BIRGIT NILSSON LA MÉS TRIADA

nilsson-elektra

Disputadíssima tria i al capdavant 4 versions molt juntetes, totes elles esplèndides i totes elles amb possibilitats d’acabar sent la més triada, però per l’estret marge d’una tria, la que ha agradat més ha estat la versió de Birgit Nilsson en la mítica gravació de la DECCA sota la direcció de Georg Solti, Tot i ser una versió d’estudi, estem davant d’un dels cims de la discografia de tots els temps i com que ella ha demostrat en escreix en el teatre que és una de les millors Elektra de les que tenim constància sonora (que són quasi totes), suposo que a ningú li estranyarà que ella hagi estat la més triada.

La versió és aquesta Continua llegint

ANNA PIROZZI LA LADY MÉS TRIADA

anna-pirozzi

Anna Pirozzi

I quan possiblement ni jo mateix esperava malgrat que quan la vaig escoltar em vaig quedar absolutament colpit, la Lady més triada ha estat la soprano italiana Anna Pirozzi, una autèntica soprano dramàtica que malgrat la seva joventut ja triomfa en les presentacions que fa arreu. Ha cantat a Les Arts (Abigaille) i hi torna aquesta temporada a cantar la Hélène de Les vepres siciliennes, així com a Bilbao per cantar la Maddalena de Andrea Chénier i al Teatro Real per cantar precisament Lady Macbeth el proper mes de juliol.

A IFL l’he presentat d’incògnit i també ha triomfat, cruspint-se amb patatones a grans, grandioses Lady. Va començar a despuntar des d’un bon començament i sempre s’ha mantingut al capdavant disputant-se el primer lloc amb dos noms indiscutibles: Ghena Dimitrova i Shirley Verrett, que són les que han quedat en segon i tercer lloc. Un podi magnífic però jo mai hagués pensat que la Pirozzi guanyaria, per aixóòencara em sembla més valuós aquest triomf, perquè estic segur que la immensa majoria dels que l’heu triat no sabíeu qui era.

Les votacions han anat d’aquesta manera. Continua llegint

LA MILLOR IMMOLACIÓ: KIRSTEN FLAGSTAD

Flagstad

Kirsten Flagstad Foto Digitalt Museum

No recordo cap tria que hagués hagut d’emetre el meu vot per desempatar el resultat final després de les 159 tries fetes per vosaltres, i per tant sí, he contribuït a fer que la soprano noruega Kirsten Flagstad hagi merescut ser la primera de les 10 versions proposades, i ja que he hagut de triar, també he aprofitat per donar el meu segon vot a la segona i a la tercera, cantants i versions que adoro.

Aquesta és la versió que ha merescut les 29 tries Continua llegint

LA MILLOR ABIGAILLE: ANITA CERQUETTI

cerquetti_anita - portrait 1 (38,9 KB - h400)

Disputada tria, potser no tant com la dels barítons, ja que des d’un bon inici es van anar destacant de la resta les número 9,5,6 i 3.

És cert, com ja va comentar Alex, que hi havia versions amb cabaletta i altres sense, però crec que la tria es podia  fer perfectament amb allò que les unificava a totes 10, és a dir, el recitatiu i l¡ària, que de fet era el títol de l’apunt: “Ben io t’invenni…Anch’io dischiuso un giorno”.

La proposta ha obtingut 155 tries i la més triada per  atots vosaltres ha estat la número 9, que no és altra que la soprano italiana Anita Cerquetti, cantant de curtíssima i notable carrera, que va abandonar els escenaris quan tenia 29 anys degut a problemes físics que van fer que la seva veu i carrera trontollés. Malauradament no sabrem mai com hagués evolucionat i fins on hagués arribat una veu tan dramàtica i esplèndida, però a jutjar per tots els testimonis que tenim dels seus 9 anys d’activitat, només podem lamentar-nos d’aquell sobtat abandonament, ja que 1951 a 1960 va meravellar i escoltant-la ara ho continua fent. La prova aquesta tria, que ha guanyat en front d’altres nou col·legues d’impacte Continua llegint

ASTRID VARNAY EL TRÄUME DELS TRÄUME

Traume

115 tries que s’han repartit tal i com podeu veure en la capçalera, una tria molt igualada i per a mi apassionant, ja que les 10 versions tenen una fascinant interpretació per motius diversos, però en totes elles podíem trobar motius per ser escollides.

Trobo que fer la tria a cegues i sense saber el que han votat altres participants ha donat molt més valor al final, i en general les opcions tot i que en aquest cas han estat molt repartides, segueixen una lògica bastant generalitzada.

Jo us diré, malgrat que no he votat, perquè no calia (sempre he dit que eren les vostres tries de versions escollides per a mi i que només participaria en cas d’empat), que les meves versions eren per ordre de predilecció, la 7, la 1 i la 5.  Continua llegint

PREPARANT DIE WALKÜRE

Intentar fer un apunt per preparar al lector a gaudir una òpera de Richard Wagner té molts riscos, bàsicament perquè les aproximacions que es poden fer al genial músic i a la seva obra, encara hores d’ara  són motiu d’airades controvèrsies, quelcom que jo vull evitar en la mesura del possible i centrar-me en l’experiència sempre apassionant de fer front a la primera jornada, de Der Ring des Nibelungen, que em sembla que ja vaig dir l’any passat arran del pròleg (Das Rheingold), que és una òpera gegantina en un pròleg i tres actes, cadascun d’ells dividit en escenes, i que per humanitzar la seva digestió, el compositor en un atac d’humilitat impropi de la seva personalitat, que tampoc crec convenient tractar en aquest apunt, va separar en òperes aïllades i actes, cadascun d’ells amb les corresponents escenes, i d’aquesta manera es representa, fins i tot arribant a mutilar la seva concepció, programant de manera aïllada cadascuna de les parts i desvirtuant el caràcter unitari d’aquest gran culebrot familiar que transcendeix tota mesura raonable d’una obra artística.

Si Wagner s’hagués estalviat les reiterades referències al que ja coneixem, ens haguéssim estalviat ben bé un parell o tres d’hores, però a aquestes alçades demanar-li rigor discursiu i domini de la síntesi em sembla inútil i per altre part ens haguéssim perdut moments tan meritoris com els relats de Wotan, Mime, Waltraute, les Nornes….

I és que es tracta de parlar de Die Walküre, per a mi l’òpera més humana de totes les òperes wagnerianes i vull argumentar-ho mínimament això.

Tret de la Tetralogia, aquesta monumental saga protagonitzada per déus molt humanitzats i Die Meistersinger von Nürnberg, la seva “comèdia”, l’obra madura de Wagner, és a dir aquella que ell mateix va considerar digna de ser representades a Bayreuth,  no ens parla d’éssers humans, els utilitza, això sí,  per filosofar bàsicament, però es fa difícil reconéixer en Senta i l’holandès, Lohengrin, Elsa, Ortrud i Telramund (aquest dos potser sí); Tannhäuser, Venus, Elisabeth i Wolfgang; Tristan, Isolda i Marke, Parsifal, Kundry, Amfortas i Gurnemanz, al veí de l’escala, al pare o a la mare, l’estimat i l’estimada, l’enemic  o l’amic, tots ells són representants de conceptes filosòfics i existencials, són mites i arquetips, fins i tot l’amor de Tristan und Isolde, tantes vegades qüestionada la seva carnalitat, és un ideal utòpic d’un amor impossible, és el més gran coitus interruptus musicat, però difícilment, a no sé que tinguem el romanticisme encès, entenem el nostre ideal d’amor com el d’aquesta mítica parella. En canvi en aquesta mitològica saga de l’Anell dels Nibelungs, que Wagner va revestir d’èpica mitològica i potser en mans de Verdi o Puccini hagués esdevingut una història molt més curta i burguesa, es va mostrar més humà que en totes les altres i va saber copsar millor que en cap altra de les seves obres, l’esperit complex dels homes i dones, que com no podia ser d’altra manera, va representar en una apassionat i sempre efectiva saga familiar. Continua llegint

ELS CANTANTS WAGNERIANS O LA UTOPIA VOCAL

Bayreuth_2

Els cantants wagnerians o la utopia vocal és el títol que em vaig inventar quan Joventuts Musicals de Sabadell em va demanar que organitzés una didàctica en el cicle sobre Wagner que l’inquieta federació sabadellenca ha organitzat per commemorar el bicentenari Wagner. No cal dir que acceptar el repte va ser tot un honor i ahir a l’Auditori de la Fundació Bosch i Cardellach de la capital vallesana, vaig tenir el privilegi d’estrenar-me en la sempre compromesa tasca de fer una xerrada, encara que sigui d’allò que més t’agrada.

Com ja sabeu, m’agrada compartir les coses que m’agraden (algunes) amb tots vosaltres i avui penjo a IFL la meva teoria sobre les veus wagnerianes, que com és habitual podeu debatre i òbviament no estar-hi d’acord. Al final i com ja vaig anunciar a l’amable auditori que esquivant les inclemències meteorològiques va venir a escoltar-me, per cloure la meva teoria us deixo un petit repte en forma de concurs, al final trobareu més detalls. Continua llegint

CERCANT L’ABIGAILLE

Antonio Basoli

Antonio Basoli

Arran del Nabucco presenciat ahir al cinema i després dels comentaris escrits a l’apunt d’ahir, m’ha semblat interessant oferir un reguitzell de versions per tal d’intentar animar el debat i argumentar de la millor manera les meves tesis, tesis que no volen ser sentència de res, però que permeten si més no veure diferents maneres de fer front a un recitatiu, ària i cabaletta de molta exigència tècnica i també expressiva.

La llista farà les delícies de Dandini i molts altres que espero que trobareu en aquest exercici exhaustiu, prou elements de judici per intentar trobar la vostra Abigaille.

Elles són: Maria Callas, Caterina Mancini, Anita Cerquetti, Leonie Rysanek, Birgit Nilsson, Leyla Gencer, Elena Suliotis, Grace Bumbry, Angeles Gulín, Marisa Galvany, Cristina Deutekom, Ghena Dimitrova, Julia Varady, Maria Guleghina, Tatiana Melnychenko, Elisabete Matos, Lucrezia García, Liudmyla Monastyrska. Continua llegint

LA FONOFERNEMLANDTECA DEL MAAC

Tristan und Isolde0001

Si totes les propostes que m’arriben em fan il·lusió, aquesta també, és clar i amb uns matisos diferents, si m’ho permeteu.

Primer perquè en maac, ja ho he dit alguna altra vegada, va ser un dels primers còmplices de la resistència en territoris hostils, i aquella “clandestinitat”, va forjar una amistat en la distància, que s’ha anat consolidant amb el temps i amb el reforç dels respectius blogs (cantan ellas).

En segon lloc la satisfacció prové de l’elecció, doncs per primera vegada (ja era hora!) la fonofernemandteca es nodreix de Richard Wagner. No us dono més pistes, deixo que sigui el propi maac, el que us ho proposi: Continua llegint

LA MEDALLA D’OR DEL LICEU: qui la té?

La medalla d'or del Liceu de Victória de los Ángeles

La medalla d’or del Liceu de Victoria de los Ángeles

Atenent una pregunta de la Concep i aprofitant la informació que m’ha proporcionat l’Albert (gràcies), avui faré un post dedicat a les medalles d’or del Liceu.

No creia que aquesta entrada em portés tants maldecaps.

Depenent de les fonts i moltes vegades provinents del mateix Liceu, les informacions són confuses. La base d’aquest post és el anuari editat pel mateix Liceu i que comprèn l’activitat del teatre des de 1947 fins el 1997. Diríem que és el tercer volum per completar la informació de l’activitat del teatre des de la seva inauguració al 1847. Els primers 50 anys el va confeccionar de manera espectacularment exhaustiva el mestre Jaume Tribó, el segon està fet per la mateixa autoria, però malauradament no s’ha editat (vaig reclamar-ho al blog). El tercer, que va ser el primer en sortir a la llum, el va confeccionar en Pau Nadal. Doncs bé, segurament la Direcció actual del Liceu, tot i tenint un Consell Assessor de prestigiosos i honorables prohoms, ha oblidat com a mínim a Julian Braunsweg, el director del London Festival Ballet, que va rebre la medalla el 13 de maig de 1959, a la soprano Gianna d’Angelo que la va rebre el 20 de desembre de 1959 i al André Turp el tenor canadenc que va commocionar al públic no tan sols femení, i que va rebre la medalla el 26 de gener de 1963, en la darrera de les funcions del triomfal Werther que va interpretar en la temporada 1962-1963.

El Liceu editava un exhaustiu llibre al començament de les temporades, similar al que ara fan els Amics del Liceu, però amb força informació i auto propaganda. El de la temporada 1966-1967 i en commemoració dels 20 anys de l’Empresa de Juan Antonio Pamias, informa de les 14 primeres medalles, que és de on he tret la informació que us acabo d’explicar, però de manera força estranya no apareix Joan Magriñà, que segons la informació que en facilita ara el teatre, si que hi és. Mentre que en el anuari d’en Pau Nadal parla del homenatge que es va fer al ballarí i coreograf, però no de l’entrega de la medalla d’or. Finalment, per una crònica del Dr. Colomer Pujol en el programa general de la temporada 1973-1974, he pogut saber que la medalla fantasma a Joan Magriñà, es va entregar el 16 de febrer de 1973, després d’una funció del Sombrero de Tres Picos, en la seva celebrada coreografia.

Haig d’agrair la inestimable ajuda de la Teresa, que em va obrir la caixa de Pandora amb el tema Turp, la Josefina que m’ho va corroborar i en Jaume, que ha acabat per certificar les meves investigacions finals, que no són altres que les que tot seguit us presento: Continua llegint

32 anys de la meva primera Walküre: Reclinatori

palau-walkures

Tot i que ho pugui semblar amb l’encapçalament d’avui, no porto una agenda dels esdeveniments musicals de la meva vida. Ara ho entendreu tot.

La meva primera Walküre no va ser al Liceu.

El dijous 24 de febrer de 1977 el Patronat Pro Musica del sempre recordat Sr. Portabella, va reunir a Birgit Nilsson, Montserrat Caballé, Patricia Payne, Thomas Stewart, Richard Cassilly i Matti Salminen, sota la direcció de Hans Wallat per oferir en versió de concert, al Palau de la Música Catalana i amb l‘Orquestra Ciutat de Barcelona, DIE WALKÜRE. El diumenge 27 de febrer es va oferir una segona audició.

Aquella va ser la meva primera Die Walküre i si ara sóc ignorantot, en aquells anys encara ho era més i us haig de confessar que vaig anar-hi perquè cantava la Caballé. No tenia gaires records musicals d’aquella data llunyana, però si que recordava que les veus, tot i que estava a dalt de tot del amfiteatre del segon pis, eren molt grans i que l’orquestra Ciutat de Barcelona, comparada amb la del Liceu, semblava la de Bayreuth.

Recordo Continua llegint

GEORG SOLTI (dedicat)

Hi ha un bon amic del blog que es va escandalitzar quan no va veure el Georg Solti entre els MEUS directors. Te tota la raó hi hauria de ser, però sempre he trobat un altre director, fos en el repertori que fos, que m’agradava més que ell i no em feu dir el motiu. Mentre vaig pensant en rectificar l’oblit us deixo penjades tres perles, un Mozart (sempre deia que no m’agradava el Mozart de Solti i ves per on…) antològic a Paris a l’any 1980 amb la Gundula Janowitz i la Lucia Popp, un Wagner absolutament històric amb la gran Birgit Nilsson a la gravació del Götterdämmerung per la DECCA a l’any 1964  i un dels quatre últims lieders de Strauss, Frühling cantat per la Lucia Popp a l’any 1977.

No se, si aquest blog servirà per tranquil·litzar l’escàndol inicial, però de moment ja estic fent lloc per col·locar la foto en el grupet dels escollits. Veure’m, potser si que he estat injust amb el Solti

1

2

3