Felix Mendelssohn
Ni stops, ni cediu el pas. Quan surts d’un concert com el d’ahir al Palau, no recordava que feia dos dies que estava ficat en un pou de feina i maldecaps.
Els responsables d’aquesta eufòria, que espero que perduri fins a l’esperada Setmana Santa són per aquest ordre, l’Elias de Felix Mendelssohn, el Cor de Cambra del Palau, Víctor Pablo Pérez i la fantàstica Orquestra de Galícia i un quartet solista encapçalat per l’etèria Sandrine Piau i el excessivament extravertit Mark Stone.
Recordo que el meu primer Elias em va deixar en estat de xoc. El proper 19 d’abril farà 30 anys. Dirigia la Philharmonia Orchestra i Chorus, Kurt Masur i el quartet solista estava encapçalat per Tom Krause, Helen Donath, Carolyn Watkinson i Gordon Green.
Si no recordo malament, no havia tornat a escoltar aquest impressionant oratori en directa. en disc moltes vegades, però en directa, mai més,
Amb el panorama laboral actual, no havia comprat cap entrada, tot i que em feia il•lusió, sobretot després de llegir al Castell de Barbebleue, la magnífica ressenya d’aquest mateix concert a Santiago.
Però els angelets continuen vetllant per la meva recuperació i l’Elvira 1, ni ha dues que s’han fet present a In Fernem Land, m’ha trucat aquest matí, per oferir-me una entrada. La Irene, la seva filla, recordeu la infernemlandaire més petita?, canta amb el Cor Infantil del ‘Orfeó, un altre dels protagonistes de la nit.
Ja li he dit al sortir del Palau que el meu agraïment era immens, sobretot per la fantàstica nit musical, però desprès per haver-me fet oblidar de les misèries per una estona.
Després de la introducció, quan Mark Stone ha lluït una matèria vocal de primer ordre i desprès de l’obertura ha entrat el Cor de Cambra amb el “Hilf, Herr! Hilt, Herr!”, l’admiració ha estat unànime. Aquesta imponent sensació de plenitud i de bellesa sonora, que ens ofereix aquesta formació coral de primera categoria, no ens ha abandonat al llarg de tot l’oratori, i això que les intervencions corals són molt nombroses i compromeses. Una prestació espectacular, amb moments d’aclaparadora bellesa. Potència, lirisme, homogeneïtat, dolçor, aquest cor ho té tot. Ja era hora que a casa nostre tinguéssim un cor d’aquesta categoria i si per assolir aquest nivell, s’ha hagut de professionalitzar, millor que millor. Es poden guanyar la vida fent allò que els agrada i fent-ho molt bé. Un luxe i un privilegi, per a ells i per tots nosaltres. És de justícia lloar la direcció de Jordi Casas, l’home multi cors, que allà on va, triomfa.
Molt bé el Cor Infantil del Orfeó Català sota la direcció Glòria Coma, en les seves intervencions de la segona part.
Víctor Pablo Pérez
Des de la seva fundació a l’any 1992, l’Orquestra de Galícia no ha parat de rebre grans elogis.. És una gran orquestra, una orquestra que envejo i que ja mateix m’agradaria tenir al fossar del Liceu. És clar que això no es fa sol i al darrera hi ha Víctor Pablo Pérez, el director burgalès, que com el mestre Jordi Casas amb el cors, orquestra que es posa sota les seves mans, orquestra que triomfa.
La visió de Víctor Pablo Pérez del Elias, és extraordinàriament romàntica, dramàtica i tensa, sense defallir en cap moment. Amb grans moments de molta força, però també amb moments d’un lirisme i sensibilitat extrema. La resposta orquestral ha estat a l’alçada de la proposta, amb un so dens però net. En especial les cordes, que malgrat l’acústica del Palau, tan propensa a menjar-se-les, han lluït sense les defallences i anèmies d’altres formacions operístiques ben properes.
Els solistes han estat bé, però cal dir que el veterà Philip Langridge no està per gaires lluïments i la seva esposa, la sempre exquisida Ann Murray, tampoc. Tot i així, la seva extraordinària musicalitat s’ha imposat sobre dos instruments irremediablement gastats.
Sandrine Piau
Sandrine Piau, és tot un luxe per una part tan curta. La veu no és gaire gran, però en els moments on ella intervé, l’orquestra no l’ha tapat mai. Posseeix una exquisida línea de cant, amb sons eteris i preciosistes, donant gran relleu i categoria en cada intervenció.
També ha destacat Paloma Silva, en les breus intervencions que tanquen la primera part, donant el caràcter infantil que correspon als fragments del noi.
Mark Stone
Després del cor, el gran protagonista d’aquest oratori és el baix baríton que ha de fer-se càrrec de la veu del profeta Elias. No coneixia al baríton anglès Mark Stone, que està fent la carrera principalment a Anglaterra, amb incursions als Estats Units. La veu és gran i maca, però potser massa lírica per la part (no confondre amb el volum). No té prou consistència en el registre greu on s’ha trobat a faltar un baríton més dramàtic o directament un baix baríton. L’any vinent la temporada del Liceu anuncia a René Pape, en principi mol més adient. Tot i així Stone ha sorprès molt i gratament. Potser ha emfatitzat massa les seves primeres intervencions, per tal de impressionar una mica al públic que no omplia, ni de bon tros, el Palau. Però m’ha semblat fora de lloc o millor, d’estil, tenint en compte que estem davant d’un oratori luterà i no d’una òpera verista. A la segona part, crec que ha trobat el punt just. En definitiva una més que interessant presentació d’aquest jove baríton que de ben segur sortirà del àmbit estrictament anglosaxó, per fer una carrera més internacional.
Al final un gran èxit. Un èxit memorable que malauradament no han pogut gaudir tots aquells que s’han quedat a casa o que no han tingut la sort que he tingut jo.
Gràcies Elvira, avui me’n vaig a dormir com nou.
No patiu, faré bondat
IN FERNEM LAND 
Un concert fantàstic, per “llepar-se els dits”. Conec les veus del tenor Philip Langridge i d’ Ann Murray, cantants què per edat ja no estan en plenes facultats, però van cantar tan deliciosament bé amb tots els bons qualificatius que emocionava escoltar-los. Referent al baríton Mark Stone, a la meva modesta opinió és un cantant jove ( ben plantat ) amb una veu bonica i bon intèrpret del text, en cap moment em va recordar l’Alfio de la Cavalleria. Tenim la gravació de Dietrich Fischer-Dieskau, el qual encara és més liric que Stone i també m’encanta. Quan un concert surt tan rodó, prescindeixo per quines veus han estat escrites, materia que tampoc domino, per tant no vull donar-me-las de llesta.
Molt bé els cors, i la direcció d’orquetra sota la batuta de Victor Pablo Pérez estupenda. Crec que fer tantes comparacions negatives vers l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, és innecessari, si no és reflexiona i és fa cura el moment de parlar acabarem pensant que l’orquestra no serveix ni per interpretar la canço de la “Vaca lechera”. Ens passem un “monton”..!!!
M'agradaM'agrada
M’alegro que t’ho passessis tan bé, Joaquim.
No m’havia adonat que havia “trepitjat” el nom a l’Elvira 1, ho sento. Me’l puc canviar a Elviretta, que és el “nom familiar” 😉 o posar-me’n un de diferent.
M'agradaM'agrada
La Orquesta de Galicia sonó espléndida. La del Palau de Les Arts es extraordinaria. La orquesta del Gran Teatre del Liceu es mediocre, pero en manos de un buen director da resultados positivos. “Manon” (con Victor Pablo Pérez), “Khowantschina” (con Michael Boder), etc…Y sonaba espléndida dirigida por Bertrand de Billy en sus dos últimos años de director musical.
Con Sebastian Weigle, la Orquesta del Liceu sonó bien al principio, beneficiándose de los resultadosde de Billy. Pero en la actualidad, siempre que la dirige Weigle, especialmente en óperas de Wagner, no suena bien. Puede que en algún acto y en algún momento esporádico consiga efectos aceptables de los músicos, pero, en general, y pese a tantos bravos injustificados y algo sospechosos, no se consiguen cotas de calidad y sí muchos fallos. Por no hablar de los “tempi” que acomete Weigle (se debe creer el nuevo von Karajan!).
Es probable que si Weigle dirigiera “La vaca lechera” con la Orquesta del Gran Teatre del Liceu, dado su afán de reinterpretar a los autores, nos ofrecería una versión camerística y no la reconocería ni su autor el fallecido maestro Fenando García Morcillo.
M'agradaM'agrada
jo vaig dir “bravos” per mi justificables, i pregunto. Si soc sospitosa de quelcom, si mes no diga’m de què.!!!
Modestament et dic, que els Mestres fins ara, crec que és el millor de la temporada.
Hi ha un proverbi en català que diu ” Val més caure en gràcia que ser graciós”
M'agradaM'agrada
Evidentemente cualquiera puede reaccionar ante un espectáculo como quiera, pero en la función del domingo 22 de marzo hubo, en mi opinión, un exceso de bravos por parte del público del quinto piso (yo, Isolda, no percibí que tu bravearas, por consiguiente mi comentario no iba en tu dirección), en una representación vocalmente muy interesante pero musicalmente muy mediocre, inferior en este último aspecto a la intervencion de Michael Boder en “Tiefland”.
Si a tí te satisface Sebastian Weigle no hay nada que decir, es cuestión de gustos, pero recuerda que en Bayreuth, con la misma ópera y una orquesta infinitamente superior, fue protestado por gran parte del público al finalizar la representación, por algo será digo yo y, además, no fue sólo en nuestra función y este año también ha sido protestado, segun pude leer en Opera Actual.
M'agradaM'agrada
Celebro que el concierto haya sido euforizante para tí Joaquim, puesto que lo necesitabas. Si es que la Música es la mejor terapia…
M'agradaM'agrada
I en Victor Pablo Perez és l’eventual substitut d’Oue? (segons l’Avui)
M'agradaM'agrada
Estimada Isolda, no serè pas jo, que amb el meu comentari fet amb tota la intenció del món, rectifiqui la meva profunda i més ferma convicció de que l’orquestra del Liceu en general i en aquests Meistersinger en particular no ha estat gens bé. Tant és que el públic, més endut per l’eufòric final que no pas per un anàlisi de la globalitat de la prestació orquestral, bravegés de manera entusiasta una orquestra que una hora abans s’havia perdut en una caiguda de tensió imperdonable, en la llarga escena entre Hans Sachs i Walter, en la primera escena del tercer acte o que durant la fuga del final del segon, mostrés una carència absoluta de manteniment del rigorós contrapunt a que Wagner els sotmet durant tota l’obra i en aquest moment en particular, a l’orquestra. Per no parlar de la insignificant obertura, resolta de manera molt precària.
Vull pel Liceu una orquestra com la Simfònica de Galicia, tu no Isolda?
Quant temps fa que ens prometen millores i aquestes no arriben mai?
Creus que amb un director titular que la temporada vinent dirigirà l’orquestra en 13 funcions d’òpera (Rosenkavalier i Pikovaia Dama) i 2 concerts del War Requiem, amb els corresponents assajos, és suficient per fer una millora i una orquestra amb personalitat?
No creus Isolda, que seria millor estalviar-se el sou d’un director musical?. Al cap i a la fi és com un director més que fa dues òperes, en tota una temporada.
No veig cap voluntat de canvi, ni accions que facin intuir que canviarà.
He parlat amb moltes persones i creu-me que ni ha molts que pensen el mateix. És una obsessió si tu vols, però ja saps que sóc tossut i si altres teatres o tenen, també m’agradaria tenir-ho al Liceu.Diuen, això no ho sé del cert, que els musics de l’orquestra del GTL són els més ben pagats d’Espanya. Em costa creure, però no més em faltaria això.
Tu no vols donar-te-les de llesta, jo tampoc, però tu i jo sabem que el Wotan és per un baix baríton, oi?, no cal haver fet cap master en wagnerologia per saber-ho, doncs l’Elies també. Tot i així el gran DFD també el va cantar, així com Rigoletto o el Winterreise i és que Fischer-Dieskau va ser un fenomen, no un baríton líric. Potser és el baríton més important del s.XX. Qualsevol cantant al que vulguis comparar-lo amb ell, sortirà mal parat.
Res més, lamento que t’hagi donat la sensació que volia fer-me el llestet, però si conec del que parlo, doncs ho he estudiat o llegit, que al cap i a la fi, és el que ens fa menys ignorants, em sembla lògic que argumenti els meus comentaris i finalment, no sé per què t’inclous amb els que presumptament ens passem, digues directament JOAQUIM ET PASSES i ja està, t’ho argumentaré de la mateixa manera i si a part hi ha altres persones que pensen el mateix que penso jo, ves per on, hi ha més persones que discrepen de la teva opinió i no passa absolutament res.
Fixat que en tot el post d’aquest Elies, ho positivitzo tot. Vaig gaudir moltíssim i fins i tot, com diu l’amic Barbebleue, es va demostrar un cop més, que la música és la millor teràpia, sobretot si està ben interpretada.
Francesc, aquest és un altre tema. Si l’Avui ja es pronuncia, tot i que oficialment i segons va dir el Sr. Oller en una entrevista en un dominical, hi ha temps per acabar-ho de decidir, és que interessa fer bullir l’olla. Després alguns diran que jo em vaig precipitar parlant-ne a In Fernem Land.
Són dos bons directors, però no sé el motiu per el qual Víctor Pablo Pérez hagués de substituir un director estimat pel públic i l’orquestra.
A disposar
M'agradaM'agrada
Joaquim, Fischer-Dieskau el baríton més important del segle XX? Excloent els barítons-baixos, suposo.
I és cert que va cantar Sachs (i Wotan i l’Holandès), però crec que el seu gran paper hauria estat Beckmesser. L’hauria d’haver cantat amb Solti, però tot l’afer Ridderbusch va fer anar el projecte a l’aigua.
M'agradaM'agrada
Els barítons-baixos, per a mi baixos-barítons són un altre espècie, amic wimsey. Parlem de barítons i prou. Versàtil i musical com ell, no en conec gaires. Capaç d’enregistrar un Rigoletto amb Kubelik, per treure’ns el barret malgrat no ser italià, ni òbviament verdià, o fer el que vulgues en el àmbit germànic. Em costa trobar-ne un altre a l’alçada.
Ara, si parlem de baixos-barítons, no en tinc cap dubte, el meu amic Hans, és clar que molt més limitat en repertori. Altre cas seria George London, extraordinari en el repertori germànic i més que notable en el italià o francès.
M'agradaM'agrada