu hagués pogut ser antològic.

Artur Trias (el pare) i Rosa Cadafalch (la mare)

Artur Trias (el pare) i Rosa Cadafalch (la mare)

La resta de la companyia, amb rols molt menys exigents però alguns cabdals, com el pare de l’Artur Trias i l’excel·lent Rosa Cadafalch  fent la mare, compleix amb escreix aquest doble exercici de interpretar la Dama
de Reus i la companyia que la interpreta.

La banda sonora, de Joan Alavedra,  està interpretada en directe pel grup Lisboa Central Cafè (6 músics) que donen relleu a alguns passatges i en els canvis d’escena, doncs l’obra s’interpreta tota seguida.

Una escenografia senzilla i molt eficaç de Bibiana Puigdefàbregas i un brillant vestuari de Mariel Soria, malgrat que jo no hagués vestit mai al marit amb uns pantalons més dignes d’un adolescent que no pas d’un home jove, però casat i amb la Dama, ni més, ni menys, acaben per arrodonir aquesta estrena d’un autor i una obra tan interessant.

El magnífic text requereix una lectura amb cura, més enllà de la primera audició d’ahir.

El dia 21 de desembre s’acaba. Tots aquells que no l’hagueu vist encara teniu una setmana per descobrir-la.

Barceló, Molins, Trias i Cadafalch (acte 1er de la Dama de Reus al TNC)

Barceló, Molins, Trias i Cadafalch (acte 1er de la Dama de Reus al TNC)

Per més informació premeu aquí

11 comments

  1. M’agradaria afegir que aquesta obra està escrita en vers per el que he llegit a moltes critiques (totes elles positives) i per el que fa a mi el teatre en vers em fa prendre una distancia que segon com es converteix amb desconnexió, però en aquest cas el director Simo ha tractat aquest tema amb una cura exquisida perquè en cap moment es fa notar la musiqueta de la versificació que hagués fet anar a noris l’intensitat del drama soterrani que ens ha d’aportar la protagonista Molins, per cert i parlant d’ella mentre l’estava escoltant el meu cap pensava que quin altra actriu del les de casa podria haver fet millor aquest paper i com per el text que es repeteix moltes vegades la presencia física de la ‘Dama’ ha de ser contundent si no espectacular, crec que la Maria Molins supleix aquest petits moments de manca d’intensitat que tu subratlles amb una cara preciosa (molt ben maquillada), un cabell esplèndid (perfectament elaborat anys 40) un cos d’escultura grega i perquè no catalana (referents Maillol, Clarà) i una pell fresca i lluminosa que fa comprendre que qualsevol home pugui perdre el nord per gaudir tanta bellesa encara que sigui per una sola nit.

    M'agrada

  2. OLYMPIA

    Les fotografies que ens mostres prometen molt i a mi ja fa dies que el títol em tempta des dels mitjans però si només em queda una setmana, la deixaré passar atès que la teva ressenya tampoc m’engresca massa. Aprofito per dir que el TNC tè les obres molt poc temps en cartell i això em desmoralitza.
    És veritat que l’Ambrosi Carrión, al menys per mi que sóc lletraferida,era un desconegut. Si veig la seva obra a la biblioteca pública o en una llibreria espero descobrir-lo.
    Kissets.

    M'agrada

  3. Ernest

    Em va agradar força i valoro molt aquestes recuperacions, més enllà del Guimerà de torn.
    Posats a ser coherents, si ens trobem a un assaig de l’obra, no trobeu que no té cap sentit que els personatges llueixin vestits contemporanis quan la representen?. D’acord que queda molt vistós, però als anys quaranta o cinquanta, no s’estilava això de canviar la temporalitat de l’acció i en un assaig anar vestit amb aquells vestits, adients als personatges que interpreten és un contrasentit.
    La idea és brillant, però quan vaig arribar a casa ho varem comentar amb la meva parella i trobo que per molt llicència teatral que sigui, no deixa de ser una enganyifa.
    La Molins, que és diu Maria com tu mateix dius, i no Marta com diu el peu de foto, em va agradar més que el Barceló.

    M'agrada

  4. colbran

    A mí el planteamiento teatral me recordó mucho al del film “La mujer del teniente francés”. Es probable que el director se fijara en la película: las relaciones de los actores fuera del film que están rodando, sobretodo por lo que respecta al prólogo añadido, no al epílogo.

    Si añadimos que el argumento es una revisitación de “Tosca”, con ligeras variantes, es decir qué hubiera hecho Floria Tosca si no se hubiese suicidado, todo ello me condujo a no interesarme mucho por lo que estaba viendo y oyendo. Es probable que esta obra mejore leyóndola, pero tiene un ligero tufillo a Echegaray y Benavente que la convierte en muy desfasada.

    La interpretación es buena por parte de la pareja protagonista, pero muy enfática por lo que respecta a María Molins, aunque he de reconocer que es la intérprete que mejor voz tiene en toda la representación y luce bien en su personaje.

    Sobre que la obra esté escrita en verso, como me había comentado Julianen, estuve muy atento a las posibles rimas y no las oí. Es probable que haya habido una adaptación del texto en prosa. Para salir de dudas he de deciros que está editada; la he tendo en mis manos el sábado pasado por la mañana, pero no la ojeè porque aún no sabía lo del posible texto en verso y no quería saber de qué trataba. Quería tener una sorpresa, pero, desgraciadamente, no me ha sorprendido nada.

    La obra impresa la podéis localizar en Documenta y, supongo, en cualquier libreria, ya que es novedad de este mes o del pasado.

    M'agrada

  5. colbran

    Al hablar de la similitud con la “Tosca” de Sardou, he omitido mencionar “y si no hubiera previamente asesinado a Scarpia”, después de “si no se hubiese suicidado”. Ahora al releerlo me he dado cuenta. Disculpadme.

    M'agrada

  6. OLYMPIA

    Pilar,
    Aprofito l’hospitalari palau d’en Joaquim per dir-te que “lletraferit” és la persona amasnt de la lectura d’una manera intensa. Un és lletraferit de la mateixa forma en que un queda ferit d’amor quan aquest gloriós sentiment l’embarga. Jo, quan fa molts anys, vaig descobrir el goig de la lectura em vaig convertir en lletraferida perquè havia fet una addicció per sempre.
    Perdona si he estsat enfàstica però he temut no saber-te transmetre l’essencia del mot i no he volgut copiar la definició que dòna el diccionari.
    Muchos besos!

    M'agrada

  7. Pilar

    has estado fantástica, me imaginaba que era una cosa así pero nunca había oido ni leido el termino, viviendo de ti lo comprendo. Muchos besos y muchas gracias a Joaquim por utilizar su casa

    M'agrada

  8. Ernest, benvingut. Ara que ho dius!Potser si que tu i la teva parella teniu raó, però l’encert de la posada en escena està per sobre d’aquest detall.

    Pilar aquesta casa està oberta de bat a bat, podeu entrar o sortir quan vulgueu i com vulgueu i jo content de tenir-vos tan a prop.

    La semblança amb la Tosca es limita a l’entrada del segon acte i al inici, després el joc és tot un altre, més pervers i seductor, molt més interessant i no tan granguinyolesc. De fet a la meitat del segon acte ho veus claríssim que hi haurà marro.

    M'agrada

  9. colbran

    Pues, efectivamente, Julianen, debe ser como tu dices. Pero la obra que comentamos se escribó después de “La Tosca” (1887), de Victorien Sardou, por consiguiente ésta y “La dama de Reus” (1949) son coincidentes en argumento, pues se basan en esa canción, por lo que su argumento, por conocido, no llegó a sorprenderme en aboluto y por ello dejó de interesarme, máxime cuando la dramarturgia añadida me “suena” muy claramente a la versión cinematográfica de “La mujer del teniente francés”, como recordarás.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: