IN FERNEM LAND

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG a BAYREUTH 2009


Klaus Florian Vogt (Walther von Stolzing) Bayreuth foto Jörg Schulze

Klaus Florian Vogt (Walther von Stolzing) Bayreuth foto Jörg Schulze

Tercer any consecutiu de la producció de Die Meistersinger von Nürnberg. La primera producció signada a Bayreuth per la Katharina Wagner, ara co-directora amb la seva germana Eva i que em va fer protestar com poques vegades he fet en la meva vida, en mig de la platea excitada, esvalotada, indignada del Bayreuth de l’agost del 2007.

Doncs bé, tercer any de protesta per la nena petita dels Wagner, que no acaba d’ajustar el desgavell i que no ha convençut ni a la progressia més disposada a les disbauxes escèniques. Això si, el festival que ella co dirigeix l’ha editat en DVD, que ja es troba a la venda.

Qui ha deixat els experiments amb gasosa ha estat Sebastian Weigle, que després del intent del primer any de donar la volta al concepte orquestral i no sortir-se’n (ell també va ser esbroncat aleshores), ha assolit aquest any el retorn al concepte tradicional de l’òpera. Si que és llueix en els moments més lírics i íntims de la partitura amb un acompanyament molt detallista i delicat, però res de inventar sonoritats noves, ni tan sols amb l’excel·lent orquestra del festival, que en teoria pot respondre molt millor que la del Liceu.

Em jugo el que calgui, que a Bayreuth, Sebastian Weigle ha dirigit amb l’orquestra al complert i això que allà, per la qualitat dels seus membres, si que es podia permetre els experiments d’orquestres de cambra, però un tercer any sense convèncer (l’any passat va obtenir millors crítiques que el primer, però sense obtenir la unanimitat de la premsa especialitzada), no s’ho podia permetre. Tot i així,  l’obertura, una de les més contundents de Wagner, se li resisteix. No m’agrada com la porta, no acaba de sortir-li bé.

El que es simptomàtic és que a Bayreuth, mentre a uns els hi donen crèdit, malgrat els fracassos inicials, a altres els envien a casa a la primera. Potser els cognoms alemanys tenen quelcom a veure?.

Bé està el que bé acaba i Weigle sembla que a la tercera (quarta si contem la del Liceu), se’n ha sortit.

Aquest Weigle amb l’orquestra i el cor del Festival, i amb l’equip de cantants del Liceu, hagués obtingut un èxit important (posta en escena a part), però alguns dels cantants de la funció d’ahir (26.07.2009), no son res del altre dijous. Un bon Beckmeser, un bon David (el mateix del Liceu) i un musical i inadequat Walther, per bé que excel·lent tenor, no aguanten aquesta òpera.

L’equip artístic d’enguany:

Die Meistersinger von Nürnberg

Musikalische Leitung Sebastian Weigle
Regie Katharina Wagner
Bühnenbild Tilo Steffens
Kostüme Michaela Barth –Tilo Steffens
Chorleitung Eberhard Friedrich

Hans Sachs, Schuster Alan Titus
Veit Pogner, Goldschmied Artur Korn
Kunz Vogelgesang, Kürschner Charles Reid
Konrad Nachtigall, Spengler Rainer Zaun
Sixtus Beckmesser, Stadtschreiber Adrian Eröd
Fritz Kothner, Bäcker Markus Eiche
Balthasar Zorn, Zinngießer Edward Randall
Ulrich Eisslinger, Würzkrämer Timothy Oliver
Augustin Moser, Schneider Florian Hoffmann
Hermann Ortel, Seifensieder Martin Snell
Hans Schwarz, Strumpfwirker Mario Klein
Hans Foltz, Kupferschmied Diógenes Randes
Walther von Stolzing Klaus Florian Vogt
David, Sachsens Lehrbube Norbert Ernst
Eva, Pogners Tochter Michaela Kaune
Magdalene, Evas Amme Carola Guber
Ein Nachtwächter Friedemann Röhlig

Canviar el més que mediocre Hawlata per Alan Titus, malgrat la veterania del baix baríton nord americà, ha estat una garantia, amb un cert risc, doncs l’estat vocal del cantant tampoc és que sigui per llençar coets, però al menys no és, ni ha estat mai, un cantant mediocre. No crec que hagi fet una creació inoblidable, però és un digne Sachs que resisteix el exhaustiu rol, sense que els signes de fatiga evidents, deixin de ser els normals en el tercer acte d’aquesta òpera tan gegantina.

Klaus Florian Vogt no es pot dir que canti malament, ans el contrari, però aquest timbre tan d’escolanet eunucoide no li escau a un personatge tan carnal i vital com el Walther. Una cosa és el Lohengrin, on aquesta veu celestial fins i tot pot anar bé a un personatge eteri com el cavaller del cigne, però aquí no. Ja ho vaig dir el 2007 i ho vaig repetir l’any passat, és veu de David i el David, que té veu de David, l’excel·lent Norbert Ernst, sembla heldentenor al seu costat. Té moments esplèndids, però no hi ha zona central i greu suficient. Al segon acte ha hagut de declamar per tal de projectar allò que el timbre vocal no li permet. Al tercer acte arriba prou bé, però les notes altes sempre li surten esblanqueïdes i transformen al tenor heroi i protagonista, en una especie de parodia vocal anecdòtica i propia d’un comprimari. És com si féssim cantar La Bohème a Juan Diego Flòrez.

Un dels puntals dels dos primers anys era el Beckmeser de Michael Volle. Aquest any de manera un tant incomprensible ha saltat, però el canvi haig de dir que m’ha semblat excel·lent. El jove baríton Adrian Eröd és tot un descobriment. Veu de baríton de veritat i cant noble amb estil. Res a veure amb aquells Beckmeser’s caricaturitzats, que fan d’aquest rol una parodia. El Beckmeserés un personatge que fins l’últim moment es creu amb possibilitats de guanyar el premi. Un vell caduc, de bell antuvi sap que no podrà guanyar-li mai la partida a Walther, per molt escolanet que aqeust sigui. En aquest sentit, la proposta escènica de la Katharina és encertada. El personatge de Beckmeser em sembla el més treballat, tot i les animalades incongruents que li fa fer en el darrer acte, tirant per terra d’una manera absurda, un interessant treball dut a terme durant els dos primers actes.

No passarà a la història del l’òpera wagneriana el Pogner d’Arturn Korn. Bayreuth mereix més nivell. Un Pogner com el seu no mereix deu anys d’espera

L’equip masculí es complerta amb un excel·lent David cantat per Norbert Ernst. Aquest també hi és des de la primera edició. Ja vaig dir en el seu moment, que el fantàstic quintet del tercer acte, la veu de tenor que aguantava l’harmonia era la seva, amb això ja està dit tot. En molt moments, quan els dos tenors de l’obra canten plegats, sembla que un canti el rol del altre. Ernst és un gran cantant, com ja ha demostrat també al Liceu.

Del equip femení s¡ que no sé que dir. No cal repassar els històrics repartiments dels darrers 50 anys, per adonar-nos que amb Michaela Kaune i Carola Guber, estem a un nivell de mediocritat inadmissible per un festival de la categoria d’aquest i que crea tantes expectatives. Potser són els únics cantants disposats a fer produccions com aquestes, però de sopranos millors que que la Kaune us en puc dir moltes.

L’equip de mestres “pintors”, és mou, en línies generals a un bon nivell.

Si, de Bayreuth ja sabem que l’orquestra i el cor són excel·lents, però l’equip de cantants és millor el que hem escoltat aquest any al Liceu, alguna cosa no funciona al puig verd (i no estic parlant d’urologia).

Ara us deixaré els enllaços per baixar-vos els tres actes.

acte 1er

acte 1er

acte 2on

acte 20n Meistersinger Bayreuth segons Katharina Wagner

Avui dilluns comença la cita amb la Tetralogia, l’hora a les 18:00 hores i Christian Thielemann dictarà sentència.

Seguiu amb atenció el blog ( si us ve de gust, és clar).

acte 3er 1ªescena

acte 3er 1ªescena

No us deixaré sense cap fragment musical d’aquests Meistersinger. He estat dubtant i he decidit deixar-vos la cançó del premi, amb els aires d’escolania montserratina que utilitza Klaus Florian Vogt. Potser un dia d’aquest, quan vagi una mica tranquil, us proposaré versions comparades d’aquesta ària per tal de que voteu la que us agrada més.

Aquí us deixo la versió de “Morgenlich leuchtend in rosigem Schein…”segons Klaus Florian Vogt, sota la atenta i deliciosa direcció del mestre Weigle.

acte 3er 2escena

acte 3er 2escena

6 comments

  1. toni

    Hola Joaquim.

    Anecdótica y punzante la comparación del Rodolfo de JDF, y lo del “escolanet” Vogt con el Walther.

    Lo de ayer, no hará história, y van…………

    Saludos

    M'agrada

  2. Marina Soprano

    Encertada i molt divertida la comparació de Klaus Florian Vogt i un escolanet. Esperem, però, que l’interessat no ho arribi a llegir. Salut!

    M'agrada

  3. Jo, gens coneixedora de les subtileses que requereix fer Wagner, vaig trobar que en Klaus Florian tenia una veu bellíssima. Anava un pel just a la “cançó del concurs” però, malgrat l’amenaça de quedar escanyat, em va agradar força.
    Una abraçada!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: