IN FERNEM LAND

LICEU: PORGY AND BESS (Cap Town Opera)


Hi ha uns mínims, unes línies vermelles com es diu ara, que no s’haurien de traspassat, podem prendre mal.

El Liceu té un prestigi guanyat a base de molts anys de història, de grans veus i nits memorables, per tant qualsevol espectacle que es programi en les seves temporades penso que ha de tenir un nivell molt per sobre del que qualsevol altre teatre de la ciutat pugui oferir. El Liceu és el Liceu i abans d’arribar-hi a cantar s’haurien de complir unes sèrie de requisits imprescindibles.

El Porgy and Bess que presenta la Cape Town Company està programat, encara que fora d’abonament, en el context de la programació del teatre per cloure la temporada 2013/2014, com en altres temporades havien estat produccions del teatre que havien assolit èxits i per tant reposades amb repartiments diferents, recordem Giulio Cesare, Carmen, Turandot, Madama Butterfly i altres que no recordo però que segur que us vindran al cap. El títol de Gershwin és molt atractiu i porta o hauria de portar a un públic que potser no s’apropa normalment al Liceu en la seva temporada  operística tradicional i per tant com a iniciativa és un encert, però el Liceu no es pot permetre segons quins experiments i aquesta companyia, que en el Teatre Tivoli, o en el Victoria  podria tenir el seu sentit i atractiu, en el Liceu no el té.

No em centraré per ara en la senzilla producció, amb una escenografia  que acaba sent plana i no ajudant gaire a la brillantor buscada. ni en el concepte teatral més a la recerca de l’aplaudiment amb nombroses coreografies tan vistoses com fora de lloc, ni en el treball d’actors, més aviat discret. Tot això si hi haguessin hagut veus de veritat no m’hagués molestat. Quan dic veus de veritat vull dir veus en un estat digne, que poguessin resistir fins al final, i que en canvi en la primera escena del primer acte ja mostressin uns símptomes alarmats de fatiga i desgast amb oscil·lacions i fixacions que a mida que avançava l’obra esdevenien més lacerades. Les dimensions del Liceu obliga que les veus siguin potents i resistents i en el cas que ens ocupa, ja n’hi havia de potents, però en un estat lamentable, i amb un Porgy com Xolela Sixaba i una Bess com Nonhlanhla Yende crec que és  impossible sostenir una òpera tan intensa i llarga.

En aquest repartiment de presentació no hi va haver cap veu distingida, i així és impossible mantenir Porgy and Bess amb dignitat.

El cor tampoc va tenir gaire cura del so, buscaven l’efecte en les grans corals, acompanyats d’aquell ritme que la frase feta diu que els negres porten a la sang i és ben veritat, però potser hagués estat millor no moure’s tant i oferir més qualitat en l’emissió i fins i tot profunditat en el missatge

De l’Orquestra del Liceu ja no sé que dir. Totes aquelles esperances albirades en els primers títols de la temporada s’han anat diluint en unes prestacions cada vegada més vulgars, ho lamento, però així m’ho sembla. Tim Murray, responsable de la direcció musical va anar per feina, obtenint de l’orquestra un so absolutament deficitari, desequilibrat i sense cap detall en una obra que està plena de paranys rítmics i dinàmics, plena de sonoritats càlides i suggeridores d’una complexitat estilística que oscil·la entre el jazz, el blues, el ragtime o la volada melòdica pucciniana. No es pot dirigir aquesta obra marcant el compàs a pinyó fix, sense controlar els volums i sense intentar anar a la recerca d’una unitat discursiva. Murray deu conèixer l’obra de memòria, calia “només” treballar bé l’orquestra. Per a mi no va ser capaç i el resultat va ser lamentable. Ahir no era un problema de pífies d’aquest o de l’altre, ahir era la qualitat global, i això o ens ho fem mirar per un especialista, o comença a ser alarmant.

La producció de Christine Crouse, contemporitza l’acció en lloc de situar-la als anys 30 el segle passat i a la Sudàfrica pre Mandela, en lloc de Carolina del Sud. Això no és ni bo ni dolent i potser dóna sentit a que hores d’ara un habitant de Charleston no sàpiga on cau New York. Ara bé que Sporting Life li proposi aquest llarguíssim viatge a Bess i que Porgy marxi a cops de carretó a buscar-la al final, des de un gueto sud-africà no deixa de ser risible, és clar que no canviarem la lletra per això, oi?, acostumats a veure i escoltar incongruències molt més flagrants en les òperes de Verdi, Wagner, Donizetti o Puccini, ja no en ve d’una més.

La proposta teatral és molt simple, ingènua fins i tot, i només digerible per algú molt poc exigent en les posades en escena teatrals. No és intel·ligent buscar l’aplaudiment fàcil després de les escenes on els Gershwin i Heyward ja ho van deixar tot escrit a la partitura, Si es canta bé l’aplaudiment surt espontani. Només calia que els cantants, el cor i l’orquestra responguessin  com l’obra mereix. Coreografies de cara a la galeria i accions teatrals destinades descaradament al públic, en lloc de integrar-se en l’espai escènic dissenyat, a la recerca d’una resposta entusiasta que mai es va acabar de produir durant la representació, denoten que per sort estem molt ben acostumats i educats en produccions escèniques i que això que ens ofereix la Cape Town Opera, ja ho tenim superat. Ara bé, si els cantants haguessin estat a l’alçada no m’hagués importat tant.

Les coreografies de Sibonakaliso Ndaba denotaven les lògiques influències africanes, res a dir, són vistoses i atractives, però quan pretenen amagar altres carències, aleshores esdevenen tramposes.

Xolela Sixaba té o tenia, una bona veu de baríton, bonica i potent, però o l’hem agafat en una nit desafortunada o el seu estat vocal ja fa dies que ha passat els seus millor dies. L’oscil·lació d’esgotament vocal es va fer palesa des de la seva primera intervenció. Jo creia, innocent de mi, que la veu s’escalfaria, que era un problema de col·locació, però ca!, a mida que anava passant la representació la veu denotava més signes de cansament i defalliment arribant a una lamentable segona part i a un patiment final a “O Bess, oh where’s my Bess” i sobretot  a “Oh Lawd, I’m on my way” on va haver d’utilitzar el crit allà on la veu ben col·locada i impostada ja no hi podia arribar. Un Porgy clarament deficient.

Nonhlanhla Yende des del primer moment també va ensenyar totes les seves vergonyes vocals. Sons fixats, oscil·lacions dd cantant acabada i afinació problemàtica, a banda de problemes tècnics evidents per fer front a una tessitura que la sobrepassa tant per dalt com per baix. Si en el meravellós duo amb Porgy del segon acte “Bess, you is my woman now” ambdós no van estar a l’alçada, a la seva intensa ària del tercer “I loves you, Porgy” va tenir problemes seriosos mal dissimulats amb recursos dramàtics estripats. Lamentable Bess

Crown se suposa que ha de ser un baríton, dramàtic com a mínim, doncs bé, algú m’hauria de dir quina vocalitat enquadrem a  Mandisinde Mbuyazwe. El rol el sobrepassa per veu i capacitats canores.

Clara és un rol bombó, a ella li pertoca obrir l’obra amb “Summetime” i Siphamandla Yakupa ho va fer decent, digne sent molt esplèndid, i passades les hores valorada com potser la millor de tota la companyia, mentre que l’escoltava no passava de ser una vulgaritat, però és clar qui m’anava a dir tot just comença que aquell Summertime esdevindria de les millor coses de la nit. Què trist!

La Serena de Arline Jaftha va ser anecdòtica, desaprofitant el seu gran moment amb un “My Man’s Gone Now” sense força expressiva i rotunditat vocal.

El tenor Tshepo Moagi va ser Sportin’ Life. El rol no necessita un tenor en stricto sensu i si el cantant que ho fa ho és, ho ha de saber dissimular, cosa que en aquest cas, ves per on ho va potenciar, acabant “There’s a boat dat’s leaving soon for New York” amb el sobreagut escrit, però impostat de manera operàtica i per tant  absolutament fora de context, ja que precisament aquest és l’únic rol que ha de saber combinar l’estil operístic amb el jazzistic, en un constant traspassar les fronteres estilístiques amb una habilitat que  ell no va tenir. Moagi va fer un veritable esforç per fer una creació del personatge, i tot aquesta errada estilística perdonable, el que va resultar imperdonable va ser que no es posés al públic a la butxaca amb les dues perles que Gershwin li regala.

Miranda Tini va fer un Maria agraïda, seguint l’estil de l’antològica Mammy de Hattie McDaniel a Gonne with the wind, és a dir físic molt contundent, i simpatia remugadora, però cantar el que és diu cantar… tot i així està a la banda dels salvats del naufragi.

El Jake de Owen Metsileng va ser insuficient per les dimensions del Liceu, amb una zona greu inaudible.

La resta de la companyia, discretíssims , amb uns venedors de maduixes i crancs, a la inspirada escena del tercer acte, per oblidar.

L’any 1982 la companyia nord-americana que ens va visitar va ser discreta, però jo diria que aquesta ho és més.

Reflexions finals.

L’èxit final va ser gran. El públic que no omplia ni de bon tros l’aforament del Liceu es va mostrar generós en la valoració final. quelcom que no m’explico sota una vessant estrictament musical, vocal o fins i tot teatral. Entre el públic hi havia molts familiars de la companyia que com és lògic van posar un interès notori al final per fer que la festa fos més gran que la que fins i tot el poc exigent públic local va mostrar durant la representació. Inexplicable l’èxit assolit per els dos protagonistes, que en un altre temps haguessin motivat la meva protesta sorollosa. Si es canta malament mai pot sortir un bravo, mai.

Si s’hagués omplert el Liceu, fins i tot amb les ajudes i promocions de darrera hora que pretenen portar un públic més jove i diferent al teatre, quelcom que celebro malgrat el greuge i prejudici que suposa per tots aquells que varem còrrer a comprar entrades seguint els consells del màrqueting d’una campanya enganyosa, la direcció del teatre hagués pogut fer un anàlisi perillós, però no el podrà fer, al menys utilitzant l’argument de l’èxit d’assistència de públic. El Liceu en ple més de juliol i per tant en una Barcelona farcida de turistes no ha motivat a prou públic. La proposta no és prou suggeridora o atractiva?, possiblement no. Que ningú anomeni la coincidència amb la inauguració de Peralada (per cert que escoltada una mica per ràdio al sortir del Liceu i no gaire lluïda) com a excusa, ja que pels propers dies sense el reclam de Peralada, l’aforament continua mostrant molta “verdor” i mentre hi hagin localitats de segon i tercer pis a uns preus de primeres zones, el planell continuarà mostrant moltes zones ecològiques.

El públic respon quan el que s’ofereix és molt bo. Kitege que havia de ser un desastre va acabar funcionant gràcies a uns resultats artístics esplèndids. Una obra popular no per ser popular té l’èxit d’assistència garantit, ja no.

Compta amb la temptació de voler fer espectacles populars sense contrastar la qualitat, o amb cantants discrets, pensant que el títol mana. No sé de qui és responsabilitat la contractació d’aquesta companyia, si és en Joan Matabosch ja li faré arribar la meva queixa, ja que un Porgy and Bess al Liceu mereix una proposta escènica més elaborada (Nunn a Glyndebourne o Zambello a San Francisco podrien ser dos referents, una companyia o uns solistes de prestigi que motivin al públic operístic, ja que aquest hauria de ser el principal objectiu, i és clar un director d’orquestra que sigui capaç d’ordenar i motivar a una orquestra erràtica, penso en Andrew Davis que tan bé ho ha fet quan ha vingut a dirigir al Liceu, o per què no!, en el debut de John Mauceri, un especialista.  A mi ja m’han enredat una vegada, la Cape Town Opera no reuneix el nivell mínim indispensable per figurar en una temporada organitzada per la direcció artística del Liceu, com tampoc el reunia aquella discreta proposta per a “Street Scene” de The Opera Group i el Young Vic. Si es decideix portar aquestes òperes a Barcelona, o els cantants tenen el nivell que l’obra requereix o més val que contractin a la Compañia del Teatro de la Zarzuela de Madrid i ens portin qualsevol de les noves i constants produccions que estrenen, ja que de ben segur tot el públic que li agrada el gènere, que en són molts,  i els mateixos turistes que puguin entrar encuriosits al Liceu (facin el que facin), garantiran uns resultats artístics més brillants i un calaix més generós.

Trist final a una temporada que va començar fatal amb els indignes concerts verdians, que va despagar amb una força il·lusionant i que ha acabat tristament. Tots n’hem de prendre nota i pensar.

105 comments

    • Han passat 24 hores i no canvio ni una coma, i aixó que he llegit la crítica de jaume Radigales i em sembla impossible que parlem de la mateixa representació, o potser la vara de mesurar es diferent per Porgy que per Le Nozze di Figaro?

      M'agrada

  1. Yo no había sacado entrada porque no me ofrecía mucha confianza. Visto lo visto, he hecho bien. Gracias por la advertencia 🙂
    Ya me estrenaré con Porgy and Bess en otra ocasión.

    M'agrada

  2. Jan

    Quina oportunitat han desaprofitat al Liceu, aquest cop podríen haver tingut nou públic operístic i ho han fet molt malament! Jo també m’ho temia…
    Doncs bé, hem acabat la temporada amb un boníssim Il tabarro jejejeje 🙂

    M'agrada

    • No sé si el teu repartiment serà el mateix, i qui sap si després d’un parell de dies tot anirà millor, és clar que ho ha ocses que és impossible que millorin.
      Nivell baix, baix, baix.

      M'agrada

  3. Rosa

    Anava a treure entrada aa darrera hora. Després de llegir el que has escrit prefereixo no fer-ho.
    És una pena que el Liceu no estigui al nivell que li correspon. Gràcies Joaquim.

    M'agrada

  4. Ducadimantova

    Començo a no entendre res.
    Jo hi era ahir. Vaig disfrutar moltíssim. Em vaig emocionar en molts moments.

    Però ja no és una qüestió personal.
    Al final, el PÚBLIC ESTAVA APLAUDINT EN PEUS. Cridant i vitojerant la obra. No ho he vist en cap òpera aquesta temporada en aquest nivell. Potser en la Sonnambula de Flórez (molt més ensopida).

    A veure, què volem? Que la gent surti psa-psa com amb Dallapiccola o que la gent cridi i es posi en peus com amb Porgy,
    A més Porgy és la gran perla de la temporada perque vingui gent nova al Liceu (ahir n’hi havia molta) al Liceu. Li fem realment un flac favor al Liceu amb crítiques tant destructives i aquest cop m’atreveixo a dir que desmesurades i lluny de la realitat.
    Que té elements de millora? Segur, però ha estat millor que Valquíria o Suor Angelica… m’ho he passat molt millor!!

    La meva recomenació és que TOTHOM vagi a veure-la, potser tardem altres 32 anys en tornar-la a tenir aquí…
    NI US HO penseu dues vegades. És un espectacle fantàstic i tothom acaba en peus aplaudint i vitojerant als cantants.

    M'agrada

    • Xavier C.

      Com jo era dels que es va posar dempeus a l´hora dels aplaudiments, no sé dir-te els altres que ho van fer, però en el meu cas deixa´m puntualitzar que era perquè tenia molt mal de cul i que darrerament el meu genoll ho passa força malament amb tres hores assegut i sense estirar les cames. Jo hi vaig anar amb uns amics que encaixarien en la categoria ‘gent nova’ que has dit. I tret d´una, entusiasta per naturalesa, la resta van sortir molt decebuts, dient que semblava un musical de companyia modesta i poc treballat . La resta de ‘gent nova’ no ho sé, però aquests no crec que hi tornin.

      M'agrada

      • Ducadimantova

        La veritat és que en sorprendria que tot el liceu en peus fos questió de genolls… A valquiria que dura mes no em vaig veure ni un….
        Les critiques dels diaris – ara les he vist- son mes en la linia de la il.lusio i positives (deixant clar que te elements millorables).

        Ara be , musical mediocre? Jajajaja no n’han vist pas masses doncs… Quin poc criteri!

        M'agrada

      • Xavier C.

        Aquí està el tema: que fins i tot tenint ben poc criteri es veu d´una hora lluny que la Cape aquesta no fa gaire pel Liceu…
        (i no barregis les coses, que els meus amics no malparlaven de la feina de Gershwin. No els hi hauria permès)

        M'agrada

      • Molt poc criterik, efectivament.
        Un públic amb molt poc criteri i més exigència. Un públic animat per la claca que la rpòpia companyia portava i que van repartir-se per tot el teatre.
        Un èxit que quedarà per la història, però Ducadimantova, els que hem escoltat i vist Porgy and Bess diferents a aquest, podem dir sense cap pressió i lliurament el que he dit jo o tot el contrari, sempre i quan algú d’aquest em demostri que el que van fer els cantants que ahir van interpretar els dos rols principals, fos cantar i afinar correctament, emetre la veu sense fixacions i oscil·lacions, si m’ho demostren podré dir que jo no en tinc ni idea.

        M'agrada

      • No semblava un musical de companyia modesta, ho era.
        Si el Liceu vol fer musicals que s’assessori bé i li demani a Matabosch a qui es va dirigir per portar-nos els artistes que ens va portar en els millors anys d’aquell enyorat Foyer.

        M'agrada

    • Doncs si vas gaudir molt no ha d’entendre res, no estem gens d’acord i prou.
      Ara bé Ducadimantova si tu vols un model de teatre que t¡ofereixi aquest Porgy i no programi Il Prigioniero o dir que Dir Walküre estava per sota, ´s una provocació a la que no penso caure.
      Volem un Liceu diferent i si penses que el públic que va assistir ahir per primera vegada al Liceu repetirà a Arabella o Siegried, i qui sap si a Traviata, ho tens clar, i el Liceu també.

      M'agrada

      • Ducadimantova

        La Valquiria és una de les meves òperes preferides, i vaig sortir bastant content de la d’aquest any especialment per les veus que ens va portar el liceu, menys per l’escenografia o l’Orquesta.
        Dallapiccola, ja ho vaig dir en un altre post, em va sorprendre molt positivament.

        Cap, no obstant, ha aixecat al liceu de la manera que ho ha fet porgy&bess, i em consta que avui ha tornat a passar.
        Em comença a sonar a aquell que circula en contradirecció i pensa que els que van en contradirecció son tots els demés.

        Si la gent es posa en peus, si la gent aplaudeix, si la gent vitoreja…. Potser és que ha agradat molt.
        Si ha agradat i la gent que hi havia inclou molts que no solen venir al Liceu, doncs potser tornaran per veure obres de la propera temporada i mes enllà.

        Em preguntes que vull, jo no voldria un teatre nomes de siegfrieds i arabellas, ni tampoc un ple de traviatas i barberos.
        En vull un on hi hagi de tot, i que també em porti perles com kitej i porgys per descobrir, disfrutar, atraure nou public, aixecar-me i cridar Bravo.

        M'agrada

      • Que hi hagi bravos és magnífic, que els bravos no es corresponguin al que s’ofereix no tant, i això és el que succeeix, jo no vaig cobntracorrent, és que la corrent és absolutament incapaç de fer un anàlisi, simplenment perquè la major part del públic entusiasmat no en té ni idea, no puc dir-ho més clar. És la primera vegada que s’acosten pel Liceu, magnífic!, però això no treu que allò que van veure divendres fos dignes del seu entusiasme.
        A tu que em consta que t’agrada molt l’alta cuina m’entendràs si et dic que el Porgy and Bess que se’ns va oferir és com un plat mal cuinat amb els ingredients i menges caducades i com que el restaurant té renom, els comensals inexperts que el visiten per primera vegada en surten dient meravelles, és el mateix.

        M'agrada

    • Elio

      Amb Dallapiccola és impossible acabar dempeus aplaudint, l’obra no ho permet i segur que no era la intenció del compositor. Més aviat et deixa clavat a la cadira. No totes les coses bones et fan posar alegre i eufòric. De fet, la majoria d’obres que tenen un impacte significatiu a l’ànima de l’espectador són també les que el fan sortir més compungit. Com deia aquell mariner de Coleridge: “A sadder and a wiser man/ he rose the morrow morn”.

      Al Liceu també hi hem de poder anar a passar-nos-ho bé, només faltaria. I fins i tot a riure i fer una mica el pallasso, com en els recitals de les grans dives. Però si us plau, deixeu que uns quants cops l’any (tampoc molts, no et preocupis), els pobres desgraciats que ens agrada patir amb música lletja i repugnant (adjectius que vaig sentir a dir sortint del teatre) ens puguem donar una satisfacció. Al capdavall també paguem impostos i entrades, no? I encara diria més, amb totes aquestes quotes d’atenció a la diversitat tant de moda avui en dia encara ens mereixem més protecció, ja que segons molts de vosaltres som molt minoritaris i estic segur que més d’un deu considerar la nostra afició morbosa cap a la lletjor artística com una mena de deficiència o demència. Així que mira, no només exigeixo que programin música de Dallapiccola i companyia, també exigeixo que em subvencionin l’abonament com a tarat que sóc!

      Estic fins als nassos que es menysprei qualsevol cosa que no sigui famosa o popular (sí, perquè t’agradi o no, a molts els agrada La Traviata només perquè han sentit a dir “que és tant i tant bona”). Si no us agrada no vingueu, igual que jo no tornaré a veure mai més de la vida L’Elisir d’Amore.

      I pel que fa als aplaudiments del públic, no són MAI significatius. La qüestió és: t’ha agradat a TU? Doncs sí és així endavant, defensa l’obra i la funció amb els teus arguments, no amb els aplaudiments dels espectadors del costat. O encara voldries que posem un “aplaudiòmetre” per saber la qualitat de les funcions com fan als concursos de TV?

      M'agrada

      • Si només ens prenem el Liceu com un lloc d’entreteniment que fa espectacles (terme que porta un perill associat quan parlem de creació i cultura que m’agradaria esborrar del meu vocabulari i que intento evitar tant com puc) no anem gens bé.
        Jo crec que els aplaudiments són molt significatius, però l’allau d’aplaudiments i crits, xiulets i gatzara del divendres per la nit denotava que hi havia, a part del suport que portava la pròpia companyia (molt important), un públic nou que no no podia comparar el nivell ofert amb res, molts per ignorància, quelcom que no és dolent si després hi ha unes ganes d’aprendre i de superació. Per a tots aquells que hem vist molta òpera, teatre, musicals i dansa, és obvi que el que ha ofert aquesta companyia és molt mediocre i que ho hagi programat el Liceu com a cloenda de la temporada, gravíssim. És un espectacle propi de les productores que proposen a la primera part El Concierto de Aranjuez i a la segona Carmina Burana.

        M'agrada

      • Elio

        Els aplaudiments només són significatius dintre del context de l’espectacle, que inclou la tipologia de públic, el caràcter de l’obra, i el nivell d’exigència cap als artistes (en el sentit que, com és lògic, exigirem més a la Berliner que a l’OBC, i per tant un èxit sonat d’aquesta última no implica necessàriament que hagin estat al nivell de la primera).

        M'agrada

      • No, és clar, ningú ho ha dit això. Els èxits ens limiten al que has vist, si els comparéssim amb la matexia obra i altres intèrprets, potser ens trobaríem amb sorpreses, no sempre agradables. Imaginat escoltar el “Ah si ben mio” de Kaufmann immediatament després d’haver escoltat a Bergonsi (ahir 90 anys).
        Fem la prova?

        i ara
        [youtubehttp://youtu.be/9okMCAJ1dWI]
        *
        Apa!

        M'agrada

      • SANTI

        Sagnant comparació.
        Jo vaig anar diumenge i no em va agradar gaire. El conjunt passa, però les individualitats són molt mediocres, de teatre de tercera.

        M'agrada

  5. Raúl

    Acabo d’arribar de vuere el segon repartiment i la impressió és clarament negativa. El nivell és molt baix, per mi és clarament la pitjor òpera de la temporada. Per molt que La Valquíria i altres òperes hagin pogut tenir defectes, en alguns casos notoris, han estat en un nivell molt superior al d’aquest Porgy and Bess.
    L’orquestra fatal. Aquí ja no es tracta tan sols de no saber treure suc a la partitura, sino que el so era vulgar (molt més vulgar que en qualsevol òpera anterior), amb menció especial per als metalls (horribles). Murray, lamentable (em pregunto on eren els sempre fidels protestadors del mestre Pons, que per cert a mi em va agradar molt més que Murray).
    Els cantants han estat irregulars i en línies generals mediocres, amb alguna excepció puntual.
    El Porgy de Lindile Kula arriba al final, ha fet coses boniques, però també ha tingut bastantes pifies.
    Pitjor ha estat la Bess de Philisa Sibeko, que tot i que també ens ha regalat algun moment bonic, ha fet en general una prestació insuficient i massa cridanera.
    El Crown de Mandla Mndebele ha estat dels millors del repartiment, ja que tot i fer una prestació molt normaleta, ha estat més regular i no ha fet tantes pífies.
    La Clara de Caroline Modiba no ha estat tampoc a l’alçada.
    Tshepo Moagi ha fet un Sportin’ live decent (si el comparem amb els companys de repartiment) però anodí.
    La resta de cantants han estat en la mateixa línia més o menys.
    La coreografia l’he trobat massa sorollosa i la direcció d’escena tampoc ha estat tan bé com seria desitjable, però per mi són la única part salvable.
    Tot i que el Liceu no estava ple, hi havia més públic (molt d’ell jove) del que hagués pensat (tampoc crec que l’aforament superés el 60%). Quan ha acabat la funció hi ha hagut molts aplaudiments (al meu parer absolutament immerescuts) i bravos, també quan ha sortit Murray (incomprensible, m’he quedat perplex). Per sort al meu costat seia un matrimoni que se n’ha emportat la mateixa impressió que jo, de manera que almenys hem pogut comprovar que enmig d’aquell mar d’apludiments no erem els únics que no enteniem res. Acabo amb una frase de la senyora: “es que no cantaban, chillaban”.

    M'agrada

    • Em sap greu, però em semblava impossible que un altre cast fos tan diferent i bo, que diferís del que varem patir divendres.
      La companyia és fluixa, i sobretot deu ser barata, quelcom que explica la tarifa de preus, però que un cop vist el que ofereixen em semblen caríssim (els oficials que vaig pagar jo, vull dir 😉 )
      Que el Liceu s’ompli de gent jove és magnífic, però que costa donar als joves qualitat per tal de que hi tornin. No sé si algú que ha gaudit tant amb aquest Porgy pugui enganxar-se al Barbero, Cosí, Arabella o Traviata, ja que no sé si van apreciar la música (díficil amb el nivell que ens ho van oferir) o les coreografies i la producció, digne d’un teatre provincià en hores baixes.
      El Liceu ha d’oferir més nivell, el màxim nivell possible, per això és la institució musical catalana amb més renom, història i prestigi, la més internacional. Si ens conformem amb això, estem perduts.
      Gràcies per la crònica Raúl

      M'agrada

  6. Este espectáculo no es malo es lamentable.

    Aconsejo a todo aquél que no ha comprado entrada para verlo que no lo haga porque perderá miserablemente el tiempo. Creo que es la primera vez que aconsejo tal cosa porque aunque una representación me haya decepcionado siempre he aconsejado que el público se acerque al Liceu y juzgue por sí mismo. En esta ocasión no. No merece ningún tipo de crítica positiva.

    A la maravillosa partitura de Gershwin se le cercenaron casi 30 minutos. La dirección musical fue espantosa, sin ningún tipo de matíz -se trata de una ópera que conozco como mi segunda piel-. El sonido de la orquesta era de batería de cocina. La escena precaria y carente de ideas. Los coros gritones hasta tal punto que parecían amplificados. Los solistas cantantes inexpertos o caducos con voces sin ninguna calidad y muchas indefinidas, no sabías si escuchabas a una soprano, o a una vocalista gritona. Mezzos y contraltos ni una. El papel “bombón” de la ópera -que es el único que no requiere voz lírica- y que es el de “Sportin’ Life” masacrado. Bess calando, fijando, chillando y saltándose notas tanto en el agudo como en el grave -que apenas tiene-. . Porgy gritón, desafinado, calante y con una voz grande pero desgastada situada entre la cuerda de barítono y bajo en auténtico declive. Clara es el único personaje “casi” salvable del espectáculo como cantante, pero estoy seguro que cualquier cantante del coro del Liceu lo hubiera hecho mucho mejor.

    La dirección escénica es una auténtica aberración, por el cambio de situación geográfica de la acción. Los actores mal dirigidos, se mueven de aquí para allá, haciendo lo que les viene en gana y la mayor parte de las veces mal o muy mal. Las coreografías -que no vienen a cuento de nada en esta ópera- son aceptables para un “musical” representado en un local de barrio, pero no para una obra maestra como es “Porgy And Bess”.

    Si esto ha sido lo último de esta temporada programado por Matabosch ha firmado su retirada con lo peor de su vida artística.

    El Liceu se llenó con un escaso 60% de aforo y por lo visto con su segunda representación y su segundo reparto también ha rondado esa capacidad. Es decir que de éxito nada. Los gritos de aprobación fueron enormes, pero me parece que tenían “gato encerrado” vía invitaciones, familiares de artistas, claca o público coaccionado con un precio de 20 euros por una butaca en platea, etc…Todos los que conocemos la ópera de Gershwin, sus magníficos musicales y canciones salimos con cara de estupor. Sin ir más lejos aunque esta ópera no es un musical sino un drama lírico, disponde de un auténtico personaje de musical: el cínico “Sportin’ Life” y tampoco consiguió el clima de ese género en sus intervenciones. Afortunadamente soy un auténtico enamorado del musical y habré visto en mi vida unos 300/400 musicales diferentes y poseo una colección de grabaciones que se aproxima ya a los 1.000 títulos, pues bien en esas intervenciones en las que han brillado desde Sammy Davis en la versión fílmica, hasta Avon Long, Cab Calloway y tantos otros, el intérprete del pasado viernes no consiguió nada de lo que puede dar de sí el rol. No he querido citar el nombre de los intérpretes -ya lo hace detalladamente Joaquim- porque quiero olvidarlos para siempre.

    Una de las peores veladas de mi larga historia liceísta -si no la peor- que ya se acerca a los 60 años (lo será el 8 del próximo noviembre).

    Repito mi consejo es que quien no haya comprado entradas no las compre, mejor emplee su dinero para adquirir una de las magníficas versiones existentes en CD que cita Joaquim o el DVD de Glyndebourne.

    No puedo comprender como un crítico -o varios- haya podido ceder a unas “presuntas” presiones por parte del teatro para ofrecer un comentario favorable a un bodrio tan lamentable perpretado a una obra de arte, salida de la mágica inspiración de Gershwin.

    M'agrada

    • Me he olvidado decir que quien haya asistido a estas dos funciones y quiera escuchar auténticas voces vaya al post previo a la representación que elaboró exhaustivamente Joaquim y compare y luego piense si es eso lo que ha escuchado o bien a una pandilla de gritones con voces mal educadas o para el arrastre.

      M'agrada

    • Jo no diré mai que no es vagi a veure aquest Porgy malgrat la meva valoració, que cadascú faci el que cregui més convenient. Per a mi va ser una experiència molt negativa que com veuràs no és compartida per altres.
      El Liceu busca nous públics, bé, aquí els té, però compte amb buscar noves qualitats, pot perjudicar massa a la institució.
      Els nous públics els ha de portar una programació rica, variada i per a mi, i potser només per a mi, fonamentada en el món de l’òpera i la dansa, amb topts els seus variants. Deixaria per altres espai més idonis altra tipologia de gèneres musicals. El que no pot renunciar mai al Liceu és a exigir una qualitat màxima a tot allò que es representa, sigui més luxós o modest, però la qualitat mai pot qüestionar-se.
      Com que aquest Porgy and Bess, una òpera que és de les considerades de repertori malgrat els anys que feia que no es representava a Barcelona, no té el nivell que jo demano pel Liceu, penso que és imprescindible donar el toc de alerta, no fos cas que ens deixessim endur més per els crits de la sala en acabar la representació, que no pas per la qualitat del producte presentat.

      M'agrada

  7. Xavier

    Bon dia,

    Ja fa temps que segueixo el blog en silenci però amb atenció, informant-me previament del que aniré a veure amb el meu abonament de fa ja vint anys.

    Si no hagués tingut le entrades ja comprades, a la vista del que aquí s’ha dit, no hi haguera anat (aquest cop amb la meva família al complet). GREU ERROR.

    Vàrem gaudir tots, especialment els meus fills que es miren l’òpera des de la distància i amb molta prevenció. Fins al punt que he pogut comprometre amb ells la assistència (voluntària!!) al Barber de la pròxima temporada.

    Vaig veure la representació de les 17:00 d’ahir i del desastre que em temia a partir dels comentaris d’aquest blog res de res. Estic encantat d’haver-hi anat, vàrem gaudir d’una molt agradable vetllada operística i em plantejo repetir-la amb més amics que tenen interès en introduir-se a l’òpera.

    Sincerament crec que s’hauria de vigilar el to i la intensitat de la crítica i que d’algunes imperfeccions puntuals (Sporting Life ahir, per exemple) no en fem categoria general, doncs així estarem condemnats a gaudir en molt comptades ocasions.

    Fem-nos-ho mirar!

    M'agrada

    • Bon dia Xavier, gràcies per seguir-me i comentar. Benvingut a IFL.
      Si fa temps que entres i t’informes, novament gràcies, hauràs comprovat més d’una vegada que els teus i els meus punt de vista poden divergir, és quelcom normal i és bo que així sigui.
      Vas fer bé en portar tota la família a veure Porgy & Bess, si us va agradar molt, què dic molt!, molt no, moltíssim, fantàstic!. No em puc lamentar del gaudi i felicitat dels demés.
      Jo no sóc un treballador o contractat del Liceu que escriu al Faceboox o Twitter el que l’empresa vol que digui per atraure els possibles espectadors, no ho he fet mai i quan algú m’ha convidat a un concert o òpera (mai el Liceu), sempre els he dit prèviament que la invitació no portaria associada la complaença a la valoració que fes de l’espectacle. Hi ha en aquest sentit una credibilitat en el que faig i dic, que no vol dir que hageu d’estar-hi d’acord, fonamentada en el fet que en que allò que dic és el que crec, i si estic equivocat, que ho puc estar, vull en tot cas arguments que em facin veure que vaig errat amb les apreciacions o judicis de valor que hagi fet.
      Per mi l’enrenou satisfactori del final no significa res, més enllà de que una part del públic s’ho va passar molt bé, que per el Liceu deu ser un motiu de satisfacció i d’haver acomplert l’objectiu buscat, però només una part, ja que n’hi ha una altra part del públic, coneixedor i exigent, que demana més qualitat, i rigor. Jo estic amb aquests, no em puc conformar amb uns cantants d’una mediocritat en el millor dels casos, o una deficiència en altres, impropis del Liceu. Des de l’any 1975 que vaig començar anar al Liceu, fins divendres passat són moltes les òperes vistes, i en molt poques ocasions havia vist i patit un espectacle tan fluix, tan mal dirigit i amb uns cantants així.
      Em fa l’afecte que molts valoren l’obra mestre de Gershwin per sota de qualsevol altre òpera, senzillament perquè de manera errònia ja li baixen la categoria situant-la com un musical gran, error immens, és clar que la Cape Town-OPera ho provoca amb un muntatge que utilitza moltes de les claus clàssiques del teatre musical, amb coreografies a dojo, per intentar suplir les mancances vocals dels cantants i la senzillesa de la proposta escènica, si bé ja vaig dir que el tema de la simplicitat escènica per a mi era menor, sempre i quan hi hagués talent
      Si els teus fills varen gaudir (dius sobretot) certifica la meva tesi, i si hem aconseguit que vagin al “barbiere” de la propera temporada et felicito. Però aquest objectiu s’hagués pogut assolir amb un Porgy molt més digne, molt més ben cantat, amb un director d’orquestra que hagués extret de l’orquestra del Liceu un so bonic, cuidat, arrodonit i equilibrat i no el que va sortir del fossar.
      Els conceptes que utilitzes tu i els que utilitzo jo, així com els interessos són diferents. Jo no puc gaudir de la mediocritat, potser és una condemna imposada per l’altíssim en donar-me l’oportunitat de gaudir de coses excelses durant la meva vida, i l’excel·lència i la mediocritat no són compatibles en el meu viatge vital. Potser gaudiré molt menys que tu, però quan ho faci també ho faré molt més que tu.
      M’ho he fet mirar, creu-me, i els especialistes m’han dit que vaig pel bon camí.
      Gràcies per participar i contribuir a fer de IFL un lloc plural.

      M'agrada

  8. Pitjor encara del que anunciaves i em temia . Copy & Paste:

    Pocas ganas de hablar de una función lamentable, aunque daría para mucho, especialmente para algunas reflexiones sobre la entusiasta respuesta de una buena parte del numeroso público que asistió anoche. Baste decir que, a la salida, unos jóvenes angloparlantes muy felices, ridiculizaban el canto operístico, balando como hizo continuamente Crown. Pero lo peor no fueron los cantantes. Como en el chiste de Kenny G (*), las dos balas se las hubiese merecido el director de orquesta (de cuyo nombre tampoco pienso acordarme), por su desanimado y desalmado trabajo al frente de una orquesta que no sonaba nada mal, por su falta de vigor, manifiesta en un increíblemente plano I got plenty o’ nuttin’ y por una interpretación más propia de un salón vienés que de un barrio marginal de Carolina del Sur o del innecesario e irrelevante Soweto de esta pobre pero tampoco honrada producción. Si a este buen señor le ha gustado alguna vez y sigue sintiendo la música, no lo parecía. Las dos balas para él, pero un rebote para el director escénico, y no por sus aportaciones ambientales, ni por hacer que la sirena de un barco se convierta en los silbatos de unos policías que caminan sobre las aguas, ni por su Bess/Dr.Jeckill, ni por el detalle de autenticidad de la monja cooperante en la última escena, ni por habernos dejado sin una triste tabla de planchar, sino por tomar el escenario por el plató de Operación Triunfo, por olvidarse de lo que es la acción dramática y por contribuir a que una canción como Bess, you ‘is my woman lograse lo imposible e imperdonable: no emocionar. Porque si esos dos directores hubiesen hecho bien su trabajo, es muy probable que hubiesen sido perdonables los balidos de Crown, las caladas de Bess, las ostentoreidades de Porgy y que a Sportin’ Life se le fuese el aire por los pies (aunque la masacre cometida con este último personaje y con It ain’t necessarily so tampoco tiene perdón, habría que comprar más balas). Hasta Gershwin salió ayer malparado. En ausencia de teatro y de ritmo, la opera se quedó en una sucesión de las bonitas canciones que todos conocemos (y que mi vecina tarareaba), separadas por ruidosos y larguísimos interludios, con algún bailecito de cuando en cuando para recordarnos lo buenos que son los negros bailando. Lo mejor de la noche, a distancia, el Oh lawd, i’m on my way final que recogió el único aplauso unánime y merecido, porque hizo vibrar a todos y porque para algunos, era el punto final de una función para olvidar.

    (*) Estás en una habitación con Sadam Hussein, Adolf Hitler y Kenny G. Tienes un arma, pero sólo dos balas. ¿Con quién las gastas?
    Con Kenny G. Las dos.

    M'agrada

    • Caram José Luis, tot i que t’entenc perfectament.
      Gràcies per deixar la teva impressió.
      Ara bé, que en penses de la unanimitat de la premsa en deixar la producció i fins i tot els cantants, tan bé?
      Em costa entendre que per moltes consignes que hagin pogut rebre passin per alt aspectes de deficiències vocals i tècniques en molts dels intèrprets, quelcom que en un altre repertori segur que no hagués passat. Aleshores la pregunta és, a part de fer un favor immens al teatre, motivant que unes crítiques positives incentivin als indecisos a anar, no creus que ells són els primers en desmerèixer l’obra de Gershwin deixant passar coses que en una òpera de Verdi, Mozart, Puccini o Donizetti no ho haguessin permès?, no dic Wagner ja que ens hem acostumat a cantants indecents fent Wagner que els hem perdonat la vida davant de la dificultat de la partitura, condescendència que mai he entès.
      Jo no sé si vas veure el mateix repartiment que jo, en el de l’estrena el nivell dels protagonistes era ínfim i ningú en fa esment, alguns potenciant la producció per evitar parlar malament dels cantants, com si la producció fos bona. En fi, no m’estranya gens la teva indignació.
      Volen públic nou, cosa que em sembla imprescindible, però al públic nou no se l’hauria d’enganyar d’aquesta manera i a més corren el perill de perdre el públic vell, que avui per avui és el que sosté dia rere dia, l’activitat del teatre.

      M'agrada

      • Que vols que pensi… penso mooooooooolt malament, però molt, molt.

        El repartiment era el primer, cap veu lletja però cap cantant com cal, i teatralment encara pitjor. La única que semblava que sabia el que era interpretar va ser Maria, la cuinera, que ja veus quin paper. Alguna cançó no va ser del tot horrible, però quan no era la orquestra la que la esgarrava amb una patètica falta d’esma, era una calada monumental, un crit, o una lamentable sensació de que cridaven sense saber el que deien. Jo no sé analitzar les veus, però sí que se quant em vaig avorrir i quant em vaig emocionar amb unes cançons que m’encanten. Vaig sortir molt emprenyat, amb la sensació de que m’havien pres el cabell i que des de l’escenari, mes d’un estaria enfotense dels aplaudiments. El públic extra s’aconsegueix, com saps tu millor que jo, prestigiant la opera i el Liceu. Qualitat, qualitat, més qualitat, constància, intel•ligència i paciència. Els nous d’ahir, tornaran quan torni Gershwin o si fan West Side Story, i para de contar. I si proven un altre cosa, visto lo visto, no els agradarà, volen altres coses.

        M'agrada

  9. Jofre

    Vaig creure que eres molt negatiu i exagerat, sobretot després de llegir les crítiques que el mateix Liceu va penjar en el seu mur del Facebook. Quina barra tenen!
    Ahir vaig sortir ben empipat, el que ens van oferir està molt lluny del que és normal en aquest teatre.

    M'agrada

    • Possiblement el problema rau en portar una producció per sota del nivell del Liceu, potser hagués funcionat molt millor al Tivoli, perpo el públic del Liceu, no el nou, el que és assidu està acostumat a un nivell diferent. Potser ens haurem d’acostumar a altres nivells.

      M'agrada

  10. Guiri

    Hem vist la mateixa producció?

    Després de més que un lustre voltant pel mon amb crítiques de 4 estrelles cap amunt resulta que sabem més que ningú?
    En sembla que aquesta producció és molt més sincer i més proper a les intencions originals d’en Gerschwin i Heyward

    Us deixo amb les crítiques de la premsa internacional, ja que jo d’opera entenc poc…però http://theoperacritic.com/ ha recollit 17 crítiques internacionals

    http://theoperacritic.com/searchsuite/reviews.php?searchtype=2&criteria=cto;Cape%20Town%20Opera;&category=Opera%20Company&lang=&sorttype=

    09 Apr 2013 Strikingly different
    > Artslink.co.za
    09 Apr 2013 A triumphant tragedy
    > Bizcommunity.com
    Cape Town Opera: Porgy and Bess
    Season: 2012
    > production details
    02 Oct 2012 This is no ordinary Porgy and Bess, it is a triumph of production and interpretation
    > Artslink.co.za
    Cape Town Opera: Porgy and Bess
    Season: 2012
    > production details
    27 Jun 2012 An enjoyable performance overall
    > What’s on Stage
    20 Jun 2012 Cape Town Opera brings Porgy and Bess to the UK
    > The Opera Critic
    20 Jun 2012 Cape Town Opera transfers Porgy and Bess from South Carolina to Soweto in this vibrant production
    > Telegraph
    18 Jul 2012 Catch the glorious singing of Cape Town Opera in the Gershwins’ 1935 American folk opera
    > The News Tribune
    17 Jul 2012 The people of Soweto spoke
    > Musical Criticism
    15 Jul 2012 There is no denying the power of its message or the vocal power of its messengers
    > The Observer
    15 Jul 2012 This fully staged return to London of the Cape Town Porgy & Bess was a great experience
    > Musical Pointers
    14 Jul 2012 Christine Crouse’s production sets the opera at the height of the apartheid period in South Africa
    > Financial Times
    14 Jul 2012 Valentine Maswanganyi is an unconventionally great Bess
    > Londonist
    13 Jul 2012 All of the principals on the first night were excellent and some of them unforgettably good
    > The Stage
    13 Jul 2012 Gershwin goes on an African adventure
    > Evening Standard
    13 Jul 2012 Disarming and electrifying
    > Independent
    Cape Town Opera: La bohème
    Season: 2012
    > production details
    09 May 2012 La Bohème hits all the right notes
    > The Cape Times
    Cape Town Opera: The Cunning Little Vixen

    M'agrada

    • Ni m’impressiona la llista Guiri, ho sento però ja em poden dir que és meravellosa, potser per un teatre del West End, però no pas per el Covent Garden, no pas pel Liceu, ra si el nou Liceu vol públic fàcil per sobre de la qualitat de les veus, quelcom imprescindible quan parlem d’òpera, aleshores potser si que serà brillant, fins que aquest públic nou se n’adoni un dia que hi ha versions on la Bess i en Porgy ni criden, ni defalleixen, ni tenen la veu gastada, ni plenes d’oscil·lacions, ni que l’orquestra no és una olla de grills, ni…
      És inútil no vull seguir, per a mi l’experiència va ser negativa, no vaig ser l’únic, com jo n’érem molts que varen sortir molt decebuts, alguns fins i tot emprenyats, i altres preocupats.
      No crec que Gershwin hagués permès uns cantants tan galdosos i una direcció musical tan mediocre.
      Lamento discrepar Guiri, jo hagués volgut sortir molt satisfet, potser a la recerca del nou públic hauran de començar a prescindir de gent com jo, tan negativa, però ho tenen fàcil, seguint amb la mediocritat em tornaré molt més selectiu i la fidelitat deixarà de ser una constant.
      Ah! Perdona, no t’havia donat la benvinguda, no sé per què serà. 🙂

      M'agrada

  11. Ordet

    Hola Joaquim,
    Com et vaig dir, jo la vaig veure ahir dijous (al tercer pis, je je). Realment les veus són dolentíssimes (la Bess calava cada vegada que havia de fer un agut compromés). I la resta tampoc era gaire millor (em va agradar molt la venedora de maduixes, ja veus… i a ratos en Porgy). La posada en escena era sorprenent al principi, però després de 10 minuts és fa avorrida ja que és la mateixa durant tots els actes. La direcció d’ecena era “estranya” (encara no entenc què passava durant la tempesta, si estàvem a dins o a fora…)
    L’orquestra va sonar avorrida (en cap moment em vaig veure portant el ritme amb els peus o les mans, i si això no passa amb aquesta música vol dir que alguna cosa falla).
    Hi havia molt públic jove que va cridar molt emocionat al final de l’òpera (durant l’obra els aplaudiments eren escassos…)
    Jo crec que aquesta òpera és realment un 10 i per això funciona amb versions com aquesta. És una òpera que enganxa a qualsevol.
    Les ballarugues tapaven força la manca musicalitat (el cor no tenia cap matís); eren uns coreografies molt vistoses en alguns moments (però en d’altres feien pena…). Em va molestar especialment tant de soroll a escena, però segurament era el millor per tapar orquestra i cantants.

    En general tot era molt vistós, però si grataves una mica es tornava en penós. Malgrat totes aquestes crítiques, jo vaig gaudir. Però com he dit abans, l’únic responsable d’aquest gaudi va ser Gershwin.

    Salutacions!

    M'agrada

  12. bocachete

    Hola,

    Vaig ésser-hi ahir, amb un altre repartiment. Jo entenc que agradi: és una obra excepcional i una música que t’arrossega i, en conjunt, una òpera de les que fa afició. Per malament que es faci, pot agradar. Ara, en la producció accentua massa l’aspecte de musical sacrificant-ne l’operístic. El pitjor, que l’orquestra sempre estava, sense que sonés malament, dalt de tot, amb un volum excessiu i sense contrastos ni matissos. Se sentia massa, però sempre plana. Les veus, efectivament, insuficients: Porgy cantava bé, però li mancava veu per omplir el teatre. La millor, la que feia de Serena, que tenia una gran veu i la sabia fer servir. Bess, normaleta. En aquest aspecte, fluixa, però entenc que, com a espectacle concebut un pèl al marge de l’òpera (i sí, que el problema és que és una òpera i no pot fer-se així) pugui resultar: és vistós i té una música esplèndida. La llàstima és que si ho hahguessin fet amb unes bones veus, un director d’orquestra decent i… ja està, només amb això, hagués estat fabulós. Ahir, l’assistència també deuria ser del 60% i va haver-hi ovacions a dojo, al final.

    M'agrada

    • Ahir per la nit varem veure, jo per segona vegada en una setmana, el Porgy and Bess de San Francisco, sense talls i amb un equip de cantants d’una categoria magnífica i sobretot amb una orquestra que a part de tenir una qualitat superior a la del Liceu, matisava i lluia amb una qualitat sonora que jo no vaig trobar a la del Liceu i sobretot a la direcció.
      És una llàstima que amb una producció senzilla però eficaç la companyia no sigui de més qualitat. Al cor li passa el mateix, canten sempre en forte i l’efecte deixa de interessar quan els has vist ballar un parell de vegades. A la producció de Zambello de San Francisco també ballen, Gershwin ho volia, però no com un recurs a la recerca de l’aplaudiment fàcil, com m’ha semblat en aquesta companyia de Cap Town i allà les escenes estan molt més lligades dramàticament sense que semblin números enllaçats, i és que aquí això deu succeir al retallar part de la partitura per fer-la més lleugera..
      Però Gershwin com a Verdi, Puccini, Wagner o Mozart, necessita veus i quan Crown (el que varem veure nosaltres si més no), és un tenor curt en lloc d’un baríton dramàtic, Porgy és un monòlit que de tant forçar va acabar defallint o la Bess té una veu gastada i oscil·lant que només convenç amb l’actuació escènica, alhora l’obra fa figa encara que continuí sent una obra mestra de melodies i ritmes contagiosos.
      Els aplaudiment del final no haurien d’amagar la discreció de la proposta, sobretot a la direcció del Liceu que sembla contenta amb aquest resultat, quelcom que em preocupa, ja que a la recerca de l’aplaudiment amb un públic nou sembla fàcil arribar-hi, amb el perill de la baixada de qualitat i sense la garantia que aquest públic respongui en altres títols, diguem més clàssics.

      M'agrada

  13. Josep Olivé

    No conexía aquesta òpera. Si coneixia molts dels seus fragments més famosos i populars. Per tant aquesta ha estat el meu primer P&B. I les primeres vegades tenen quelcom d’especial que s’ha d’explicar bé. Perque si m’avanço i dic que m’ha agradat la funció que acabo de veure probablement algú es possi les mans al cap, però les sensacions que un té són inapelables i no és gens recomenable trair-les.

    De lo dit abans es desprén que no conec altres P&B del passat, de culte, o històriques, protagonitzades per artistas de gran qualitat i ben segur amb un resultat artístic excepcional. Per tant no puc comparar, ni vull comparar. Que lo que avui he vist i escoltat no està a l’alçada d’exemples que s’han donat en aquest mateix post és evident. Però malgrat això, he sortit satisfet. No eufòric. No entusiasmat, però si satisfet i amb un desig que agreixo molt a tota “primera vegada”: la d’interesar-me molt més per aquesta obra, la de perseguir alguna de les seves representacions o DVDs, obviamente per a aprofundir-la més i per a disfrutar-la més amb una prestació de més qualitat.

    Les veus no han estat el punt fort de la funció. Millor dit: han estat un llast per a la funció. Però tampoc han estat d’allò que no es poden escoltar. No eren grans cantants. No són grans figures. Estem parlan d’una compañía en la que no hi han grans veus destacables, però jo crec que les funcions de P&B no pretenen enlluernar com a gran espectacle de veus, sino que dins del context de representació operística de companyía la pretensió principal es oferir un espectacle digne d’una òpera. I jo sincerament crec que és un espectacle digne. Arreu d’Europa hi han teatres que funcionen amb la seva propia compañía operística, Alemanya està farcida de ciutats i poblacions amb companyies estables d’aquest tipus. Puc dic que en conec suficients per confirmar que en la majoria d’elles la qualitat vocal no està al nivel de l’excel.lència. Són sencillament el planter del que surgirán les grans figures aïllades, que són les que després disfrutarem en els teatres de referència. Jo crec que es molt equivocat anar o intentar veure i escoltar aquest P&B del Liceu amb el punt referencial i únic de les veus. Són discretes, sí, pero l’espectacle, en la seva globalitat funciona, funciona prou bé, i ho detecto quan hi han moments que m’emocionen, moments en els que el resultat musical i escènic puntual ha aconseguit que sentís emoció.

    L’altre aspecte, que ha sortit al llarg del post i en les entrades, és la reacció del públic i l’analisi que s’ha debetut en relació al tipus de públic. Pràcticament no he vist avui a ningún conegut o saludat. A ningú. Em sentía més sol que un mussol. Tot per a mi eren cares noves d’un públic diferent. Jo crec sincerament que es molt bó pel Liceu que es programin funcions que atraiguin a un públic nou, perquè P&B és una òpera, i per tant no es pot dir que el gènere musical avui escoltat no sigui el propi de la casa. És evident que la majoria del públic tenia avui una sensibilitat musical diferent a la del públic operístic convencional, però estaven escoltant òpera, amb influencies de jazz, de blues, afro-americanes, hispanes, clàssiques, veristes, impresionistes i fins i tot expresionistes…una música del color personal de Ghershwin i que barreja tots els estils esmentats. D’alguna manera es podría dir que el públic habitual de musicals ha anat al liceu a escoltar una òpera, perque s’ha de reconeixer que aquesta òpera és gairebé un musical. Però és que tanco els ulls i és imposible que certes escenes no presentin coreografia de musical perque entre d’altres coses la música de Gershwin ho porta en el seu ADN, demana ser coreografiada en forma de musical. Tan és aixi que es produeix, al meu parer, un gran lapsus dramatúsgic en l’escena final, i a on Gershwin no va estar especialment brillant en el pla musical. Hi ha una caigua de tensió incomprensible, però si m’oblido d’aquest llastimós fet, l’obra funciona amb una perfecta simbiosi d’òpera-musical. I ha estat molt beneficiós pel Liceu que conegués, portes endins, cares noves entre el públic. La majoria, bé que ho sé, no tornarà sino és per un altra obra de característiques paregudes, altres tornaran ben segur d’aquí uns dies amb un musical sens dubte, aquest si, molt per sota d’una obra com P&B, però probablement un petit percentatge s’haurà sorprés per l’espectacularitat de la sala, per l’obra i potser tingui interés en arribar-s’hi el proper any amb algunes de les obres del mes conegut repertori…i si li agrada? Jo crec que hem de ser curosos al parlar del públic. És que fins i tot, dels mateixos torns de temporada es podría fer un estudi sociològic i les diferències serien ben palmaries. És que es respira fins i tot un aire i un caliu diferent segons el torn en que coincideixis!

    En base a lo últim explicat, no m’ha estranyat, gens ni mica, la reacció final de la gent. Standing ovation. Efectivament. Doncs es que no m’ha estranyat gens, perque entenc que la gent expresa la seva satisfacció de moltes maneres, i la tipología de públic d’aquets P&B és que és aixi, i més encara quan hi ha havia un alt percentatge de públic estranger, sobretot americà. I sincerament no he percebut una aclamació dirigida per una “claca”. I sincerement, alguns seguidors/seguidores de la Gruberova o del Villazón (per sols posar uns exemples ben emblemàtics de la casa), ben respectables, això si, em sorprenen molt més que lo vist avui.

    Per acabar, la reacció de la prensa. Doncs que s’ha adequat al tipus d’espectacle vist. I si no parla de veus és perque és millor no parlar-ne, evidentment, i ha preferit destacar altres aspectes de la funció. Que li ha faltat rigor? Cap novetat. Que li ha faltat anàlisi? Cap novetat, Que li ha faltat disecció detellada dels aspectos qualitatius i artistics? Cap novetat. I és que l’indigència en que ha caigut els mitjans de comunicació catalans, tots, en tot el que té a veure la música clàssica i l’òpera és d’un patetisme esferidor. La “marevellosa” cadena RAC1, la que sembla que escolten tots els catalans de pro, dedica micròfon en mà i veu de bariton del Sr. Basté, una bona estona en anunciar tots els festivals de música de l’estiu arreu de Catalunya. Tots. Semblava com quan reciten les temperaturas del 98% de pobles de Catalunya, però ai làs, dels de música clàssica no en cita cap ni un. I en tenim uns quans, i de relleu internacional. I fragment de música clàssica o d’òpera ni somiar-ho. Abans et recita les 99 versions que s’han fet d’una cançó ben ramplona i de xumba xumba.

    M'agrada

    • Esta ópera no sólo no es un musical sino la Gran Opera Americana por excelencia, como muy bien señala Frederica von Stade en la presentación de la versión de San Francisco de 2009 y que ha facilitado Joaquim en el post correspondiente. Dispone de coreografías pero no de las rutinarias que ofrece esta compañía de Cape Town y precisa de las mejores voces de color que existan, ya que se suele encargar a compañías de color, por eso cuando se estrenó en el Met contaron con Williard White y Grace Bumbry.

      No se le puede perdonar la vida a esta infame versión porque vulgariza una obra maestradel género operístico con una de las peores direcciones musicales que se han escuchado en el Liceu, sacando un rendimiento pobretón de una orquesta que nos dió días de gloria musical con “Agrippina” y “Cendrillon” en los comienzos de esta misma temporada.

      Lo siento, Josep, pero tu razonamiento me sorprende ya que valoro muchísimo tu percepción musical y tus exigencias y no corresponden a tu comentario. No me vale que sea la primera vez que la escuchas; una pobreza artística como la que presenta el Liceu es inaudito que te guste. Que agrade a Guiris que se conforman con chillidos, gritos, notas calantes y desafinadas, cantantes sin registro lírico determinado, aparte de otros con voces gastadas y deterioradas, pase , pero a tí? Enfín está visto que “sorpresas da la vida”. No sé qué dirás cuando veas la versión filmada de Glyndebourne con los 183′ de música originales y no con los cortes que se presenta la que tu has visto ayer y además con buenas y entrenadas voces y con una dirección musical maravillosa de Simon Rattle, aparte de todas las grabaciones discográficas indicadas por Joaquim en el “post” preparatorio.

      Esta versión que propone el Liceu está indicada -a lo sumo- para un Grec y para un público muy poco exigente, pero no para un teatro de Opera como Dios manda.

      Y repito esta obra no es un musical ni una ópera-jazz -como la anuncian- sino una auténtica ópera a la que Gershwin añadió el calificativo de “folk” y nunca de “jazz”. Después de haberla compuesto dijo Gershwin a su hermano Ira “ahora comienzo a componer buena música”, en un acto de humildad sorprendente, ya que según su íntimo amigo -y famoso pianista y actor- Oscar Levant George Gershwin estaba enamorado de sí mismo y de su música.

      Indudablemente no siempre se puede coincidir, pero la sorpresa de tu comentario ha sido mayúscula para mí. Las críticas aparecidas se ajustan más a presiones que a auténticas valoraciones, de eso estoy más que seguro.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        Bueno, ja he dejado escrito que la representación del Liceu me ha abierto el apetito por una obra que nunca habia captado mi interés. Solo por eso ya daría por buena mi entrada de ayer. Y que eso hará que relativice lo visto y oido ayer y que descubra la gran ópera que es P&B pues fantástico, no sabes lo que me hace feliz este “proceso”. Pero no podemos cerrar los ojos a la realidad y no hacer ni un mínimo de esfuerzo por “adaptarnos al medio”. Claro que debes estar decepcionado si tu nivel de exigencia para con P&B esta basado en tu experiéncia. Pero entonces, amigo Colbran, y ruego me entiendas, pocas representaciones te satisfaceran al 100%.

        No creo que vea hoy muchos “guiris” en el Palau con el “Arte de La fuga”, pero si los hay con P&B es por algo. Y ese algo es ni más ni menos que el hecho de que además de ser, tal y como bien dices la gran ópera americana, también, también es una ópera asimilada por clases muy populares, también es factible considerarla como una ópera-musical y ni Gershwin diría que no a esta afirmación, Que guste a “guiris” és mérito de la música de P&B, y de su historia, y de su drama, y de su escena, y de su coreografía, y no pasa nada si en lugar de querer ver esa gran ópera, intentamos verla a través de esa característica casi interclasista de su público y con una versión que da más satisfacción a quines no han conocido las grandes interpretaciones de culto.

        Pero además debemos precisar mejor. Porque, eran todos “guiris” los que aplaudieron? Pues te diría que al menos ayer havian muchos más de casa. Que no son los habituiales del Liceu, ya lo sé, y? También tienen derecho a pasarse un día por el teatro, no?…y si les gusta lo que ven y oyen? No podemos decir que el Liceu se había vendido a otro género ayer, no? Y volviendo al término un tanto despectivo de” guiri”. Me gusta, amigo Colbran, me encanta que un “guiri” se apunte a ver P&B en el Liceu, le será siempre más saludable que una paella/sangría en las Ramblas o un baño de sol gamboso en la barceloneta. Y no, no era ese público en grupaje ruidoso y salvaje que lastimosamente asalta el Palau, al menos las caras que yo vi ayer difieren muy mucho del perfil Palau. Querian ver su P&B, que difiere muchísimo del tuyo y espero que en un dia no muy lejano del mio.

        A raiz de la entrada de JL he acudido a leer a Radigales. Es tal la rotundidad de las opiniones negativas acerca de este P&B del Liceu que he leido en personas de elevadísimo nivel operístico que aprecio y sigo que no tengo más remedio que buscarme una “ayuda”, aunque sea moral, para poder decirme…”…josep, no estas solo…”. Y Radigales me ha aliviado un poco, como comprenderás. 🙂 Y para mi, Radiagales es de fiar. Ya se lo he comentado a JL más abajo.

        M'agrada

    • Xavier C.

      A mi em sembla meravellós que entrin ‘cares noves’ al Liceu. El que em reventa és que entrin nous ‘pentinats afros’, sobretot si em toca com l´altre dia darrera d´un especialment voluminós que no para de bellugar-se tota la funció. O remodelem la sala o continuem amb Andreas Cherniers.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        I si a tot un festival de Salzburg pel que pagues uns bons calerons per una bona butaca et toca davant mateix un autèntic armari muniqués ben alimentadet i begudet (ja deus saber de qué, oi?) que et tapa mig escenari de la Gross Sal (que ja es dir, eh!) què? Demanarem que caviin la sala al nostre gust? 🙂 (Historia basada en un fet real, com el teu,) 🙂

        M'agrada

    • T’entenc perfectament, però les sensacions que un té són inapel•lables i no és gens recomanable trair-les. 😉 Jo em vaig avorrir i em vaig emprenyar. Coincideixo, però, com hauràs vist i suggereix ja el títol del escrit que vaig fer a casa meva, en que les veus son perdonables, però no el resultat final, del que culpo molt a la pèssima direcció musical i artistica, a la seva manca de trempera i de capacitat de portar als cantants a expressar la molta emoció de les cançons. Jo tampoc havia sentit l’opera, però tinc els dos vinils de Fitzgerald i Armstrong sense solcs i mentre que els youtubes que vaig posar de la pel•lícula eren en línea amb la riquesa d’aquelles cançons, la opera va quedar-se molt lluny de extreure-la. El que dius dels cantants es exacte, de fet, jo me’ls temia pitjors. Però, pobres però honrats, es podrien oblidar les seves limitacions si haguessin cantat amb més anima i mes emoció, i amb un bons directors, segur que haurien sigut capaços. Teatralment pobríssima i musicalment morta, això es el que em va semblar. Que les preciositats de Gershwin t’hagin emocionat, parla de la seva qualitat.

      No crec que facin molts nou aficionats amb funcions com aquesta (i si es aquest l’objectiu, que avisin). La gent ja sap el que va a veure i el que no, i ja veus el que explico, uns joves ridiculitzant el cant operístic. Si haguessin cantat com cal, dubto que s’haguessin rigut. De fet, em penso que es publicitat negativa, i que dona raons als que veuen la opera com una cosa de cridaners. Independentment de com es consideri per els experts, per la gent, Porgy es un musical, i si s’hagués cantat amb menys impostació, encara haurien aplaudit mes. Tampoc jo vaig pensar en una claca; als que els va agradar, els va agradar molt i van fer soroll per els que no. Això també va passar amb la darrera Gruberova, per exemple 😉

      Nomes he llegit la crítica d’en Radigales. Ell no diu com tu que no coneixia la obra, però ho sembla. Es la única explicació que trobo per salvar-lo.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        No havia llegit a Radigales parlant d’aquesta representació del Liceu. Radigales i Cester són una bona referència per a mi, probablement les úniques a la prensa escrita de Catalunya. Cester no en parla, però a rel de la teva entrada he anat a llegir Radigales. No crec que sigui home venut a l’or del Liceu, poc or hi ha en aquesta casa hores d’ara, és a dir, que crec que ha escrit sincerament les seves impresions (necessitem creure…en les persones que creiem…hahaha…oi?). Doncs que com compendràs m’ha satisfet la lectura, bastant bastant bastant coincident amb la meva. I home, Radigales sempre m’ha semblat solvent i preparat per fer la feina de crític musical.

        M'agrada

      • Radigales tenía una entrevista prevista en la radio con Guasch, quizás eso tuvo algo que ver…

        No es posible que un crítico que se mira con lupa todo lo que se refiere a Mozart (Radigales) pase por alto tantos errores al valorar la representación de esta ópera que vuelvo a repetir es una “folk opera”, según su propio compositor, que en principio duraba 4 horas y se vió obligado a reducirla a algo más de 3, pero no a las 2 horas y media que se ofrecen en el Liceu. Gershwin nunca pretendió hacer un musical y no lo es. No se trata de ser experto o no, es lo que quiso su autor y es como está considerada. La única conexión con el musical es el personaje de “Sportin’ Life”, nada más y está hecho a propósito para destacar el drama que rodea al resto de los personajes del cinismo casi “cómico” del personaje del “diablo tentador”.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Radigales es profesor en la universidad, tiene su programa de rádio todos los domingos desde hace muchos años, es crítico de La Vanguardia y ha escrito libros sobre música. He leido críticas muy duras de Radigales de funciones del Liceu y hasta de su gestión. No tiene una prosa radical. Es verdad. Pero tampoco hace falta y puedo comprender que cuanto mayor es tu altavoz más cuidadoso hay que ser con tu propia subjetividad. Y no creo que peligre ninguno de sus trabajos por una crítica negativa. Y muchas veces se nota en la prosa del que escribe que aquello no suena sincero. Y no es el caso que nos ocupa. Al menos para mi.

        M'agrada

      • Radigales es todo lo que dices y puede que mucho más, pero es un ser humano y yo le he captado varios errores, por ejemplo uno de los últimos: permitir que un comentarista diga que “Porgy and Bess” es una de las varias (!) óperas de Gershwin y no rectificarle. Gershwin sólo compuso como ópera “Porgy and Bess” y una semi-ópera de 22′ para el comienzo del segundo acto de la revista-espectáculo “Scandals of 1922”, obra que sólo se representó un sólo día, pues al siguiente fue retirada del show. Su título es “Blue Monday” y en ella podrían encontrarse las raíces de “Porgy and Bess”. No escribió ninguna más. Y “Blue Monday” se ha grabado un par o tres de veces y sólo se ha vuelto a representar esporádicamente -con nueva orquestación de Ferde Grofè- con el título de “135th Street” en TV y en algún teatro, tanto en en EEUU como en otros países.

        Tu devoción por Radigales me parece muy bien. Yo no soy doctorado en nada, sólo dispongo de experiencia, de mucha lectura y de una biblioteca especializada en música, ópera, opereta, zarzuela, cine y comedia musical que puede rivalizar con cualquiera. Ah! y de una memoria que ruego que siga teniendo, por eso localizo errores, tanto en retransmisiones de radio, como en televisión y rotativos, incluso en Wikipedia… No obstante, también yo me equivoco y cuando eso ocurre no tengo ningún inconveniente en rectificar inmediatamente, como incluso he hecho en este blog, cuando se ha dado el caso.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Perdona Colbran, pero no tengo ninguna devoción por Radigales. Ninguna. Que ponga de relieve que, mira ves por donde, su crítica de P&B esta en sintonia con mis apreciaciones no es ninguna declaración de amor. Y que constate que él y Cester los tengo como buenas referencias tampoco. Como tampoco lo es que cite sus atribuciones profesionales, conocidas de sobra por quién frecuenta este este mundillo maravilloso de la música clásica.

        Y con el aprecio que tengo, no me negaras que has tenido un ligero “desliz” al insinuar veladamente cierta complacencia i auto-censura previa en Radigales a la hora de escribir acerca de P&B. Hasta que no se demuestre lo contrario, todos tenemos derecho a que se nos considere nuestras opniones como sinceras.

        M'agrada

      • Si tens l’oportunitat escolta la versió darrera d’aquesta òpera feta a Broadway, amb Audra McDonald com a Bess, polèmica versió en la que han canviat l’orquestració, fins i tot així les veus, que no per ser de musical han de ser menys bones, són molt millor que les de la Cap Town, no és discreció JL, és cantar bé o malament, amb condicions o no.
        L’exigència sempre ha de ser la mateixa, independentment del gènere.

        *

        *

        M'agrada

    • Si haguessis dit d’entrada que t’havia agradat no m’hagués sobtat tant la teva valoració, en canvi volent argumentar-la m’has deixat una mica descol·locat.
      Quan acostumes a preparar una òpera, malauradament no ha estat el cas, llegeixes sobre l’obra i sobretot l’escoltes, bé al menys és el que faig jo, i si tinc alguna referència d’alguna versió intento apropiar-me-la per tal de buscar el millor del millor, per això em sorprèn el ” Per tant no puc comparar, ni vull comparar“.
      Tot i així davant d’una obra sense referents també puc admetre, malgrat la teva habitual perícia musical i vocal a acceptar, em costa més admetre, que els cantants per a tu no siguin el més important per a Porgy and Bess, que no és el cas, potser per aquest Porgy efectivament no són gens importants, ja que arribes a dir “Les veus no han estat el punt fort de la funció. Millor dit: han estat un llast per a la funció” i tot i així, i bé que ho argumentes, surts satisfet i emocionat, és obvi que el miracle l’he d’atribuir a Sant George Gershwin, sinó no ho entenc, malgrat ser un llast t’emociones.
      Parlem doncs, i seguint el teu ordre de la companyia. Ens dius que a Europa i Alemanya està plena de companyies que fan òpera, planters de cantants que potser en un futur formaran part del circuït internacional. En coneixem un munt que han sortit d’aquestes companyies. Però no em sembla que sigui el cas de Cap Town Opera, on els cantants no eren precisament de la primera volada i dels quals en una immensa majoria les veus denotaven un esgotament i signes evidents de desgast vocal. Oscil·lacions molestes, fixades, problemes de respiració i projecció. És clar que parlem potser de cantants diferents, tot i que no crec que els nivells siguin gaire diferents entre els uns i els altres. Seguint amb les companyies centreeuropees, tu que les coneixes bé t’oblides de dir que allà totes les orquestres i el cor són la base musical d’aquestes companyies i et diria que en la immensa majoria d’aquests teatres provincians les orquestres tenen un nivell si més no envejable. No esmentes l’orquestra i la direcció musical, fet que em sorprèn alhora que verifica de manera fefaent que no anaves preparat.
      No vull parlar de la reacció del públic, ja que em sembla molt lícit que un públic majoritàriament desconeixedor del que va a veure, atret per una bona campanya de màrqueting (Ai! si l’antiga direcció hagués esmerçat similars recursos per promocionar la visita de Bayreuth o el doble programa Zemlinsjy finalment avortat) i gens familiaritzat amb el que es fa al Liceu, surti eufòric, ja que aquest P&B està dirigit a ells i per a ells, reforçant coreografies més vistoses que justificables en la trama dramàtica, i alleugerint fins i tot la durada per no fer-la excessivament feixuga, per tant l’objectiu s’ha quasi acomplert, el quasi és perquè un 60% d’aforament ens ha de fer pensar, fins i tots a aquells que asseguràvem la viabilitat del mes de juliol com a font garantida de públic, a no ser que el públic local i passavolant s’informi prèviament i passi de la Cap Town Opera, que també podria ser.
      Standing Ovation! perfecte! quelcom que com tu mateix intueixes, no vol dir èxit justificable. Amb els dos cantants que has esmentat hi ha prou arguments per entendre-ho a la perfecció. El gran èxit de la nit de l’estrena el van iniciar al final de la representació membres o familiars de la mateixa companyia distribuïts pel teatre. No vull dir que la resta de públic quan si va sumar no ho fes convençut, però saps, sobretot si el públic és novell i poc familiaritzat amb els codis particulars de l’òpera, que necessita d’estímuls previs, no hi ha espontaneïtat. Per altre part els finals que busquen l’aplaudiment més aviat fàcil omplen aquest senzill muntatge. Al Liceu quan ens agrada molt una cosa no tenim mirament en interrompre la funció tants minuts sigui necessari, i també ho repetim al final, som generosos, en canvi el primer dia, i crec que ha succeït el mateix en totes les funcions, discrets aplaudiments en alguns números i final de standing ovation.
      Jo insisteixo que amb un Porgy & Bess de més nivell a part d’aconseguir el mateix o qui sap si un altre públic més “exigent” i erudit en la matèria, haguessim mantingut el nivell que el Liceu ha d’exigir a tot allò que es representi dins la temporada. Em podries dir quin espectacle vist aquesta temporada passada té el nivell artístic de la Cap Town Opera?. Si estem d’acord que el nivell és inferior al que veiem habitualment a la casa, al menys fins ara, perquè hem d’acceptar que els cantants sigui tant discrets amb Gershwin i en Puccini no?. Penso en Turandot, amb un final coral tan apoteòsic que tens garantida la standing ovation, ara bé amb cantants com aquests podríem acceptar-ho? Jo no em vaig emocionar gens, ni en aquells moments que sense representació m’emociono quan els escolto. Això malgrat les bones intencions de la producció de fireta, és culpa del Sr Tim Murray, no en tinc cap d
      Si el Liceu vol encabir aquest nou públic alterant la qualitat del producte, pot fer.ho. Crec que és poc intel·ligent i perillós. Aquest públic s’hagués emocionat igualment amb cantants com cal i unes direccions de més personalitat i exigència, aquí el gran mèrit, el miracle com he dit abans és Gershwin, però ja que estem al Liceu i és o era fins ara un referent de qualitat en els aspectes vocals i escènics, per què no insistir en que sigui així en lloc d’escoltar a uns cantants que llastren una producció, no et sembla? Guanyar un públic nou que cal veure si es fidelitzarà, per posar en perill el públic habitual pot ser si més no un risc immens si es segueix el criteri de la comercialització dels espectacles.
      Qui no et diu que a partir d’ara els muntatges busquin aquest aplaudiment més fàcil i vistós, amb coreografies o sense, per tal de que l’objectiu sigui la standing ovation en lloc d’una recerca més interessant de reflexió artística i creativa? El model és clar. L’únic que cal acabar de polir és la respostes dels diferents públics davant de cadascuna de les propostes.
      Si a partir d’ara portem o fem companyies a la recerca de globalitats satisfactòries i standing ovations fàcils, en òperes de fàcils acceptacions i teòricament esquers de taquilla, estic segurs que la teva plaent valoració d’aquest P&B canviarà.
      La resposta a tot plegat en les properes temporades, començant per la propera, que ara convé molt dir que és encara de Matabosch, quan tots sabem que a Matabosch el van “obligar” a refer-la fins la “sostenibilitat” i que difereix bastant de la prèviament pensada.
      Hagués entès molt millor un “jo m’ho he passat molt bé en la meva primera aproximació a Porgy anb Bess”, perquè sé segur que si l’obra t’acaba interessant la propera vegada que la vulguis veure exigiràs allò que el Liceu acostumava a fer en les òperes que no porten el ridícul afegitó de jazz.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        “Surts satisfet i emocionat”. No. No he escrit això. He escrit que he sortit satisfet, i al llarg de la meva argumentació he escrit que hi han hagut escenes que puntualment m’han emocionat, concretement dues, el final de l’escena primera del segon acte quan Porgy repren el “I got plenty o’ nuttin’” en la més estricta solitut escènica i al final de l’escena segona del tercer acte, amb el canvi sobtat, físic i moral, de Bess acceptant l’anada a Nova York amb Sportin’ Life.

        Penses en Turandot. La conec Bé. Vamos, aixi ho crec. I per apretar a correr l’última que he vist amb tot un Metha i la cada vegada “menys” millor orquestra de Les Arts. I he passat una de les estones més desagradables i insoportables en un teatre en una obra que adoro: Els Contes d’Hoffman amb un indignant, pretenciós i maldestre Marthaler. Però es clar, conec totes dues obres i disposso d’exemples d’elles. Però saps? Puc arribar a entendre veure gent amb standing ovation en totes dues obres! Ho puc arribar a entendre! Simplement perque en el que veiem i escoltem hi conflueixen un munt de paràmetres molt personals i vivencials.

        Jo crec que de la mateixa manera que uns veiem insoportable una obra artística, pot haber-hi perfectament altres persones que la vegin perfectament soportable. I sense ànim de provocar, i amb lo que aprecio i m’agrada Puccini, vaig sortir més satisfet ahir que amb la Tosca d’aquest any. No et possis les mans al cap. Perque no et se explicar el per què tinc tans problemes amb una obra tan unànimament reconeguda com un fita operística cabdal. És el fang del que estem fets. Coses que encara que semblin inexplicables i contradictoris alguna raò de ser deuen tanir. I et diré més. Em sembla molt més digne, on va a parar, el final de temporada amb aquest P&B que les quatre funcions verdianes d’inici de temporada.

        Què fa que una escola a Lohengrin sigui una visió soportobale o insoportable d’una òpera? Qué fa que la Rusalka sigui una prostituta uns ho veigin soportable i d’altres insoportable? I aixi tants i tants exemples vistos al mateix Liceu. Doncs moltes coses ho fan possible, i moltes d’elles, de molt difícil argumentació. Explicar “sensacions” sempre és complicat. Si, ahir res va arribar a l’excel.lència, però vaig sortir satisfet. Dificil d’explicar. Ho reconec.

        M'agrada

      • No parlo de criteris de valoració personal on cadascú veu i sent coses pròpies, parlo de criteris artístics, de nivell i pretensió artística. La Tosca per a mi no cal que et digui que va ser un espectacle deficient, però la valoració artística, només amb el nom de Sondra Radvanovsky o el de Maestri, que saps que no li tinc l’estima que molts li professen, són molt superiors al que ens han proposat aquesta companyia. Si em poses l’exemple dels concerts Verdi per intentar que caigui en el parany et diré que em dónes la raó.
        Porgy and Bess mereix una companyia i una producció millor que aquesta, per respecte al Liceu, al seu públic i al bon nom de la institució. Aquest P&B a la temporada del Grec hagués estat esplèndid, però per a mi quan en el Liceu es representa una òpera li demano exigpencxia “Liceu”.
        Si vaig a Sabadell a veure òpera ja sé on situar la barra de mesurar, de la mateixa manera que si anés, que no aniré, a veure les òperes que es representaran ara al Grec, faria un exercici similar, però de la temporada del Liceu demano més i quan em donen menys, molts menys, i quan l’orquestra continua mostrant signes alarmants de vulgaritat, la direcció musical és poc curosa i el cor balla i canta a pinyó fix, aleshores penso que la companyia no mereix figurar a les temporades d ela casa, com tampoc ho mereixia un homenatge a Verdi tan merdós. En canvi si Ruisalka és una meuca o Lohengrin passa a una escola, et pot fins i tot desagradar, però mai podràs dir que no té nivell, perquè si precisament van ser muntatges notoris, discutibles i apassionants, va ser pel nivell que no li hem exigit a P&B, perdó, li heu exigit, jo si que ho he fet.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Lo de les funcions verdianes no, no és cap parany…no en sé fer-ne, de veritat. 🙂 Si avui coincidim al mini-palau veuràs com lo més probable és que amb el matrimoni Koopman i el pare Bach no tindrem cap discrepància! 🙂

        M'agrada

  14. Jan

    Jo hi vaig anar per un oferiment del Josep i la Glòria (moltes gràcies! 🙂 ) el passat divendres.
    Jo vaig veure el 2n repertiment, per tant no és el mateix que a la crònica.
    A veure… el nivell és baix baix… Els cantant menys el Porgy i algun secundari són totalment insuficients. Ja ho dius tu a la crònica: fixacions, oscil·lacions, etc…
    L’orquestra que per a mí no sonava (malgrat que per a mí no va ser el problmema més greu, ja que si haguéssim tingut bons cantants tot hagués anat diferent) la corda era quasi inexistent, i en canvi el vent metall i la percussió estava passada de voltes.
    La posada en escena era suficient, malgrat que sí, sembla del jove teatre regina.
    La gent però, va aplaudir i bravejar moltíssim, sobretot a les dues cantants amb més volum (que no vol dir que cantéssin bé!!).

    Jo no vaig sortir ni emprenyat ni res, vaig sortir igual que com vaig entrar, sols que una mica més cansat. La obra se’m va fer molt pesada. No em “mateu” jeje però no se si Porgy And Bess per molt bé que me la fessin m’acabaria de convéncer… M’hauré de mirar el vídeo de San Francisco, si m’avorreixo igual, vol dir que no estic fet per aquest títol…

    Aquesta és la meva opinió. Estic totalment d’acord en que és el pitjor espectacle que he vist al liceu, encara que hi hagi hagut altres vegades en que hagi sortit molt més enfadat.

    M'agrada

    • Trobo que dir “Jo no vaig sortir ni emprenyat ni res, vaig sortir igual que com vaig entrar, sols que una mica més cansat” demostra una erudició i lucidesa que t’honora. No es pot dir més dit que això no va enlloc. I això que ets jove i se supsoa que hauries de sortir saltant i brincant, però sembla ser que formes part de les rares avis, que a la teva edat s’emocionen amb la Theorin, per exemple, ho dic per aquells que es pensen que als joves se’ls ha de distreure amb cosetes a veure si piquen finalment l’esquer.
      L’òpera i no em cansaré de dir-ho és una revelació que t’ha de cridar quan estàs a la fase inicial de la teva formació, sinó pot ser que de gran acabi sent un espectacle luxós per distreure. No dic que no sigui possible, però el públic jove no el farem omplir el Liceu amb un barber de Sevilla o una Carmen si prèviament no tenen la curiositat que els volta.
      Bravo Jan, no ho podies dir millor.

      M'agrada

      • Jan

        Això passa per fer una bona educació musical a les escoles, que em sembla que no es fa massa bé. Jo sempre dic que quan a un nen el portes a veure “la petita flauta màgica” o “pere i el llop” al Petit Liceu, li estas dient: No hi tornis mai més!
        Des de la direcció del Liceu s’han de moure ja per intentar atreure públic jove, i no amb Porgy And Bess que no és l’òpera tal i com la coneixem, sinó amb títols que siguin realment atrectius i operístics al 100%. Si algú que no ha anat mai a l’òpera ha vist Porgy And Bess en la producció del Liceu es pensa que això és ÒPERA en majúscules està EQUIVOCAT. Que probi amb Norma l’any vinent i sabrà que és ÒPERA.

        M'agrada

      • No ocmparteixo això de que P&B no sigui òpera tal i com la coneixem, potser la Norma no és la millor opció per començar Jan, abans La Traviata o barber, depèn de les produccions, per algu que comença la producció de Carmen és molt apropiada, els cantants….

        M'agrada

      • Jan

        Està clar que és una òpera, però es pot arribar a confondre amb un musical. Que de fet segurament la única diferència entre òpera i musical és que a l’òpera no hi ha micròfons i al musical sí. Segurament la única diferència és aquesta. Llavors sí que Porgy és una òpera al 100%.
        Jo deia Norma perquè per a mí és el repertiment més reeixit de l’any, però sí que és cert que el barber o la traviata són més “fàcils”

        M'agrada

      • Leonor

        Pero, fill meu ¿Qué te ha hecho Mozart? Si “Zauberflöte engancha y mucho…
        No puedo hablar de “Porgy and Bess”, no la he visto…Y solo escuché lo que aquí colgó Joaquim.

        M'agrada

      • Jan

        Sí, pero no la versión que se hace para los niños en el Liceu… a mí me parece una vergüenza. Los niños se merecen mucho más. Aún así, yo no creo que Mozart sea el mejor compositor para empezar, yo siempre digo que Puccini es el mejor para empezar.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        I per a nens és tambè la versió íntegra de Comediants…infantil a més no poder…Papagueno el centre de l’univers de la funció quan en una meravellosa anècdota Mozart mateix va deixar clar i per escrit que no era aixi…O sigui, que no se per qué en fan una “d’infatil” quan de fet ja la producció completa ens tracten com nens ben petitons…si fins i tot Sarastro fa por! 🙂

        M'agrada

      • Leonor

        Jan, Josep, os tengo que responder por aquí (no tengo otra zona más cercana); a ver, a los críos les pones una de príncipes, con dragón y aventuras más los personajes de Papageno y la Reina y disfrutan una barbaridad; si ya tienen cierta edad y se les ha ido acercando al género, se puede profundizar más y mejor (ya buscaré qué hacen Comediants, no la he visto) pero, salvo nuestra “Turandot”(porque se adaptó a niños en Málaga), se enganchan antes con Mozart que con Puccini, cuyas tramas finalizan trágicamente en la mayoría de los casos. Ahora bien, cada uno con su gusto: mi primer acercamiento en vivo fue un “Intermedio”, la “Serva Padrona” de Pergolesi y disfruté tanto que ni necesité traducción y no la conocía. En un marco incomparable: la Facultad Central ¡Buenas noches, infernems!
        PD: qué calor hace…

        M'agrada

      • Elio

        Uf, començar amb Norma, com amb il Trovatore o Lucia di Lamermoor, és arriscar-se a perpetuar el tòpic de la senyora grassa que crida i canta coses que no s’entenen. El belcanto es caracteritza per arguments simples i molts cops infumables que difícilment atrauran l’atenció dels joves, i una tipologia de cant per la que has d’estar predisposat a què t’agradi.
        Tenint en compte que el jovent està molt més acostumat al cinema que al teatre, jo crec que el millor és començar per obres que arrosseguin al públic amb la seva força i ritme, com Salomé, Tosca, Otello, … o fins obres com El gran macabre, que ja se que no representa la idea que molta gent té de l’òpera, però és molt més fidel a l’esperit del gènere que no pas Norma. Ah, i millor evitar obres amb números tancats per començar!!

        S’intenta convèncer als joves amb arguments d’altres generacions. Estic segur que la majoria dels joves trobaran del tot insípid l’argument del Barber de Sevilla. No parlo de la música, però per algú que està entrant en aquest món l’argument l’ha d’interessar, ja que difícilment la música sola els mantindrà concentrats tan de temps, acostumats com estant al format actual de cançons breus. De Rossini trobo que pot ser molt més encertada La Cenerentola.

        M'agrada

      • Marc

        Depèn molt del tipus de música que estigui acostumada a escoltar la víctima.
        Si és un habitual del metall extrem cal presentar-li (si cal sota els reflexes d’una lluna de pols blanca) a Wotan o a Elektra. De ben segur viurà un idil·li apassionat que tard o d’hora, gràcies a la promiscua curiositat, l’acabarà convertint en un Polloione imbatible.

        M'agrada

      • Sota aquesta teoria Elio, millor que els joves es dediquin a altres coses, l’òpera té uns codis difícils d’entendre sota el punt de vista d’un jove del segle XXI. La gràcia de fer interessant un argument, per altre part no gens menyspreable de Beaumarchais i més interessant que el de La Cenerentola, depèn de l’enginy del director d’escena, com quasi sempre, per fer-lo digerible i divertit als ulls d’ara, de les orelles ja se n’encarrega Rossini de manera magistral.

        M'agrada

      • Jan

        No, sé, depèn a part de l’òpera que els facis anar a veure, de les veus que cantin en escena. Jo vaig posar Norma al meu comentari perquè trobo que qualsevol persona que no hagi escotat mai cap veu en directe i escolti el torrent de veu que és la Radvanovsky cantant Casta diva ha de fer emocionar a una pedra, vaja, penso jo.
        Estic d’acord en que hi ha altres òperes mooooolt més adients que Norma per començar, jo sempre recomano Turandot o Tosca. L’òpera si hi has de portar nens, millor que els portis a veure Le nozze di Figaro o sí, la flauta màgica. Però a un adolescent o jove millor portar-lo a una cosa més forta com dius, Salomé per exemple.

        M'agrada

  15. A quien corresponda (quin merdé)
    1.- Serà perquè molts musicals son americans o per la raó que sigui, pero Porgy and Bess, que els que sabeu dieu que es una opera, te molts elements que, als que no sabem, inclosa bona part del públic d’aquestes funcions, la fan semblar un musical.
    2.-Les veus i la emoció son com allò de la honra i los barcos.
    3.-No veig tan complicat entendre els dos punts de vista. No em va agradar gens ni mica, però estic molt d’acord amb els fonaments en que argumenta la seva opinió JO. Mira que us agrada discutir 😀

    M'agrada

    • Què és una òpera?
      Què caracteritza un musical?.
      Si et respons a la pregunta no hi ha dubte, Porgy and Bess és una òpera.
      Ua òpera es pot fer com un musical? i tant, i Porgy and bess té molts factors per fer-ho possible, molts més que Tristan und Isolde, de la amteixa manera que Sweeny Todd o Passion tenen molts elements per esdevenir una òpera havent estat creats com a musicals.
      La producció de Christine Crouse potencia tots els aspectes possibles per apropar-la al musical, suposo que amb l’intent de captar part del públic que se sent més atret per aquest gènere que no pas per l’òpera, ara bé això no garanteix res. És una opció v+alida que per a mi no és el problema de la Cap Town Opera. Si hi haguessin veus i un treball orquestral adient, segurament la meva percepció de la proposta hagués estat tota un altre, podríem discutir com tantes altres vegades la producció, no pas el nivell vocal que exigim al Liceu.
      L’emoció si que ho poden ser com la honra y los barcos, les veus no, no hi son o no hi son.
      Jo entenc els punts de vista, faltaria més, em sorprèn, això si, que en Josep Olivé es conformi en tan poc quan es un gurmet reconegut.
      😆 😆

      M'agrada

    • La ópera es un espectáculo completamente cantado con voces líricas, generalmente de todas las tesituras: soprano, mezzo, contralto, tenor, barítono, bajo y a veces contratenor, con coros líricos y puede contener danza. Las partes cantadas son recitadas -con o sin música que las acompañe- y la mayoría estríctamente cantadas. Dentro de la ópera hay el subgénero del “singspiel”, es decir canto alternado con parte hablada que en Francia tomó el nombre de “opera comique” -en los paises germanos derivó en la opereta- y en España el de “zarzuela”. Las óperas con parte hablada o recitada sin música fueron desapareciendo, prevaleciendo las estríctamente cantadas. La opereta fue cada vez más popular, aún conservando las voces líricas, y muchos paíse se fueron añadiendo a esta corriente incluídos los países sajones, para finalmente derivar en la comedia musical en la que se prescinde de las voces líricas aunque algunos roles -a veces- se adjudican a intérpretes líricos y se potencia el baile, con los ritmos de moda, pero se da más importancia al texto hablado que en el “singspiel” original -o la opera comique-, si bien desde hace unos 40 años aparecieron las operas-rock en los países sajones en las que los cantantes pueden tener un registro vocal lírico pero no necesariamente han de utilizarlo. Después apareció el musical completamente cantado al que se le podría adjudicar el calificativo de “ópera”, pero hay un elemento que diferencia tanto a la comedia musical, como a la ópera-rock y el musical completamente cantado: EL MICROFONO, que apareció por primera vez en 1943 en “One touch of Venus”, pero no se incorporó del todo al musical hasta los años 50’s del siglo pasado.

      La zarzuela, por su parte se mantuvo fiel al canto lírico, alternado con la parte hablada, hasta prácticamente morir después de la Guerra Civíl y derivando hacia la “opereta”, siendo en el caso nuestro un eufemismo de la revista musical, en la que lo imprescindible era que el elemento femenino enseñara cuanta más carne permitiera la censura…Y la revista también murió entre nosotros. Nuestra opereta/comedia musical/revista -hija de la zarzuela-. no utilizó el micrófono hasta comienzos de los años 60’s del pasado siglo, no obstante.

      Entonces qué es “Porgy and Bess”? Según la definió su compositor y es reconocida por todos, dadas sus características, una “folk opera”, es decir ópera popular porque los cantantes utilizan el “slang” del pueblo de color y no el inglés habitual y porque parte importante de su música se adscribe al “blues”, al “godspel”, al “ragtime”…, con melodías absolutamente originales, pero inspiradas en el ritmo original del canto de la etnia de color. No hay texto hablado en esta ópera, salvo dos o tres frases de algún personaje secundario en “slang” y las intervenciones de los blancos, para subrayar que son personajes ajenos al discurso musical de la ópera, hablando éstos un inglés neutro.

      “Porgy and Bess” es una ópera, sin partes habladas, con cantantes líricos de todas las cuerdas y en la que no se puede utilizar el micrófono. La versión, orquestada de nuevo, que Joaquim destaca con Audra MacDonald y presentada en Broadway, no sé si prescinde de la amplificación habitual de las comedias musicales, pero respeta las voces líricas. En este caso podría ser que se tratara de una versión en clave de comedia musical, pero nunca se presentaría tal cual en el Met, creo yo.

      En una ópera no se permite la amplificación (aunque haya teatros que la utilizan “de estrangis” para las voces pequeñas). En la comedia musical, la ópera-rock y los musicales completamente cantados -“Les miserables”, “The phantom of the Opera”, “Cats”, etc..-.sí.

      Dónde se encuadra pues “Porgy and Bess”, con más de 3 horas de música, completamente cantada y sin micrófono? Aunque no lo hubiera indicado su compositor, en el genuino género de la ópera, siendo probablemente la mejor ópera compuesta por un norteamericano.

      .

      M'agrada

      • Nunca he dudado de que Porgy & Bess sea una ópera, entre otras cosas porque lo decía Gershwin y lo dices tú, y no estoy muy seguro del orden en que debe ir eso, pero gracias por tu generosa explicación. Sin embargo, convendrás conmigo en que P&B está mucho más cerca de un musical que Parsifal, por ejemplo. Me sorprende que la única diferencia sea la delgada línea de un micrófono, pensaba que la técnica vocal es distinta, que en la ópera hay una impostación que no se da en los musicales. Y hasta la “accesibilidad” de la música parece también un elemento diferencial. En todo caso, parece claro que las fronteras no son tan nítidas y no me sorprende la discusión o la confusión, si lo prefieres. ¿Es West Side Story un musical porque usaban micrófono? ¿Es una ópera? No me conteste Vd. ni a la primera ni a la segunda pregunta, que no soy Groucho Marx, y en lo que estamos de acuerdo es en que, galgos o podencos, mientras corran, poco importa. Y estos de Cape Town tendrian que haber corrido… a gorrazos. Aunque a JO le hayan gustado, de lo que me alegro, pero pienso que lo que le ha gustado son las extraordinarias melodías de Gershwin. Por cierto, es una pena perderse el slang, leyendo el libreto tiene mucha gracia, por ejemplo eso de ‘Bess, you “is” my woman now’. Y me hizo mucha gracia advertir lo que explicas, que los blancos no cantan, sólo hablan. Pero ni así estuvieron bien, que el poli de le pistolita, menudo artista.

        M'agrada

      • Creo haber dejado claro que la opereta derivó en la comedia musical que a partir de una fecha -no muy determinada- incorporó definitivamente la amplificación, con lo que la impostación de la voz ya no es la que se precisa para el género lírico, pues el micro suple la carencia de volumen y la emisión entonces es distinta, lo cual no quiere decir que no se tenga que impostar, pero de otra manera. Ethel Merman, la voz más voluminosa que pisó un escenario de Broadway, sentenció que la incorporación del micrófono era el fin de la comedia musical. El tiempo le ha dado la razón porque es un género que ha dado los títulos de más permanencia en cartel de todos los tiempos en los últimos 40 años, pero las obras que lo han conseguido no son los clásicos musicales sino otra cosa que se aproxima a la ópera, pero no lo es, no sólo por la amplificación sino por la impostación diferente que requieren.

        No hay que esforzarse demasiado para reconocer que “West Side Story” es un auténtico musical que hizo y hace -en sus reposiciones- uso de la amplificación y sólo requiere una aténtica soprano para la escena “de la cama” en la canción “Somewhere” que estreno la famosa Reri Grist. en el personaje de Consuelo y luego realizó una carrera internacional como soprano lírico-ligera, grabando muchas óperas.

        La versión con voces líricas de “West Side Story” que grabó el propio autor Leonard Bernstein es bastante diferente de la original, en lo que a voces se refiere. También se grabó una versión “lírica” de “The man from La Mancha” con Marilyn Horne como Aldonza/Dulcinea y otra de “Kismet” con famosísimos cantantes de ópera tales como Regina Resnik, dirigidos por Mantovani y alguna más (“South Pacific”, etc). Se trata, no obstante de títulos que por su categoría musical y con los arreglos necesarios pueden ser interpretados como si se tratara de operetas, para las que se requieren auténticas voces líricas, dedicadas a la ópera.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        jopeeee….si es que me llebais la contraria como quieres que no discuta….jajajajaja…es que…es que…es que…te lo digo?…bueno…porque me lo pides eh….pues que el policia con la pistolita también me gustó…bueno, bueno…no pretendía quitarte el sueño… 🙂

        M'agrada

      • Josep Olivé

        “Sin embargo, convendrás conmigo en que P&B está mucho más cerca de un musical que Parsifal, por ejemplo.”.

        “Nunca he dudado de que Porgy & Bess sea una ópera, entre otras cosas porque lo decía Gershwin y lo dices tú, y no estoy muy seguro del orden en que debe ir eso…”.

        JL en estado puro.

        M'agrada

      • Efectivamente “Porgy and Bess” está más próxima al musical que “Parsifal”, pero no que “Carmen” que utiliza habaneras (por cierto la famosa proviene de “El arreglito” de Iradier), de seguidillas (la famosa proviene de un canto popular español), de jotas (el preludio del acto IV, denominado “Aragonesa”, proviene de “Sevilla” de Manuel García, padre de la Malibran) y otros ritmos populares del folklore andaluz. Por esta razón fue transformada en “musical” por Oscar Hammerstein II y orquestaciones de Robert Russell Bennett y estrenada en Broadway en 1943..

        Yo nací en 1939 y no llegué a conocer a Gershwin…que falleció en 1937, habiendo estrenado “Porgy and Bess” dos años antes, por lo que no pude influir en la clasificación de su obra maestra como ópera, fue él mismo solito el que lo hizo, quizás asesorado por Ravel…Es decir que lo dicho por José Luis puede ser muy digno de él en estado puro, pero es totalmente incierto, ja, ja y ja (no sé poner esos chismes).

        M'agrada

  16. Pere

    Ostres quina pol·lèmica!
    M’he passat quasi una hora llegint els comentaris.
    No he vist la funció i, per tant no puc opinar, però m’ensumava alguna cosa del que en Joaquim parla en el post inicial.

    Voldria afegir, però, un comentari sobre les “standing ovations”. Fa temps que vinc observant la facilitat de la gent en s’aixecar al final a aplaudir. Ho veig, sobretot, en concerts de petit format o en alguns festivals. A França, no hi ha concert que no acabi amb el públic dempeus. Al meu poble participo en la organització d’un petit cicle de concerts d’estiu (23 edicions!) i, pràcticament sempre el públic acaba dempeus aplaudint. He observat que sempre hi ha algú que s’aixeca primer i de forma sobtada. Es tracta sovint d’un familiar, un conegut, o algú de la organització. Sí, dels mateixos que programen (en puc donar fe perque als nostres concerts, el president de l’entitat ho fa sistemàticament). Immediatament, la gent el segueix automàticament com si el que acabessin de veure i escoltar fos quelcom extraordinari i irrepetible. I potser ho sigui, per ells. Però crec que ja m’enteneu.

    És una actitud que m’empipa sobiranament. Jo reservo aquest aplaudiment per les ocasions excepcionals, per exemple Ewa Podlès a Vic. No m’agrada gens que m’obliguin a aixecar-me els del davant que amb la sev actitud et tapin la salutació dels artistes i no veus res. Moltes vegades he bravejat cantants i directors peró no he considerat que calia una “standing ovation”.
    Conclusió: és fàcil manipular el públic. Ho pot fer un cantant alterant l’obra musical per obtenir l’èxit i ho fan alguns organitzadors per engrandir-lo si els hi cal. De fet, aquest és un fenòmen que funciona fa molt de temps a la televisió on el públic fa el que diu el regidor.

    Caldria que fossim curosos en aquestes qüestions sino ens arrisquem a que tot valgui el mateix i “igualitaritzem” els esforços i la qualitat. Flórez no és el mateix que un dels solistes del P&B. Oi?

    M'agrada

    • Tot és un èxit Pere.
      En acabar el penós Porgy and Bess d’un nivell ínfim, semblava talment que haguéssim escoltat a Price, Estes, Marian Anderson, Grace Bumbry, Barbara Hendricks i Paul Robertson en el millor moment de les seves carreres.
      Com hauràs vist el nostre comentarista Guiri, creu que el públic és el que té la raó, no parlo de la crítica, incomprensiblement unànime davant d’aquest espectacle provincià.
      Han fet que alguns que trepitjaven per primera vegada el Liceu, creguessin que aquesta companyia, aquesta manera de cantar i la feina feta per l’orquestra fos quelcom excepcional que honorava a Gershwin i el Liceu. Si algun d’aquests té ganes de tornar amb alguna altra proposta, no sé pas com ho pairà, i per tant és més fàcil que demani més espectacles a la manera d’aquest P&B que altres que no són tan “divertits”, ballats i distrets.
      M’espanta el que pot venir i el que ens poden fer creure que és el millor per el Liceu i aquest nou públic que volen portar.

      M'agrada

      • Pere

        Quanta raó tens. Aquest nou públic és molt però que molt conformista. I això que jo crec que també me’n he tornat una mica!
        Per cert, més amunt algú plantejava quina seria l’òpera més indicada per començar i es proposaven alguns títols, entre ells el Barbiere. Doncs fa una estona he mirat els preus de l’any que ve i trobo que 137 euros (3r pis central) 98 euros (segon lateral amb visió limitada) i 65 euros el 5è pis malament ho tenen els joves. Ja tinc algunes entrades per la propera temporada però em reca gastar-me aquest dineral per una producció dels comediants. Les nostres butxaques estan ben buides.

        M'agrada

      • És que la política del teatre és: Títols populars preus caríssims, títols menys populars (n’hi haurà molt pocs) preu més econòmics. Noi deixa de ser un contrasentit que vulguin portar gent nova io jove amb uns preus tan elitistes, sobretot tenint en compte que el repartiment del barbiere és discretíssim, d’antuvi

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: