Avui 12 de maig, de fa 177 anys, es va estrenar al Teatre de La Canobbiana de Milà, L’Elisir d’Amore de Gaetano Donizetti, amb llibret de Felice Romani, segons el relat d’Eugène Scribe Le philetre.
L’obra no és una de les meves predilectes i la famosíssima “Una furtiva lagrima” sempre m’ha semblat una ària força cançonera, amb excepcions excepcionals.
Ves per on, el post del embolic carrerista, la nostàlgia i les venerables dames de Visones Sin Fronteras (Salarino eso pasará a los anales de In Fernem Land como uno de los momentos brillantes del blog), m’han fet re escoltar el famós “L’Elisir d’amore del Liceu (18.02.1982), que ja va ser motiu d’un post al blog (si hi voleu tornar premeu aquí).
Ahir va ser un dia dur i abans d’anar a dormir m’ha semblat que estaria bé fer-me un homenatge i res millor que tornar a escoltar un dels moments més gloriosos del meu tenor, en una nit per la història (l’única vegada que Josep Carreras va cantar el Nemorino al Liceu) i així també aprofito per regalar a tots els carreristes, amb la Luvi al capdavant, un moment preciós, tot aprofitant l’aniversari de l’estrena d’aquesta òpera.
A veure si oblidem declaracions, artícles periodístics, repliques i inútils i estèrils polèmiques.
Aquí ho teniu
En el àudio no estan inclosos tots els aplaudiments. Si voleu baixar-vos tota l’òpera (malgrat el so precari), ho podeu fer en el post esmentat anteriorment.
Què passeu un bon dia.
IN FERNEM LAND 
Tot i que per mi només hi han un Nemorino i només hi ha una Furtiva, i és del Liceu al 2005, he de reconèixer que aquesta versió, que desconeixia, la trobo magnífica. Un pelet freda, però, es clar…tota comparació ho serà sempre.
M'agradaM'agrada
Jo crec que el senyor Donizzeti estaria molt content i satisfet de celebrar el 177é aniversari del Elisir amb aquesta versió, tant “made in Carreras”, cuidada, mesurada, tranquila i ben cantada. Com diu un que crida ,”Bravo, Carreras”.
M'agradaM'agrada
Yo sì que la conocìa, y te lo agradezco mucho Joaquim!
Siempre es una gozada escuchar esta version de la Furtiva por esta Voz tan llena de sentimientos!
Un pelet freda? Clar, com el Sahara al migdia! 😉
Com dic sempre…
VISCA CARRERAS!
M'agradaM'agrada
Hi ha moltes i molt bones versions de la furtiva lagrima, i sens dubte, aqusta del nostre Jose n’es una d’elles. Joaquim, una vegada més, agrair-te el fet que ens refresquis la memòria.
M'agradaM'agrada
Aquella noche los pingüinos que asistimos al iglú, nos los pasamos la mar de bien con tanto hielo. Solamente hay que escuchar el rumor del aleteo al terminar tan gélida versión.
BRAVO CARRERAS
M'agradaM'agrada
Ja, ja, ja, ja cubito de hielo, molt divertit. Benvingut al blog, tot i que em fa tot l’efecte que normalment escrius amb ub altre nick, m’ho sembla?
M'agradaM'agrada
Ostres, que graciós, aquest glaçonet…i això que he dit que la trobo magnífica, i “només” un pelet freda, que si arribo a dir una altra cosa.
Es veu que això de les temperatures també deu venir marcat en algun “reial decret” de l’any de la cataplim, i tots hem de sentir la temperatura marcada per no se quí en cada moment.
Doncs no senyor, cadascú s’encén i/o es congela amb el que li sembla (dir “amb el que li rota” no queda propi d’aquest lloc). Podeu parlar de “gimnàstiques de la veu”, que deia aquell, però mai es podrà imposar l’escalfor i l’esgarrifança que se sent en algunes ocasions. I si no se sent, no se sent.
M'agradaM'agrada
Jo hi era aquell dia. Potser la que desprenia calidesa era jo perquè el recort encara em crema la memória.
L’ària que qualifiques de “cançonera” és senzillament preciosa, Joaquim i, sempre, és un repte per l’intèrpret.
T’envio un bacio non furtivo.
M'agradaM'agrada
Hay en el ámbito de la ópera cuatro momentos musicales que detesto: “Una furtiva lacrima”, “Tombe degli avi miei”, “Mal reggendo all´aspro assalto” y “Di tanti palpiti” (éste aunque fuera compuesto por mi adorado Rossini y siendo en su momento el tema que destronara en popularidad al hoy otra vez famoso “Yo que soy contrabandista”…).
Cuando los oigo tengo ganas de levantarme de mi asiento y abandonar el teatro. La “lacrima” me parece “cançonera” y facilona (nadie la canta mal, bueno sí esa desgracia que se llama Filianotti y que en el Liceu nos regaló con cinco gallos majestuosos). El “Tombe degli avi miei…”, nada más empieza me produce somnolencia. El “Mal reggendo…” lo encuentro vulgar. Y el “Di tanti palpiti” me parece mentira que lo compusiera Rossini (con lo hermoso que es el recitativo y el aria que le preceden).
No obstante, determinados intérpretes como Carreras, Alagna, Flórez, Kraus y Villazón consiguen que preste antención a la “lacrima”.
Piotr Beczala ha conseguido que escuhe su “Tombe degli avi miei” sin apenas aburrirme.
El “Mal reggendo…” dirigo por Muti me parece otra cosa mucho mejor.
Por último si es Ewa Podles quien interpreta “Di tanti palpiti” me esfuerzo por digerir esta banalidad de Rossini.
Con lo cual, aunque detesto estos cuatro temas operáticos (u operísticos, como gustéis), dependiendo de quien los interprete puedo hacer un
esfuerzo y escucharlos con atención.
Estoy hablando de mi gusto personal y no “ex catedra” y, por consiguiente, no por ello pretendo desmerecer sus valores intrínsecos que para mí son muy relativos.
M'agradaM'agrada
Doncs a mí el Josep Carreras m’agradava moltíssim amb Carmen,Andrea Chenier o Don Carlo.En aquells anys era el millor en aquests rols segons el meu parer.A L’Elisir el seu cant ampulós i enfàtic no li escau tant be.Jo crec que el Nemorino és un noi senzill i ingènu i el seu “si puo morir” així ho ha de reflectir.En aquella mateixa temporada va cantar el rol un Carlo Bergonzi molt veterà i no pas ingenu que tanmateix donava una autèntica lliçó de cant belcantista amb bis de l’aria inclòs.Despres d’haver vist un munt d’excel·lents Nemorinos al Liceu he de dir que coincideixo amb la Teresa i que Rolando Villazón(Tant de bo és recuperi ben aviat) ha estat el que millor l’ha cantat i sobre tot actuat.
M'agradaM'agrada