IN FERNEM LAND

ASSASSINIO NELLA CATTEDRALE DE PIZZETTI A LA SCALA


Ildebrando Pizzetti

Ildebrando Pizzetti (Parma 1880-Roma 1968)

En l’ampli catàleg operístic i sobretot en les obres escrites a partir del segle XX, tot i que també als segles XVIII i XIX en trobariem, els compositors varen anar a cercar històries i llibrets que fossin alguna cosa més que un mer pretext per fer cantar als divos, les filigranes vocals que durant l’època barroca, els classicisme i el belcanto feien les delícies del públic i eren pràcticament el que fonamentaven l’existència del gènere.

Durant el segle XX el panorama va canviar radicalment i les esgotades formules del teatre musical varen quedar obsoletes. Els compositors i llibretistes, a part de buscar històries que fossin capaces de motivar-los a ells com artistes i creadors, també ho havien de ser pel públic, que també va començar a demanar més implicació permetent una evolució del gènere que ja havia deixat enrere el virtuosisme i la filigrana vocal, per esdevenir un vehicle per transmetre emocions i missatges, utilitzant la música i el cant, si, però amb perfecte sintonia amb el text i l’acció dramàtica.

Ildebrando Pizzetti (Parma 1880 – Roma 1968) és un del darrers exponents de la tradició operística italiana. En una primera fase de la seva joventut va interessar-se molt pel teatre. Va ser deixeble de Gabrielle D’Annunzio, per a qui després escriurà la música incidental de moltes de les seves obres.

Desprès d’estudiar al conservatori de Parma, va obtenir una plaça de professor al Conservatori de Florència, on anys més tard acabaria assolint-ne la direcció. L’any 1924 arribaria a ser anomenat Director del Conservatori de Milà, on entra el seus alumnes hi podem trobar a Gianandrea Gavazzeni.

L’any 1936 va abandonar Milà per dirigir la càtedra de perfeccionament en composició de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia de Roma, que acabarà per dirigir al 1949.

Per l’època i els càrrecs assolits, no puc deixar de constatar la relació estreta que va tenir Pizzetti amb el règim feixista, amb qui va col•laborar estretament, malgrat algunes discrepàncies, que lògicament varen ser ben airejades un cop finalitzat el període nefast, per tal de recuperar la figura d’un artista important.

La seva música, com la dels seus contemporanis Respighi i Gian Francesco Malipiero, tots ells de l’anomenada generació de 1880, varen voler anar més enllà de la tradició operística italiana, amb notables aportacions al cap instrumental i simfònic, així com pel estudi i la recerca dels orígens de la tradició musical italiana.

De les seves òperes, molt poc representades, tan sols ha arribat i de manera molt esporàdica Assassinio nella Cattedrale, òpera en dos actes, estrenada el 1 de març de 1958 al Teatro alla Scala de Milà, sota la direcció del seu alumne Gianandrea Gavazzeni i amb el següent repartiment:

Thomas Becket Nicola Rossi-Lemeni (baix)
un araldo: Aldo Bertocci (tenor)
primo tentatore Mirto Picchi (tenor)
secondo tentatore Antonio Cassinelli (baix)
terzo tentatore Nicola Zaccaria (baix)
quarto tentatore Lino Puglisi (baix)
primo sacerdote Mario Ortica (tenor)
secondo sacerdote Dino Dondi (baríton)
terzo sacerdote Adolfo Cormanni (baix)
primo cavaliere Rinaldo Pelizzoni (tenor)
secondo cavaliere Enrico Campi (baix)
terzo cavaliere Silvio Maionica (baix)
quarto cavaliere Marco Stefanoni (baix)
prima corifea Leyla Gencer (soprano)
seconda corifea Gabriella Carturan (mezzo soprano)

Nicola Rossi Lemeni (Becket)

Nicola Rossi Lemeni (Becket)

L’escriptura musical emprada per Pizzetti està basada en un declamat amb una sòlida base orquestral que de tant en tant esclata en potents frases musicals per a donar més rellevància a les accions dramàtiques. El tractament vocal és molt proper al impressionisme. Cal fer esment del tractament polifònic del cor, en claríssimes referències a la música religiosa i als texts de la litúrgia, sobretot en el segon acte.

Pel que fa al riquíssim i sofisticat tractament orquestral, Pizzetti ens regala una amplíssima demostració del seu magisteri en la creació d’atmosferes i climes, amb un desplegament orquestral aclaparador. De fet és el més rellevant, a part del gran treball dels cantants per donar vida als personatges extrets de l’exitosa obra de teatre de Thomas Stearns Eliot del mateix nom, estrenada l’any 1935, que porta sobre l’escenari l’assassinat de Thomas Becket, en el famosa confrontació entre el poder eclesiàstic i el polític.

El dia 22 de maig d’enguany, s’ha presentat a la Scala, un nou muntatge d’aquesta òpera i aquest és el motiu per portar-la a In Fernem Land.

La RAI va transmetre l’esdeveniment i per tant els fragments que escoltarem, així com els enllaços que us deixaré, per si voleu tenir-la sencera, són de la “prima”.

Aquesta òpera centrada en el personatge de Thomas Becket, assignat a un baix, és un vehicle de lluïment per un gran cantant actor. El baix Nicola Rossi Lemeni, va fer-ne una creació que el va portar per mig món. Dues vegades al Liceu de Barcelona, el mateix any de l’estrena, al novembre de 1958 i 20 anys més tard, al gener de 1978 (aquestes funcions ja les vaig veure).

Altres intèrprets destacats d’aquest rol, han estat Hans Hotter que va cantar-la en alemany a l’òpera de Viena, en una celebrada producció dirigida per Herbert von Karajan i Margarita Wallmann (disponible el CD de la DG) o darrerament el baix Ruggero Raimondi, en una producció disponible en DVD gravada a la Basílica de San Nicola a Bari, que ha merescut una crítiques molt bones, ja sigui per la realització fílmica, com per la composició de Raimondi, en un rol ideal per demostrar de nou, les gran dots interpretatives.

Ferruccio Furlanetto

Ferruccio Furlanetto

La Scala ha apostat per un altre baix de llarga i impressionant carrera Ferruccio Furlanetto, que tan sols escoltant-lo, com podreu comprovar en aquest primer tall que us deixo, corresponent al final del primer acte (“trent’anni fa”), impressiona per la incisió i potencia que sap donar a cadascuna de les frases. Tot i que la veu ja mostra signes d’un cert cansament, estic segur que us quedareu de pedra.

Tot seguit escoltareu el interludi, un dels fragments més celebrats de l’òpera, que s’inicia i finalitza, amb la intervenció de Becket, desenvolupant tota la seva força melòdica i on podreu admirar, a part de la categoria, de sobres coneguda de l’orquestra de la Scala, l’escriptura orquestral de Pizzetti, amb tot allò que us he dit abans de l’aclaparadora orquestració i la utilització de tota la paleta orquestral, per tal de crear les atmosferes que ens hauran de portar a la tragèdia inevitable en el segon acte.

Per finalitzar aquest tast generós, l’obra té una durada que no arriba a les dues hores, escoltarem el final, iniciat amb la justificació del assassinat pels quatre cavallers, molt climàtic i d’una serenitat dramàtica molt aconseguida, mitjançant les polifonies corals que donen el caire religiós adient.

Espero que us hagin entrat ganes de baixar-vos tota l’obra, val la pena de veritat. Us he enganyat alguna vegada?


ASSASSINIO NELLA CATTEDRALE
Tragedia in due atti e un intermezzo
libretto e musica di Ildebrando Pizzetti

L’arcivescovo Tommaso Becket: Ferruccio Furlanetto
Un araldo: Antonello Ceron
Primo sacerdote della cattedrale:  Gianluca Sorrentino
Secondo sacerdote della cattedrale: Davide Pelissero
Terzo sacerdote della cattedrale: Armando Gabba
Primo cavaliere del re: Gian Luca Pasolini
Secondo cavaliere del re: Giuseppe Altomare
Terzo cavaliere del re: Alessandro Paliaga
Quarto cavaliere del re: Ernesto Panariello
Primo tentatore: Salvatore Cordella
Secondo tentatore: Angelo Veccia
Terzo tentatore: Petri Lindroos
Quarto tentatore: Luca Dall’Amico
Prima corifea: Raffaella Angeletti
Seconda corifea: Anita Raveli

Orchestra e Coro del Teatro alla Scala di Milano
Direttore: Donato Renzetti
regia, scene, costumi: Yannis Kokkos
luci, Gianni Mantovanini

4 comments

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: