IN FERNEM LAND

INAUGUREM TEMPORADA: L’ARBORE DI DIANA


L'arbore di Diana Liceu 2009-2010.Producció de Francisco Negrín. Foto Bofill

L'arbore di Diana Liceu 2009-2010.Producció de Francisco Negrín. Foto Bofill

Una de les funcions d’un teatre d’òpera públic, és oferir títols que donin a conèixer el patrimoni musical oblidat i també estrenar òperes dels músics actuals, que difícilment les podrien estrenar, si no fos amb la programació en les temporades de teatres públics, doncs l’activitat operística privada no existeix i en el cas d’existir, en el terreny operístic, de ben segur prioritzarien altres consideracions més rendibles, com es demostra amb escreix en els cicles privats de concerts simfònics de les nostres sales. En Millet i el seu Palau 100, tan malauradament de moda aquests dies,  no són els únics, els altres grans cicles tampoc es caracteritzen per oferir novetats en aquests dos aspectes, ja sigui la recuperació del gran llegat del passat, com l’aposta per les obres i els musics actuals.

Fet aquest obvi preàmbul, tan sols cal felicitar al Liceu, en aquesta ocasió, per portar-nos aquesta òpera del valencià Vicenç Martin i Soler, del que pràcticament no es fa mai res, tot i que en el seu moment va compartir protagonisme, mai rivalitat, amb Mozart, doncs amb el geni salzburguès ningú pot competir-hi.

Que el gran llibretista venecià Lorenzo Da Ponte col·laborés amb ell, ja dona una la idea de que no estem parlant d’un músic qualsevol. Martin i Soler és un bon músic, però tots aquells que per tal de promocionar o re valoritzar la seva obra, el vulguin posar al nivell de Mozart, no li fan cap favor.

És l’òpera més idònia per inaugurar una temporada? Si, per què no?, si es fa ben feta, amb una bona direcció musical i escènica i amb un equip de cantants tan bons com els que voldríem per un Cosí, per exemple, no veig per què no és pugui inaugurar amb un Martín i Soler.

I com ha anat la inauguració?, doncs intentaré explicar la meva visió, d’una òpera que desconeixia i de la que tan sols havia escoltat alguns fragments, de les representacions que es varen fer la temporada passada a Les Arts de València.

Per cert, trobo una manca de coordinació brutal, que un cop que els tres principals teatres del Estat Espanyol (Liceu, Real i Les Arts), programin aquesta òpera amb dues produccions diferents. D’això se’n diu malversar recursos i sobretot poca coordinació entre les diferents direccions. No estem parlant d’una òpera de repertori que es pugui llogar sovint i tret del Estat, dubto que els grans teatres del circuït es disputin ambdues produccions, ni tan sols una, no creieu?

M’acostumeu a demanar que m’impliqui emocionalment amb els posts, cosa que crec que faig sempre i si hagués de ser políticament correcta us diria que la representació d’avui ha tingut un bon nivell, començant per una orquestra immaculada sota la precisa i preciosa direcció de Harry Bicket, que tan sols li ha mancat una miqueta més de volum, una miqueta tan sols. El so i l’estil han estat molt cuidats, mai en cap moment l’orquestra ha tapat als cantants i la música ha fluid fresca i àgil. Com sempre que ha dirigit al Liceu, Bicket ha demostrat que és capaç de treure el millor del conjunt liceista i qui sap, potser aquesta temporada notarem un canvi notable respecta a les passades.

L’equip de cantants és molt competent, no genial, però sempre musicals i fent un doble treball musical i teatral molt notable, res a dir, si no fos que el rol d’Amor ha estat encomanat en el primer repartiment, a un contratenor, del que ja parlaré més endavant.

Laura Aikin (Diana), Steve Davislim (Endimió) i Charles Workman (Silvio). Foto Bofill

Laura Aikin (Diana), Steve Davislim (Endimió) i Charles Workman (Silvio) en el acte II de L'arbore di Diana Liceu 2009-2010. Foto Bofill

La Diana de Laura Aikin és més que correcta. És una cantant sensible, acurada i de bona presència escènica. Potser en algun moment de les coloratures de la difícil “Sento che dea son io”, ha tingut algun problema, però poca cosa en un rol tan extens i compromès. La veu no és gaire gran, però Bicket l’ha mimada  en tot moment (a ella i a tots). No és una cantant genial (ja comencem!) i en una Reina de la Nit, rol en alguns moments de certes semblances, li trobaríem més inconvenients.

El rol d’Amor, com ja he dit abans, en aquest primer repartiment està interpretat pel contratenor nord americà Michael Maniaci, que ve precedit de molta notorietat i que no m’ha agradat gens. No tinc gaire simpatia a la corda dels contratenors, tot i que amb els anys han anat depurant molt la tècnica i les darreres fornades estan farcides de veritables especialistes, que saben emetre la veu de la manera menys artificiosa possible. No és el cas de Maniaci que suma a una emissió artificial, uns canvis de color desagradables i una certa opacitat en l’emissió. Això si, teatralment fa tota una creació de les diverses personalitats que Francisco Negrin atorga a aquest personatge, veritable eix de l’acció.

El trio de dames, genis i nimfes (que a la sortida recorden molt les tres dames de La Flauta Màgica) han estat molt ben cantades i correctament actuades per Ainhoa Garmendia, Marisa Martins i Jossie Perez.

El tercet masculí (Amor a part), ha anat a càrrec de Charles Workman com a Silvio, potser en la millor prestació que li he vist mai. Bona actuació?, normaleta, però con que acostuma a ser un tenor que detesto, per emissió fixada en els aguts i irregularitats vàries, avui he notat que potser perquè el rol no era tan exigent com altres vegades, i tret d’alguns petits tres característics, marca de la casa, en el primer acte, la resta ha estat força acurat.

Millor el Endimió de Steve Davislim, el tenor australià que ja havíem vist en el Ariodante de fa uns anys. No és un fora de sèrie, però té un cant polit i una emissió homogènia, tot i que a vegades la veu s’aclareix tant que perd una mica de projecció.

Michael Maniaci (Amor) i Marco Vinco (Doristo) a L'arbore di Diana del Liceu, 2009-2010. Foto Bofill

Michael Maniaci (Amor) i Marco Vinco (Doristo) a L'arbore di Diana del Liceu, 2009-2010. Foto Bofill

Molt histriònic i divertit, com és habitual en ell, el Doristo de Marco Vinco, baix baríton (nebot del conegut baix Ivo Vinco) especialitzat en el repertori buffo dels segles XVIII i XIX, que avui debutava al Liceu. Tot i tenir una correcta veu, que esperem que amb els anys agafi més personalitat, basa molt de la seva prestació en les dots teatrals. El rol de Doristo, que en molts moments recorda el genial Papageno, és un bombonet i li va com anell al dit.

Francisco Negrin havia signat fins ara dos muntatges, la Norma (estrenada al Victòria i re estrenada al Liceu) i La Clemeza di Tito que va inaugurar la temporada 2006-2007.

Amb aquesta fantasiosa, acolorida i tecnològica proposta de L’arbore di Diana, ha encertat de ple. Potser alguna cosa estèticament discutible, com una horrorosa i gegantina deessa que apareix al fons del escenari o algun canvi de llums brusc en excés, potser fruit de la primera nit,  no malmeten una proposta escènica diferent, variada, a moments molt vistosa de colors, gràcies al disseny de llums de Bruno Poet i que fa fluir l’acció sense decaure quasi mai. Dic quasi, doncs els llarguíssims i monòtons recitatius (ho sento ho havia de dir) tenen difícil solució, tot i que el constant moviment escènic, vol evitar caure en rutines i espais morts.

L’interessant espai escènic, aparentment força simple, està format per una gran caixa escènica, que s’obre en diferents moments per tal de que hi accedeixin els cantants i per fer lleugeres variacions del espai escènic, sobretot en el segon acte.

Del sostre, obert, baixen unes fulles gegantines del famós arbre, que van acompanyades d’unes pantalles que van emeten un vídeo, quasi sempre d’ornaments florals, acord amb l’acció. Del terra s’eleven unes torres que també projecten vídeos, que haurien d’ajudar a situar-nos en l’acció. No sé si sempre ho assoleixen, però tot queda estèticament molt modern i mai molesta.

L'arbore di Diana. Inauguració de la temporada 2009-2010 del Gran Teatre del Liceu. Producció de Francisco Negrín. Foto Bofill

L'arbore di Diana. Inauguració de la temporada 2009-2010 del Gran Teatre del Liceu. Producció de Francisco Negrín. Foto Bofill

La gràcia de tot plegat, és la projecció de la llum sobre aquest espai, de parets despullades, amb efectes sorprenents i d’impacte garantit.

L’acció, a vegades no es segueix gaire bé, no sé si importa gaire, tot i que un dels valors més notables d’aquesta òpera, és precisament el llibret de Da Ponte, però que voleu que us digui, si la música no està dotada de la genialitat, ja pot venir el millor llibretista, que allò no passarà d’una agradable correcció i no gaire més.

Aquí recau el problema, segons les meves predileccions estètiques i emotives (això és el que voleu de mi, oi?).

Martín i Soler ha deixat de representar-se perquè al costat de Mozart no té res a fer. En el seu temps convivien Mozart, Martín i Soler, Salieri i ara, si no és per fer una certa tasca de “novetat”, Salieri i Martín i Soler, no tenen lloc als escenaris. És normal, una cosa és que nosaltres haguem de recuperar-lo i l’altre que mereixi romandre en el repertori. De la mateixa manera que la Scala va recuperar a Salieri, per la reinauguració del teatre renovat, escollint la mateixa òpera que la va inaugurar, L’Europa riconosciuta i difícilment es tornarà afer a un altre lloc, amb les obres de Martín i Soler, segurament passa el mateix. El nostre deure i la nostre obligació és representar-lo, conèixer les seves òperes i fer-ho de la manera més digne (com aquesta vegada i no La cosa rara de fa forces anys) i que per tots els teatres del Estat, es puguin veure les obres recuperades, però no em demaneu que digui que és una meravella, doncs no m’ho ha semblat, ni tan sols una delícia.

No he trobat, tret de les dues àries importants de Diana, cap moment de rellevància vocal i en cap cas, he trobat genialitat en la música, sempre bonica, agradable i elegant, però mai passional, mai genial.

Jo m’haig de implicar amb els espectacles que veig i si sempre hi ha una distància entre el que passa al escenari, el que veuen els meus ulls i sobretot escolten les meves orelles, aleshores puc aguantar impassible a la butaca, però mai sentiré res d’especial. Cap moment d’admiració per la música, cap moment d’admiració per la part vocal. Potser si la Diana hagués estat la Damrau…, però no és el cas.

Suposo que m’heu entès.

No dec haver estat l’únic. En tota la representació, tan sols s’ha trencat l’acció en dues ocasions, en acabar Laura Aikin les dues grans àries. Els aplaudiments han estat espontanis, però mai d’un gran entusiasme.

Quan ha acabat l’obra, tots han estat ben rebuts (també l’equip escènic), en especial Aikin, Minaci i Vinco (menys del que ell esperava). Tot i que algú molt proper, crec que a Garmendia, l’ha obsequiat amb uns bravos solitaris que desdeien la tasca de conjunt amb les altres dues senyores, la resta han estat aplaudiments de cortesia majoritària i reconeixement a un bon treball, però hi ha hagut una sola tanda d’aplaudiments i salutacions, prou. Significatiu, oi?

La inauguració ha estat freda, com acostuma a ser normal en els darrers anys. Ho volen així i així ho tenen. Cap rellevància del món artístic i poca repercussió als mitjans. Aquest cop l’obra s’ho mereixia, com a recuperació del patrimoni i com estrena absoluta al Liceu, però el Teatre no s’ha omplert, ni molt menys i hi havia moltes invitacions (que m’ho diguin a mi).

També cal dir que darrerament s’escolleix un torn nou per fer les estrenes i els torns nous habitualment estan nodrits de gent poc donada a romandre molta estona aplaudint, és clar que si la cosa és excepcional, es contagien del entusiasme dels habituals que van a tot, però si aquests no estan gaire motivats, doncs el que s’ofereix no invita a fer grans mostres d’entusiasme, la cosa va ràpida, cap a casa que és tard i vol ploure (ahir va ploure al entrar).

Crec que ahir, hagués estat bé, una miqueta més de caliu.

Me’n queden dues, una amb el mateix repartiment d’avui i la de demà amb el segon repartiment, ja us en faré cinc cèntims.

18 comments

  1. colbran

    Lo mejor la puesta en escena y el resultado de la orquesta, gracias a una dirección acertadísima de Harry Bicket.

    Como ópera, aunque me quedan dos funciones por ver, vista y archivada. Su música me aburrió soberanamente y lo lamento porque siento una predilección por toda la producción musical ibérica.

    M'agrada

  2. Isolda

    Jo també hi era, i parlant amb els tertulians del passadís, la conclusió que vaig treure fou que la majoria ens vam adonar, què, era una òpera plena de “pinzellades” d’óperes de Mozart, com “La flauta Màgica” o el “Don Joan” etc. bastant xocant quan àquestes són posteriors a l’obra de Martín i Soler, en cap moment es va questionar la vàlua del geni de Salzburg i ni de bon tros discutir-lo.
    Què Mozart és superior? Indiscutiblament, però no solamen a Martí i Soler, també altres compositors de la seva època, però no hem de mensprear un compositor què, en un moment del s. XVIII, quan Viena era la capital de l’òpera italiana, no sols era el preferit de la cort de Josep II, també ho era del públic vienès per davant de Salieri, Païsiello i el mateix Mozart.
    La questió dels aplaudiments té més d’una lectura, és una òpera desconeguda, la por a perdre el metro,
    el torn que no és efusiu, la al.lergia a certs compositors o certes òperes, i naturalment el dret a no agradar-te. Crec que tenen una importància relativa. Al Liceu he vist espectacles, sobretot òperes d’una qualitat fantàstica, i el públic ha estat més fred que el glaç.
    La segona funció la gaudireu millor.

    M'agrada

  3. Estoy convencido de que os causará mejor impresión en las sucesivas representaciones. Es lo que me pasó el año pasado en Valencia.
    Coincido en lo absurdo de dos producciones para una ópera tan poco comercial en tan poco espacio de tiempo desde Les Arts, doña Helga dijo que tanto el Real como el Liceu se habían negado porque ambos coliseos “querían tener un gran espacio” y el director de escena Francisco Negrín “no quería ponerlo en un escenario más pequeño”.

    M'agrada

  4. Jo tampoc entenc perquè al Palau de les Arts es va fer l’any passat aquesta obra (molt ben feta, per cert) amb una producció pròpia i el Liceu i el Real la fan amb una altra diferent. A València es va representar al teatre Martin i Soler, una sala menuda situada baix de la sala principal de Les Arts i el públic va respondre molt bé, al menys el dia de l’estrena que és quan jo vaig anar. No té la qualitat d’un Mozart, ben és cert, però jo m’ho vaig passar d’allò més bé. Potser la producció de València recalcava els aspectes més còmics i això ens va ajudar a divertir-nos, ves a saber.

    L’ària de Diana “Sento che Dea son io” demana a crits que la cante la Damrau, oi?

    M'agrada

  5. Fernando

    Probablemente una segunda visión ayude, pero no va a ser de inmediato, con la de ayer tuve más que suficiente. Voy listo si tengo que dar una segunda oportunidad a todo, no tengo tiempo suficiente para dar una primera a lo que quisiera, con lo que la segunda del Arbore di Diana se quedará para otra reencarnación.
    Poco público y efectivamente, a toda prisa para coger el coche, pero en noches más estupendas el público se queda. Soy abonado al turno H y os puedo asegurar que cuando se lo merece nos desgañitamos, lo de ayer fue, al menos para mi, soporífero y suerte de la discoteca escénica que te mantenía más o menos despierto.
    La sala del Liceu es enorme para este tipo de óperas, a ver cuando se enteran que este teatro no fue concebido para espectáculos que en la época de la inauguración ya no se hacían.
    Barcelona necesita de espacios más pequeños para representar la ópera barroca y ochocentista.

    M'agrada

  6. Indudablemente lo más destacable de la obra es su carácter de pieza a descubrir, más que sus valores musicales. Tiene algún momento brillante y es agradable de escuchar, pero no tiene ni de lejos la redondez de cualquier trabajo menor de Mozart.
    O Korngold… ja, ja…

    Lo de las diferentes producciones para tres teatros españoles de una obra así, es una majadería que deja en evidencia la estulticia gestora de algunos. Para muestra las declaraciones de Helga.

    M'agrada

  7. Benvingut Fernando, ja tens raó amb això de les segones oportunitats, però ja que tinc els abonaments, ho tornaré a intentar i he de creure als amics “levantiscos” que varen gaudir-la força l’any passat.
    Titus, si, definitivament la Damrau hauria de donar una empenta per promocionar a Martín i Soler, gravant les dues àries en un àlbum i estic segur que això feria molt més per fer agafar curiositat i interès més enllà de la mediterrània i la capital del Estat.
    Isolda, coneixes més bé el Liceu tu que jo, i saps perfectament que hi ha torns i torns, tu mateixa em comentaves ahir, que en el T agradarà, cosa que jo dubto, però esperaré.
    El públic és més sobirà del que ens pensem i es mou per estranys impulsos, que a vegades em costa de comprendre. Si no agrada a la majoria i en temps de Martín i Soler, agradava amb bogeria, pot ser que el públic hagi evolucionat i hagi fet la tria natural, amb bon criteri en la majoria del casos.
    També és normal que ens estimem més (jo entre ells) una òpera de segona de Mozart (Lucio Silla, Idomeneo, sempre comparades amb el catàleg gloriós del final de la carrera després de la trilogia), que una primera de Martín i Soler. Amb Mozart sempre pots escoltar un fragment, una ària, un conjunt, una orquestració, harmonia o una melodia que sobrepassi el bon llisto de la resta. Aquest és un privilegi al abast de molt pocs i alhora de comparar operistes se’m fa difícil veure a gaires que li puguin fer ombra, més enllà de les preferències de cadascú, però genis operístics jo no en localitzo més de cinc i potser ja em semblen masses.
    Allau, no ´soc un expert i hi han molts estudis i tesis al respecte, jo et diria que un sopranista és aquell contratenor que canta parts inicialment escrites per a les sopranos i que tal d’atacar les notes més agudes, pròpies del registre extrem femení i no de mezzo, com seria el que s’acostaria més als contratenors, utilitza majoritàriament el falset, que és una pràctica tan sols atribuïble a les veus masculines.
    El falsete el poden fer tant tenors, com barítons o baixos, però notes afalsetades no son pròpies de les cordes femenines, doncs ja son pròpies de la seva vocalitat i tessitura.
    Son cantants que al no emetre la veu de manera lliure, i utilitzar molt la tècnica del falset, acostumen a canviar molt el color, cosa que als contratenors que canten en una tessitura més central, no els passa, doncs les veus de tenor lleuger i mezzo o millor contralt, s’apropen molt en les tessitures, per bé que el cos vocal sigui diferent.
    Darrerament el fenomen Jarouski, el contratenor francès, ha cantat rols de sopranista, amb un magisteri i una tècnica extraordinària, que li permet afrontar-los amb molta més naturalitat que els seus col·legues. El cas de Minaci està a anys lluny de qualsevol dels contratenors més bons de l’actualitat.

    M'agrada

  8. Isolda

    Allau, si mires el google la paraule sopranista, hi ha un escrit sobre aquesta questió contestada per un expert. Un mestre da cant i també cantant.

    M'agrada

  9. ‘sempre bonica, agradable i elegant’ dice acertadamente Joaquim; o sea pura ‘Harmoniemusik’ como ya apuntó Mozart en la célebre cena de su Don Giovanni, y dejó plena constancia Johann Went.

    En todo caso, un compositor cuya música y fama engrandecen más todavía, si cabe, la figura de WA Mozart, oi?

    PS: Marco Vinco, más actor que cantante.

    M'agrada

  10. Nosaltres també hi vam ser. El poc caliu d’aquesta estrena va fer-la menys lluida, però jo m’ho vaig passar força bé. La música de Martin i Soler, evidentment no és la de Mozart, però no està gens malament. La interpretació en línies generals em va agradar força. La sardana final….. (perquè era una sardana oi?)…. sense comentaris.

    M'agrada

  11. colbran

    Ultimamente se está revisando la producción olvidada de muchos compositores españoles: Manuel García, Ramón Carnicer, Emilio Arrieta, Joaquin Gaztambide, Ruperto Chapí, Tomás Bretón, Felipe Pedrell, Isaac Albéniz, Manuel Penella… y, por supuesto, Martín y Soler. Pues bien, en mi opinión, la producción menos interesante es la de este último compositor y la que más sorpresas agradables me proporciona la de Manuel García (Albéniz aparte) que, gracias al Teatro de la Maestranza de Sevilla y a las posteriores grabaciones de las óperas ahí representadas, he podido disfrutar ya con tres títulos, más dos que están en camino.

    Que Martín y Soler gustara en su momento me parece muy bien, sería muy cortesano y su música es poco complicada, pero no aportó nada nuevo al mundo de la ópera, mientras que sí lo hicieron tanto Mozart (el más importante de todos sus coetáneos y maestro insigne de toda la historia de la ópera) e incluso Giovanni Paisiello (con una producción de más de 100 títulos operísticos, aparte de un buen número de cantatas y múltiples composiciones de cámara) que con su “Il barbiere di Siviglia” (1782) rompió con la forma encorsetada de componer hasta el momento, dando una fluidez a la música y al canto inusitada hasta entonces y que, desde luego, Martín y Soler con “Il arbore di Diana” 1787) no continuó.

    Decir que la música de “Il arbore di Diana” es agradable no le da prestigio y si aburre tanto como me aburre a mí menos. Y no soy el único que se ha aburrido con dos representaciones ya vistas y con dos repartos diferentes.

    Efectivamente, si el aria de Diana del primer acto lo cantara una superdiva el teatro se vendría abajo, pues
    su coloratura es muy espectacular y anticipa en cuatro años a “Der Hölle Rache”, pero con una melodía muy inferior a ésta. Y ahí se acaba lo que podría ser destacable, musicalmente hablando. Esta impresión ya me la llevé en 1990 cuando Enedina Lloris y Gloria Fabuel interpretaron en Madrid, bajo la dirección de Manuel Galduf y la Orquesta de RTVE, una selección de la ópera objeto de este post y que conservo grabada en VHS.

    Por otra parte, como valor añadido en el lado negativo, su argumento es tan imposible que parece mentira que lo firmara Lorenzo da Ponte. Y yo que pensaba que el peor argumento de ópera era para mí el de “Il trovatore”…

    M'agrada

  12. dandini

    Em va semblar ahir ,amb el 2º repartiment, una obra musicalment oblidable.Hi ha una cosa que tinc ben clar farceixes una temporada d’operes d’aquest nivell i aconsegueixes buidar el teatre. Quan comença una aria penses, aquesta será inspirada i bonica.Al cap d’uns compassos la començas a trovar repetitiva i to seguit penses potser la propera será millor…Jo com a espectador tinc una manca gairebe absoluta de patriotisme líric .El dia que tinguem una temporada llarguissima farcida de titols interssants jo canviaré de bon grat les meves entrades de l’Arbore Diana per operes com Euryanthe,Dialogues des Carmelites,Steet car named desire,Iolantha,Mireille , El Princep Igor etc,etc ,etc.

    M'agrada

  13. jaumeM

    A mi tampoc me va agradar gens ni mica.Vaig cometre la equivocacio de veure dues representacions un dia despres de l’altre i vaig marxar al entreacte del segon dia.No me va agradar ni tan sols la escenografia ni las llums i molt menys els videos repetitius caleidoscopics i molt simples.No crec que una tercera visió millori la meva impressio, ni que cantada per millors cantants m’arribi a agradar, el llibret es tan flux i poc creible com molts dels barrocs, faria falta un director genial per fer lo interessant. La musica no m’agadat, soc molt ignorant tambe sobre aixo, pero no m’agradat tampoc el so de l’orquesta ni la direccio del Bickett.
    Una vegada mes l’opinio de Colbran reflexa totalment les meves apreciacions, el que me fa sentir “una mica expert”.Gracies.

    M'agrada

  14. Retroenllaç: procsilas » Blog Archive » qui regna amore

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: