Marco Boemi - Daniela Dessì - Fabio Armiliato Saló de Cent 10.01.09

Ahir es va celebrar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, la inauguració de la 46è edició del Concurs de Cant Francesc Viñas.

En la inauguració, normalment és més esperat el concert que clou el solemne acte, que no pas el pregó, tot i que a vegades el pregó ha estat motiu de controvèrsia, polèmica i fins i tot alguna vegada de lleus esbroncades per part d’un públic més anhelant de cant que no pas de proclames estètiques, polítiques, biogràfiques o disquisicions soporíferes o d’alta volada cultural, que de tot hem tingut en la llarguíssima trajectòria del prestigiós concurs, que darrerament no sembla molt beneficiat pels descobriments de veritables talents i valors pel futur.

Els protagonistes de l’edició d’enguany han estat el Sr. Joan Francesc Marco, Director General del Gran Teatre del Liceu, encarregat de fer el pregó i una de les parelles líriques ja clàssiques, la soprano Daniela Dessì i el tenor Fabio Armiliato, que acompanyats (?) al piano per Marco Boemi, han interpretat un recital operístic.

Del pregó del Sr. Marco, cal dir que ha estat discret i de mides raonables, conscient de que la majoria del públic volia veure i escoltar a la parella Dessì Armiliato. De totes maneres deixeu-me dir un parell de coses sobre les seves paraules.

És cert que el Concurs Viñas s’ha convertit en el “Concurs del Liceu“, cosa que beneficia al propi Concurs i prestigia si cal més encara, al propi teatre, sobretot si algun any ens toca la loteria i s’acaba trobant un cantant de veritable relleu i projecció, una veu d’aquelles que fan que el Viñas prengui més volada. Però no hem d’oblidar que la família Vilardell Lerin, és una família d’agents musicals, i no crec que sigui tan convenient que tot s’acabi barrejant, doncs és notori que la immensa majoria de cantants que nodreixen les temporades liceistes, provenen d’aquestes agències.

Caldria ser més curosos i més plurals. Ja ho sé que aquest tema dels agents artístics seria millor parlar-ne un altre dia i en un post especial, però no me’n he pogut estar, després d’escoltar al Sr. Marco, que amb tota la naturalitat del món, ha enllaçat al Teatre amb el Concurs, sense adonar-se que sota el meu punt de vista, es podria tractar d’un tracte de favor o preferencial, de les agències relacionades amb la família que tan heroicament ha fet possible durant tots aquests anys, un acte cultural d’aquesta rellevància per la ciutat de Bracelona.

L’altre cosa que volia dir és que no m’ha semblat gaire afortunat quan ha mencionat que el desgraciat incendi, hagui estat també una oportunitat per millorar i dotar el teatre del Liceu, d’uns equipaments i un tecnologia puntera, situant-lo al capdamunt dels teatres mundials. Això recordo que ja estava previst en la remodelació, que per la desidia i constants baralles partidistes, va fer enderrerir la necessària reforma del teatre, ajornant -la fins la fatídica data del 31 de gener del 1994. Amb la reforma també s’hagués dotat el Teatre de la tecnologia punta que ara exhibeix i segurament s’hagués expropiat igual que es va expropiar. L’única cosa que s’hagués evitat, fora la immensa pena de veure com tot un món s’enlairava fet cendres, per un cop més, la mala i errònia gestió dels bens culturals del nostre País. Al cap i a la fi, les remodelacions dels gran teatres d’òpera, com el Real o el Covent Garden, els han dotat de la tecnologia punta, sense necessitat d’una desgracia que no per llunyana és menys dolorosa.

Anem pel recital.

La parella Dessì Armiliato m’agraden molt. Son una típica parella de tenor i soprano de tota la vida, deixant de banda que siguin parella en la via real. Vull dir que son dos cantants italians que exerceixen de ser-ho i sobretot de cantar l’òpera amb la veu, obvi i amb el cor, no tan obvi.

Exerceixen la “italianità”. Son generosos i passionals en l’expressió musical. Potser no estem davant de la perfecció tècnica i estilística, però tant li fa, l’espontaneïtat del cant s’agreix de tal manera, que ràpidament desitjaries tenir-los a dalt d’un escenari, vestits per l’ocasió, amb decorats, llums i una orquestra al fossar.

Són òpera pura. Un tenor i una soprano italians pels quatre costats, cantant òpera per un públic àvid de veus i sentiments. El resultat no pot ser un altre. Un èxit sincer i agraït, no apoteòsic, però si convincent i gratificant.

El programa s’ha iniciat amb el “Kuda Kuda” del Eugene Oneguin, per un Armiliato un pel fred i sentimentalment prudent. De tots és sabut que li costa una mica escalfar-se i dona el millor, que és molt.

Daniela Dessì ha començat amb una de les propines més clàssiques de tots els recitals, l’ària de la Lauretta del Gianni Schicchi, l’inefable “O mio babbino caro”. Bona línea, fraseig exemplar, dicció i intenció per anar obrint boca.

Quan ha tornat Armiliato i el pianista ha començat a fer tocar el mediocre piano he pensat, va fort el “paio”. Ni més ni menys que el “Dio mi potevi scagliar” del Otello verdià. Doncs bé, no sé si l’arribarà a fer mai l’Otello (el va anunciar que el cantaria a Màlaga, per després cancel•lar-lo), però la intenció hi era tota. Emmascara una mica la veu, cosa que li pot portar problemes de flemes vocals, però pel Saló de Cent, ha estat un Otello líric gens menyspreable. Altre cosa seria dalt del escenari i amb la màquina orquestral verdiana a tot gas. No crec que la impressió fos la mateixa.

La Dessì ha tornat per oferir-nos més “nuances” amb el “Poveri fiori” de l’Adriada Lecouvreur de Cilea. Dessì sap cantar molt bé i destaca el seu fraseig i una veu que quan es situa a la zona central i greu, llueix molt més envellutada i rica, que quan ha d’ascendir cap a la zona més arriscada, doncs el so esdevé més metàl•lic, perdent bellesa. Ella ho sap i intenta aprimar la veu amb pianos i mitges veus, que controla a la perfecció. El verisme s’ha de dir i ella diu molt bé.

La primera part ha acabat amb el duo que tanca el primer acte del Otello. Altre cop Armiliato ha lluït força, temperament i complicitat amb una Dessì molt dolça. Segurament en el teatre és el que quedaria més convincent, doncs l’orquestra deixaria que la veu del tenor es projectés sense necessitat de forçar tant el instrument, com li passaria durant el temible segon acte o el duo del tercer.

Hi ha hagut un interludi pianístic que entre que el piano no era precisament una Filharmònica de Berlín i el pianista tampoc era Daniel Barenboim, la cosa ha quedat una mica descriptible. El liebestod de Tristan und Isolde segons la transcripció de Liszt, no ha lluït el que es mereixia, tot i que aquest fragment és tan meravellós que fins i tot una interpretació dolenta, no pot amagar la seva bellesa.

Han tornat les veus amb el “Vissi d’arte”. Com ja va demostrar al Liceu, la Dessì en fa tota una creació. No ha lligat tot el que calia, però tot el embadalit auditori la seguia nota a nota, síl•laba a síl•laba, emoció a emoció. Hem escoltat la gran Dessì.

Armiliato m’ha fet posar la pell de gallina vàries vegades amb un “E lucevan le stelle” emocionant, amb unes mitges veus i quasi pianos, a la Fleta, que li han sortit de manual. A vegades engola una mica, però ja he dit que quan els cantants són sincers i valents, aquestes coses no m’importen gaire.

Oficialment el concert acabava amb el duo del primer acte de la Tosca,aquell “Mario! Mario! Mario! son qui”, que posats a demanar jo hagués fet que ella hagués entrat al Saló des de fora, fent un efecte la mar de teatral, sobretot tenint en compte  que a la darrera de les propines, han fet l’efecte invers.

En el duo han estat esplèndids. L’òpera italiana s’ha de cantar així. Sempre en estil, però molt viscuda i sabent el que diuen i entenent el que diuen. Sembla una tonteria, però quan et trobes amb cantants com ells te’n adones que no tots ho saben fer.

L’apoteosi final els ha endut a fer el brindis de La Traviata, sense els números habituals, això ha estat tot un detall, que ens l’han fet avorrir la majoria de vegades que es canta aquest fragment fora de les representacions de l’òpera. Vocalment no m’han agradat gaire cap dels dos, doncs no crec que actualment, ni ell ni ella tinguin la veu idònia. Per un moment he temut que ens fessin cantar la part del cor, però no, són molt més sensats que altres que de seguit, es llencen a fer fer el ridícul al públic més desinhibit.

La insistència dels aplaudiments agraïts del públic congregat al Saló de Cent, ha fet que tots dos improvisessin un “O soave fanciulla” de La Bohème, que a ella li ha sortit preciós i a ell, perquè és molt agosarat, ha estat a punt de patir un accident, quan un cop fora de l’escena, ha volgut coronar el duo amb un do, que ha salvat la seva senyora amb una nota que en aquell moment m’ha semblat bellíssima.

Concert agraïdíssim el de la inauguració de la 46 edició del Viñas. M’agradaria molt veure més sovint a Fabio Armiliato i Daniela Dessì. No són cracks multimèdia, però sempre que els veig o escolto penso, què bé!, sobretot ell, acostumat a patir uns tenors mediocres descaradament dolents, i no em feu dir noms.

Finalment una petició al Sr. Matabosch, que aprofito per dir que m’ha semblat que estava durant tot el concert, més aviat isolat de la resta i amb una expressió de preocupació i tristesa a la cara, que no m’ha agradat gaire o potser m’ho ha semblat a mi. Doncs bé, la petició és que quan li vinguin al cap els Farina (he hagut de dir un nom, ho sento) o altres espessiments de la branca tenoril, de dubtosa vàlua, que pensi en el Sr. Armiliato, jo i algú més, li estarem eternament agraïts.

Fins l’any vinent.